Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2012

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Carta a Tomeu Prohens. El rateret i l’episodi evangèlic.

Recordes que et vaig comentar aquella visió d’un ca rater que volia creuar la carretera? Em va donar que pensar... Era el matí de prest, jo anava amb el cotxe cap a la feina, la carretera estava bastant transitada en aquella hora. Un rateret era defora d’un portell just a la vora de la carretera, i intentava travessar-la, amb gran dificultat. Se’l veia molt inquiet i nerviós. Els seus moviments no semblaven seguir un pla establert. Tan aviat anava cap amunt com cap avall, ben devora de la carretera. Mirava a dreta i esquerra de manera desordenada. El vaig veure fer alguns intents de travessar just quan passava un camió o algun cotxe, intents que va avortar, per fortuna, el darrer instant abans l’enganxessin les rodes dels vehicles. Davant aquest fet augmentava encara més la seva ansietat i hiperactivitat. Els moments que hagués pogut creuar, no ho feia. Sembla clar que la situació el desbordava completament, no en tenia cap tipus de control. Mirava però no sabia què mirar, no tenia cr…

Carta a Cerverí. La influència de l'aire.

Hauria d’haver precisat més en el títol del que et vaig enviar. En lloc de dir "Una ànima física però no orgànica" hauria de dir "Una ànima física però no exclusivament orgànica". És clar que som orgànics. El que jo dic és que certs estats de consciència no depenen tant de la nostra “organicitat” -que no diferiria gaire d’un individu a l’altre- com de certes fluctuacions de la pressió atmosfèrica -això és: l'aire, el pneuma-. El meu plantejament en el fons és conductista, estímul-resposta. L’estímul és la fluctuació de la pressió de l'aire. La resposta és l’estat de consciència: el tipus d’activitat mental (pensament planificador / meditatiu de Heidegger...), la intensitat d’aquesta activitat mental, la disposició motivacional i emocional... La variable de resposta, ja ho veus, encara l’he de definir bé, que no és gens fàcil. Proposo que el nostre estat mental no depèn tant dels continguts mentals com d’un mecanisme precisament orgànic (respiratori, circula…

Josep Pla, l'home meteorològic.

La sensibilitat i la intuïció envers l’existència d’una ànima física, en concret aèria, no és exclusiva de la poesia sinó que és fàcil trobar-la en altres gèneres literaris en moltes obres. Tantes que recollir-les de manera més o menys exhaustiva resultaria una tasca tal vegada inacabable, o que en tot cas exigiria tanta dedicació que no la podem fer aquí. En veurem només algunes mostres que apareixen en la narrativa de Josep Pla, autor proper en el temps i en l’espai. Pla no es planteja, com a tal, l’estudi d’una “ànima” d’aquesta mena, ni de cap altra (de fet, que jo recordi, ell no utilitza mai la paraula “ànima”) però sí que expressa, al llarg de la seva obra, la seva creença en l’influx dels elements de l’atmosfera, sobretot el vent, sobre els estats mentals i les experiències psicològiques de les persones. Creences d’aquesta naturalesa, hereves de la tradició hipocràtica, encara avui estan força arrelades en la nostra cultura popular. I Pla ens serveix perfectament d’exemple. A …

L'ànima etèria de Hölderlin

Hem vist en escrits anteriors el llarg camí de declivi que ha fet la concepció materialista de l’ànima, des dels filòsofs de la Grècia antiga fins els científics del’actualitat. De fet, a partir de Descartes la ciència i la filosofia perderen, gairebé del tot, la perspectiva de l’anàlisi científica de l’ànima. En els últims segles, en aquest sentit, s’ha consolidat fortament la idea que l’ànima és una entitat metafísica, l’estudi de la qual no és a l’abast de la raó ni del coneixement científic, i que només pot ser “entesa”, com Déu mateix, per la fe. Es va establir a occident, es pot afirmar, una mena de pacte implícit entre la ciència i la religió en el sentit de delimitar netament els seus camps d’estudi respectius i de no interferir l’una amb l’altra. Els fisiòlegs, al llarg dels segles XIX i XX, limitaren l’abast de la seva ciència reduccionista a l’estudi dels “aspectes orgànics” del comportament, les respostes reflexes i involuntàries. La psicologia “científica”, el conductisme…