El llenguatge de l'aire

  El darrer, cronològicament, dels filòsofs materialistes i monistes de l’antiga Jònia, Diògenes d’Apol·lònia, cap els anys 440-430 abans de Crist, tirava també just pel mateix camí i sustentava d’una manera totalment oberta i explícita que l’aire és el principi de totes les coses.  Només resten fragments dels escrits d’aquest pensador, en concret de la seva obra Sobre la naturalesa, que van ser recollits per Simplici i que exposarem aquí, però és probable, si hem de fer cas d’algunes citacions, que hagués escrit algun llibre més: un Contra els sofistes, un sobre Meteorologia, i un sobre medicina que s’hauria titulat Sobre la naturalesa de l’home, al que Galé faria referència quan afirmava, segons determinades fonts, que Diògenes havia compilat les malalties i les seves causes i remeis en un tractat. No hauria d’estranyar, doncs, que Diògenes d’Apol·lònia fora un metge professional que hauria publicat un tractat sobre medicina, en el que apareixerien les seves nocions sobre l’o

No gens lluny de la línia d’Heràclit, Demòcrit, cap el 460 abans de Crist, ampliava a la psicologia l’atomisme del seu antecessor Leucip i ensenyava que l’ànima de l’home era una substància composta d’àtoms subtils i de forma esfèrica, exactament com els del foc, i que era per raó de la seva subtilitat i forma esfèrica precisament que aquests àtoms aportaven el moviment perpetu i el calor característics tant del foc com de l’ànima humana. (Veure més...)

La defensa de l’alè ( pneuma ) com a ànima que fa Anaxímenes ja és considerada important a nivell acadèmic pel simple fet que és la primera manifestació que se’ns ha transmès en l’àmbit científic-filosòfic relativa al psiquisme humà, tot i que en l’àmbit de la religió aquesta concreta concepció de l’ànima provenia d’una més antiga tradició popular expressada per l’orfisme, com hem mencionat més amunt. Però en una altra vessant es considerava, més bé, que l’ànima estava formada d’ èter igni , no tant d’aire ‘normal’, i que aquest element igni era el que omplia, endemés de l’ànima, el cel exterior. Ànima i cel (no tant l’aire terrenal que circumda els cossos de la superfície de la Terra, sinó la part més elevada del cel) eren de la mateixa matèria, anímica i celest a la vegada. Aquesta interpretació va ser la d’Heràclit (al voltants del 500 ac), el qual va considerar la suposició, ja desenvolupada per Anaxímenes, que l’home i el món exterior estan fets del mateix material i es compo

“ El milesi Anaxímenes va dir que la naturalesa subjacent és una, infinita i determinada, i la va anomenar aire; es diferencia en les substàncies particulars per rarefacció i condensació. En fer-se més subtil es converteix en foc, en condensar-se en vent, després en núvol, més condensat encara en aigua, terra i pedra; les altres coses es produeixen a partir d’aquestes ” ( Simplici , Física , 24, 25-26)   “... Anaxímenes atribuí totes les causes de les coses a l’aire infinit i no negà els déus ni es callà respecte a ells; no cregué, però, que l’aire fos produït per ells, sinó que ells mateixos naixeren de l’aire” (Sant Agustí, La ciutat de Déu, VIII, II.)

L’obra dels filòsofs jònics presocràtics sovint ha sigut interpretada, passats els segles, de manera excessivament simplista, rere el prisma d’un materialisme reduccionista modern que, en realitat, res té a veure amb el planteig original d’aquests pensadors. S’ha fet, moltes vegades, una lectura ingènua de les seves tesis sobre els elements de terra, aigua, aire, foc com a principis creadors i ordenadors de l’univers. Una visió científico-naturalista clàssica d’aquests autors els considera els remots iniciadors de les ciències naturals, els plantejaments i solucions dels quals haurien quedat lògicament obsolets. És cert, els anomenats filòsofs físics van fer aportacions de gran mèrit a la geografia, l’astronomia, la meteorologia, la matemàtica i la biologia, sens dubte, però la seva producció no es pot reduir al paradigma de la ciència natural d’avui dia ni el seu propòsit tampoc no era el de fer unes ciències independents una de l’altra, deslligades l’home, tal com ha vingut

Al llarg de la història, en diferents moments i en els diversos àmbits del pensament, s’ha concebut l’ànima de manera molt distinta de com ho fem en l’actualitat en el món occidental. En aquest bloc ens interessa mostrar, precisament, una concepció ben poc convencional per a la ciència actual, que és la idea de l’ànima com una cosa material, per una banda, però a la vegada no continguda dins dels límits físics de l’organisme ni localitzada en cap part específica del cos, per l’altra. Aquesta idea, que pot resultar xocant, és la d’una ànima “extensa”, un “element natural” que actua sobre l’organisme i que,   tot i que material, seria d’una matèria diferent de la del cos, el qual percebem com un objecte sòlid. L’ànima, al contrari, seria de naturalesa no sòlida, molt més subtil que el cos, gairebé imperceptible, com l’aire, com el vapor o com l’alè, però igualment material o física al cap i a la fi.  (veure més...)