Passa al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,

Els filòsofs físics (2): Heràclit


La defensa de l’alè (pneuma) com a ànima que fa Anaxímenes ja és considerada important a nivell acadèmic pel simple fet que és la primera manifestació que se’ns ha transmès en l’àmbit científic-filosòfic relativa al psiquisme humà, tot i que en l’àmbit de la religió aquesta concreta concepció de l’ànima provenia d’una més antiga tradició popular expressada per l’orfisme, com hem mencionat més amunt. Però en una altra vessant es considerava, més bé, que l’ànima estava formada d’èter igni, no tant d’aire ‘normal’, i que aquest element igni era el que omplia, endemés de l’ànima, el cel exterior. Ànima i cel (no tant l’aire terrenal que circumda els cossos de la superfície de la Terra, sinó la part més elevada del cel) eren de la mateixa matèria, anímica i celest a la vegada. Aquesta interpretació va ser la d’Heràclit (al voltants del 500 ac), el qual va considerar la suposició, ja desenvolupada per Anaxímenes, que l’home i el món exterior estan fets del mateix material i es comporten d’acord a principis molt similars, si no idèntics. Tots dos autors venen a afirmar igualment que el cel és ple de matèria anímica, i a l’inversa, que l’ànima és plena de matèria celest.
(Veure més...)       

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La versió de Pitàgores

            El sistema de creences pitagòric té molts elements en comú amb l’òrfic. L’ànima humana, segons l’escola de Pitàgores i a semblança dels òrfics, no és engendrada ni produïda pel cos, sinó que ve de fora. En el cas dels pitagòrics no es parla ja dels déus com a causa última, sinó que l’ànima dels homes passa a entendre’s com una emanació de l’“ànima universal”, la qual tendria el seu origen en un “foc central de l’univers”. Aquesta ànima universal pot vivificar successivament diferents cossos, i pot existir també en les regions etèries durant algun temps sense estar unida a cap cos humà o animal. Admeten, com els òrfics, la metempsicosi, que du implícita la idea de la immortalitat de l’ànima (vegi’s, p. e., Zeferino González, p 143). Aquesta ànima universal, en definitiva, s’estén per l’espai celeste, on alguna cosa natural com un “foc central” l’origina, i es transmet per l’èter i l’aire cap a totes les criatures, en les quals actua i es manifesta.          

El pneuma, l’ànima hipocràtica.

 En ser l’objecte d’estudi de l'escola hipocràtica el cos i les seves malalties, no és gens estrany que els 'metges' hipocràtics defensessin una visió física-corporal de l’ànima, però sobretot física, més que no corporal. Si els filòsofs presocràtics coincidien en afirmar que l’aire, o alguna cosa associada a ell, constituïa l’element anímic material, els hipocràtics, particularment, parlaren de diferents condicions de l’aire, com el vent, la temperatura i la humitat, que afecten el cos i la ment i el seu funcionament sà i patològic.  (Veure més...)

Onades de pensament

El budisme ensenya que totes les coses estan en un continu estat de canvi: tot està canviant, sempre. No hi ha res gaire estable en la naturalesa. Aquest principi s’aplica tant als éssers humans com a qualsevol altra cosa que existeix a l'univers. Les persones no tenim mai, segons això, un estat constant, físic o psíquic. És més, l’existència de trets o estats estables en les persones és una pura manifestació il·lusòria de la realitat canviant.  Pensa en aquest cos! Una tereseta pintada amb membres articulats, a vegades sofrint i cobert d'úlceres, ple d'imaginacions, mai permanent, sempre canviant. (Dhammapada, 147). És en aquest context que té ple sentit el terme anatman , com a negació de l’existència d’una ànima personal ( atman ) la qual ens definiria o caracteritzaria com a subjectes individuals. L’ anatman és la no-ànima, el no-jo, el no-ser-individu. Les paraules "jo", “la meva ment”, "el meu ser" o “la meva ànima” no es refereixen, e