La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,
La defensa de l’alè
(pneuma) com a ànima que fa
Anaxímenes ja és considerada important a nivell acadèmic pel simple fet que és
la primera manifestació que se’ns ha transmès en l’àmbit científic-filosòfic
relativa al psiquisme humà, tot i que en l’àmbit de la religió aquesta concreta
concepció de l’ànima provenia d’una més antiga tradició popular expressada per
l’orfisme, com hem mencionat més amunt. Però en una altra vessant es
considerava, més bé, que l’ànima estava formada d’èter igni, no tant d’aire
‘normal’, i que aquest element igni era el que omplia, endemés de l’ànima, el
cel exterior. Ànima i cel (no tant l’aire terrenal que circumda els cossos de
la superfície de la Terra, sinó la part més elevada del cel) eren de la mateixa
matèria, anímica i celest a la vegada. Aquesta interpretació va ser la d’Heràclit
(al voltants del 500 ac), el qual va considerar la suposició, ja desenvolupada
per Anaxímenes, que l’home i el món exterior estan fets del mateix material i
es comporten d’acord a principis molt similars, si no idèntics. Tots dos autors
venen a afirmar igualment que el cel és ple de matèria anímica, i a l’inversa, que
l’ànima és plena de matèria celest.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada