Passa al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,

Els filòsofs físics (3): Demòcrit


No gens lluny de la línia d’Heràclit, Demòcrit, cap el 460 abans de Crist, ampliava a la psicologia l’atomisme del seu antecessor Leucip i ensenyava que l’ànima de l’home era una substància composta d’àtoms subtils i de forma esfèrica, exactament com els del foc, i que era per raó de la seva subtilitat i forma esfèrica precisament que aquests àtoms aportaven el moviment perpetu i el calor característics tant del foc com de l’ànima humana.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,

El devenir de la raó

Qui fa que la ment se’n vagi tan lluny? Qui fa que la vida comenci el seu viatge? Qui ens impel·leix a expressar aquestes paraules? Allò que no es pot dir amb paraules, però fa que les paraules es diguin. Sàpigues que és Brahman, l’Esperit; i no això que la gent adora aquí. Allò que no es pot pensar amb la ment, però fa que la ment pugui pensar. Sàpigues que és Brahman, l’Esperit; i no això que la gent adora aquí. (Upanishad Kena) Brahman, l’Esperit, és el flux de coneixement, el logos, el devenir de la raó -tot i que no es redueix a ells-. La raó és allò més elevat que ens ve donat, és el “tot” per a nosaltres, o l’u (és equiparable a Déu) és el que ens salvarà, o el que ens perdrà, perquè molt sovint no la sabem veure a la raó, no la distingim com allò màximament important, i les religions, dissortadament, a vegades acaben perdent el camí i adorant altres coses distintes. La raó “il·lumina”, però paradoxalment és mala de veure. Sempre està rere l’experiència i rere

Sobre el temps

El temps no és lineal. No és la repetició de res constant. Cada moment és diferent de l'anterior. I són diferents perquè les condicions del cos, que són les que donen la cadència de la nostra existència, també ho són: varien en el temps. El recompte mecànic dels rellotges no té res a veure amb les duracions i successions de l'experiència personal. Els rellotges sumen unitats constants sense entitat. Els segons, els minuts, les hores. Un simple comptar: un, dos, tres, quatre, cinc, sis... Anar sumant una unitat cada vegada d'alguna cosa que no té realitat: set, vuit, nou... Un metratge lineal i buit que emprovem als esdeveniments i experiències per mirar d'encabir l'existència en una extensió anàloga a l'espai, segurament per la il·lusió de marcar el que sentim, el que pensem (el vertader ‘temps real’, que es fet de moments) amb unes senyes que, tal vegada, pogueren contenir la nostra vida. Una il·lusió atiada per la seva permanent insatisfacció. El temps