Passa al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,

Presentació. Una ànima física però no orgànica.



Al llarg de la història, en diferents moments i en els diversos àmbits del pensament, s’ha concebut l’ànima de manera molt distinta de com ho fem en l’actualitat en el món occidental. En aquest bloc ens interessa mostrar, precisament, una concepció ben poc convencional per a la ciència actual, que és la idea de l’ànima com una cosa material, per una banda, però a la vegada no continguda dins dels límits físics de l’organisme ni localitzada en cap part específica del cos, per l’altra. Aquesta idea, que pot resultar xocant, és la d’una ànima “extensa”, un “element natural” que actua sobre l’organisme i que,  tot i que material, seria d’una matèria diferent de la del cos, el qual percebem com un objecte sòlid. L’ànima, al contrari, seria de naturalesa no sòlida, molt més subtil que el cos, gairebé imperceptible, com l’aire, com el vapor o com l’alè, però igualment material o física al cap i a la fi. 
(veure més...)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La versió de Pitàgores

            El sistema de creences pitagòric té molts elements en comú amb l’òrfic. L’ànima humana, segons l’escola de Pitàgores i a semblança dels òrfics, no és engendrada ni produïda pel cos, sinó que ve de fora. En el cas dels pitagòrics no es parla ja dels déus com a causa última, sinó que l’ànima dels homes passa a entendre’s com una emanació de l’“ànima universal”, la qual tendria el seu origen en un “foc central de l’univers”. Aquesta ànima universal pot vivificar successivament diferents cossos, i pot existir també en les regions etèries durant algun temps sense estar unida a cap cos humà o animal. Admeten, com els òrfics, la metempsicosi, que du implícita la idea de la immortalitat de l’ànima (vegi’s, p. e., Zeferino González, p 143). Aquesta ànima universal, en definitiva, s’estén per l’espai celeste, on alguna cosa natural com un “foc central” l’origina, i es transmet per l’èter i l’aire cap a totes les criatures, en les quals actua i es manifesta.          

El pneuma, l’ànima hipocràtica.

 En ser l’objecte d’estudi de l'escola hipocràtica el cos i les seves malalties, no és gens estrany que els 'metges' hipocràtics defensessin una visió física-corporal de l’ànima, però sobretot física, més que no corporal. Si els filòsofs presocràtics coincidien en afirmar que l’aire, o alguna cosa associada a ell, constituïa l’element anímic material, els hipocràtics, particularment, parlaren de diferents condicions de l’aire, com el vent, la temperatura i la humitat, que afecten el cos i la ment i el seu funcionament sà i patològic.  (Veure més...)

Onades de pensament

El budisme ensenya que totes les coses estan en un continu estat de canvi: tot està canviant, sempre. No hi ha res gaire estable en la naturalesa. Aquest principi s’aplica tant als éssers humans com a qualsevol altra cosa que existeix a l'univers. Les persones no tenim mai, segons això, un estat constant, físic o psíquic. És més, l’existència de trets o estats estables en les persones és una pura manifestació il·lusòria de la realitat canviant.  Pensa en aquest cos! Una tereseta pintada amb membres articulats, a vegades sofrint i cobert d'úlceres, ple d'imaginacions, mai permanent, sempre canviant. (Dhammapada, 147). És en aquest context que té ple sentit el terme anatman , com a negació de l’existència d’una ànima personal ( atman ) la qual ens definiria o caracteritzaria com a subjectes individuals. L’ anatman és la no-ànima, el no-jo, el no-ser-individu. Les paraules "jo", “la meva ment”, "el meu ser" o “la meva ànima” no es refereixen, e