Passa al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,

L'aire rapta la ment. Al·legoria.


Al·legoria del rapte de la psique (ment, ànima) pel vent de ponent. Segons la mitologia grega, Zèfir era la personificació del vent de l'oest i era una de les quatre divinitats de l’aire. Fill d'Astreu i d'Eos. Era considerat el més suau i benigne dels vents. Segons el mite, va servir Eros raptant Psyché i portant-li a la seva cova. El vent, literalment, rapta la psique i la deixa en mans de l’amor i del desig.
La ‘psyché’, segons l'etimologia de la paraula, ja és en sí mateixa un ‘buf d'aire',  l’hàlit o alè de les persones que les dóna la vida i l'enteniment: ...així la nostra ànima i la nostra ment, ja aèries en elles mateixes, estan per complet a mercè del ‘vent’.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,

El devenir de la raó

Qui fa que la ment se’n vagi tan lluny? Qui fa que la vida comenci el seu viatge? Qui ens impel·leix a expressar aquestes paraules? Allò que no es pot dir amb paraules, però fa que les paraules es diguin. Sàpigues que és Brahman, l’Esperit; i no això que la gent adora aquí. Allò que no es pot pensar amb la ment, però fa que la ment pugui pensar. Sàpigues que és Brahman, l’Esperit; i no això que la gent adora aquí. (Upanishad Kena) Brahman, l’Esperit, és el flux de coneixement, el logos, el devenir de la raó -tot i que no es redueix a ells-. La raó és allò més elevat que ens ve donat, és el “tot” per a nosaltres, o l’u (és equiparable a Déu) és el que ens salvarà, o el que ens perdrà, perquè molt sovint no la sabem veure a la raó, no la distingim com allò màximament important, i les religions, dissortadament, a vegades acaben perdent el camí i adorant altres coses distintes. La raó “il·lumina”, però paradoxalment és mala de veure. Sempre està rere l’experiència i rere

Onades de pensament

El budisme ensenya que totes les coses estan en un continu estat de canvi: tot està canviant, sempre. No hi ha res gaire estable en la naturalesa. Aquest principi s’aplica tant als éssers humans com a qualsevol altra cosa que existeix a l'univers. Les persones no tenim mai, segons això, un estat constant, físic o psíquic. És més, l’existència de trets o estats estables en les persones és una pura manifestació il·lusòria de la realitat canviant.  Pensa en aquest cos! Una tereseta pintada amb membres articulats, a vegades sofrint i cobert d'úlceres, ple d'imaginacions, mai permanent, sempre canviant. (Dhammapada, 147). És en aquest context que té ple sentit el terme anatman , com a negació de l’existència d’una ànima personal ( atman ) la qual ens definiria o caracteritzaria com a subjectes individuals. L’ anatman és la no-ànima, el no-jo, el no-ser-individu. Les paraules "jo", “la meva ment”, "el meu ser" o “la meva ànima” no es refereixen, e