Ves al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Comentaris dels tractats i sermons d'Eckhart. Idea quarta.


Idea quarta: Naturalesa celeste de Déu i de l’ànima. L’ànima -enteniment, coneixement i voluntat- i Déu són la manifestació d’una mateixa naturalesa celeste. Déu és el poder natural que emana del cel, que actua sobre l’ànima.

Res surt tant de sí mateix com l’ànima en “la seva part superior”. En una molt gran mesura “la part superior” de l’ànima està fora del cos i de les potències terrenals, tot i que està “assentada” en ells.
Diuen els mestres que cap criatura no té tant «assentament» en si mateixa com el tenen el cos i l’ànima, i això que res no surt tant de si mateix com l’ànima en la seva part superior.
(Sermó XIII a.)
Si ens mantenim lliures de les coses que es troben fora de nosaltres, Déu ens vol donar, en canvi, tot el que hi ha al cel i el cel mateix amb tot el seu poder, ah sí, i tot el que d'ell alguna vegada ha emanat i el que tenen tots els àngels i sants perquè sigui tan nostre com és d’ells, i fins i tot més del que em pertany qualsevol cosa.
(Plàtiques instructives. 23. De les obres interiors i exteriors.)

El poder del cel opera sobre la nostra ànima. Així el cel i l’ànima han de ser d’una matèria semblant. Agustí diu que el més baix de l’ànima és més noble que el més alt del cel. No obstant això, no ens podem considerar del tot celestials ni creure que el nostre cor està totalment en el cel, perquè les coses ínfimes i quotidianes -terrenals- ens poden afligir i causar pena.
Diuen els mestres (Cfr. Aristòtil, Physica c. 1, 208 a.) que immediatament per sota del cel hi ha un foc molt extens la calor del qual és molt forta i, tanmateix, no toca per res el cel. Ara bé, es diu en un escrit (Augustinus, De quantitate animae c. 5 n. 9.) que el més baix de l’ànima és més noble que el més alt del cel. Però llavors, com pot atrevir-se un home a dir que és un home celestial i té el seu cor al cel, quan coses tan ínfimes encara poden afligir-lo i causar-li pena?
(El llibre de la consolació divina. Consolació 2.)

Conèixer, estimar i voler (l’enteniment i la voluntat) només és possible dins l’ordre natural-diví, perquè existeixen per mitjà d’aquest ordre, en aquest ordre i, de fet, són aquest ordre. És un principi etern. Els benaventurats que coneixen i senten (i desitgen) el poder del cel, coneixen les criatures sense res accessori, les coneixen per mitjà d’una sola imatge, la de Déu, que ho omple tot. Al final del fragment Eckhart senyala la identitat entre Déu i el cel. Déu és el cel, el cel és Déu. Identitat que recullen els textos sagrats -i fins i tot els precs- cristians.
Déu coneix tot el que coneix, estima i vol tot el que estima i vol, dins d'Ell mateix, en la seva pròpia voluntat. Diu Nostre Senyor mateix: «Aquesta és la vida eterna, conèixer només Déu» (Cfr. Juan 17,3).
Per això diuen els mestres [Cfr. Thomas, Summa theologiae, 1 q. 12 a. 9.] que els benaventurats en el regne dels cels coneixen les criatures nues de tota imatge, ja que les coneixen per mitjà d’una sola imatge que és Déu i en la qual Déu coneix i estima i vol a si mateix i totes les coses. I Déu mateix ens ensenya a pregar i suplicar així quan diem: «Pare nostre, santificat sigui el teu nom» el qual vol dir: que et coneguem només a tu (Cfr. Joan 17,3); «que vengui el teu regne» per a  que jo no tingui res que consideri i conegui com a ric fora de tu, el ric. A això es refereix l'Evangeli en dir: «Benaventurats són els pobres en esperit» (Mateu 5,3), vol dir: en la voluntat, i per això demanem a Déu que es «faci la seva voluntat», «a la terra», vol dir: dins de nosaltres, «com en el cel», vol dir: en Déu mateix.
(El llibre de la consolació divina. Consolació 2.)

En el següent fragment Eckhart parla en termes estrictament físics: la mescla de líquids en un recipient, la percepció del color, l’efecte del buit sobre l’element líquid... Afirma, literalment, que estar buit mentalment de les coses terrenals transforma la naturalesa, tal com la transforma el buit físic, que obra miracles com que l’aigua pugi cap amunt. Parla dels esperits com d’elements materials, eteris, que ocupen necessàriament un espai; i de la necessitat del buit per encabir els esperits. I així conclou que ser “pobre en esperit”, que és el mateix que “estar buit”, implica ser susceptible empíricament d’aprehendre o encabir tota classe d’esperit, essent Déu l’esperit suprem.
Cap recipient no pot portar per si mateix dues classes de beguda. Si ha de contenir vi, cal abocar necessàriament l’aigua; el recipient ha de ser buit i net. Per això: si has de rebre divina alegria i a Déu mateix, has d’abocar necessàriament les criatures. Diu Sant Agustí (Augustinus, En. 2 in Ps. 30 Sermo 3 n. 11.): «Aboca  perquè siguis omplert. Aprèn a no estimar perquè aprenguis a estimar. Aparta’t perquè siguis apropat». En resum: Tot el que ha de prendre i ser capaç de rebre, ha de ser buit i ha d’estar-hi. Diuen els mestres (Aristòtil, De anima II, t. 71.): Si l’ull quan veu contingués algun color, no percebria ni el color que contenia ni un altre que no contenia; però com que manca de tots els colors, coneix tots els colors. La paret té color i per això no coneix ni el seu propi color ni cap altre, i el color no li dóna plaer, i l’or o l’esmalt no l’atreuen més que el color del carbó. L’ull no conté (color) i, tanmateix, el té en el sentit més verdader, ja que el coneix amb plaer i delit i alegria. I com més perfectes i pures són les potències de l’ànima, tant més perfecta i completament recullen el que aprehenen i tant més reben i senten major delit, i s’uneixen tant més amb el que recullen (i) això fins al punt que la potència suprema de l’ànima, que està desembarassada de totes les coses i no té res en comú amb cap cosa, no rep res menys que a Déu mateix en l’extensió i plenitud de seu ser. I els mestres [Cfr. Thomas, S. theol. III q. 3 a. 2 ad4, q. 3 a. 4 i 5.] demostren que, en quant a plaer i delit, res no es pot comparar a aquesta unió i aquest traspàs (del diví) i aquest delit. Per això diu Nostre Senyor (i és) molt notable: «Benaventurats són els pobres en esperit» (Mateu 5,3). És pobre qui no té res. «Pobre en esperit» vol dir: així com l’ull és pobre i mancat de color, essent susceptible de (veure) tots els colors, així el pobre en esperit és susceptible d’aprehendre tota classe d’esperit, i l’esperit de tots els esperits és Déu. L’amor, l’alegria i la pau són fruit de l’esperit. Estar nu, ser pobre, no tenir res, trobar-se buit, (tot això) transforma la naturalesa: (el) buit fa que l’aigua pugi per la muntanya i (opera) altres molts miracles dels quals ara no és moment de parlar.
(El llibre de la consolació divina. Consolació 2.)    


Insisteix Eckhart en la influència física del cel sobre les coses terrenals. El cel actua sobre l’ànima i sobre totes les coses creades, de la manera com ho fa sobre l’aigua, per exemple, en el cas de les marees. Tot tendeix naturalment cap el cel, que és des d’on actua l’ordre natural-diví: És “el poder del cel”.
L’ànima flueix cap el cel, que és d’on prové, com ho fa el foc. Reiteradament Eckhart parla de l’ànima (concretament del fons de l’ànima) com d’una “xispa”. Per a ell el “pare vertader” de la xispa -i de tot el que és igni- és el cel. I si l’element igni flueix cap amunt, ho fa per l’”amor natural” que té al seu “legítim pare celestial”. Remarca que, per naturalesa, la influència del més elevat resulta agradable tant a les coses com a les persones. L’ànima, de naturalesa celeste o celestial, tira necessàriament i amb goig cap amunt, per la unió que té amb Déu (que és el més elevat, el “Pare” celeste o celestial).
Si l’home fos capaç i estigués en condicions de buidar una copa per complet i de mantenir-la buida de tot el que pot omplir-la, fins i tot l'aire, la copa, sense cap dubte, renegaria de la seva sencera naturalesa, oblidant-la, i (el) buit la portaria cap a dalt al cel. De la mateixa manera, l’estat de nuesa, pobresa i buit respecte a totes les criatures, eleva l’ànima cap a Déu. Resulta també que la igualtat i la calor alcen cap a dalt. La igualtat s’atribueix, en la divinitat, al Fill, la calor i  l’amor a l'Esperit Sant.
Ara bé, diu Salomó que totes les aigües, és a dir, totes les criatures tornen a fluir i córrer cap al seu origen (Ecl. 1,7). Per això és necessàriament veritat el que acabo de dir: La igualtat i l’amor ardent eleven cap a dalt i guien i porten l’ànima fins al primer origen de l'U que és «Pare» de «tots», al cel i a la terra (Cfr. Efesis 4,6). Així dic, doncs, que (la) igualtat nascuda de l'U estira l’ànima fins a Déu tal com Ell és l'U en la seva unió amagada, doncs això és el que significa U. Per a això disposem d’un símbol evident (offenbâr angesiht): quan el foc material encén la llenya, una espurna obté naturalesa ígnia i s’iguala al foc pur que està aferrat immediatament al costat inferior del cel. De seguida s’oblida i es desfà del pare i la mare, del germà i la germana en aquesta terra i puja corrent cap al pare celestial. El pare de l’espurna en aquesta terra és el foc, la seva mare és la llenya, el seu germà i la seva germana són les altres espurnes; a aquestes no les espera la primera xispeta. Puja apurada cap al seu pare legítim que és el cel; doncs, qui coneix la veritat, sap molt bé que el foc, com foc, no és el pare verdader, legítim de l’espurna. El pare verdader, legítim de l’espurna i de tot l’igni és el cel. A més cal notar molt bé que aquesta xispeta no solament abandona i oblida el seu pare i mare, germà i germana en aquesta terra, sinó que s’abandona i s’oblida i es desfà també de si mateixa (moguda) per l’amor per arribar al seu pare legítim, el cel, ja que necessàriament ha d’apagar-se en l'aire fred; malgrat això, vol donar testimoni de l’amor natural que  té al seu legítim pare celestial.
 (...) Endemés, cal saber també que en la naturalesa la impressió i la influència de la naturalesa suprema i més elevada, li resulten a qualsevol persona més delicioses i agradables que la seva pròpia naturalesa i ser. L’aigua corre, per la seva pròpia naturalesa, cap a baix, cap a la vall i en això rau també la seva idiosincràsia. Mes, sota la impressió i influència de la lluna a dalt en el cel, renega i s’oblida de la seva pròpia naturalesa i flueix costa amunt cap a l’altura i aquest flux cap a dalt li resulta més fàcil que el flux cap a baix.
(El llibre de la consolació divina. Consolació 2.)


El cel ho abarca tot i, per aquest motiu, té la capacitat d’influir sobre tot. És universal, infinit. Per tant té el màxim poder. Déu és al / és el cel.
 (...) El cel és més abarcador que tot el que està per sota d'ell; per això és també més noble. Com més nobles són les coses, tant més abarcadores i universals són.
(Sermó IV.)

Déu, el Fill i l’Esperit Sant són de la mateixa naturalesa, o d’una semblant, que l’ànima. L’ànima és tocada de forma immediata per l’Esperit Sant; així ànima i esperit comparteixen necessàriament una mateixa matèria (“espiritual”). Per naturalesa, perquè són el mateix o alguna cosa semblant, l’ànima i Déu tenen la capacitat d’atreure’s i “estimar-se” recíprocament. I entre el Fill i l’ànima, afegeix Eckhart, tampoc “no hi ha diferència”.
 Ara bé, diu un mestre que Déu li dóna a l’ànima un do pel qual l’ànima és moguda cap a les coses interiors. Diu un mestre que l’ànima és tocada, immediatament, per l'Esperit Sant, doncs amb l’amor amb el qual Déu s’estima a si mateix, amb aquest amor m’estima i l’ànima estima Déu amb el mateix amor amb què Ell s’estima a si mateix; i si no existís aquest amor amb el qual Déu estima l’ànima, tampoc no existiria l'Esperit Sant. Es tracta d’un ardor i un floriment cap a fora de l'Esperit Sant mitjançant els quals l’ànima estima Déu.
(...) Entre el Fill unigènit i l’ànima no hi ha diferència.
(Sermó X.)

La terra és la cosa més allunyada del cel, però inevitablement està envoltada per ell i és “empesa” per ell. El cel “imprimeix la seva força” a la terra -i a tot el que és terrenal- i, així, la “fa fecunda”.

«Jerusalem» significa el mateix que una altura, segons vaig dir en (el convent de) Mergarden. A allò que és en l’altura se li diu: Descendeix! A allò que és a baix, se li diu: Ascendeix! Si tu fossis a baix i jo estigués per sobre de tu, hauria de baixar cap a tu. El mateix fa Déu; quan tu t’humilies, Déu baixa des de dalt i entra en tu. La terra és la cosa més allunyada del cel i s’ha arrupit en un racó i està avergonyida i li agradaria fugir del bell cel, d’un racó a l’altre. Quina seria llavors la seva casa? Si fuig cap a baix, arriba al cel, si fuig cap a dalt, tampoc no el pot eludir, ell l’empeny cap a un racó i li imprimeix la seva força i la fa fecunda.
(Sermó XIV.)

No hi ha acord entre els filòsofs sobre la matèria o la naturalesa de l’ànima: foc, xispa celeste, llum, esperit o número. L’ànima “en el seu fons” és com Déu, i si no podem conèixer la naturalesa concreta de Déu ni la podem nomenar, tampoc podem conèixer la naturalesa concreta del “fons de l’ànima” ni la podem nomenar.
D’altra banda, com opina Sant Joan, les paraules no poden nomenar l’ànima perquè és precisament l’ànima la que genera les paraules. L’ànima no pot convertir en objecte del seu pensament allò que ella és en sí mateixa, almenys en la seva part més elevada. Quan ho fa, la nomena en referència a coses baixes, terrenals, en funció dels sentits del cos, i el vertader significat de l’ànima s’esvaeix.

Diuen els nostres mestres [Aristòtil, De anima I t. 20.]: L’ànima es diu foc per la força i la calor i la brillantor que posseeix. D’altres diuen que és una xispeta de naturalesa celestial. Els tercers diuen que és una llum. Els quarts, que és un esperit. Els cinquens, que és un número. No trobem res que sigui tan pur com el número. Per això volien donar-li a l’ànima un nom que fos pur. En els àngels existeix el número -es parla d’un àngel, de dos àngels- també en la llum existeix el número. Per això se la designa (a l’ànima) d’acord amb el més nu i pur i, tanmateix, això no arriba a tocar el fons de l’ànima. Déu que és sense nom -no té cap nom- és inefable i l’ànima, en el seu fons, és igualment inefable tal com Ell és inefable.
La paraula que anomena a l’ànima, es refereix a l’ànima quan es troba a la presó del cos, i per això opina (Sant Joan) que l’ànima, en ser capaç de convertir encara (en objecte) del seu pensament allò que ella és en si mateixa, es troba encara a la seva presó. Allà on presta encara atenció a aquestes coses baixes i on recull alguna cosa en el seu interior per intermedi dels sentits, allà s’estreny de seguida; doncs (les) paraules no són capaces de donar cap nom a cap naturalesa que es trobi per sobre d’elles.
(Sermó XII.)

Quint, en un nota, aclareix que la presó de l’ànima no és només el cos (i el temps) sinó també les potències inferiors de l’ànima, que estan lligades al cos.

«La presó de l’ànima no la constitueixen només el cos (i el temps) sinó també la mateixa ànima a la regió de l’ésser de les potències inferiors de l’ànima, que es troben per sota de l'intel·lecte i per les quals l’ànima està lligada al cos essent restringida l’extensió de seu ser racional». (Quint, t. I pàg. 285 segons nota 1).

La naturalesa de l’ànima res té a veure amb les coses que podem conèixer del món pels nostres sentits. No és res sensorial. Cap informació ens en poden donar els sentits com la vista, l’oïda... no la capten. Per tant, no és res corporal -en el sentit de propi del nostre organisme-. El nostre cos no la conté. En tot cas és més bé al contrari: l’ànima conté, envolta, abraça el nostre cos.

Diu un mestre: Així com la vista res no té a veure amb el cant, ni l’oïda amb el color, així l’ànima en la seva naturalesa res té a veure amb tot el que hi ha en aquest món. Per això diuen els nostres mestres en ciències naturals [Aristòtil, De an. I t. 90] que el cos es troba molt més en l’ànima que l’ànima en el cos. Així com la bota conté el vi abans que el vi la bota, així l’ànima conté al cos abans que el cos a l’ànima.
(Sermó XVII.)

Si l’ànima, en la seva part més elevada, és d’una naturalesa semblant als àngels i a Déu, per aquesta unió i igualtat que té amb ells, necessàriament s’ha d’elevar i entrar en la “llum angelical” i arribar a la “llum divina”. Allà la “paraula eterna” (el logos, l’ordre vertader del món, l’ordre natural-diví, el poder del cel) parla a l’ànima; allà l’ànima entén i cobra vida.

... També (les) paraules tenen gran poder; un podria obrar miracles amb paraules. Totes les paraules deuen el seu poder al Verb primigeni. També (les) pedres tenen gran poder a causa de la igualtat que produeixen en elles les estrelles i la força del cel. Si, doncs, l’igual és tan poderós en l’igual, l’ànima ha d’enlairar-se a la seva llum natural cap al més elevat i pur i entrar així en la llum angelical, arribant amb la llum angelical a la llum divina, i així ha d’estar parada per entre els tres llums en l’encreuament de camins, en les altures on es troben els llums. Allà parla el Verb etern infonent-li la vida; allà l’ànima cobra vida i dóna la seva resposta dins del Verb.
(Sermó XVIII.)

Totes les coses del món estan ordenades en diferents nivells, unes són més baixes i corpòries i altres més elevades i espirituals. Cada nivell de l’ordre del món està subordinat als nivells més elevats, però només és “tocat” o “il·luminat” pel nivell immediatament superior, com en una cadena. Déu no actua directament sobre les coses més baixes, sobre les coses corpòries i temporals, en les quals no brilla la llum natural de l’ànima, ni tampoc quan aquesta llum natural de l’ànima no és il·luminada per la llum de l’àngel que la fa accessible a la llum divina. Déu només actua, des de l’eternitat, sobre la part més elevada de l’ànima, que és esperit.
Les coses corpòries i temporals, en definitiva, reben el seu ser de l’ànima humana, així com l’ànima humana, a la vegada, rep el seu ser vertader dels àngels (els missatgers de Déu), que la preparen i la disposen com esperit per a que la divinitat pugui operar en ella per mitjà d’ells.


Tot com és ordenat, ha d'haver-se subordinat a allò que està per sobre. Totes les criatures no li agraden a Déu quan no les il·lumina la llum natural de l’ànima, de la qual reben seu ser, i quan la llum de l’àngel no il·lumina la llum de l’ànima i la prepara i disposa perquè la llum divina pugui operar en ella; perquè Déu no opera a les coses corpòries, opera (tan sols) en (la) eternitat. Per això l’ànima ha de ser recollida i elevada i ha de ser esperit. Allà opera Déu, allà totes les obres li agraden a Déu. No hi ha cap obra que mai li plagui a Déu tret que se realitzi allà.
(Sermó XIX.)

L’ànima -la part més elevada- s’uneix fortament a Déu. L’ànima entra en Déu, i Déu actua en ella, la transforma. Físicament. Més del que entra qualsevol menjar en el nostre cos, i el nostre cos actua sobre ell i el transforma.
Per la veritat pura l’ànima entra més en Déu del que (entra) qualsevol menjar en nosaltres, més encara: l’ànima és transformada en Déu. I a l’ànima hi ha una potència que va segregant el més bast i és unida amb Déu: aquesta és la xispeta de l’ànima. Més que el menjar amb el meu cos, la meva ànima s’uneix amb Déu.
(Sermó XX a.)

L’enteniment, la part més elevada de l’ànima, toca la naturalesa dels àngels i esdevé una imatge de Déu. L’enteniment toca els àngels, fins i tot aquells àngels que han caigut a l’infern però mantenen, no obstant, la seva naturalesa noble, i conserven “la xispeta” quan els toca l’enteniment.
L’amo va enviar els seus criats (Lluc 14, 17). Sant Gregori diu que aquests «criats» són l’Ordre dels Predicadors. Jo parlo d’un altre criat, que és l’àngel. Fora d’això, volem parlar d’un criat, al qual ja m’he referit diverses vegades, i que és l’enteniment a la perifèria de l’ànima on toca la naturalesa angelical, essent una imatge de Déu. Dins d’aquesta llum, l’ànima es troba unida amb els àngels i (fins i tot) amb aquells àngels que han caigut a l’infern i els qui, tanmateix, han conservat la noblesa de la seva natura. Allà es troba aquesta xispeta, nua dreta sense cap sofriment, dins del ser diví.
(Sermó XX b.)


La terra ni res creat, ni l’home, poden fugir de la influència del cel. El cel sempre flueix i imprimeix la seva força, i aquest fet no depèn del desig ni de la voluntat de ningú. Malgrat t’enganyis a tu mateix i pensis que pots fugir de Déu, facis el que facis, Ell actua en tu. T’agradi o no, estiguis dormit o despert, Déu fa, eternament, el que li és propi. Déu és la força que flueix del cel, és “el poder del cel”.
La terra fuig del cel; si fuig cap a baix, arriba des de baix al cel; si fuig cap a dalt, arriba a la part més baixa del cel. La terra no pot fugir a un lloc tan baix que el cel no flueixi en ella i li imprimeixi la seva força i la fecundi, ho vulgui ella o no. Així li succeeix també a l’home que creu fugir de Déu i, tanmateix, no pot fugir d'Ell; tots els racons ho revelen. Creu fugir de Déu i corre al seu si. Déu engendra en tu el seu Fill unigènit, t’agradi o et disgusti, dormis o estiguis despert; Ell fa el que és propi.
(Sermó XXII.)

Déu opera de dues maneres meravelloses, en aparença de naturalesa molt diferent una de l’altra, però que en veritat serien la mateixa. Opera amb el cel, amb els estels, la lluna i el sol. I, alhora, opera “coses molt grans” amb l’ànima (i per mitjà d’ella en totes les accions dels homes).
Déu, realment, és el “poder del cel”, la força que flueix del cel. Déu té el poder del cel, que és físic, i alhora actua sobre l’ànima, que és “espiritual”. Però, si Déu per definició és la Unitat, només li falta a Eckhart, al meu entendre, afirmar de manera explícita que Déu actua sobre la nostra ànima -que seria “espiritual” en el sentit de ser d’una matèria “espirituosa” o etèria- de la mateixa manera que ho fa sobre la resta de les coses “materials”, això és, com una força física que flueix del cel.

El profeta es meravella de dues coses. En primer lloc, del que opera Déu amb les estrelles, amb la lluna i el sol. En segon lloc, la seva sorpresa es refereix a l’ànima: que Déu fes i continuï fent coses tan grans amb ella i per mitjà d'ella, perquè fa tot quant pot per amor d'ella. Fa moltes coses grans a causa d'ella i s’hi dedica completament i això es deu a la grandesa amb que va ser creada.
(Sermó XXIV.)

L’ànima l’ha creada Déu segons la seva pròpia naturalesa, la seva essència i la seva obra emanant i immanent. L’ha creada, fins i tot, segons el que li és més propi i profund, des del fons on està engendrant el Fill, del qual flueix l’Esperit Sant. L’ànima té unitat i igualtat amb Déu, és feta de la mateixa matèria o força que flueix del cel.
Per un principi natural, Déu, en estar per damunt de l’ànima, inevitablement flueix en tot moment en l’ànima. L’home rep l’influx pura i immediatament de Déu (aquí Eckhart no menciona els àngels com missatgers o mediadors). La millor actitud de l’home, per tant, implica acceptar aquest fet i sotmetre’s del tot a Déu, per rebre l’influx diví total i purament i no haver de patir per la por, l’amor o la pena o qualsevol cosa que no sigui Déu.

...Però a l’ànima no l’ha creada només segons la imatge que es troba dins d'Ell, ni segons allò que d'Ell emana (i) s’enuncia d'Ell, sinó que l’ha feta segons Ell mateix, ah sí, d’acord amb tot el que Ell és segons la seva naturalesa, la seva essència i la seva obra emanant i immanent (inneblîbend), i segons el fons on roman en si mateix, on està engendrant el seu Fill unigènit, del qual surt florint l'Esperit Sant: segons aquesta obra emanant (i) immanent Déu ha creat l’ànima.
És com un principi natural de totes les coses que les superiors flueixen en les inferiors, com les inferiors es troben dirigides cap a les superiors. Perquè les superiors mai no reben de les inferiors, sinó que les inferiors reben de les superiors. Com Déu es troba per sobre de l’ànima, Déu és a tota hora El que flueix en l’ànima sense poder escapar-se-li mai. L’ànima sí se li escapa, mes, mentre l’home es manté per sota de Déu rep l’influx pura i immediatament i no es troba per sota de cap altra cosa: ni de la por ni de l’amor ni de la pena ni de cap cosa que no sigui Déu. Doncs bé, sotmet-te del tot a Déu, llavors rebràs l’influx diví total i purament. Com rep l’ànima de Déu? L’ànima no rep res de Déu com a cosa estranya, tal com l'aire rep (la) llum del sol, ja que aquell rep sobre la base de l’estranyesa. Però l’ànima no rep Déu sobre la base de l’estranyesa, ni com (si es trobés) per sota de Déu, perquè allò que es troba per sota d’un altre, té caràcter d’estrany i allunyat. Diuen els mestres que l’ànima rep com a llum de la llum perquè allà no hi ha ni estranyesa ni llunyania.
(Sermó XXIV.)

En les ocupacions terrenals, lligades al temps purament mecànic, no es té accés a l’Esperit Sant. Quan deixam d’atendre aquestes ocupacions i ens centrem en el nostre interior, en canvi, percebem una “llum celestial” provinent del cel. Aquesta “llum” es troba per sota del cel però, a la vegada, és del cel. És una entitat material però, així i tot, satisfà els homes. Té un efecte físic perenne sobre els homes, com el d’un imant sobre un ferro. L’esperit humà rep la influència d’aquesta entitat que prové del cel, del firmament, de l’”esperit que fa girar el cel” i, més enllà, d’una font primigènia on té el seu origen.


Ningú no pot rebre a l'Esperit Sant tret que visqui per sobre del temps en (la) eternitat. A les coses temporals l'Esperit Sant no pot ser ni rebut ni donat. Quan l’home s’aparta de les coses temporals i es gira cap al seu fur íntim, percep allà una llum celestial que ha vingut del cel. Es troba per sota del cel i, tanmateix, és del cel. En aquesta llum l’home queda satisfet, i, tanmateix, ella és (encara) corpòria; diuen que és matèria. Un (tros de) ferro la naturalesa del qual consisteix a caure cap a baix, s’aixeca cap a dalt en contra de la seva naturalesa i s’aferra a la pedra imant a causa de la noble influència que la pedra ha rebut del cel. Onsevulla que es dirigeixi la pedra, fins allà es dirigeix també el ferro. El mateix fa l’esperit: no s’acontenta així tanmateix amb aquesta llum; va avançant sempre pel firmament i penetra a través del cel fins a arribar a l’esperit que fa girar al cel, i que a causa de la rotació del cel reverdeja i es cobreix de fulles tot el que hi ha al món. Però l’esperit encara no està satisfet si no avança fins al cim i la font primigènia on l’esperit té el seu origen.
(Sermó XXIX.)

Déu és pertot. Però és pertot essent dins la nostra ànima. Déu crea el món dins la nostra ànima. Així, curiosament, com més dins està, tant més fora està. I com més fora, més dins. L’esperit emana i, no obstant, es manté dins la nostra ànima. Perquè la part més elevada de la nostra ànima, l’esperit i Déu són la mateixa “força”. Això és el que passa amb la paraula i tot el que poguem percebre i entendre, tot el creat. Déu és etern. Déu tota l’eternitat ha fet el mateix. Déu ara mateix crea dins l’ànima dels homes, així com ha creat sempre en el passat i crearà en el futur mentre existeixi el món.

És molt estrany el fet que alguna cosa emani i, tanmateix, romangui dintre. El que la paraula emani i, tanmateix, romangui dintre, és molt estrany; el que totes les criatures emanin i, tanmateix, romanguin dintre, és molt estrany; el que Déu ha donat i que ha promès donar, és molt estrany, i és incomprensible i increïble. I està bé que així sigui; doncs, si fos comprensible i creïble, no estaria bé. Déu es troba a totes les coses. Com més és dins de les coses, tant més és fora de les coses: com més dintre, tant més fora, i com més fora, tant més dintre. Ja he dit diverses vegades que en aquest instant Déu crea tot el món. Tot el creat alguna vegada per Déu, fa sis mil i més anys, quan va fer el món, Déu ho està creant ara tot junt. Ell es troba a totes les coses però, quan Déu és diví i Déu és raonable, no es troba enlloc amb tanta propietat com en l’ànima i en l’àngel, si vols, en el més entranyable de l’ànima i el més elevat de l’ànima. I quan dic: «el més entranyable» em refereixo al més elevat, i quan dic «el més elevat» em refereixo al més entranyable de l’ànima. En el més entranyable i en el més elevat de l’ànima: allà els concebo a ambdós junts en un de sol. Allà on mai no va entrar el temps, on mai no va caure la brillantor d’una imatge, en el més entranyable i el més elevat de l’ànima, crea Déu tot aquest món. Tot el que va crear Déu fa sis mil anys, quan va fer el món, i tot el que Déu haurà de crear després de mil anys -amb tal que el món existeixi durant tot aquell temps- ho crea Déu en el més entranyable i el més elevat de l’ànima. Tot el passat i tot el present i tot el futur, ho crea Déu en el més entranyable de l’ànima.
(Sermó XXX.)

Déu és en l’acció dels àngels i es manifesta i actua des d’ella en l’ànima dels homes. Engendra el seu efecte -“fill”- en l’ànima humana. Això és l’essència de Déu, la seva raó de ser.

Déu s’amaga en la llum angelical i es cobreix amb ella esperant contínuament l’instant en què pugui arrossegar-se cap a fora per entregar-se a l’ànima. He dit també en altres ocasions: Si algú em preguntés què és el que fa Déu al cel, diria: Engendra el seu Fill i l’engendra completament nou i ufanós, i en fer-ho sent un delit tal que no fa sinó realitzar aquesta obra.
(Sermó XXXI.)

Déu és en el cel / és el cel. El cel és el lloc de totes les coses perquè dóna lloc a totes les coses que poguem entendre i conèixer, les ordena i ubica en el nostre enteniment. El que capten els nostres sentits alhora se’ns infon “espiritualment”. Si no, resta en pura sensibilitat corporal desatesa, aïllada del coneixement. Al nostre coneixement i enteniment (part superior de la nostra ànima) només pot entrar una reducció (una “estampació”) d’allò que capten els sentits exteriors quan actua l’àngel, la força etèria-espiritual.

Allò que ha d’existir (juntament) amb moltes coses, necessàriament s’ha de trobar a dalt. Allò que produeix el foc, ha d’estar, necessàriament, per sobre del que encén, com el cel i el sol. Els nostres mestres més insignes opinen que el cel és el lloc de totes les coses i, tanmateix, (ell mateix) no té lloc, cap lloc natural, i dóna lloc a totes les coses. La meva ànima és indivisa i, no obstant això, es troba del tot en cada un dels membres. On veu el meu ull, no sent la meva oïda; on sent la meva oïda, no veu el meu ull. El que jo veig o sento físicament, se m’infon espiritualment. El meu ull rep el color amb la llum; però aquest no entra en l’ànima perquè allò (=que entra en l’ànima) és una reducció (del color). Tot el que reben els sentits exteriors, perquè sigui introduït espiritualment, ve de dalt, de part de l’àngel: aquest l’estampa en la part superior de l’ànima. Ara bé, els nostres mestres afirmen [Thomas, S. theol. II II q. 185 a. 3 ad 3.]: Allò que es troba a dalt, ordena i ubica l'inferior.
(Sermó XXXV.)

En el fragment següent Eckhart parla de manera més o menys oberta de la qüestió de la identitat del cel i Déu. Si, com diuen alguns mestres, el cel no és pròpiament Déu, Déu ha de ser necessàriament alguna cosa, un “esperit” o una “llum”, que s’estén totalment pel cel.
El cel, i el que té identitat amb ell, està per damunt del temps i, a la vegada, és la causa del temps. Hi ha qui diu, però, que el cel és tan noble que no pot degradar-se a ser la causa del temps. Eckhart matisa que el cel, en la seva naturalesa, és atemporal, però la trajectòria de les coses que provenen d’ell i se n’allunyen esdevé temporal, crea el temps. Així, tot el que és corpori és temporal i és una deserció, un atzar i un rebaixament de la naturalesa del cel.

Diu un mestre que el cel rep immediatament de Déu. Un altre mestre diu que no és així: perquè Déu és un esperit i una llum pura; per això, allò que ha de rebre immediatament de Déu, ha de ser, amb necessitat, un esperit i una llum pura. Diu un mestre: És impossible que alguna cosa corpòria sigui susceptible del primer efluvi violent allà on emana Déu, si no és una llum o un esperit pur. El cel es troba per sobre del temps i és la causa del temps. Un mestre diu que el cel, en la seva naturalesa, és tan noble que no pot degradar-se a ser la causa del temps. En la seva naturalesa no pot ser causa del temps; (però), en la seva trajectòria és la causa del temps, és a dir, en la deserció (de la naturalesa) del cel, (mes) ell mateix és atemporal. El meu color no és la meva naturalesa, sinó que és una deserció de la meva naturalesa, i la nostra ànima es troba molt per sobre i «està oculta en Déu». Llavors no dic només: per sobre del temps, sinó «oculta en Déu». És això el que significa el cel? Tot el que és corpori és una deserció i un atzar i un rebaixament. El rei David diu: «Davant de la vista de Déu, mil anys són com un dia que ha passat» (Salm 89, 4); perquè tot el que és futur i tot el que ha passat es troba tot allà en un sol «ara».
(Sermó XXXV.)

En el següent paràgraf tornen a aparèixer algunes idees bàsiques sobre l’ordre natural del món, en especial el del cel i la seva identitat amb Déu: El cel, en la seva part més elevada, i Déu són el mateix. El cel, en la seva part més elevada, no té lloc, perquè és el Tot, ho abarca tot, però en la seva decadència, en les parts més baixes, és lloc i ubicació de les coses corpòries. Quant més tosca, sòlida, “corpòria”, és una cosa, més avall està i és més terrenal i allunyada de Déu. Quant més subtil i “etèria” més semblant a Déu és, més vigorosa; perquè abarca en l’espai i conté físicament les coses que són més tosques i sòlides que estan per sota, i així és capaç d’actuar -físicament- sobre elles. El foc i l’aire són més subtils que l’aigua i la terra. El foc i l’aire estan al cel, engloben espacialment, són ubicació dels elements inferiors, i així tenen la capacitat d’actuar sobre ells. I per damunt d’aquest cel de l’aire i del foc hi ha el cel de l’àngel més baix, i així cap amunt; cada àngel (els “missatgers de Déu”), que és més noble i més extens, es constitueix en lloc, ubicació i mesura de l’inferior, fins arribar a l’esperit més pur, a Déu, el Tot, el suprem “operador”.

«El patriarca Jacob va arribar a un lloc i cap al tard, quan el sol s’havia post, va voler descansar (Cfr. Gén. 28, 10 s.). Es diu: en un lloc, sense anomenar-lo. El lloc és Déu. Déu no té nom propi i és un lloc i una ubicació de totes les coses i és el lloc natural de totes les criatures. El cel en la seva (part) més elevada i pura, no té lloc; sinó que, en la seva decadència, en el seu efecte, és lloc i ubicació de totes les coses corpòries que es troben per sota d'ell. I el foc és (el) lloc de l'aire i l'aire és (el) lloc de l’aigua i de la terra. Lloc és allò que m’envolta, en el mig del qual estic. Així l'aire envolta la terra i l’aigua. Quant més subtil és una cosa, tant més vigorosa és; per això és capaç d’obrar dins de les coses que són més tosques i es troben per sota d'ella. La terra (=l’element) no és capaç de ser lloc en el sentit propi, perquè és massa tosca i és també el més baix dels elements. L’aigua, en part, és lloc; per ser més subtil és més vigorosa. Quant més vigorós i subtil és l’element, tant més es presta per ser ubicació i lloc d’un altre. Així el cel és (el) lloc de totes les coses corpòries i ell mateix no té lloc que sigui físic; més encara: el seu lloc i el seu ordre i la seva ubicació el constitueix l’àngel més baix, i així sempre cap a dalt; cada àngel, que és més noble, es constitueix en lloc i ubicació i mesura d’un altre, i l’àngel suprem es constitueix en lloc i ubicació i mesura de tots els altres àngels que es troben per sota d'ell, i ell mateix no té lloc ni mesura. Però Déu té la seva mesura (la de l’àngel) i és el seu lloc i l’àngel és esperit pur. Però Déu no és esperit, segons les paraules de Sant Gregori qui diu que totes les paraules que enunciem sobre Déu, són un balboteig sobre Déu. Per això diu (l'Escriptura): «Va arribar a un lloc». El lloc és Déu que dóna la seva ubicació i ordre a totes les coses. He dit algunes vegades: El mínim de Déu omple totes les criatures i en això viuen i creixen i reverdegen, i el màxim d'Ell no es troba enlloc. Mentre l’ànima es troba en alguna part, no està en el màxim de Déu, que no es troba enlloc.
(Sermó XXXVI b.)

Seguidament, Eckhart raona de nou sobre les dues potències més elevades de l’ànima: la voluntat i l’enteniment. Aquestes potències superiors de l’ànima són d’un ordre “espiritual”, “eteri”, que Eckhart situa just per sota dels àngels: “recullen la llum dels àngels, i junt amb ella la llum divina”. Actuen sobre el cos i la sensibilitat, i, tot i que a vegades ens pot semblar el contrari, no depenen ni són afectades en el seu vertader ser per les coses sensorials. El cas de la voluntat sembla molt clar. Diu Eckhart que la voluntat és tan lliure que no es veu gens afectada pel que capten els nostres sentits, sinó que “opera la seva obra per la seva pròpia llibertat”. És a dir, la nostra voluntat ens resulta imprevisible a nosaltres mateixos, ens equivoquem quan intentem entendre i preveure què volem i què guia les nostres accions. L’experiència sensorial amb les coses del món no l’afecta; el nostre voler i les nostres accions voluntàries no estan guiades per allò sensorial. La voluntat “vola” lliure, no depèn, per res, de nosaltres mateixos. Depèn només de Déu.
L’enteniment, per la seva banda, té certa afectació de les coses corpòries. És a dir, la nostra capacitat d’entendre i conèixer coses es veu afectada, com sembla evident, per la nostra experiència sensorial. Però aquesta afectació succeeix només en una certa part de l’enteniment, en un “mirar cap avall” en el qual el coneixement rep la imatge de les coses corpòries. No succeeix així en la part més “elevada” de l’enteniment (el “fons” o “xispa” de l’ànima), a la qual no li arriba allò que duen els sentits. L’activitat sensorial no li dóna a l’ànima la “llum” o coneixement, sinó que únicament la “prepara” per a recollir la “llum” o coneixement de l’àngel. El món sensorial és el context sobre el qual es manifesta l’enteniment pur, en definitiva. El món sensorial aporta el “motiu”, l’objecte, però no afecta l’activitat de raonar o entendre, ni en el procés ni en el resultat.

Ara bé, ell diu: «va voler descansar en el lloc». Tota la riquesa i pobresa i benaventurança rauen en la voluntat. La voluntat és tan lliure i tan noble que no rep (cap impuls) de les coses corpòries, sinó que opera la seva obra per la seva pròpia llibertat. L’enteniment, certament, rep (la influència) de les coses corpòries; en aquest aspecte la voluntat és més noble; però succeeix en certa part de l’enteniment, en un mirar cap a baix i en una baixada, que aquest coneixement rep la imatge de les coses corpòries. Mes, en la (part) suprema, l’enteniment obra sense agregat de les coses corpòries. Diu un gran mestre: Tot el que és portat als sentits, no arriba a l’ànima ni a la potència suprema de l’ànima. Diu Sant Agustí, i també ho diu Plató, un mestre pagà, que l’ànima té en si mateixa, per naturalesa, tot el saber; per això no fa falta que arrossegui el saber cap a dins, sinó que mitjançant l’estudi del saber extern, es revela el saber que, per naturalesa, es troba amagat en l’ànima. És com (succeeix amb) un metge que, si bé em neteja l’ull i treu l’obstacle que m’impedeix veure, no atorga la vista. La potència de l’ànima que obra a l’ull per naturalesa, només ella presta la vista a l’ull, una vegada tret l'impediment. De la mateixa manera, no li dóna llum a l’ànima tot el que com a imatges i formes és ofert als sentits, sinó que únicament prepara i purifica l’ànima per a que, en la seva part més elevada, pugui recollir purament la llum de l’àngel, i junt amb ella la llum divina.
(Sermó XXXVI b.)


Certes potències de l’ànima, més terrenals i temporals, operen amb el que perceben els sentits, es centren en l’aquí i ara. El coneixement i l’enteniment, al contrari, recullen allò on no hi ha aquí i ara, toquen la naturalesa “angelical”. No obstant, encara reben informació dels sentits. Això no succeeix amb la voluntat. La voluntat no té cap contacte amb allò sensorial, opera des del més elevat. Segons això la voluntat és més noble que l’enteniment.

... Certes potències de l’ànima perceben des de fora, com fa l’ull: per més finament que percebi i elimini el més bast, pren, tanmateix, alguna cosa des de fora que ha posat les seves mires en l'aquí i en l’ara. El coneixement i l’enteniment, emperò, ho escateixen tot i recullen allò on no hi ha ni aquí ni ara; en aquesta dimensió (l’enteniment) toca la naturalesa angelical. Però tanmateix, rep dels sentits; d’allò que els sentits aporten des de fora, rep l’enteniment. La voluntat no fa tal cosa. En aquest punt la voluntat és més noble que l’enteniment. (La) voluntat no treu res d’enlloc que no sigui el pur coneixement on no existeix ni l’ aquí ni l’ ara. Déu vol dir: Per més elevada i més pura que sigui la voluntat, ella ha d’ascendir més.
(Sermó XXI.)

L’enteniment és una potència superior de l’ànima, diu Eckhart, que no pertany tant al nostre cos com a l’espiritualitat i la divinitat. Déu dóna vida a l’ànima a través seu, així com l’ànima dóna vida al cos. En el fragment següent, però, s’esforça en concretar més la naturalesa d’aquesta potència superior de l’ànima que és l’enteniment i ve a dir, la qual cosa pot resultar sorprenent, que l’enteniment és un sentit, diferent dels cinc sentits clàssics (vista, oïda, tacte, gust i olfacte), però un sentit, en definitiva. La part més elevada de l’ànima no és res molt elaborat, ni complex ni misteriós que emani de l’home. No emana, per res, de l’home, al contrari, l’enteniment es redueix a la captació sensible d’aquesta emanació que ens ve de fora, del cel. L’enteniment és ni més ni menys que el sentit sensible a Déu. És el sentit que ordena i dóna significat a les coses del món i a la vida

«Per què va dir Nostre Senyor: "Tens raó"? Ell vol dir: Els cinc marits són els cinc sentits; et van posseir en la teva joventut segons la seva completa voluntat. Ara, a la teva edat madura, en tens un que no és teu: és l’enteniment al que no obeeixes». Quan aquest «marit» està mort, les coses caminen malament. El que l’ànima se separi del cos causa gran dolor; però el que Déu se separi de l’ànima, en fa molt més. Així com l’ànima li dóna vida al cos, així Déu li dóna vida a l’ànima. De la mateixa manera que l’ànima es vessa per tots els membres, Déu s’introdueix fluint en totes les potències de l’ànima i les travessa en forma tal que elles continuen vessant-lo (a Déu) amb bondat i amor sobre tot el que es troba a prop d’elles, per a que tot això el percebi.
(Sermó XXXVII.)

L’enteniment pren Déu en la seva essència, sense cap tipus de judici de valor ni res afegit, a diferència de la voluntat i l’amor, que impliquen una valoració de bondat o de justícia o de poder o de saviesa. L’enteniment pren Déu com a ser pur; no admet cap forma de judici humà. En això l’enteniment s’assembla als àngels; com ells, forma part de la divinitat nua.

Ara bé, diu la muller: «Senyor, el meu marit, el teu serf, està mort». «Serf» significa el mateix que algú que rep i conserva (alguna cosa) per al seu senyor. Si el retingués per a si mateix, seria un lladre. L’enteniment és «serf» en sentit propi abans que la voluntat o l’amor. La voluntat i l’amor es dirigeixen cap a Déu quan és bo, i si no fos bo, no es fixarien en Ell. L’enteniment (emperò) empeny cap a dalt, cap a l’essència, abans de pensar en la bondat o el poder o la saviesa o qualsevol cosa que sigui accidental. No té en compte les coses que s’han afegit a Déu; el pren a Ell en Ell (= en el seu si mateix); s’enfonsa en l’ésser i pren Déu tal com és ser pur. I encara que Ell no fos ni savi ni bo ni just, el prendria, no obstant això, tal com és ser pur. En això l’ enteniment s’assembla a l’ordre suprem dels àngels, que conté els tres cors: (els) Trons que recullen en ells a Déu i el conserven en si mateix i Déu descansa en ells, (els) Querubins que coneixen Déu i hi persisteixen, els Serafins que són el foc. A aquests s’assembla l’enteniment i conserva a Déu en si mateix. Junt amb aquests àngels l’enteniment concep Déu en el seu vestidor, nu, tal com és U sense distinció.
(Sermó XXXVII.)

L’ànima té dues mirades: una cap el món i el cos, l’altra directament cap a Déu. Aquest mirar Déu i rebre l’acció de la “força” divina pot perfectament no ser conscient, perquè l’ànima no es troba a “casa seva” sinó que és en territori de Déu. Emana de Déu i l’home no hi té cap poder. És el naixement etern, a cada moment, del “fill” (l’enteniment). L’enteniment es genera eternament per la “força” divina.

Doncs bé, la muller diu: «Senyor, el meu marit, el teu serf, està mort. Es presenten aquells amb qui tenim deutes i s’emportaran els meus dos fills». Què és el que són els «dos fills» de l’ànima? Sant Agustí -i junt amb ell un altre mestre pagà- parla dels dos rostres de l’ànima. Un està dirigit cap a aquest món i el cos; en ell (l’ànima) obra la virtut i l’art i la vida santificant. L’altre rostre està dirigit directament cap a Déu. En ell resideix contínuament la llum divina i aquesta obra allà dintre per més que ella (= l’ànima) no ho sàpiga, perquè no es troba a casa seva. Si la xispeta de l’ànima es pren pura en Déu, llavors el «marit» viu. Allà es dóna el naixement, allà neix el Fill. Aquest naixement no ocorre una vegada per any ni una vegada per mes ni una vegada per dia, sinó a tota hora, és a dir, per sobre del temps en la vastitud on no existeixen ni aquí ni instant ni naturalesa ni pensament.
(Sermó XXXVII.)

Eckhart distingeix, seguint Aristòtil, dues formes d’enteniment: l’enteniment possible o possibilitat, i l’enteniment actiu o activitat. Per enteniment possible es refereix a tot allò que pot ser entès, allò que es pot omplir de contingut, la capacitat de poder arribar a ser espiritualment (fenomenològicament) totes les coses. És l’enteniment que porten els àngels. A cada coneixement li correspon un àngel, des de l’eternitat.

Ara ens referirem en un altre sentit als «dos fills» de l’enteniment. Un és la possibilitat (= l’enteniment possible), l’altre és l’activitat (= l’enteniment actiu). Resulta que un mestre pagà diu: «L’ànima té en aquesta potència (= l’enteniment possible) la capacitat d’arribar a ser espiritualment totes les coses». En la força operant s’assembla al Pare i obra totes les coses amb destinació a un nou ser. Déu hauria volgut imprimir-li la naturalesa de totes les criatures; però ella no existia abans que el món. Abans que aquest món fos creat en si mateix, Déu havia creat tot aquest món espiritualment en cada un dels àngels.
(Sermó XXXVII.)

L’enteniment existeix abans que el pensament. La veritat existeix abans que jo la descobreixi. El meu pensament no crea la veritat, només la descobreix. La veritat i l’enteniment existeixen fora de nosaltres (i els porten els àngels).

Al principi, quan la paraula és rebuda pel meu enteniment, ella és tan pura i subtil que és una paraula vertadera abans de ser configurada en el meu pensament. En tercera (instància) és pronunciada exteriorment per la boca i després no és sinó una manifestació de la paraula interior. Així també, la paraula eterna és pronunciada interiorment al cor de l’ànima, en el més íntim, en el més acendrat, al cap de l’ànima, de la que vaig parlar l’altre dia, (és a dir) en l’enteniment: allà dintre es realitza el naixement. Qui no tingués res fora d’una idea plena i una esperança de que així fos, tindria ganes de saber com es realitza aquest naixement i què és el que ajuda per a que tingui lloc.
(Sermó XXXVIII..)

Per l’enteniment l’ànima coneix, en el cel diví, fora de l’espai i del temps terrenals, el que porten els àngels. I si a cada coneixement possible li correspon un àngel, el nombre d’àngels és tan gran que cap número els pot abastar. Però, en acte, a cada moment només podem tenir un coneixement (el problema de la limitació de l’atenció), i aquest nombre tan gran es redueix a u, a la unitat que és Déu.

Els mestres escriuen que seria inversemblant si s’afirmés quina és l’extensió del cel: (però), la menor potència que es troba en la meva ànima és més extensa que l’extens cel; per ni tan sols no parlar de l’enteniment que és extens sense extensió. Al cap de l’ànima, (és a dir) en l’enteniment, em trobo tan a prop del lloc (que es troba) a més de mil milles més enllà del mar, com del lloc que ocupo ara. En aquesta extensió i en aquesta riquesa de Déu coneix l’ànima, allà res no se li escapa i allà ja no espera res.
«L’àngel va ser enviat.» Diuen els mestres (Thomas, S. theol. I q. 50 a. 3 ad 1.) que la quantitat d’àngels constitueix un nombre més enllà de tot número. La seva quantitat és tan gran que cap número no els pot incloure; tampoc no és possible imaginar el seu nombre. Per a qui fos capaç de concebre (la) diferenciació sense número i sense quantitat, cent seria el mateix que un. Encara que hi hagués cent persones en la divinitat: aquell que sabés distingir sense número ni quantitat, no coneixeria més que un sol Déu. La gent incrèdula i algunes persones cristianes illetrades se sorprenen d’això, fins i tot alguns frares saben sobre això tan poc com una pedra: entenen per tres, tres vaques o tres pedres. Però qui sap concebre la diferenciació en Déu sense número ni quantitat, aquest coneix que tres persones són un sol Déu.
(Sermó XXXVIII.)

Cada àngel posseeix una naturalesa sencera, porta un determinat “món” de coneixement, separat i diferent del dels altres. El conjunt total dels àngels conforma el regne de Déu, el Tot. Els àngels, però, són portadors, no obren res; qui opera en l’ànima dels homes és Déu, per mitjà d’ells.

L’àngel té nivell també molt alt: els més distingits dels mestres diuen (Thomas, S. theol I q. 11 a. 3; i Albertus Magnus, De caelesti hierarchia c. 5 § 7.) que cada àngel posseeix una naturalesa sencera. És com si hi hagués un home que tingués tot el que tots els homes junts han posseït alguna vegada, el que posseeixen ara i hauran de posseir en qualsevol moment, en el que a poder i saviesa i a totes les coses es refereix, això seria un miracle i, tanmateix, ell no seria res més que un home, perquè aquest home tindria tot el que tenen tots els homes i, no obstant això, es trobaria lluny dels àngels. Així, doncs, qualsevol àngel té una naturalesa sencera i es troba separat d’un altre, com un animal d’un altre que és de diferent espècie. Déu és ric en aquesta quantitat d’àngels, i qui arriba a conèixer aquest fet, coneix el regne de Déu. Ella (= la quantitat d’àngels) representa el regne de Déu, així com un senyor és representat per la quantitat dels seus cavallers. Per això es diu: «Un senyor-Déu dels exèrcits» (Isaïes 1, 24 et passim). Tota aquesta quantitat d’àngels, per sublims que siguin, col·laboren i ajuden perquè Déu neixi en l’ànima, és a dir: senten plaer i alegria i delit pel naixement; (mes) no obren res. Allà no hi ha cap obra de les criatures, ja que Déu opera, Ell sol, el naixement: en aquest aspecte els correspon (només) una obra servil als àngels. Tot el que hi coopera, constitueix una obra servil.
(Sermó XXXVIII.)

El mode com els àngels serveixen a Déu i porten l’enteniment és enormement sublim i no es pot arribar a comprendre del tot. A vegades, però, es pot percebre un resplendor quan “reverdeix, floreix i viu tot quan hi ha en aquest món” en el moment que l’àngel actua sobre el cel (“amb la seva part més baixa toca el cel”) i, per mitjà del cel, il·lumina l’enteniment i actua sobre l’ànima.

L’obra que l’àngel opera en Déu (= l’obra servil) és tan sublim que mai mestre o intel·lecte alguns podrien arribar a comprendre-la. Però, d’aquesta obra cau una estella -com cau una estella d’una biga que es desbasta- (és a dir) una resplendor; això succeeix allà on l’àngel amb la seva part més baixa toca el cel; per això reverdeja i floreix i viu tot el que hi ha en aquest món.
(Sermó XXXVIII.)

Déu està/és en la potència més elevada de l’ànima: l’enteniment. L’enteniment és tan sublim i pur que res pot entrar ni ser allà si no és Déu en la seva més pura naturalesa. En la part més elevada de l’ànima no hi ha lloc per a cap forma de pensament ni de judici, que són afegits secundaris, projeccions cap el món sensorial. L’enteniment pur emana de Déu i només de Déu depèn.

Hi ha una potència en l’ànima (l’enteniment suprem) i no només una potència sinó: (una) essència i no solament (una) essència, sinó una cosa que deslliga de l’ essència... això és tan pur i tan elevat i tan noble en si mateix que cap criatura no pot entrar sinó només Déu que viu allà. Ah sí, (ho dic) amb plena veritat: Déu mateix no pot entrar tampoc en tant té manera de ser, ni en tant és savi, ni en tant és bo, ni en tant és ric. Ah sí, Déu no pot entrar allà amb cap manera (de ser). Déu pot entrar allà només amb la seva nua naturalesa divina.
(Sermó XLII.)

L’enteniment és el “marit” dels àngels dins de l’ànima, és de la mateixa naturalesa que els àngels. És la part dels àngels que és dins de l’ànima. Coexisteix i està comprès en la naturalesa dels àngels.

...l’ Esperit Sant; Aquest es brinda només allà on es viu amb l’enteniment. L’enteniment és la part suprema de l’ànima on, junt amb els àngels, té una coexistència i un estar-comprès en la naturalesa angelical. A la naturalesa angelical no la toca cap temps; el mateix succeeix amb l’enteniment que és el «marit» dins de l’ànima; no el toca cap temps.
(Sermó XLIII)

La gràcia no entra mai en les potències superiors de l’ànima (l’enteniment i la voluntat). Déu opera per naturalesa, i no per gràcia, en l’enteniment i la voluntat. Ara bé, aquesta naturalesa de la unió entre Déu i ànima és “secreta”, és un misteri. Això no vol dir, però, que l’haguem de confondre amb la gràcia. La gràcia no opera res en la naturalesa, simplement és allò que es deriva de l’exercici d’una virtut.

Per sobre de la llum es troba la gràcia; aquesta no entra mai en l’ enteniment ni en la voluntat. Si la gràcia hagués d’entrar en l’enteniment, llavors l’enteniment i la voluntat haurien d’arribar més enllà de si mateixos. Tal cosa no pot ser, perquè la voluntat és tan noble en si mateixa que no se la pot omplir sinó amb l’amor diví. L’amor diví opera obres molt grans. Mes, per sobre hi ha encara una part que és l’ enteniment: aquest és tan noble en si mateix que no pot ser perfeccionat sinó per la veritat divina. Per això diu un mestre [Augustinus, De trin, XIV c. 8 n. 11.]: Hi ha una cosa molt secreta que es troba per sobre, això és el cap de l’ànima. Allà es realitza la vertadera unió entre Déu i l’ànima. La gràcia no ha operat mai cap obra, però sí emana a l’exercici d’una virtut. La gràcia no condueix mai a la unió en una obra. La gràcia és un in-habitar i un co-habitar de l’ànima amb Déu. Per a això és massa baix tot el que alguna vegada s’hagi pogut dir obra, ja sigui exterior, ja sigui interior.
(Sermó XLIII.)

Al cos humà li correspon l’element més baix, l’element sòlid, la terra. Sobre aquest element actuen tots els altres elements, més elevats (el líquid, l’aeri, l’igni, els àngels i Déu, per aquest ordre). El cos està completament envoltat pel cel i rep tot l’influx del cel. Tot el que obra i vessa el cel és rebut pel cos.

«Homo», «l’home», té el sentit de «qui està fet de terra», i significa «humilitat». La terra és l’element més baix i jeu enmig i està envoltada completament pel cel i rep del tot l’influx del cel. Tot el que obra i aboca el cel, és rebut al mig del fons de la terra.
(Sermó XLIV.)

Aquí Eckhart redueix totes les coses a dos tipus d’elements: els corporals i els espirituals. Déu i l’ànima són esperit. L’ànima, amb les seves potències més elevades, toca l’eternitat, Déu li dóna en tot moment l’enteniment i la voluntat per mitjà dels elements “espirituals” o “eteris”: els àngels, el cel, l’aire... Però, amb les seves potències inferiors, l’ànima toca el temps i el que és corporal, el que el cos percep pels sentits -els cinc sentits clàssics- el que és “sòlid”, en definitiva.
L’ànima, amb la seva part més baixa, té una unió molt estreta amb el cos. Però amb la seva part més elevada és esperit pròpiament. I no hi pot haver unió més estreta que la d’esperit amb esperit (l’esperit de l’home amb l’esperit que es portat pels àngels, el cel...). Així els esperits es confonen, són el mateix, de fet només hi hauria, probablement, un esperit.
L’ànima conforma el “jo”. La part més espiritual de l’ànima, que ultrapassa els límits del cos, no ha de ser vista com res estrany ni diferent de la persona pel fet d’excedir el cos infinitament i formar part de l’esperit universal, sinó que, al contrari, és la seva essència.

Diu un mestre [Dionysius Areopagita, De div. nom. c. 7 § 3.]: On acaben els esperits més baixos, allà comencen les coses corporals més elevades. Tot això vol dir: Com que Déu és esperit, per això és més noble la cosa més insignificant que és esperit, que el més elevat que és corpori. En conseqüència, l’ànima és més noble que totes les coses corpòries per nobles que siguin. L’ànima va ser creada com en un punt entre el temps i l’eternitat, tocant a ambdós. Amb les potències més elevades toca l’eternitat, però amb les potències inferiors, el temps. Mireu, de tal manera obra en el temps, no segons el temps sinó segons l’eternitat. Això ho té de comú amb els àngels. Diu un mestre: L’esperit és un trineu que porta la vida a tots els membres a causa de la gran unió que l’ànima té amb el cos. Malgrat que l’esperit sigui racional i realitzi tota l’obra que s’efectua en el cos, no s’ha de dir: La meva ànima coneix o fa això o allò, sinó que fa falta expressar: Jo faig o conec això o allò a causa de la gran unió que hi ha entre ambdós; perquè els dos junts són un sol home. Si una pedra recollís per si mateixa el foc, obraria d’acord amb la potència del foc; mes, quan l'aire recull per si mateix la llum del sol, no apareix cap llum fora de l'aire (il·luminat). Això es deu a la penetrabilitat que aquest té envers la llum; tot i que en una milla (d’espai) hi cap més aire que en mitja (milla). Mireu, m’atreveixo a dir, i és veritat: A causa de la gran unió que té l’ànima amb el cos, l’ànima és tan perfecta en el membre més insignificant com en tot el cos. Amb referència a això diu Agustí [De trin. VIII c. 7.]: Si (ja) és tan gran la unió existent entre cos i ànima, és molt més gran la unió en la qual l’esperit s’uneix amb l’esperit.
(Sermó XLVII.)

Essent el cel i la terra totalment desiguals, el cel es vessa totalment en la terra de manera fecundant. El cel, en tota la seva extensió, engendra vida a tot el que és terrenal i corporal.

Diu un mestre: Totes les coses iguals s’estimen recíprocament i s’uneixen unes amb les altres, i totes les coses desiguals es repel·leixen i s’odien unes a les altres. I ara diu un mestre que no hi ha res tan desigual entre si com el cel i la terra. La terra ha experimentat en la seva naturalesa que està allunyada del cel i (que li és) desigual. Per això va fugir d'ell fins i tot el lloc més baix i per això la terra és immòbil per no aproximar-se al cel. Aquest, en la seva naturalesa, va notar que la terra fugís d'ell ocupant el lloc més baix. Per tant s’aboca totalment, de manera fecundant, sobre la terra, i els mestres opinen que el cel ample i extens no es reserva ni l’amplada de la punta d’una agulla, sinó que engendra a si mateix sense restriccions, i de manera fecundant, a la terra. A causa d’això es diu que la terra és la criatura més fèrtil per entre totes les coses subjectes al temps.
(Sermó XLVIII.)

No s’ha de cercar Déu. Déu simplement existeix i actua per naturalesa sobre l’home i totes les criatures. L’home no té cap tipus de preferència sobre les altres criatures en l’acció divina. Déu i els àngels actuen sobre tot el que és corpori sense diferència, tant si és una persona o una mosca. Els àngels, la mosca i l’ànima són iguals en l’acció divina. Només podem, nosaltres i les mosques, patir o gaudir la veritat així com ens ve donada. El nostre pensament, els nostres desitjos, etc no aporten ni lleven res a la veritat en sí mateixa. Per tant, no s’ha de cercar Déu.

Ara direm que Déu quan és «Déu», no és la meta perfecta de la criatura. Perquè tan elevat rang de ser l’ocupa (també) la criatura més humil en Déu. I si succeís que una mosca tingués enteniment i busqués racionalment l’abisme etern de l’ésser diví, del qual ha provingut, diríem que Déu, per més que fos «Déu», no podria satisfer ni acontentar aquesta mosca. Per això li demanem a Déu que ens desposseïm de «Déu» i aprehenguem la Veritat, gaudint-la eternament allà on els àngels suprems i la mosca i l’ànima són iguals, allà on jo estava i volia (ser) el que era i era el que volia (ser). Per tant diem: Si l’home ha de ser pobre en voluntat, ha de voler i desitjar tan poc com volia i desitjava quan no era. I d’aquesta manera és pobre l’home que no desitja.
(Sermó LII.)

Per gaudir Déu, Eckhart enuncia que s’han de complir una sèrie de condicions, que enumera. En la quarta manifesta que cal tenir present que Déu es dóna per naturalesa, de manera inefable, però només ens n’adonem d’algun resplendor i normalment està ocult. Déu és un “logos” de la naturalesa, però no està enunciat, no el comprenem encara.

Quan predico solc parlar del despreniment i del fet que l’home es deslliuri de si mateix i de totes les coses. En segon terme (solc dir) que un ha de ser informat una altra vegada en el bé simple que és Déu. En tercer terme, que un recordi la gran noblesa que Déu ha posat en l’ànima perquè l’home, gràcies a ella, arribi fins a Déu de manera miraculosa. En quart terme (em refereixo) a la puresa de la natura divina... la resplendor que hi ha en la naturalesa divina, és cosa inefable. Déu és un Verb, un Verb no enunciat.
(Sermó LIII.)


Referències bibliogràfiques:
Eckhart. Obras alemanas. Tratados y sermones. Edhasa, Barcelona, 1983.


Entrades populars d'aquest blog

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …

Prana, qi, ki...

Prana és una paraula en sànscrit per a alè o 'aire inspirat ' (del verb 'pran’: aspirar), però, a més del simple aire, significa 'l’energia universal i invisible que entra en el cos a través de la respiració'. El prana és un principi físic que impregna totes les formes de vida, allò que aporta la vida i la saviesa als éssers, i que és o prové d’una mena de 'esperit universal'. El primer esment de la paraula prana apareix en el Rig-veda, el text més antic de l’Índia, de mitjans del II mil·lenni a C. Es pot dir que comparteix el sentit global 'aire-vida-saviesa' amb nombrosos termes d’altres cultures antigues diferents de l'hinduisme: el pneuma i la psyché grecs, la ruaj i la néfesch hebrees, el spiritus i l’anemos del llatí, el ruh àrab... O el mateix atman hindú, que també significa ànima alhora que aire o alè. (Vegeu el post 'Pneuma...' d’aquest mateix bloc sobre el present.) Amb freqüència, també es confon prana amb jiva, un altre terme …

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…