Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2012

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

La versió de Pitàgores

El sistema de creences pitagòric té molts elements en comú amb l’òrfic. L’ànima humana, segons l’escola de Pitàgores i a semblança dels òrfics, no és engendrada ni produïda pel cos, sinó que ve de fora. En el cas dels pitagòrics no es parla ja dels déus com a causa última, sinó que l’ànima dels homes passa a entendre’s com una emanació de l’“ànima universal”, la qual tendria el seu origen en un “foc central de l’univers”. Aquesta ànima universal pot vivificar successivament diferents cossos, i pot existir també en les regions etèries durant algun temps sense estar unida a cap cos humà o animal. Admeten, com els òrfics, la metempsicosi, que du implícita la idea de la immortalitat de l’ànima (vegi’s, p. e., Zeferino González, p 143). Aquesta ànima universal, en definitiva, s’estén per l’espai celeste, on alguna cosa natural com un “foc central” l’origina, i es transmet per l’èter i l’aire cap a totes les criatures, en les quals actua i es manifesta. Són els propis h…

Orfeu: l'èter i l'ànima

            La majoria, o bona part, dels estudiosos del pensament hel·lènic coincideixen en senyalar l’importantíssim influx que va tenir Orfeu en el pensament de l’era grega clàssica. És manifest que la literatura grega, la filosofia grega i, sobretot, la religió grega estan compenetrades d’un esperit distintiu, associat d’alguna manera amb el nom d’Orfeu. Orfeu significa molt més que una mena de mag o d’encantador de serps. És meitat home meitat déu. És un humà que coneix i posseeix el poder de sotmetre la voluntat de totes les criatures, animades i inanimades, tal com un déu, per mitjà de la “música”. Els grecs de l’època, com afirma W.K.C. Guthrie, entenien de manera molt diferent de la nostra la naturalesa de la música i la seva relació amb l’univers en general i la ment humana en particular. Per a ells la ment -la voluntat, les passions, el pensament- mantenia una connexió íntima i divina amb la música. La música tenia, no només per als òrfics sinó també per als que es poden co…