La versió de Pitàgores

            El sistema de creences pitagòric té molts elements en comú amb l’òrfic. L’ànima humana, segons l’escola de Pitàgores i a semblança dels òrfics, no és engendrada ni produïda pel cos, sinó que ve de fora. En el cas dels pitagòrics no es parla ja dels déus com a causa última, sinó que l’ànima dels homes passa a entendre’s com una emanació de l’“ànima universal”, la qual tendria el seu origen en un “foc central de l’univers”. Aquesta ànima universal pot vivificar successivament diferents cossos, i pot existir també en les regions etèries durant algun temps sense estar unida a cap cos humà o animal. Admeten, com els òrfics, la metempsicosi, que du implícita la idea de la immortalitat de l’ànima (vegi’s, p. e., Zeferino González, p 143). Aquesta ànima universal, en definitiva, s’estén per l’espai celeste, on alguna cosa natural com un “foc central” l’origina, i es transmet per l’èter i l’aire cap a totes les criatures, en les quals actua i es manifesta.

            Són els propis homes els que decideixen acceptar i mimetitzar, o no, aquesta ànima natural, universal i eterna. Poden elevar la seva pròpia ànima a les regions superiors, intel·ligibles i divines per mitjà de l’exercici de la raó, de la voluntat lliure i de la pràctica de les virtuts, esforçant-se en ser permeable i reflectir l’ànima universal i eterna amb els seus actes i pensaments. O poden condemnar la seva ànima a les regions inferiors, sensibles i animals, en abusar de la seva llibertat, arrastrats per les passions, en no saber o no voler acomodar-se a l’ànima universal i fent-se semblants als animals.

            Essent així, els pitagòrics distingeixen en l’ànima humana dues parts: una superior, que pertany a l’ordre intel·ligible, origen i seient de la intel·ligència i de la voluntat; l’altra inferior, que pertany a l’ordre sensible, origen i raó dels sentits i de les passions. L’ànima universal, que ve de fora, d’alguna manera flueix cap a nosaltres i ens atorga la intel·ligència i la voluntat, la “part superior”; mentre que la “part inferior”, els sentits i les passions, al contrari, està estretament lligada al cos i les vísceres, n’és presonera. La primera és específicament humana: només nosaltres som capaços de captar allò elevat, que ve de dalt, l’ànima de l’univers, que ens dóna allò que hi ha de més “elevat” en nosaltres -la intel·ligència i la voluntat-. La segona la compartim totalment amb els animals, és esclava del cos i obeeix purament a l’activitat orgànica. Les darreres estrofes dels versos auris, atribuïts a Pitàgores, il·lustren perfectament aquesta forma de dualisme:

(...)

Però per a tu, tingués confiança,

perquè d’una divina raça

estan fets els éssers humans,

i hi ha també la sagrada naturalesa

que els mostra

i els descobreix totes les coses.

De tot el qual,

si prens el que et pertany,

observaràs els meus manaments,

que seran el teu remei,

i alliberaran la teva ànima

de tals mals.

Abstingues-te en els aliments com diguérem,

sigui per a les purificacions,

sigui per a l’alliberament de l’ànima,

jutja i reflexiona

de totes les coses i de cada una,

alçant alt la teva ment,

que és la millor de les teves guies.

Si descuides el teu cos per volar

fins les lliures orbes de l’èter

seràs un déu immortal, incorruptible,

ja no subjecte a la mort.

            La divinitat resideix al cel, a les “lliures orbes de l’èter”, el mateix que la nostra ment, la qual podem “alçar alt” i fer “volar”, per mitjà del judici i de la reflexió i descuidant el cos, per esdevenir talment “un déu immortal, incorruptible, ja no subjecte a la mort”, tal com correspon a la naturalesa de l’ànima universal, de la qual participam. Hem de tenir confiança en la nostra pròpia naturalesa, en la part que és “sagrada” i “divina” -la que correspon als celestes i a la intel·ligència- perquè, com naturalesa que és, és la nostra millor guia: necessàriament es manifestarà i, essent intel·ligència, “ens mostrarà i descobrirà totes les coses”.

            Pitàgores i els seus seguidors tenien bones raons per venerar Orfeu, el músic més gran, que amb els sons de la seva lira domesticava la naturalesa sencera i reduïa a mansesa les bèsties més salvatges, i per considerar-lo fundador del credo que professaven. Experiments de caire musical havien portat Pitàgores a la comprensió de les relacions numèriques i d’aquí a la fundació de la matemàtica. La música sempre va tenir una posició misteriosa i dominant en les creences pitagòriques, tant o més que en el sistema òrfic. L’univers era descrit com un ordre de proporcions, com una consonància, una harmonia. Aquesta no era una metàfora, com en dóna testimoni la teoria de la “música de les esferes”. L’ànima humana havia d’esforçar-se literalment per reflectir l’ordre -la “música”- que regna en l’univers, doncs només així la seva existència seria harmoniosa i saludable. L’ordre natural de l’univers -l’harmonia- és el màxim bé, la “divinitat natural” el que dóna la pauta a la qual s’han d’acomodar els homes: és l’ànima universal que esmentàvem abans. Però aquesta ànima de l’univers no es manifesta per uns moviments qualsevol de l’èter, sinó pels moviments o vibracions que tenen un ritme, una pauta, una harmonia, és a dir, que conformen una música, tot i que no sigui audible a la nostra oïda.

Com veiem, l’harmonia no era un simple atribut del concepte de “música” que tenim avui dia. Consideraven l’harmonia com un dels atributs generals dels éssers. Així com els números comporten harmonia, això és, la concordança d’elements diferents i l’existència de la unitat en la multiplicitat, les substàncies comporten o contenen en si mateixes una pluralitat d’elements reduïts a la unitat. En aquest sentit pot dir-se, i deien els pitagòrics, que tot és harmonia en el món, que l’harmonia és una propietat de totes les coses, tant de les terrestres com de les celestials. (Zeferino González, pp 138-139).

            Si la “música” dels pitagòrics és molt diferent de la idea que tenim nosaltres de la música, el mateix passa amb els números i les relacions matemàtiques. Segons els pitagòrics, els números no són representacions abstractes separades de la realitat, sinó que tenen magnitud o extensió espacial real. Intencionadament confonen la unitat aritmètica amb el punt geomètric, l’abstracte amb les coses materials. Encara més, no només afirmen que les unitats matemàtiques tenen extensió espacial, sinó que funcionen com la base mateixa de la matèria física, és a dir, les consideren com una forma primitiva d’àtom. Aquesta seria la significació de la cita aristotèlica quan afirma que, segons els pitagòrics, el número és el principi material de les coses (Metafísica, A 5, 986 a, 15).

Escrigué, endemés, Aristòtil:

            També els pitagòrics creuen en una sola classe de número -el matemàtic-; sols que diuen que no està separat, sinó que d’ell es componen les substàncies sensibles. Construeixen tot l’univers a base de número i creuen que aquests no es componen de mònades vertaderes, sinó que suposen que les unitats tenen magnitud espacial... Tots, excepte els pitagòrics, suposen que els números consten d’unitats abstractes... aquests, com ja hem dit amb anterioritat, suposen que els números tenen magnitud. (Metafísica, M 6, 1080 b, 16)

            I qüestionà:

            Endemés, ¿com s’ha de combinar la creença que les modificacions del número i el número mateix són la causa de les coses que existeixen i esdevenen en el cel ja des del principi i ara que no hi ha cap altre número més que aquest del que està compost el món? (Metafísica, A 8, 990 a 18)

            Aeci també digué sobre els pitagòrics:

            Ecfant de Siracusa, un dels pitagòrics, va sostenir que els principis de tots els éssers eren els cossos indivisibles i el buit. Ell fou, en efecte, el primer en afirmar que les unitats pitagòriques eren corpòries. (Aeci, I, 3, 19)

            Segons la cosmogonia pitagòrica, a partir d’un primer element origen de tot, o “germen” -la unitat matemàtica i física-, l’univers s’hauria desenvolupat en tota la seva complexitat, cóm si es tractàs d’un ésser viu. Tenien una concepció gairebé biològica dels cosmos, el qual consideraven com un ésser que viu i respira: Donada la primera unitat (germen) amb magnitud en l’espai, aquesta començaria a inhalar el temps, l’alè i el buit. Això implica que l’alè entraria des de fora en la unitat. La unitat començaria a créixer i com a resultat del seu creixement es partiria en dues. Aquí entraria el buit, que gràcies a la seva existència aquestes dues unitats es podrien mantenir separades. El buit és l’element delimitador, el que separa les parts i que, per tant, permet el desenvolupament diferenciat. Gràcies a l’existència del buit la primera unitat va poder partir-se en dues. Així hauria començat un procés que, mitjançant una progressió indefinida, acabaria per convertir-se en l’univers que nosaltres coneixem. El paral·lelisme amb l’ou còsmic dels òrfics, ple d’aire, que es parteix en dues parts, origen de tot l’univers, és ben evident. Els pitagòrics prescindiren, però, a diferència d’ells, d’una teogonia i d’un pla de pensament mitològic en la seva explicació cosmogònica.

            Les cites següents il·lustren aquests aspectes de la cosmogonia pitagòrica:

            Els pitagòrics sostingueren també que el buit existeix i que l’alè i el buit s’introdueixen després, des del il·limitat, dins del cel mateix com si aquest els inhalàs; el buit defineix la naturalesa de les coses, per ser un cert element separador i delimitador dels éssers en sèrie. Això esdevé primerament en els números; doncs el buit distingeix la seva naturalesa. (Aristòtil, Física 6, 213 b, 22)

            En el primer llibre de la seva obra “Sobre la filosofia” de Pitàgores diu que l’univers és ú i que des de l’il·limitat són introduïts en ell el temps, l’alè i el buit, el qual delimita constantment els emplaçaments de cada una de les coses. (Estobeu, Ant. I, 18, 1 c)

            El buit penetra en el cosmos, el qual, com si diguéssim, l’inhala o l’acull en sí, igual que l’alè, de entre quantes coses l’envolten. (Simplici, 318, Física, 351, 26)

            L’univers així format dels pitagòrics és tot ell una harmonia de temps, espais, moviments, cicles i ritmes entrellaçats de manera matemàtica. La Terra, per exemple, en moure’s de manera circular en torn al centre de l’univers donaria lloc al cicle dia-nit. El moviment regular i acompassat de les esferes i de les estrelles produiria “la música de les esferes”, una espècie de so harmònic o de música, el qual no percebem ni ens n’adonam de la seva existència, simplement, perquè “la nostra oïda estaria acostumada a ell des del naixement, i també perquè el so, quan és continuat, necessita de la interrupció per ser percebut” (Zeferino González, p. 142).

            Ho recollí -i criticà- Aristòtil a De caelo (B 9, 290b 12):

            De tot això es dedueix clarament que la teoria de que el moviment de les estrelles produeix una harmonia, i. e., que els sons que produeixen són concordes, no és certa, a pesar de la gràcia i l’originalitat amb que ha sigut exposada. Alguns creuen que el moviment dels cossos de  tanta grandària ha de produir un so, ja que, en efecte, ho fa el moviment dels cossos terrestres, inferiors en grandària i en velocitat. Quan el sol, la lluna i totes les estrelles, tan nombroses i tan grans, es mouen amb un moviment tan ràpid, és impossible que no produeixin un so immensament gran. Partint d’aquesta argumentació i de l’observació de que les seves velocitats, mesurades per les seves distàncies, tenen les mateixes relacions que les de les concordances musicals, afirmen que el so emès pel moviment circular de les estrelles és harmònic. Més, com que sembla absurd que nosaltres no sentim aquesta música, ho expliquen dient que el so està a les nostres oïdes des del moment mateix del nostre naixement, de mode que no es distingeix del seu contrari, el silenci, posat que el so i el silenci es distingeixen per contrast mutu. Als homes els succeeix, doncs, el mateix que als ferrers, que estan tan acostumats al renou que no se n’adonen d’ell.

            Aquest univers, les vibracions harmòniques que generen els planetes i les estrelles en l’èter, aquesta “música”, constitueix l’ànima universal, que ens arriba a nosaltres per l’aire i es manifesta, quan actua sobre el nostre cos, com allò més elevat de la “nostra ànima”: la intel·ligència.

            El pensament dels pitagòrics sobre l’ànima ens ha arribat, com veiem, per diverses cites d’Aristòtil, de contingut diferent però a la vegada perfectament complementari. La idea d’harmonia de tot el creat, com a base tant d’una cosmogonia com d’un codi moral o religiós, obté tot el seu sentit a partir de la idea que existeix una ànima universal, única i eterna, de la qual tots els éssers participen. El que en diem “ànima humana” és un fenomen de la naturalesa i és una manifestació d’aquesta ànima universal. La “nostra” ànima no és creada per nosaltres ni el nostre cos, simplement ens ve de fora. I ens ve i actua en nosaltres de manera perfectament natural -i material-. De fet, la idea més primària i arcaica que tenien els pitagòrics sobre l’ànima, i que va donar peu als desenvolupaments posteriors, era que l’ànima, literalment, estava constituïda per partícules que flotaven en l’aire. Idea associada al “corporalisme” o creença que les unitats, quantitats i harmonies tenien extensió corporal, que hem vist. Els primers pitagòrics, efectivament, sostenien que l’ànima, quan estava separada del cos durant el temps intermedi a les seves diverses reencarnacions, era quelcom que voletejava en l’aire, com les partícules que veiem que floten en l’aire quan són il·luminades per un raig de sol. Filòsofs posteriors de l’escola pitagòrica ho varen matisar i varen establir que l’ànima universal no devia ser tant l’aire en sí, sinó que havia de ser allò originari que mou les partícules de l’aire, això és, els moviments dels cossos celestes, essent l’aire “només” el seu transmissor.

            Sobre el present escrigué Aristòtil:

            Pareix que la teoria dels pitagòrics té el mateix propòsit: doncs alguns d’ells digueren que l’ànima és les partícules que hi ha en l’aire i altres que és ella la que les mou. Parlen de partícules perquè es mostren sempre en constant moviment, fins i tot quan hi ha calma completa. (Aristòtil, De anima, 404a 16)

            Per a Alcmeó de Crotona, contemporani o successor immediat de Pitàgores, aquesta idea de moviment és l’essencial en la concepció de l’ànima. Afirma que l’ànima és immortal i que posseeix la qualitat, com els cossos celestes, d’estar sempre en moviment circular. Aquesta peculiar doctrina ens recorda Heràclit quan afirma que “en un cercle el començament i el final són el mateix. També Plató, en el Timeo, parla sobre els cercles giratoris de l’ànima i dóna la impressió de tenir certa relació amb aquesta teoria.

            També Alcmeó pareix haver sostingut sobra l’ànima una opinió similar a la d’aquests; doncs diu que és immortal degut a la seva semblança amb els immortals i que aquesta qualitat la té per estar sempre en moviment, posat que tot el que és diví, la lluna, el sol, les estrelles i els cels tots, estan sempre en constant moviment. (Aristòtil, De anima A 2, 405a 29)

            En definitiva, el raonament d’Alcmeó ve a constituir un argument més de la concepció “celeste” de l’ànima en tant que es comporta, com tots els elements del cel, amb un moviment constant i etern, el qual aporta la “immortalitat” i la “divinitat”.

            Si Orfeu va esdevenir un personatge semidiví, que sabia usar el poder aeri i diví de la “música”, com hem vist en el capítol anterior, de Pitàgores, passat el temps, es van escriure prodigis molt similars. Porfiri, a la Vida de Pitàgores (pp. 28-31), apuntà:

            Sobre el nostre personatge s’han contat, d’una manera uniforme i concorde, altres casos innumerables més sorprenents i més divins. Per dir-ho senzillament, de ningú s’han suposat més coses ni més extraordinàries. En efecte, es recorden d’ell prediccions inequívoques de terratrèmols, ràpides prevencions d’epidèmies, el cessament de vents violents i d’una calabruixada, i la suspensió d’onatges fluvials i marítims per a una còmoda travessia dels seus deixebles. Empédocles, Epiménides i Àbaris, que intervingueren en fets d’aquesta naturalesa, han realitzat, en moltes ocasions, prodigis pareguts. Els seus poemes ho posen de manifest. I, en especial, la denominació d’”aturavents” corresponia a Empédocles, la de “purificador” a Epiménides i la de “caminant aeri” a Àbaris, perquè, pel que es veu, muntat en la fletxa que li havia regalat Apol·lo, el dels hiperboris, caminant, en certa manera, per l’aire travessava rius, mars i llocs inaccessibles. Això és, precisament, el que alguns suposaren que li havia ocorregut a Pitàgores quan, a Metapunt i Tauromeni, en el mateix dia, es relacionà amb els seus deixebles d’una i altra ciutat.

            Amb les seves cadències rítmiques, els seus càntics i els seus ensalms mitigava els patiments psíquics i corporals. Aquests principis els desenvolupava per als seus deixebles, però, particularment, escoltava l’harmonia de l’univers, perquè comprenia l’harmonia universal de les esferes i dels astres que en ella es mouen, i que no la percebem per la petitesa de la nostra naturalesa.

            (...) Pel demés, les veus dels set planetes, la (de l’esfera) dels fixos i, endemés d’aquesta, la (de l’esfera) de damunt de nosaltres, nomenada entre ells, per altra costat, “antiterra”, havien assegurat que eren les nous Muses. A la barreja, simfonia i, per dir-ho així, fermadura de totes elles, en deia Mnemòsine, de la que cada una era part i efluvi com d’un etern increat.

            Segons ens diu Porfiri, de Pitàgores es creia que tenia el poder, entre d’altres, d’amansir els vents violents i l’onatge, com també ho feia Empédocles, l’”aturavents”; i, fins i tot, que es podia desplaçar per l’aire, com Àbaris, el “caminant aeri”. I que amb les seves cadències rítmiques i càntics reproduïa l’harmonia universal de les esferes i dels astres, que no la percebem però que actua sobre nosaltres, i així mitigava els patiments psíquics i corporals. Les esferes i els planetes de l’univers tenen “so”, fan una “musica” inaudible. Aquestes cadències dels planetes i les esferes constitueixen, cada una, una Musa, això és, una forma del pensament i de la inspiració. La lligadura de totes elles en una simfonia universal constitueix la “Mnemòsine”, això és, la simfonia dels pensaments, l’ànima universal que es manifesta en els homes amb la intel·ligència.

            El paral·lelisme amb el sistema òrfic és més que evident. En aquest, l’èter és l’element que omple l’univers i del qual estan fetes les estrelles, i és per l’èter que es transmet cap a l’aire que envolta la Terra “el poder dels déus”, el qual actua sobre l’ànima dels homes, com la música d’Orfeu. El pitagorisme referma aquesta idea, però va un poc més enllà: no són ja els déus els que actuen per mitjà de l’èter i l’aire sobre nosaltres, sinó que el que ho fa és el propi univers, els planetes i esferes, amb les seves cadències inherents, que són una “música” inaudible, una mena de “vibració” rítmica, harmònica. És la naturalesa la que actua, en l’origen i el mitjà, no els déus. S’entén com un fenomen natural i s’intenta una explicació científica. També van un poc més enllà els pitagòrics en recalcar que aquesta “música de les esferes” actua específicament sobre la ment i el pensament (les Muses, la Mnemòsine), això és, les potències superiors de l’ànima, i no tant sobre les passions i les afeccions del cos. Els òrfics també reconeixien, com hem vist, l’acció sobre el pensament, però no varen distingir tan finament com els pitagòrics aquest aspecte.

Bibliografia.

Conde, F. Página sobre filosofía, www.paginasobrefilosofia.com/html/.

González, C. Historia de la filosofía. 2 ª ed., Madrid, 1886. Edición digital Proyecto Filosofía en español, www.filosofia.org, 2002.

Guthrie W.K.C. Orfeo y la religión griega, Siruela, Madrid, 2003.

Porfirio, Vida de Pitágoras. Argonáuticas Órficas. Himnos órficos, Gredos, Madrid, 1987.

Rohde E. Psique. La idea del alma y la inmortalidad entre los griegos, Fondo de Cultura Económica, México, 1948.