La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,
Hem vist en escrits anteriors el llarg camí de declivi que ha fet la concepció materialista de l’ànima, des dels filòsofs de la Grècia antiga fins els científics de l’actualitat. De fet, a partir de Descartes la ciència i la filosofia perderen, gairebé del tot, la perspectiva de l’anàlisi científica de l’ànima. En els últims segles, en aquest sentit, s’ha consolidat fortament la idea que l’ànima és una entitat metafísica, l’estudi de la qual no és a l’abast de la raó ni del coneixement científic, i que només pot ser “entesa”, com Déu mateix, per la fe. Es va establir a occident, es pot afirmar, una mena de pacte implícit entre la ciència i la religió en el sentit de delimitar netament els seus camps d’estudi respectius i de no interferir l’una amb l’altra. Els fisiòlegs, al llarg dels segles XIX i XX, limitaren l’abast de la seva ciència reduccionista a l’estudi dels “aspectes orgànics” del comportament, les respostes reflexes i involuntàries. La psicologia “científica”, el con