Ves al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

L'ànima etèria de Hölderlin


Hem vist en escrits anteriors el llarg camí de declivi que ha fet la concepció materialista de l’ànima, des dels filòsofs de la Grècia antiga fins els científics de  l’actualitat. De fet, a partir de Descartes la ciència i la filosofia perderen, gairebé del tot, la perspectiva de l’anàlisi científica de l’ànima. En els últims segles, en aquest sentit, s’ha consolidat fortament la idea que l’ànima és una entitat metafísica, l’estudi de la qual no és a l’abast de la raó ni del coneixement científic, i que només pot ser “entesa”, com Déu mateix, per la fe.
Es va establir a occident, es pot afirmar, una mena de pacte implícit entre la ciència i la religió en el sentit de delimitar netament els seus camps d’estudi respectius i de no interferir l’una amb l’altra. Els fisiòlegs, al llarg dels segles XIX i XX, limitaren l’abast de la seva ciència reduccionista a l’estudi dels “aspectes orgànics” del comportament, les respostes reflexes i involuntàries. La psicologia “científica”, el conductisme, per la seva part va fer tres quarts del mateix i es conformà també amb l’estudi dels reflexes, en el seu cas dels “condicionats”. Mentrestant els aspectes “superiors” de la conducta, els processos mentals, l’enteniment i la voluntat, tot allò proper al concepte d’ànima i de consciència, ha romàs fora de l’abast de la ciència i s’ha mantingut com territori gairebé exclusiu de la religió.
És fàcil d’entendre que aquesta, en el fons, ha sigut una situació incòmoda per a la ciència. Una societat moderna i tecnificada exigeix respostes concretes -tècniques-, si no sobre una “ànima” en abstracte, sí sobre els “processos mentals” específics que conformarien el psiquisme humà. Així, la “ciència” s’ha vist forçada a intentar resoldre la situació a base de cercar “l’ànima” -la ment- dins els límits de la seva reduïda parcel·la d’estudi: dins l’organisme, concretament dins el cervell. Els “processos mentals” s’han entès com a “processos cerebrals”.
Ningú nega, és evident, la participació del cervell en el funcionament mental. El problema és la mirada restrictiva de la ciència, que, en una concepció emergentista de la ment, exclou la participació de cap altre element, “material” o no, que no sigui el sistema nerviós. És una mirada que redueix el seu objecte a l’entramat nerviós del cervell, del funcionament del qual pressuposa que emergeix la ment. I, tot i que desconeix com ocorre en realitat tal “emergència”, aquesta conforma, paradoxalment, el supòsit fonamental del paradigma.
Resultat d’això la psiqué ha esdevingut presonera del cervell. La mirada universal dels filòsofs s’ha perdut. Els científics no han sabut trobar els elements naturals que constitueixen “l’ànima” més enllà de la participació del cervell. Han oblidat per complet la possibilitat de la intervenció d’altres sistemes i òrgans corporals -el sistema circulatori i el cor, per exemple- i el que és més greu, han menystingut el valor dels estímuls ambientals en l’explicació de la conducta humana, com si el cervell fora un objecte màgic i tot comencés i acabés en ell.

Per fortuna, altres formes de coneixement, més enllà de la filosofia i la ciència, han mantingut la idea dels antics materialistes d’una ànima que s’estén pertot, fora de l’organisme i dins, i la participació d’elements naturals més enllà del cos, com l’aire, l’atmosfera, “l’èter” o el cel, en els estats d’ànim, els sentiments, la voluntat i l’enteniment de les persones. Idees d’aquesta naturalesa han aparegut amb recurrència des de la més remota antiguitat, però encara ara ho fan, en innumerables manifestacions artístiques, literàries i, especialment, poètiques. I veurem que no hi ha res de misteriós ni “sobrenatural” en aquestes manifestacions, al contrari, parteixen d’uns plantejaments perfectament “materialistes”, en el sentit complet de la paraula.
En la literatura no trobarem al·lusions a connexions neuronals ni a la química del cervell per descriure i explicar el comportament humà, per descomptat. Els fenòmens mentals es descriuen i s’expliquen com això, com fenòmens de l’experiència, relacionats amb la sensibilitat corporal i mental dels individus i amb els estímuls i situacions ambientals. No interessa per res l’estructura orgànica sinó la realitat de l’experiència -o l’experiència de la realitat- del subjecte que respon i actua en relació al seu entorn. En la literatura trobem, generalment, descripcions dels estats mentals de les persones. I en la bona literatura, especialment en la poesia, aquests estats mentals no s’expressen de manera reductiva en referència a elements estructurals, ni exclusivament disposicionals o situacionals, precisament perquè no se’ls ha de cercar una “explicació racional”, sinó que es manifesten senzillament en el seu esdevenir natural. Esdevenir que normalment, com diria Eckhart, transcendeix l’enteniment i la voluntat humanes, però que ens deixa entreveure, amb tot, com en una mena de buf o de “xispeta”, l’acció de la naturalesa, això és, “Déu” en la seva més nua manifestació.

Sense haver de recercar gaire en la literatura trobem, per exemple, Hölderlin, el “poeta dels poetes”. Hölderlin retorna de manera explícita i totalment  intencionada a l’antic materialisme grec. Per a ell l’ànima humana és una manifestació de l’esperit universal de la natura, un esperit que és alhora diví i alhora concret i material, conformat per l’element celestial: l’èter o aire. Aquest element eteri, l’aire del cel, té un ordre, un “logos”, el qual es transmet a tot l’univers i també a l’enteniment humà.
El logos diví de l’aire, però, no és el discurs ordinari de les paraules, sinó que és més profund i inaccessible, aclareix Hölderlin. Al poema Quan jo era un noi manifesta l’existència d’aquest discurs profund de l’èter, que no és un discurs de sons ni de paraules, sinó, diu, de silenci:

(...)
Però us coneixia
millor que no pas els homes
jo hagi mai conegut!
Jo entenia el silenci de l’èter,
el mot de l’home no l’he entès mai.

A Aplaudiment dels homes Hölderlin parla de l’èter com l’element universal, que “descansa”, “domina” i “es troba present en tot lloc”, i que constitueix, ni més ni menys, que l’esperit universal i comú dels homes. Els “éssers celestes” -l’èter- es localitzen (“descansen”), endemés de al cel,  al cor de les persones, on esdevenen la força que les dóna el fervor. Així, l’èter, en estendre’s pertot i actuar, també, en el cor i la ment de totes les persones, esdevé l’esperit en comú dels homes:

(…)
Descansen feliços, al cor dels sensibles, els éssers celestes,
i ara, com sempre, les forces que ens donen fervor, de bon grat
acompanyen aquell que s’esforça; per sobre dels cims de la pàtria,
l’èter descansa, domina i es troba present en tot lloc
per tal com un poble amorós, aglevat entre els braços del Pare
s’alegri i els homes gaudeixin d’un sol esperit en comú.

A Retorn a casa manifesta, en la mateixa línia, que “l’ésser eteri anima, dóna vida pertot”. Per a Hölderlin l’ésser eteri atorga a l’home les passions i les renova. L’èter té la capacitat, per exemple, de tornar la joia als sofrents i de temperar el cor dels que es fan vells i retornar-los la gràcia d’antany. L’ésser eteri sap les mesures de l’home, és “expert en nosaltres”, perquè la seva acció sobre nosaltres és tan profunda que, al cap i a la fi, ell mateix constitueix la nostra mesura:

(...)
Viu en silenci, tot sol, lúcid fulgura el seu rostre,
i l’ésser eteri s’inclina a dar vida pertot
i bastir l’alegria amb nosaltres: així, sabedor de mesures,
expert en nosaltres, amb dubtes, magnànim el déu
envia a les cases i als pobles un goig consistent, i pluja
suau, que bada la terra, núvols congriats,
i, a vosaltres, les brises amables, temps de primavera;
i amb mà reposada torna la joia als sofrents
quan el tot creador els temps renovella, i els cors en silenci
d’aquells que es fan vells, els tempera i manté,
i actua també en el profund, que l’obre i hi fa clara fulgència,
talment com estima, i comença una vida de nou,
la gràcia floreix com antany i un esperit més present ens arriba
i un àlgid coratge infla les ales per fi.

Un poc més endavant, en el mateix poema, introdueix la idea de divinitat quan parla del “Pare”. El “Pare” és l’ésser que actua per mitjà de l’èter, és l’ésser eteri -natural i diví- que des del cel “ens atorga presents celestials”, “ens envia esperits bondadosos” i “ens arrossega a un càntic més clar”:

(...)
Força he sentit a parlar del Pare, el més gran, i massa
he callat tot allò que sabia d’aquell que en un temps
variable, allà dalt, de sobte es revifa, governa muntanyes
i no triga gens a atorgar-nos presents celestials
i a un càntic més clar ens arrossega i envia esperits bondadosos.
Veniu, no trigueu, els modestos i els àngels del temps!

A Pa i vi Hölderlin expressa de manera molt clara que la divinitat (“el déu”) ens arriba per mitjà de l’èter: “L’èter s’afanya i encalça la terra com les flames i el déu ens arriba amb escreix”. L’èter omple el terra de “coses divines”. Coses que ens resulten efímeres (“com rosa d’un dia”) i que no depenen de nosaltres sinó de l’èter, el qual actua, físicament i jeràrquica, “de dalt”, per sobre de la nostra voluntat. No tenim el control sobre les nostres experiències, ni tan sols tenim la capacitat d’influir en la seva duració. És l’èter el que ens les atorga. Així l’èter ens dóna les experiències de la nostra vida, consumeix i dirigeix la nostra energia, “tot consumint-nos, ens prova”.

(…)
L’èter s’afanya i encalça la terra talment com les flames
i el déu ens arriba amb escreix..Com rosa d’un dia,
el terra reposa, negat per les coses divines; però l’èter
actua de dalt, i tot consumint-nos, ens prova.
Les flames, però, fan tria i senyalen els caps, que s’aixequen,
i els homes plegats es parteixen el bé fastuós.

Veiem, ara, el poema Com un pagès que al matí d’un jorn de festa...:

Com un pagès que al matí d’un jorn de festa
va a veure el camp, quan han caigut
llamps refrescants tota la nit ardent
i lluny encara el tro ressona, el riu
torna de nou al seu llit, la terra
reverdeix amb més ufana,
el cep regala d’aigua joiosa
del cel i al sol calmós,
lluents, es drecen els arbres del bosc:

així us esteu sota temps favorables,
vosaltres, que no pas un mestre, ans la meravellosa,
l’omnipresent educa en tendra abraçada,
la puixant, la divina, la bella Natura.
Per això, quan sembla que dorm certs temps de l’any
al cel o sota les plantes o els pobles, s’endola
també la cara dels poetes, sembla
que estiguin sols, però pressenten sempre.
I és que pressentint Ella també reposa.

Però ja llostreja! Jo ho esperava i ho veia venir
i allò que veia venir, Sagrat!, que em sigui paraula;
i és que Ella, més antiga que el Temps
i per damunt dels déus del llevant i del ponent,
la Natura ja s’ha despertat amb fressa d’armes,
i, segons una llei inflexible, de les altures
de l’Èter fins les pregoneses de l’abisme, com antany, floreix de nou,
filla del Caos sagrat, aquella
que tot ho crea, la inspiració.

I com un foc brilla als ulls d’un home,
quan esbossa projectes sublims,
així, de nou, amb els signes, els fets del món,
ara s’ha encès un foc a l’ànima dels poetes.
I allò que abans passà, bé que sentit a penes
només ara es pot veure,
i aquelles que menaven, somrients, els nostres camps,
talment esclaves, les reconeixem,
les que ho vivifiquen tot, les forces dels déus.

¿No saps qui són? Llur esperit alena a l’himne,
quan borrona del sol del dia i de la terra tèbia,
i, enlaire, les tempestes, i d’altres més forjades
a les profunditats del Temps,
més plenes de sentit i més perceptibles,
vagaregen entre Cel i Terra i entre els pobles.
Són els pensaments de l’esperit comú
que atenyen en silencia a l’ànima del poeta,

que bruscament colpida, temps ha
avesada a l'infinit, tremola del record,
i, pel llamp sagrat encesa, neix
el seu fruit, fill de l’amor, obra dels homes i els déus, el cant,
per donar-ne testimoniatge.
Així, com diuen els poetes, quan ella, de cara,
volia veure el déu, el seu llamp caigué sobre la llar de Semelè
i l’escomesa divina engendrà
el fruit de la tempesta, el sagrat Bacus.

I per això beuen ara sense risc
els fills de la Terra, el foc del Cel.
Tanmateix, ens cal, sota les tempestes del déu,
romandre, oh poetes, amb el cap descobert,
aferrar amb les nostres mans el llamp del Pare,
i atansar al poble el present
celestial embolcallat sota el vel del cant.
Perquè només si som purs de cor,
com els nens, i innocents les nostres mans,

el llamp de Pare, el pur, no crema,
i profundament commòs, compartint les penes del més fort,
en les tempestats del déu que es precipiten de les altures
quan s’apropa, el cor, però, resta ferm.
(...)

El filòsof Martin Heidegger va mostrar un gran interès per la poesia de Hölderlin, com és sabut, i va dedicar diversos escrits i conferències a la seva anàlisi. En relació a aquest poema que acabem de transcriure, en concret, va escriure algunes línies que surten a camí de la nostra argumentació:
“(...) El sagrat no és sagrat per diví, sinó que el diví és diví perquè a la seva manera és "sagrat"; ja que "sagrat" anomena Hölderlin també en una estrofa el "Caos". El sagrat és l’essència de la Naturalesa. Aqueixa, en tant el que clareja, desvetlla la seva essència en el despertar".
"Tot el que apareix està traspassat de la irradiació de l’esperit: espiritualitzat. La Naturalesa espiritualitza tot com l’omnipresent i la creadora de tot. Ella mateixa és l'"animació". Pot animar només perquè és "ànim", "esperit". "L’esperit és la unitat unificadora. Fa aparèixer la unió de tot el real en la seva conjunció. L’esperit, per això, és essencialment en els seus "pensaments", l'"esperit comú". És l’esperit en la manera de l’animació que incorpora tot el que es manifesta en la unitat de l’omnipresent."
El sagrat, diu Heidegger mentre comenta Hölderlin, és l’essència de la naturalesa. La realitat, tot el que es manifesta (“tot el que apareix”), està espiritualitzat. La naturalesa ho espiritualitza tot perquè ella mateixa és la “animació”, afirma. La naturalesa és “ànim”, “esperit”. I l’”esperit” és “esperit comú” en el pensament de Hölderlin en tant és fet d’èter, l’element diví, que és unificador perquè és omnipresent. És l’esperit que és pertot i en tothom, que tot i tothom comparteix.

Segueix Heidegger: "Hölderlin anomena "sagrat" el "Caos" i la "confusió". El Caos és el sagrat mateix. Res real va per davant d’aqueixa obertura, sinó que sempre entra dins ella. Tot el que apareix ja es troba en cada ocasió deixat enrere per ella. La Naturalesa va per davant i per damunt de tot." "(Els poetes) saben el Sagrat en tant que incorporats a ell. El seu saber és el pressentir. El pressentir val per al que ve i sorgeix, això és, per al clarejar." 
La naturalesa (l’èter per a nosaltres), en la seva essència, en el que té de sagrat, és imprevisible; és ella mateixa el “caos” i la “confusió”. Res real es pot avançar a la sagrada imprevisibilitat de la naturalesa-èter. Res real és previsible. La naturalesa-èter ho domina tot, va per davant i per damunt de tot. Els poetes estan “incorporats” al caos sagrat de la naturalesa-èter, són coneixedors de la seva existència i el reconeixen quan es manifesta, són sensibles a ell, el poden sentir. Com diu Heidegger “el seu saber és el pressentir”.
Els poetes són els “sensibles”, com els anomena Hölderlin en altres poemes. I la inspiració, la que ho crea tot, la força de l’enteniment de la realitat, neix del caos essencial de la naturalesa-èter (“filla del caos sagrat”). Aquí no parla Hölderlin en el nivell de les passions, ni en el nivell inconcret de l’esperit, sinó en el de l’enteniment i la comprensió, que provenen igualment de l’esdevenir essencial de la naturalesa-èter. Parla dels “pensaments de l’esperit comú”, parla, en definitiva, del pensament. Diu que les “forces dels déus”, que “vagaregen entre Cel i Terra i entre els pobles”, són els pensaments. Així, les forces etèries dels déus són les que capaciten i governen el pensament dels homes. Aquestes forces, en estar esteses arreu, actuen sobre tothom i és en aquest sentit que són “l’esperit comú”. La diferència entre els homes és que n’hi ha que les donen l’esquena, tot i que en són esclaus d’aquestes forces, i n’hi ha que són els “sensibles”, que les reconeixen i les accepten: els poetes. Els poetes són aquelles persones que són capaces de posar paraules, sinceres i honestes, als pensaments que sorgeixen de les forces etèries dels déus, i que reconeixen i accepten humilment aquest origen. Són les persones que tenen la capacitat de “atansar al poble el present celestial embolcallat sota el vel del cant”, com diu Hölderlin.

¿És desconegut
Déu? ¿És visible
com el Cel? Això és el que crec.
Aquesta és la mesura de l’home.
Ben mereixedor, però poèticament habita
l’home en aquesta terra. I no més pura
és l’ombra de la nit amb les estrelles,
si ho podia dir així,
que l’home, que és com dir una imatge de la divinitat.
(...)
         (En blau adorable floreix...)

En aquests versos Hölderlin afirma que Déu és “desconegut” però alhora és “visible com el Cel”. Resulta perfectament plausible pensar que “visible com el Cel” no és un símil, ni cap exercici de retòrica, com no és retòrica en general la seva poesia. Així, Hölderlin en aquest poema afirma creure que Déu és alguna cosa desconeguda però ”visible” -i, per tant, material- que s’estén en el cel, i que és la mesura de l’home; o també diu d’una altra manera, l’home és una imatge d’aquest déu celestial desconegut i visible a la vegada.
Altres versos tracten el tema amb menys lirisme, en un to més prosaic i amb un cert regust “hipocràtic”, podríem dir, com els següents:

Bufa el nord-est,
el vent que estimo més,
perquè esperit ardent
promet i bon viatge als mariners.
(...)
                     (Record)
        
Afirma el poeta que el vent del nord-est, el seu preferit, provoca l’efecte d’un “esperit ardent” en les persones. L’efecte de l’aire i dels vents sobre els estats de salut i de malaltia, sobre els estats d’ànim i sobre l’enteniment i la intel·ligència constitueix, hem vist, un element central de la doctrina hipocràtica (vegeu el tractat Sobre la malaltia sagrada, o el capítol de “L’ànima hipocràtica” en aquests mateixos papers). Tot i que el to i la forma són naturalment diferents, en el contingut de fons Hölderlin és perfectament hipocràtic. Allò que és poètic en Hölderlin és precisament el contingut, sensible i contundent, no les figures literàries. No empra figures literàries. Des de la seva pròpia poesia Hölderlin expressa, de manera magnífica, què és la poesia, d’on neix la poesia, qui són els poetes i quina és la seva funció (d’aquí que se’l consideri “el poeta dels poetes”): La poesia no és cap joc del llenguatge, diu; és el present celestial -provinent del cel- consistent ni més ni menys que en l’enteniment i les passions; present que capta i transmet als altres el poeta, qui n’és sensible. La poesia de Hölderlin s’explica a ella mateixa i manifesta, essencialment, que el “present celestial”, o ”esperit”, o “força dels déus”, o “Déu” mateix, és alguna cosa que “vagareja entre el cel i la terra”, és “l’esperit eteri”, “l’èter”: és l’aire o alguna cosa indefinida relacionada amb ell, per dir-ho amb paraules prosaiques.

Entrades populars d'aquest blog

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …

A Milet com a Mallorca: aire, núvol, aigua, terra i pedra.

El milesiAnaxímenes va dir que la naturalesa subjacent és una, infinita i determinada, i la va anomenar aire; es diferencia en les substàncies particulars per rarefacció i condensació. En fer-se més subtil es converteix en foc, en condensar-se en vent, després en núvol, més condensat encara en aigua, terra i pedra; les altres coses es produeixen a partir d’aquestes” (Simplici, Física, 24, 25-26)

“...Anaxímenes atribuí totes les causes de les coses a l’aire infinit i no negà els déus ni es callà respecte a ells; no cregué, però, que l’aire fos produït per ells, sinó que ells mateixos naixeren de l’aire” (Sant Agustí, La ciutat de Déu,VIII, II.)

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…