Ves al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Josep Pla, l'home meteorològic.

La sensibilitat i la intuïció envers l’existència d’una ànima física, en concret aèria, no és exclusiva de la poesia sinó que és fàcil trobar-la en altres gèneres literaris en moltes obres. Tantes que recollir-les de manera més o menys exhaustiva resultaria una tasca tal vegada inacabable, o que en tot cas exigiria tanta dedicació que no la podem fer aquí. En veurem només algunes mostres que apareixen en la narrativa de Josep Pla, autor proper en el temps i en l’espai.
Pla no es planteja, com a tal, l’estudi d’una “ànima” d’aquesta mena, ni de cap altra (de fet, que jo recordi, ell no utilitza mai la paraula “ànima”) però sí que expressa, al llarg de la seva obra, la seva creença en l’influx dels elements de l’atmosfera, sobretot el vent, sobre els estats mentals i les experiències psicològiques de les persones. Creences d’aquesta naturalesa, hereves de la tradició hipocràtica, encara avui estan força arrelades en la nostra cultura popular. I Pla ens serveix perfectament d’exemple.
A El quadern gris, obra en forma de dietari dels anys 1918 i 1919, ja trobem nombroses al·lusions de Pla als efectes dels vents i de les estacions de l’any sobre l’estat físic i mental. Referint-se, en concret, a l’efecte del vent de garbí (sud-oest) sobre la seva mare va escriure:

29 de juliol de 1918.- (...) Fa un vent de garbí impetuós, fresc, humit. Les onades fan un soroll sord a la platja. La mare, que aquest vent fa tornar frenètica, desplega, amb una cara pàl·lida de migranya i de mal de cap, una activitat incansable. No para. Ningú no li fa bé les coses. Ho fa tot amb les seves pròpies mans. Cada any passa el mateix. És l’excitació estival.

Un efecte semblant observava Pla amb el vent estrictament del sud:

 21 de novembre de 1918.- (...) Mentrestant la meva mare, sempre afectada pel temps que fa, assenyala vent del sud. Està impossible de nerviositat, neguit i enervament.

Mantenint la coincidència amb els hipocràtics, manifesta que el vent de tramuntana, al contrari que el vent de garbí o del sud, lleva el mal de cap:

26 de desembre de 1918.- (...) Tramuntana al carrer, freda –una tramuntaneta que se us emporta el mal de cap d’una manera instantània.

A l’estiu de 1918 menciona, molt de passada però de manera suggerent, uns suposats efectes de la pressió de l’aire sobre les persones, sense concretar, però, quins poden ser:

15 d’agost de 1918.- (...) L’home és un animal del medi eteri –més que de l’element líquid. En general està feblement construït per a viure a l’aigua. Els pescadors, els mariners, es banyen de petits i arriben a saber nedar. De grans no es banyen mai. Senten una mena de terror davant de la immersió en la mar. Deu ésser perquè amb la pressió de l’aire en tenen prou... i de vegades massa.
                    
Més endavant aclareix alguna cosa sobre el tema en escriure que l’aire pressiona sobre les vísceres, en concret diu que la incipient tardor produeix un estat mental específic en pressionar sobre “les vísceres més sensibles”, segurament en referència, si hem de respectar la tradició hipocràtica, al cervell.
                    
11 de setembre de 1918.- (...) Per a endurir-se i resistir les amenitats de la vida de poble no hi ha res millor que donar un tomb per la immediata fora vila en el moment que s’encenen els llums –sobretot ara en aquest temps que la incipient tardor pressiona sobre les vísceres més sensibles.
                    
Els efectes de la pressió diferencial de l’aire -el vent- i el grau de la seva humitat no es manifesten només sobre la part emocional, aclareix Pla, sinó també en la conducta general de les persones: en el que fan i en el que diuen, i es sobreentén en el que pensen.

17 de setembre de 1918.- (...) Els rics són igualment inaferrables: són els únics éssers del país que poden permetre’s el luxe de viure d’acord amb la meteorologia. Fan una cosa o altra, diuen una o altra obvietat segons el grau d’humitat o segons el vent que bufa: la tramuntana o el vent de garbí.
                    
Un garbí aponentat i humit provoca tristesa, vaguetat en la parla, lentitud en el caminar i, si persisteix, incoherència del pensament i sensació d’afebliment general del cos.

5 de gener de 1919.- Diumenge. Dia de vent de garbí molt aponentat, la temperatura en alça, un grau d’humitat elevadíssim, una humitat covada que es palpa amb la mà. Vora mar, aquest temps és insuportable; una mica terra endins, el seu coeficient de tristesa s’aigualeix lleugerament. Quan hom surt de l’atmosfera carregada del cafè, el primer embat de l’aire és fascinador. És un vent que fa caminar lentament i parlar amb un punt de vaguetat. A mesura que el contacte persisteix sentiu com i les orelles us caiguessin una mica. Arribeu a casa amb l’esperit desfibrat i incoherent, com si les articulacions se us haguessin afluixat i els ossos afeblit.

És el garbí el vent de la son:

15 d’agost de 1919.- (...) Les llumetes del poble, cap al tard, amb els vidres dels fanals humitejats pel vent, la quietud, el silenci. A les deu tothom badalla: és una son dolça i irrebatible. En el Mediterrani, el vent de garbí és el vent de la son, entresuada, una mica neguitosa, però eficient –si el cos hi és adaptat, és clar.

Aquest tractament “meteorològic” (com a vegades ell en deia) de l’home no apareix només puntualment a El quadern gris, sinó que es troba en gran part de l’extensa obra de Josep Pla. Ell n’estava plenament convençut d’aquests poderosos efectes dels vents sobre l’home. I ho aplicava a la seva pròpia persona, endemés de les altres. A vegades, fins i tot, pretenia preveure com aniria cert esdeveniment o situació de l’àmbit de la seva vida personal en funció del vent que bufava. A Els pagesos escriu:

Feia un dia una mica pesat, humit, de vent del sud. El vent bufava amb una desfibració accentuadament tardoral, arrossegant grans nuvolades grises. Des del punt de vista de la meva complexió personal, una semblant situació meteorològica no és pas la més adequada per a anar a dinar a una casa amb persones pràcticament desconegudes. Aquesta classe de situacions em deprimeixen ostensiblement i em produeixen una gran timidesa.
(...) L’industrial era loquaç i divertit, i a mesura que anà posant de manifest aquestes belles qualitats el dinar s’anà enfosquint. Però, a mesura que les coses agafaren aquest color, em semblà que l’espessor se m’aprimava i el cap se m’aclaria. El vent havia girat, probablement.

Al volum 15 de la seva obra completa, Les illes, en el capítol de L’illa de Menorca Pla expressa:

Tinc, personalment, per les tramuntanes desfermades un horror físic: són absurdes i bèsties, l’essència del dolor inútil, la destrucció innecessària. Són l’esdeveniment gratuït –el més perillós- de la naturalesa. L’equilibri es romp i alguna cosa es trenca –vull dir que el triomfalisme còsmic s’entaula d’una manera mecànica i cega. Però he de confessar que, si les coses són així quan el vent s’arria puixant, no hi ha res més agradable que un dia d’aire de tramuntana, petita i a la mida. Són dies que produeixen un cert benestar –una forma positiva de plaer. Sobre l’origen d’aquest plaer, la meva ignorància és completa. No sé si prové d’una pèrdua de pes del món exterior o de l’alleugeriment de la pròpia densa pesantor física. Són dies, en tot cas, que semblen lleugers per al cos i per a l’esperit, en què minva la densitat microbiana de l’aire i la pròpia confusió i la pròpia densitat de la matèria. Les resistències del fatídic dualisme se suavitzen i l’engranatge de la vida sembla untat amb el més pur i daurat oli d’oliva. La llum sembla de luxe i tot sembla moure’s i caminar devers la fascinació de la pròpia realitat i la pròpia existència. La memòria es fa enrere i sembla desaparèixer el tedi de la impotència. Tot sembla factible. L’origen de tots els enganys és el clima, però és dins aquesta alternació de benestar i de dolor que va passant la vida. Aquell viatge a Sant Climent, de Menorca, es produí en un matí inoblidable d’aire de tramuntana. Només us diré que després de tantes hores, tants de dies, tants anys de viure en locals tancats, em semblà comprendre que la naturalesa té un gran interès. Acabo d’escriure una gran, considerable estupidesa. És absolutament certa. ¿Com és possible arribar a aquestes estranyes situacions? Tot és possible. 

Després del que havia escrit -i hem comentat just abans- en volums anteriors de la seva obra, en aquest fragment de Les illes Pla torna a manifestar la seva fascinació pel poder de la naturalesa, de l’aire, sobre el cos i sobre l’esperit de l’home. L’experiència intensa amb l’aire de Menorca, un matí de viatge a Sant Climent, li fa redescobrir. Tot i la certesa personal sobre l’existència del fenomen, Pla és modest i manifesta la seva ignorància sobre la manera que aquest en realitat es produeix. Es limita a relatar les sensacions i impressions personals que li provoca l’experiència. En aquest paràgraf senyala que l’aire de tramuntana en concret, quan bufa fluix, resulta agradable, produeix benestar i plaer. Manifesta que produeix una sensació d’alleugeriment, que sembla com si l’aire i tota la matèria perdés densitat. També minva la confusió, diu. Sembla que tot funciona més bé, sense tantes resistències ni dificultats, com si tot fora untat d’oli. Les dificultats i les limitacions desapareixen de la consciència i tot, la realitat nua, enriqueix, de la manera més directa, natural i senzilla, la pròpia existència personal. Tot sembla factible, el tedi i la impotència s’esvaeixen completament de la memòria sota l’efecte d’un aire de tramuntana “petita i a la mida”.
Admet Pla que pensar que l’aire té un poder tan gran sembla una “gran, considerable estupidesa” o, quan menys, resulta un pensament estrany; però a la vegada, just seguit, sense vacil·lar, afirma que és una estupidesa “absolutament certa”. La fascinació és tanta que afirma que “l’origen de tots els enganys és el clima”, és a dir, que les creences que normalment tenim les persones sobre els motius i les causes dels nostres estats mentals i la nostra consciència són, generalment, falsos, i que les causes reals estan relacionades amb factors “climàtics” que desconeixem i que, normalment, ens passen totalment desapercebuts. La vida, així, la defineix com el pas dins l’alternació d’estats de benestar i de dolor, que ens provoca la meteorologia sense tenir-ne nosaltres cap consciència, sinó que els experimentem en un perpetu engany psicologitzant.
Aquest és un dels pocs paràgrafs que Pla es demana per la manera concreta com afecta el vent les persones. Ho planteja de manera oberta, però puntual i quasi per accident, pot semblar. Tan aviat fa el plantejament, expressa la seva dificultat personal per aprofundir en el tema i l’abandona. Pla fa el que creu que millor sap fer: escriure sobre les seves experiències, que probablement és la manera d’estar més a prop de la realitat i de la “veritat”. Paradoxalment, intentar explicar les experiències d’un, les seves causes i motius, sovint l’allunya de la veritat d’allò viscut, que és immediata, això és, que no admet mediació ni racionalització. Aquesta dificultat la manifesta Pla quan suggereix, precisament, que gairebé sempre acabem psicologitzant la nostra experiència i no arribem a percebre la manera vertadera com actua la naturalesa en nosaltres. Així, Pla tan aviat planteja la qüestió, l’abandona: “Només us diré que després de tantes hores, tants de dies, tants anys de viure en locals tancats, em semblà comprendre que la naturalesa té un gran interès. Acabo d’escriure una gran, considerable estupidesa. (Però) És absolutament certa.”
En qualsevol cas, l’autor empordanès exposa i descriu magníficament, al llarg de tota la seva obra, els estats i processos mentals que ell mateix experimenta (o percep en els altres) en diferents situacions i moments climàtics i atmosfèrics. En aquests fragments, com podem veure, la seva prosa a vegades esdevé d’una profunditat poètica enorme. Altres vegades tracta el tema amb tanta naturalitat que fa la impressió que passa “de puntes” sobre ell i hom desitjaria unes explicacions ulteriors. En tots dos casos, però, resulta sempre molt suggerent.
Al mateix Les illes, en el capítol de Notes de l’illa d’Elba apunta:

A Portoferraio, hi vaig passar uns dies molt agradables. El clima m’hi semblà més acostat al de la Itàlia central que a cap més altre: més semblant al de Roma que al de Florència, més afectat pels depriments vents del sud que a les tòniques i alegres tramuntanes. En països així, la primera obligació és trobar un o diversos establiments que serveixin bon cafè i resignar-se a prendre el que calgui. La quantitat de cafès que la gent pren a Roma, sobretot els dies de “sirocco”, és considerable. El cafè, a Itàlia, és magnífic, únic, exemplar. Des del punt de vista de la felicitat pública, el més gran esdeveniment ocorregut a Itàlia aquests últims anys ha estat l’aparició de les màquines de fer cafè exprés, que ací és anomenat “caffè espresso-raccomandato”. Aquestes màquines han resolt el problema d’oferir un cafè standard, d’una elevada, exquisida qualitat, a preus enraonats. El cafè és un estimulant del cor, i en aquest sentit d’una gran eficàcia contra els efectes de les “siroccate”. 

Davant de l’efecte de la mecànica del vent en el cos i la ment, aliena a tota voluntat humana, no queda més opció que la resignació. Poca cosa més es pot fer que, en el cas concret dels depriments vents del sud, beure bon cafè. Pla considera de gran eficàcia el cafè per contrarestar els efectes “depressors” d’aquestes ventades, en tant que el cafè és un estimulant del cor. Així, Pla introdueix un element nou: el cor. No en diu res més, però suggereix que el cor -el sistema circulatori- hi té un paper molt important. Com el cafè, el vent, d’alguna manera, actua sobre el cor. I per mitjà d’aquesta acció sobre el cor, s’entén, actua sobre la ment...

En el capítol de Malta descriu el viatge amb vaixell cap a aquesta illa amb vent de llebeig (el garbí a Catalunya). Repeteix el que ja ha escrit diverses vegades sobre el llebeig i el migjorn: és el vent de la migranya, té un efecte depriment, tètric.

El vaporet navega amb el vent de cara i una maregassa viva. El llebeig és fresc i l’onatge el mortifica. La humitat boirosa del vent entristeix el capvespre. Els paisatges de terra inicien la liqüefacció vespral i a través d’un tel de llagrimeig es van tornant incerts. Els focs de l’estret ens creuen. Aquests capvespres de vent del sud en el Mediterrani són tètrics. El vent xiula a les cordes i en els angles del vaixell, s’emporta, a ras de boca, el fum de la xemeneia, posa sobre les coses l’esponjament de la mullena. És el vent de la migranya, de les llums tèrboles, que fa tornar lluents els ulls joves i negres. Quan, a les primeres llums de l’alba nebulosa i espessa, arribem a La Valetta, sentim el Mediterrani al moll dels ossos, a les entranyes mateixes. 

En el volum 20, Les hores, en el capítol El vent de Quaresma s’esplaia més sobre aquest vent:

En arribar a la Quaresma s’entaula el vent de garbí, també anomenat llebeig i, en científic, sud-oest. És un vent humit, fresc, velejador, desossat, mòrbid (...).
(...) dóna a la mà d’obra un punt de desfibrament propici a l’esforç monogràfic i especialista. Limita les energies a una sola, tenaç energia.
És el vent de les migranyes i del mal de cap, de les neuràlgies i del reuma, de les depressions i de la convalescència. No em trobo gaire fi... És el vent de garbí. Passa per les canyes fent un gemec; infla la roba penjada en els terrats i de vegades bufa de manera còmica i fuliginosa, de dalt a baix de les xemeneies. És el vent dels capvespres de Barcelona, de València, de Mallorca, tan malenconiosos, desemparats, obsessius. És el vent de la buidor d’estómac, de l’esclat intuïtiu i alhora de l’obtusa aridesa mental, de la tendresa màxima i de la perversitat lúcida i trista.

El que havia dit del garbí en altres moments, Pla ho matisa en escriure que és un vent malsà a la vegada que poc estructurat i inestable (“desossat”). És el vent de les migranyes i de les depressions, insisteix, i també del reuma, de la buidor d’estómac i de la convalescència. És el vent d’un no trobar-se bé en general.
Afegeix, en aquestes línies, un aspecte molt interessant relatiu a l’efecte del garbí en la capacitat general de les persones de rendir en tasques laborals o professionals repetitives i especialitzades. Afirma que el garbí té un cert efecte de “desfibrament” sobre les persones, que “desfà” o “lleva matèria” a les persones, que té un cert efecte despersonalitzador, que “lleva fibra” a la ment o a la personalitat en algun grau. Limita “les energies” a una sola i així la persona esdevé tenaç, és a dir, dirigeix la ment i la consciència -la personalitat- a un sol aspecte. La persona com a totalitat, en la seva riquesa de dimensions, es desfà, per reduir-se a una de sola; concentra els recursos atencionals a aquelles activitats que s’han de fer de manera imperativa. Així “la mà d’obra” es centra en l’esforç “monogràfic” de la seva feina i desatén els altres aspectes de la seva vida mental.
Al final del darrer paràgraf encara fa una passa més i expressa que el garbí produeix un estat mental curiós que es caracteritza per la manifestació d’”esclats intuïtius” alhora que una “obtusa aridesa mental”. Amb això sembla que vol dir Pla que, amb vent de garbí, es dóna una certa oscil·lació o alternança de moments breus i sobtats (“esclats”) d’intensa apercepció i intuïció de la realitat, i altres moments més extensos en el temps en els quals l’activitat mental és, o bé nul·la, o bé no condueix a cap resultat (és improductiva, àrida). Així, sobre un fons de buidor mental i/o de pensaments avortats succeeixen puntuals esclats o flaixos d’intuïció. És una situació mental inestable, que no permet l’elaboració de pensaments gaire ordenats. No hi ha la suficient continuïtat del to mental en el temps. La ment esdevé desestructurada i inestable com és desestructurat i inestable (“desossat” diu Pla) el propi vent de garbí.

Just a continuació d’aquestes línies que acabem de comentar, Pla cita els versos d’un poeta medieval del país, gairebé desconegut, anomenat Cerverí el Jove, que li serveixen per il·lustrar part de les seves idees sobre el vent de garbí. Pla reprodueix les següents estrofes:

El vent de garbí,
tan fi,
m’enerva;
fa obsessionar,
estimar
sobre l’herba.

El vent de garbí,
carmí,
a Nausica
afua la teta
sèpia, rosadeta,
i la hi pinta.

El vent de garbí,
violí,
desfibra
l’entrellat
del notariat
de la vida.

El vent de garbí,
caragolí,
m’aviva
el son;
i m’adorm
la geniva.

El vent de garbí,
i el vi
m’emporten,
dolçament,
insensiblement,
a l’stix morta.

Sobre les tres primeres estrofes comenta Pla:

El poeta té raó -si és que els poetes no tenen sempre raó- i a més a més la raó que té es dedueix d’una observació complexa. L’efecte del vent (de garbí) és enervant i depressiu, generalment parlant, i aquesta és la seva conseqüència més visible; però al mateix temps l’atmosfera que crea tendeix a treure punta a determinades coses vives, a punxeguditzar-les, a donar-los una presència viva. Aquest efecte és una mica diabòlic i pot tenir, en la vida domèstica, greus conseqüències.

Sobre la quarta i cinquena:

Per altra part, direm que fins ací el poeta ha volgut donar una idea dels efectes positius -tràgicament, irreparablement positius- d’aquest vent. Com a observador lúcid de la realitat, però, el poeta no podia pas negligir l’altre complex d’efectes que el garbí produeix: els estats d’afluixament, d’abandó, de letàrgia, de desossament, que produeix. És un aire que us projecta en una indolència profunda.

Escriu Pla que l’efecte més perceptible del vent de garbí, segurament perquè es manifesta en la sensibilitat emocional, és l’efecte enervant i depressiu. El poeta Cerverí ho recull a les primeres estrofes: el vent de garbí “l’enerva, fa obsessionar...”. És l’efecte de desfibrament que parlava Pla abans: aquest vent desestructura el pensament i fa impossible un raonament organitzat, enerva, desfà els nervis i la ment, romp l’ordre i l’equilibri mental, deprimeix l’activitat psíquica i la persona roman tocada i alterada emocionalment i cau molt fàcilment en la fixació mental i l’obsessió.
Afegeix Pla, seguint Cerverí, que aquesta atmosfera “enervant i depressiva” que crea el garbí s’acaba materialitzant, al nivell de la conducta manifesta, en conflictes interpersonals. El garbí fa punyents els comentaris i les expressions de les persones, treu una punta perillosa als pensaments i les intuïcions, les persones es molesten, s’ofenen i es fereixen. Per això diu Pla que aquest efecte “una mica diabòlic” pot tenir “greus conseqüències” en la vida domèstica. Cerverí ho expressa dient que el garbí “desfibra l’entrellat del notariat de la vida”.
Pla parla d’un altre “complex” d’efectes del garbí, que també recull el poeta. Es tracta d’un sentiment d’afluixament somàtic i psíquic, de letàrgia, de mollor “desossada”, d’abandonament de qualsevol motivació i de completa inactivitat de la musculatura somàtica. És un estat de desenteniment, de desmobilització de la facultat de pensar i de la capacitat d’actuar d’acord a qualsevol idea; d’insensibilitat, d’incapacitat completa de qualsevol forma d’engrescament, de “indolència profunda”. És un estat que en podríem dir gairebé comatós i d’anestèsia mental. Cerverí ho expressa a les dues darreres estrofes quan diu que el vent de garbí “m’aviva el son i m’adorm la geniva” i “(el garbí i el vi) m’emporten, dolçament, insensiblement, a l’stix morta”.

Al mateix volum de Les hores s’hi poden trobar més fragments sobre el que en podem dir “estats o situacions mentals de garbí”, que Pla descriu magníficament i que val la pena reproduir. Tot seguit del capítol anterior, escriu:

La Quaresma passa avall, perfumada per l’olor de les violetes. El perfum deliciós de les violetes silvestres està unit amb el fenomen meteorològic de la constància del vent de garbí. És el temps de la tristesa, dels records obsessionants, de la fredor humida, de les quintes de tos, dels atacs de nervis, de les inacabables discussions, de l’exacerbació de les incompatibilitats. És en aquest temps d’humors negres -de malenconia-, portats pel buit d’aquest vent suau i insidiós, que es produeix la floració i la intensificació màxima del perfum de les violetes.

En aquestes línies reforça el de just abans: el garbí és el vent de la tristesa, de la malenconia, de les obsessions, dels atacs de nervis, de les discussions inacabables i de les incompatibilitats exacerbades.
Més endavant, quan es refereix a les darreries de l’agost, descriu dues dimensions del fenomen del garbí. Una és la intensitat variable de l’efecte d’aquest vent en les diferents persones -n’hi ha de més sensibles que altres-, i l’altra és la dimensió geogràfica del fenomen. A les persones més sensibles, diu, se’ls posa tal expressió d’angoixa a la cara que semblen implorar alguna cosa indeterminada, i no poden deixar de sentir-se -i pensar-se- sols i buits. La zona geogràfica de tal fenomen és, evidentment, la mediterrània. La ment i els sentiments de les persones que habiten a la vora del Mediterrani estan marcats, inevitablement, pel vent de garbí. La conformitat i resignació, la tristesa, l’ansietat, la inquietud, l’apassionament, aquesta “manera de ser” dels mediterranis és deguda, entén Pla, als elements climàtics característics de la zona, en concret al vent de garbí.

Aquests vents de garbí que tendeixen, ara, a dominar produeixen, sempre, un grau d’humitat elevadíssim. Solen entaular-se a primera hora de la tarda i si, arribat el capvespre, no paren produeixen un ambient lúgubre; la terra s’humiteja, el cel es cobreix d’una borrositat formiguejant, la pell humana s’entebeeix en contrast amb la fredor de l’aire; les llums queden voltades d’un nimbe greixós, els vidres s’entelen i la sonoritat de les campanes, que amb temps sec és tan precisa i clara, es desfibra i s’enrogalla. La gent és més o menys sensible a aquest vent; hi ha persones que hi són tan sensibles que sobre les seves faccions se’ls posa una expressió d’angoixa implorant, una obsessió de buidor solitària. El que el Mediterrani té de tristesa fonamental, d’ansietat, d’inquietud, d’apassionament, de conformitat trista i resignada, prové, al meu entendre, d’aquest vent.

Cap el final de Les hores, Pla dedica un capítol sencer, tot i que breu, a “els vents” on parla, amb una certa perspectiva, de la seva experiència i de la seva manera personal d’entendre el tema. Al començament del capítol justifica la seva tasca i diu:

Aquest capítol de “Les hores” es podria situar en qualsevol lloc d’aquest llibre, perquè el vent, en el país en què jo visc, que és el que ha servit de fonament per a l’elaboració d’aquest llibre, no para mai, sense tenir un entaulament de direcció permanent ni tan sols de durada llarga, a diferència d’alguns vents que bufen sobre la superfície de la terra, que sempre bufen d’allà mateix i porten sempre la mateixa finalitat. La característica de la climatologia d’aquest país és una variació seguida i constant, perquè és un camp de batalla d’elements còsmics permanents que, segons els incidents d’aquesta batalla, fan que en un espai de poques hores els vents bufin ara d’un cantó ara d’un altre, sense la més lleu intervenció –és clar- de cap element providencial, miraculós o de caprici antinatural, que és el que creu la immensa majoria de la gent. És un país endimoniadament variat. En l’àrea dels Països Catalans, el clima de l’Empordà i el Rosselló no té res a veure amb el restant del país, o sigui amb la seva més gran part. En la meva obra hi ha moltes notícies sobre el particular fonamentades en una experiència certament personal però autèntica i real. Els homes i les dones vivim immergits en climes determinats que decideixen la història, la manera d’ésser, la fatiga o l’audàcia personals. Els estats d’ensopiment o d’arrauxament provenen de les pressions climàtiques. Pel fet d’haver donat aquestes notícies, he estat acusat de materialista i de la forma moderna d’aquesta tendència, que és anomenada el positivisme. No em fa ni fred ni calor. Prefereixo ésser atacat de materialisme que d’embadocament. 

A part del posicionament personal de l’autor, o que els altres li atribuïssin, i de la valoració que ell en fa, Pla no deixa dubte de fins on arriba la seva convicció de la influència del clima sobre les persones. I quan parla de clima, es veu en tota la seva obra, es refereix al vent. Pla, en aquestes línies en concret, parla de pressions climàtiques, en referència, hauríem d’entendre, a la pressió atmosfèrica -les variacions de la qual són l’origen del vent- però no especifica res més. Els estats d’ensopiment o arrauxament, la fatiga o l’audàcia, la manera d’ésser o, fins i tot, la història de les experiències de les persones, són decidits, diu Pla, per aquest element climàtic. L’abast de l’efecte del vent i de la pressió atmosfèrica sobre la psicologia de les persones és enorme. Pla realment creia que la meteorologia, una ciència incipient en la seva època, possiblement podria desvetllar els secrets de l’ànima humana... Unes pàgines més endavant va escriure:

En el curs de la vida, he pogut observar molt poques coses, de manera que la meva situació és la de tothom: jo no sé res de res. La vida ha estat un caminar a les palpentes, a si l’encerto l’endevino, un llarg exercici de la pròpia ignorància. He pogut veure que, en el meu temps, la gent ha parlat cada vegada més de meteorologia, i una vegada un senyor –tingut per savi- em digué que la meteorologia és la teologia del futur. Ja veurem. El que no té dubte és que els homes i les dones viuen immergits -presoners- d’un determinat medi físic, que aquest medi intervé en tots els seus moviments espirituals i morals i que, en aquesta època, aquest medi s’ha començat a estudiar. Hi comença d’haver estadístiques meteorològiques. Aquestes estadístiques no han donat encara cap llei general -vull dir científica. Jo no posseeixo cap estadística d’aquesta classe. No posseeixo més que l’experiència personal. És l’única raó que em porta a escriure aquestes ratlles, per si algú –un o altre- la pot ampliar. 

Seguidament d’aquestes línies Pla manifesta la seva creença que l’activitat meteorològica més intensa, les tempestes, estan “inseparablement lligades amb els dos equinoccis i els dos solsticis de cada any”. Els dos equinoccis i els dos solsticis divideixen l’any en les seves quatre estacions, les quals es caracteritzen diferencialment per una activitat meteorològica i humana pròpies, però endemés són els moments al voltant dels quals es dona una major activitat tempestuosa, afirma ell, i que afecten de manera més incisiva, per tant, l’esdevenir de les persones. Així suggereix que la posició de la Terra respecte del Sol, per mitjà de la meteorologia, afecta l’estat físic i psíquic dels individus. Però, a part d’això, ja no diu res més concret. Ho deixa córrer perquè no té dades ni informació que li permetin demostrar res, reconeix, més enllà de la seva experiència personal. Manifesta una vegada més, això sí, la seva ferma convicció en una poderosa influència de la meteorologia sobre la psicologia dels individus. Convicció aquesta que, per altra banda, s’ha de dir que no resulta gens estranya entre la gent del seu entorn geogràfic i cultural -ni segurament tampoc de moltes altres geografies i cultures.
El temps, per a Pla, com es dedueix del que hem vist, no és lineal. Un moment no és igual a un altre; és més, cap moment és exactament igual que un altre, senzillament perquè les condicions atmosfèriques, que són les que donen el “tempo” a la vida, tampoc ho són. Una cosa són les duracions que marca el cronòmetre, i l’altre l’experiència psíquica personal. Els segons, minuts, hores, etc, més enllà de les duracions cronomètriques, tenen una dimensió qualitativa en la vida de les persones que ve donada, almenys en part, pel “temps” atmosfèric. De fet, la idea del temps cronològic és una pura convenció, que pot tenir una certa utilitat pràctica, però, al cap i a la fi, no és més que això, una manera com una altra de comptar. No pot tenir en sí mateix, per tant, cap efecte sobre el nostre organisme, a diferència del “temps” atmosfèric, que sí en té i de gran abast, segons Pla, com hem anat veient en bona part de la seva obra. Així, el temps vertader de les persones, de les vivències personals, és el “temps” atmosfèric. Al prefaci d’ Humor, candor, el volum XXIV de la seva obra completa, Pla escriu sobre el concret:

Així, doncs, una cosa és el temps físic, que els rellotges mesuren i divideixen d’una manera mecànica i sobre els càlculs del qual es construeixen els calendaris i s’estableixen les divisions dels anys i dels segles, i una altra és la successió del temps a través de la duració del nostre organisme. Per als rellotges totes les hores són iguals. Per al nostre organisme, totes –o gairebé totes- són diferents. N’hi ha que són llarguíssimes; altres, menys; n’hi ha que són buides, altres, molt plenes; n’hi ha que són grises i mediocres, altres, susceptibles de crear el guspireig d’un moment, d’un moment inconfusible, inoblidable, autèntic.
Sobre la successió de les hores dels rellotges, perfectament precises; sobre l’esdevenir informe i confús de les hores psicològiques, es produeixen els moments, que són les punxades agudes que projecta el temps sobre el nostre organisme. Aquests instants influeixen sobre la nostra vida d’una manera decisiva. Són els punts d’encreuament de la tela amb què les moires teixeixen la nostra vida.
En el període que ens ha tocat de viure hem tingut moments de tot. No podem pas aspirar, en aquest punt, a haver tingut algun privilegi que les generacions anteriors desconeguessin. Hem passat hores perilloses. Moltes, moltíssimes hores d’una aclaparadora mediocritat. Les hores rutilants han estat raríssimes –pretextos successius de desenganys i de poc edificants peripècies. 

I al capítol de Temps i ‘tempo’ del mateix volum:

Aquest senyor té un ‘tempo’ majestuós i greu; aquest altre, inquiet i àcid. Com podrien entendre’s? És impensable que les paraules que utilitzen tinguin el mateix sentit. La personalitat d’aquest senyor dóna el màxim rendiment quan fa mestral o tramuntana; la d’aquest altre senyor s’obre, com una planta grassa, quan bufen els vents del sud, humits i desfibrats. Aquest senyor viu en el passat i té un temperament malenconiós, de vegades il·luminats d’acres colors. El del seu costat és un presentista, de vísceres aprofitadores, capaç de captar llums més benèvoles. El de més enllà sent el futur; viu en el futur; és sensible –no se sap per què- a les profecies més extravagants, d’una rotunditat més incerta. ‘Tempi’ diferents, amors diferents, incompatibilitats matisades o tràgiques. 

Hi ha hores llargues i hores curtes, n’hi ha que són plenes i altres són buides, n’hi ha de mediocres i improductives i d’altres tot el contrari: aquest és l’esdevenir “informe i confús” -imprevisible- de les hores psicològiques, que es sobreposa a la successió de les hores dels rellotges. La nostra activitat mental -endemés de ser-nos imprevisible i, per tant, fora de tot control personal- és molt inconstant, està totalment allunyada de la uniformitat de les hores del rellotge. Hi ha hores o moments d’intensa i absorbent activitat mental, que passen molt ràpid. D’altres són totalment avorrides, no som capaços d’elaborar mentalment res. La immensa majoria de les nostres hores són d’una “aclaparadora mediocritat”, diu Pla. Sobresurten, però, moments d’il·luminació, brillants, que “el temps projecta sobre el nostre organisme” i que “influeixen de manera decisiva sobre la nostra vida”. Aquests moments són molt escassos, “raríssims”, i són simplement això, projeccions del “temps”sobre el nostre organisme, reaccions corporals i mentals amb les quals creem -inventem- la nostra realitat personal... Constitueixen idees i conviccions personalment molt sentides però que no són més que il·lusions, artefactes psicològics inevitablement allunyats d’una “realitat externa” que transcorre per camins independents. Idees i pensaments que han guiat les nostres accions però que, passat el temps, resten indefectiblement com l’excusa dels nostres -grans- errors, els “pretextos de successius desenganys i de peripècies personals poc edificants”.
D’altra banda, diu Pla, hi ha els “tempi”. Sense haver d’arribar necessàriament a ser rutilants, cada persona té uns moments més adequats per a l’acció, de major aprofitament i rendiment que altres. No se sap exactament perquè, senyala, però sembla ser que les visceres de cadascú són sensibles a unes determinades condicions ambientals, entre les quals destaquen les relatives al vent de mestral o tramuntana, per una banda, i al vent del sud, per l’altra. Són aquestes condicions les que donen la vertadera pauta o “tempo” de l’activitat de cada persona, i no les hores del rellotge ni els dies del calendari.

A Notes del capvesprol, el volum XXXV, Pla retorna a l’explicitació dels efectes específics del vent del sud: mal de cap, depressió, malenconia... i els contrasta amb els de l’altre vent important del redol on viu, el nord (la tramuntana i el mestral). La tramuntana, quan no és de llarga durada ni molt intensa, té un efecte tònic, positiu, estimulant, però si és forta, curiosament, té un efecte enervant i desagradable semblant al garbí. El mestral (nord-oest), quan bufa quatre o cinc dies seguits a l’hivern, fa tornar “una mica dements” les persones, el mateix que el garbí a l’estiu, diu Pla. Aquesta alternança dels dos vents dominants, nord i sud, aquesta “lluita còsmica persistent” que caracteritza el clima de la regió, senyala, és de difícil adaptació per a les persones i “desgavella tota normalitat”. Si l’activitat meteorològica en general -i els conseqüents efectes sobre les persones- ja resulta de difícil predicció, més ho és quan hi ha aquesta lluita entre dos elements dominants i no se sap mai quin s’imposarà a l’altre ni per quant temps. No hi ha cap forma de constància ni d’uniformitat. Tot canvia i no es sap quan ni per què ho ha de fer, incloses les disposicions mentals. El psiquisme de les persones esdevé molt variable, sense un ordre estable, la qual cosa dificulta enormement l’enteniment mutu. La gent, d’un dia a un altre o d’un moment a un altre, passa d’estar ofès i displicent a estar cordial i servicial, o a la inversa, sense motius que ho justifiquin.

És la monotonia de la varietat. Quan fa vent de garbí, la gent s’encongeix, té mal de cap, migranya, depressió, una espècie de malenconia desagradable i aclaparadora. Moltes persones se’n ressenten; el vent les fa patir. La tramuntana, quan no és llarga i impetuosa –vull dir la tramuntaneta-, té alguns partidaris: és una aire tònic, positiu, que fa caminar dret, que fa venir gana, que remunta la vida. Si és forta –i, per tant, freda- enerva i desespera la gent. Si en fa a mitjan tardor, la gent diu: ja som a l’hivern. Si a mitjan primavera: tornem a l’hivern.
Aquesta monotonia alternada indefectiblement que existeix en aquest rodal fa centenars i centenars de decennis crea un paratge únic, de lluita o agonia còsmica persistent, que és molt pitjor, per a la naturalesa humana, que els climes que tenen una faceta dominant que sempre són més favorables a l’adaptació. La possibilitat d’adaptar-se a l’alternació monòtona és molt més difícil. És un clima que fa patir, que desgavella tota normalitat. Tot això no és pas cap invenció meva. L’alteració ha estat constatada per les persones –escasses- que han tingut curiositat per la climatologia, com per exemple el senyor Patxot de Sant Feliu. 
(...)
Les variacions climàtiques, que a l’Empordà són constants –sobretot a l’Empordà Petit- són d’una gran diversitat. Aquest espai és completament distint, els dies de predomini de vents del sud, que empastifen i emboiren tots els paisatges i personalment em produeixen una certa depressió, i els dies de mestral, de cel tan blau i obert, de llum tan brillant. Només cal acostar-se a les finestres, donar una certa atenció a la vista, per a constatar aquestes entretingudes, sensacionals disparitats. És una naturalesa que no para mai. Si us acosteu a la gent, obtindreu el mateix resultat. El vostre interlocutor us semblarà, avui, un home ofès, displicent i repatani i l’endemà us farà l’efecte de molt cordial, enraonat i servicial. Si no és, és clar, que el qui sigui més afectat pel canvi sigui menys l’interlocutor que vós mateix, o tots dos alhora. Llavors es produeix un diàleg semblant als del gat i la rata. En aquest rodal, la fixesa dels humors i dels sentiments no és pas gaire concreta i assegurada. Hi ha excepcions, és clar, però l’empordanès és molt variable. L’Empordà és un país que, com la naturalesa, és molt impressionable. Les persones que creuen en les proves immutables de l’amor, per exemple, que tot ho voldrien sempre igual, tenen, sovint, unes decepcions desagradables. Què hi farem? L’empordanès, generalment parlant, és volàtil i impressionable.
(…)
- Sí, sí, d’acord! Hi ha dies que parlar amb la gent d’aquest país no és gaire agradable. Semblen ofesos, reticents; tot l que els dieu és contestat oposant dificultats i displicències. De vegades sembla que les persones que hem fet tots els possibles per no ofendre mai ningú som els ofensors. ¿Ofensors de què, per què? De vegades no hem fet més que favors a l’interlocutor, i sembla ofès. Per què? Impossible d’explicar-ho. Ara, aquesta mateixa persona, dos dies després, es desfà en compliments i és com un guant. És estranyíssim...

- En aquest país, ¿no es dona importància al clima? A l’Alt Empordà, el clima no és gaire agradable però no és tan divers, és més seguit -és més sec. En canvi, en el meu, el clima és molt divers, s’hi produeix permanentment el que podríem anomenar la dialèctica còsmica, la lluita entre nord i sud permanent. A l’hivern, després de quatre o cinc dies de mestral, tots som una mica dements. A l’estiu passa el mateix amb els vents del sud.

Entrades populars d'aquest blog

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …

A Milet com a Mallorca: aire, núvol, aigua, terra i pedra.

El milesiAnaxímenes va dir que la naturalesa subjacent és una, infinita i determinada, i la va anomenar aire; es diferencia en les substàncies particulars per rarefacció i condensació. En fer-se més subtil es converteix en foc, en condensar-se en vent, després en núvol, més condensat encara en aigua, terra i pedra; les altres coses es produeixen a partir d’aquestes” (Simplici, Física, 24, 25-26)

“...Anaxímenes atribuí totes les causes de les coses a l’aire infinit i no negà els déus ni es callà respecte a ells; no cregué, però, que l’aire fos produït per ells, sinó que ells mateixos naixeren de l’aire” (Sant Agustí, La ciutat de Déu,VIII, II.)

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…