La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,
Hauria d’haver precisat més en el títol del que et vaig enviar. En lloc de dir "Una ànima física però no orgànica" hauria de dir "Una ànima física però no exclusivament orgànica". És clar que som orgànics. El que jo dic és que certs estats de consciència no depenen tant de la nostra “organicitat” -que no diferiria gaire d’un individu a l’altre- com de certes fluctuacions de la pressió atmosfèrica -això és: l'aire, el pneuma-. El meu plantejament en el fons és conductista, estímul-resposta. L’estímul és la fluctuació de la pressió de l'aire. La resposta és l’estat de consciència: el tipus d’activitat mental (pensament planificador / meditatiu de Heidegger...), la intensitat d’aquesta activitat mental, la disposició motivacional i emocional... La variable de resposta, ja ho veus, encara l’he de definir bé, que no és gens fàcil.
Proposo que el nostre estat mental no depèn tant dels continguts mentals com d’un mecanisme precisament orgànic (respiratori, circulatori i neuronal) de tipus reflex, que és sensible a les fluctuacions de la pressió de l'aire. Aquest mecanisme és una estructura biològica, que no varia per ella mateixa, sinó que ho fa en funció de les variacions de la pressió atmosfèrica, a les quals és sensible. És un òrgan sensorial, ni més ni menys.
M’he passat? Pot ser, però és el que penso. Aquesta és l’ànima dels materialistes grecs que m’interessa. I també, com no, la dels textos bíblics (i tal vegada la dels orientals). L’ànima no és només allò que dóna vida, o allò que fa
funcionar i moure els nostres òrgans. Estaràs d’acord amb jo que el concepte d’ànima ha tingut sempre unes connotacions mentals fonamentals, i que molt sovint els termes d’ànima i ment els podem emprar de manera intercanviable. L’ànima és també l’estat anímic. I els afectes, estats d’ànim, etc i el pensament són una mateixa cosa, si seguim a Heidegger.
funcionar i moure els nostres òrgans. Estaràs d’acord amb jo que el concepte d’ànima ha tingut sempre unes connotacions mentals fonamentals, i que molt sovint els termes d’ànima i ment els podem emprar de manera intercanviable. L’ànima és també l’estat anímic. I els afectes, estats d’ànim, etc i el pensament són una mateixa cosa, si seguim a Heidegger.
El pneuma, vent, buf... les fluctuacions de la pressió de l'aire en definitiva, en el seu devenir temporal conformen els nostres variables estats mentals, estats d’ànim, disposicions... L’ànima no és una cosa que s’origini i existeixi dins de l’organisme (el cervell, per exemple), sinó que, tot i que actua sobre ell, prové de fora. No emergeix de forma màgica dels nostres teixits orgànics, com pressuposa la ciència actual.
El pensament, l’activitat de la ment en general, no té el seu origen en ell mateix, no s’explica per sí mateix. Els continguts dels nostres pensaments, evidentment, poden ser diferents d’una persona a una altra, perquè tenim experiències diferents. Però el pensament no és mou només per associació d’idees. No podem explicar tot el discórrer de les nostres idees per una associació entre elles, de les que tenen semblances. Ni tampoc el podem explicar totalment pel que captem per mitjà de la percepció en les seves modalitats sensorials clàssiques: vista, oïda, tacte... La vida, crec, seria molt previsible i avorrida, i la psicologia seria una ciència exacta. Hi ha més variabilitat que aquesta. Hi ha l’element anímic de que parlen dels grecs antics, que actua sobre les estructures de l’organisme i que és universal i comú a tots els individus, que s’amaga en les variacions de l'aire. Aquest element esdevé, d’alguna manera, la nostra consciència o estat mental, juntament amb els continguts mentals concrets, els quals organitza i dinamitza, interferint en les lleis associacionistes del pensament i de la percepció.
Aquesta "ànima" o "influència de l'aire" constituiria una modalitat sensorial oculta i desconeguda. Proposo, com ja va fer Servet, que tenim una sensibilitat, que desconeixem però que per això no la deixam de tenir, a les variacions de la pressió de l'aire, la qual vivenciam com estats anímics, disposicions, pensaments... Es tracta d’una modalitat sensorial com podria ser la del tacte, la temperatura, el dolor, les sensacions viscerals... només que s’escapa al nostre coneixement conscient. Com he dit, en el fons el meu és un simple plantejament E-R. Amb això pots veure el que cerc a Heidegger i la fenomenologia: allò primari i estructural de l’experiència mental, que afecta els continguts mentals però que no es redueix a ells. Podria tenir alguna cosa en comú amb el "ser" de Heidegger o amb alguna altra instància relacionada?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada