Passa al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,

Carta a Cerverí. La influència de l'aire.


Hauria d’haver precisat més en el títol del que et vaig enviar. En lloc de dir "Una ànima física però no orgànica" hauria de dir "Una ànima física però no exclusivament orgànica". És clar que som orgànics. El que jo dic és que certs estats de consciència no depenen tant de la nostra “organicitat” -que no diferiria gaire d’un individu a l’altre- com de certes fluctuacions de la pressió atmosfèrica -això és: l'aire, el pneuma-. El meu plantejament en el fons és conductista, estímul-resposta. L’estímul és la fluctuació de la pressió de l'aire. La resposta és l’estat de consciència: el tipus d’activitat mental (pensament planificador / meditatiu de Heidegger...), la intensitat d’aquesta activitat mental, la disposició motivacional i emocional... La variable de resposta, ja ho veus, encara l’he de definir bé, que no és gens fàcil.
Proposo que el nostre estat mental no depèn tant dels continguts mentals com d’un mecanisme precisament orgànic (respiratori, circulatori i neuronal) de tipus reflex, que és sensible a les fluctuacions de la pressió de l'aire. Aquest mecanisme és una estructura biològica, que no varia per ella mateixa, sinó que ho fa en funció de les variacions de la pressió atmosfèrica, a les quals és sensible. És un òrgan sensorial, ni més ni menys.
M’he passat? Pot ser, però és el que penso. Aquesta és l’ànima dels materialistes grecs que m’interessa. I també, com no, la dels textos bíblics (i tal vegada la dels orientals). L’ànima no és només allò que dóna vida, o allò que fa
funcionar i moure els nostres òrgans. Estaràs d’acord amb jo que el concepte d’ànima ha tingut sempre unes connotacions mentals fonamentals, i que molt sovint els termes d’ànima i ment els podem emprar de manera intercanviable. L’ànima és també l’estat anímic. I els afectes, estats d’ànim, etc i el pensament són una mateixa cosa, si seguim a Heidegger.
El pneuma, vent, buf... les fluctuacions de la pressió de l'aire en definitiva, en el seu devenir temporal conformen els nostres variables estats mentals, estats d’ànim, disposicions... L’ànima no és una cosa que s’origini i existeixi dins de l’organisme (el cervell, per exemple), sinó que, tot i que actua sobre ell, prové de fora. No emergeix de forma màgica dels nostres teixits orgànics, com pressuposa la ciència actual.
El pensament, l’activitat de la ment en general, no té el seu origen en ell mateix, no s’explica per sí mateix. Els continguts dels nostres pensaments, evidentment, poden ser diferents d’una persona a una altra, perquè tenim experiències diferents. Però el pensament no és mou només per associació d’idees. No podem explicar tot el discórrer de les nostres idees per una associació entre elles, de les que tenen semblances. Ni tampoc el podem explicar totalment pel que captem per mitjà de la percepció en les seves modalitats sensorials clàssiques: vista, oïda, tacte... La vida, crec, seria molt previsible i avorrida, i la psicologia seria una ciència exacta. Hi ha més variabilitat que aquesta. Hi ha l’element anímic de que parlen dels grecs antics, que actua sobre les estructures de l’organisme i que és universal i comú a tots els individus, que s’amaga en les variacions de l'aire. Aquest element esdevé, d’alguna manera, la nostra consciència o estat mental, juntament amb els continguts mentals concrets, els quals organitza i dinamitza, interferint en les lleis associacionistes del pensament i de la percepció.
Aquesta "ànima" o "influència de l'aire" constituiria una modalitat sensorial oculta i desconeguda. Proposo, com ja va fer Servet, que tenim una sensibilitat, que desconeixem però que per això no la deixam de tenir, a les variacions de la pressió de l'aire, la qual vivenciam com estats anímics, disposicions, pensaments... Es tracta d’una modalitat sensorial com podria ser la del tacte, la temperatura, el dolor, les sensacions viscerals... només que s’escapa al nostre coneixement conscient. Com he dit, en el fons el meu és un simple plantejament E-R. Amb això pots veure el que cerc a Heidegger i la fenomenologia: allò primari i estructural de l’experiència mental, que afecta els continguts mentals però que no es redueix a ells. Podria tenir alguna cosa en comú amb el "ser" de Heidegger o amb alguna altra instància relacionada?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sobre el temps

El temps no és lineal. No és la repetició de res constant. Cada moment és diferent de l'anterior. I són diferents perquè les condicions del cos, que són les que donen la cadència de la nostra existència, també ho són: varien en el temps. El recompte mecànic dels rellotges no té res a veure amb les duracions i successions de l'experiència personal. Els rellotges sumen unitats constants sense entitat. Els segons, els minuts, les hores. Un simple comptar: un, dos, tres, quatre, cinc, sis... Anar sumant una unitat cada vegada d'alguna cosa que no té realitat: set, vuit, nou... Un metratge lineal i buit que emprovem als esdeveniments i experiències per mirar d'encabir l'existència en una extensió anàloga a l'espai, segurament per la il·lusió de marcar el que sentim, el que pensem (el vertader ‘temps real’, que es fet de moments) amb unes senyes que, tal vegada, pogueren contenir la nostra vida. Una il·lusió atiada per la seva permanent insatisfacció. El temps

El pensament segons Servet

La ment és la facultat de pensar. Consisteix, bàsicament, en la capacitat d'identificar elements que són comuns i de discernir els que són diferents a partir de les informacions que aporten els sentits i la memòria. En base a aquest “ escrutini ”, les idees semblants (o els elements o parts semblants d'aquestes) es combinen en idees o elements nous, s'infereixen uns d'altres, s'associen o simplement es barregen o es diferencien entre sí. Explica Servet.  Aquesta activitat no es realitza en el buit metafísic o d'un mode no físic. La realitza la maquinària de la complexa xarxa vascular del cervell i dels nervis. Però encara aquesta maquinària no crea tampoc la ment del no-res, no és tan màgica ni meravellosa. No és un ‘motor immòbil’, no funciona de manera aïllada o per ella mateixa, sinó que és moguda i s'alimenta per l'aire-spiritus, el qual té un logos inherent que li presta en aportar-li l'energia del seu funcionament variable, que s'expre

La versió de Pitàgores

            El sistema de creences pitagòric té molts elements en comú amb l’òrfic. L’ànima humana, segons l’escola de Pitàgores i a semblança dels òrfics, no és engendrada ni produïda pel cos, sinó que ve de fora. En el cas dels pitagòrics no es parla ja dels déus com a causa última, sinó que l’ànima dels homes passa a entendre’s com una emanació de l’“ànima universal”, la qual tendria el seu origen en un “foc central de l’univers”. Aquesta ànima universal pot vivificar successivament diferents cossos, i pot existir també en les regions etèries durant algun temps sense estar unida a cap cos humà o animal. Admeten, com els òrfics, la metempsicosi, que du implícita la idea de la immortalitat de l’ànima (vegi’s, p. e., Zeferino González, p 143). Aquesta ànima universal, en definitiva, s’estén per l’espai celeste, on alguna cosa natural com un “foc central” l’origina, i es transmet per l’èter i l’aire cap a totes les criatures, en les quals actua i es manifesta.