Ves al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Carta a Tomeu Prohens. El rateret i l’episodi evangèlic.



Recordes que et vaig comentar aquella visió d’un ca rater que volia creuar la carretera? Em va donar que pensar...
Era el matí de prest, jo anava amb el cotxe cap a la feina, la carretera estava bastant transitada en aquella hora. Un rateret era defora d’un portell just a la vora de la carretera, i intentava travessar-la, amb gran dificultat. Se’l veia molt inquiet i nerviós. Els seus moviments no semblaven seguir un pla establert. Tan aviat anava cap amunt com cap avall, ben devora de la carretera. Mirava a dreta i esquerra de manera desordenada. El vaig veure fer alguns intents de travessar just quan passava un camió o algun cotxe, intents que va avortar, per fortuna, el darrer instant abans l’enganxessin les rodes dels vehicles. Davant aquest fet augmentava encara més la seva ansietat i hiperactivitat. Els moments que hagués pogut creuar, no ho feia. Sembla clar que la situació el desbordava completament, no en tenia cap tipus de control. Mirava però no sabia què mirar, no tenia criteri per decidir quan travessar. Però no desistia en els seus intents, sinó tot el contrari. Immers en alguna mena de bucle o curtcircuit, els intents fallits i el perill imminent augmentaven cada vegada més la seva insistència, fins gairebé el frenesí. Davant aquesta situació, en aquell moment, vaig pensar que el pobre ca estava abocat a una mort inevitable i que era ell mateix el que s’hi abocava amb la seva ment de ca limitada. També vaig pensar que probablement li aniria més bé, si d’alguna manera pogués fer-ho, prescindir de tot criteri seu i simplement creuar la carretera sense cap tipus de consciència i amb total distracció, que fer-ho seguint el dictat d’una ment limitada que el conduïa directament a la catàstrofe.
Vaig pensar, més tard, que a les persones ens deu passar el mateix que a aquell ca. Estam abocats en les ocupacions i preocupacions de la quotidianitat amb la nostra ment limitada, en una mena de bucle que no som capaços de transcendir. Les preocupacions, desitjos, fites... en principi, ens haurien de servir per desplegar conductes ordenades, planificades i dirigides al fi de satisfer les nostres necessitats. Però, moltes vegades, paradoxalment, la manera que tenim les persones d’ordenar el món  el que fa és alterar l’ordre natural de les coses. De manera que la nostra activitat intencional ens duu directament a la catàstrofe. Com el ca que, per simple probabilitat, hauria d’haver prescindit del criteri propi per decidir el moment de travessar la carretera, nosaltres també hauríem de prescindir del nostre criteri humà i més bé confiar i tenir fe en l’ordre natural de les coses (“delegar en la voluntat de Déu”, com haguera dit Eckhart d’una manera religiosa).
És com l’episodi del vaixell de Simó que refereix Tauler i que tu ressenyes a “L’actitud contemplativa”:

“(Jesús) pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que s’apartés una mica de terra, s’assegué i instruí a la gent des de la barca.
Quan acabà de parlar, digué a Simó:
- Tira llac endins i caleu les xarxes.
Simó li respongué:
- Mestre, ens hi hem esbraonat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes.
Ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes se’ls esquinçaven.”
Afegeixes: "Tauler se centra en l’ordre que dóna Jesús a Simó: Tira llac endins, allunya’t de la vorera i col·loca la barca allà on hi ha més aigua, damunt de l’abisme. (...) Tauler s’imagina un llac enorme, convertit en un oceà, i el centre del llac, allà on l’aigua és més profunda, esdevé un avenc insondable i esfereïdor. Allà l’home es troba suspès damunt del seu propi no-res, perquè experimenta la fragilitat més extrema.”

Simó, víctima de la por, evita l’abisme de les aigües profundes i s’esbraona a intentar pescar a prop de terra, sense agafar cap peix. Fa valer els seu criteri, imposa el seu ordre personal equivocat a l’ordre natural de les coses. Jesús el fa caure en el seu error i li mostra l’ordre vertader de la naturalesa, i Simó transcendeix la seva mirada limitada. Ja no veurà les aigües profundes com un abisme esfereïdor sinó com un lloc adequat on pescar, si és capaç d’acceptar amb naturalitat la seva pròpia fragilitat i el seu lloc dins l’ordre de la natura, i és capaç de contenir la seva por. El rateret és possible que aprengués a travessar la carretera si algú li mostrés com fer-ho i, acceptant el perill inherent inevitable, pogués contenir la seva ansietat. No es tracta de fer comportaments suïcides, sinó de distanciar-se d’allò que ens preocupa, millor dit, de la preocupació de les coses, del que ens té absorbits i segresta la nostra atenció. Es tracta de ser capaç de redirigir l’atenció, des de l’afecció que les coses del món provoquen en nosaltres, a com realment són les coses del món, a la seva harmonia natural. És una mirada "objectiva" (i "científica") a l’harmonia del món. Cal transcendir la nostra mirada personal limitada i atendre l’ordre natural de les coses, que existeix des de sempre. Perquè quan fem servir el nostre ordre i els nostres esquemes mentals, sense adonar-nos-en, ens n’allunyem.
En aquesta situació quotidiana, en la qual “la flor no es converteix en fruit”, cal el conteniment i confiar en l’existència d’allò que no veiem ni coneixem encara. Cal un acte de fe en l’existència d’un ordre "superior", una "intel·ligència" més enllà de la nostra. Hem de creure en l’existència d’un "logos" que encara no coneixem però que se’ns pot arribar a mostrar. És l’actitud oberta que ha de tenir l’home científic i exactament la mateixa que ha de tenir l’home religiós.
Habitualment ens trobem en una situació semblant a la del rateret o a la de Simó abans de l’ensenyança de Jesús. Amb la nostra idea de com les coses del món han de ser, submergits en el relativisme de la quotidianitat, subvertim l’harmonia de com són "en realitat" i no deixam que ens mostrin les seves potencialitats. No és cap engany parlar de la "realitat" de les coses, dir que són d’una manera determinada. La veritat de les coses és el pas de la potència a l’acte. És la flor que dóna fruit, és el nin que creix... La veritat que descobreix Simó és que pot (i ha) de pescar al mig del llac. Per al rateret potser algun dia la veritat serà que podrà travessar la carretera d’una manera determinada. El que cal, per tant, és estar atent a les potencialitats de les coses i deixar que la naturalesa es manifesti. Ho reculls molt bé, Tomeu, en la cita de Sant Agustí: "no es tracta de sentir allò que volem, sinó de voler allò que sentim". Quan atenem la naturalesa de manera adequada i ens centrem en el que realment ens importa, a allò ho sentim, ens crea un sentiment, i tard o d’hora se’ns manifesta com el que realment és; la potència esdevé acte i descobrim perfectament la veritat, sense equivocació possible. Aquest és el criteri de veritat, comú a la ciència i a la religió: l’esdeveniment de la potència en acte. El camí que ens ha de dur a la descoberta de la veritat no és altre que el del conteniment de les nostres idees i afeccions, per atendre l’ordre natural -vertader- del món, que quotidianament no captem però en l’existència del qual creiem amb fermesa. Aquesta actitud acaba essent recompensada amb la descoberta de la veritat. El camí, efectivament, ens condueix a algun lloc, tot i que no sabem a on exactament ni el llarg que serà... fins que hi arribem, és clar, quan la potència ja s’ha convertit en acte.

Entrades populars d'aquest blog

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …

A Milet com a Mallorca: aire, núvol, aigua, terra i pedra.

El milesiAnaxímenes va dir que la naturalesa subjacent és una, infinita i determinada, i la va anomenar aire; es diferencia en les substàncies particulars per rarefacció i condensació. En fer-se més subtil es converteix en foc, en condensar-se en vent, després en núvol, més condensat encara en aigua, terra i pedra; les altres coses es produeixen a partir d’aquestes” (Simplici, Física, 24, 25-26)

“...Anaxímenes atribuí totes les causes de les coses a l’aire infinit i no negà els déus ni es callà respecte a ells; no cregué, però, que l’aire fos produït per ells, sinó que ells mateixos naixeren de l’aire” (Sant Agustí, La ciutat de Déu,VIII, II.)

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…