El llenguatge de l'aire

El temps no és lineal. No és la repetició de res constant. Cada moment és diferent de l'anterior. I són diferents perquè les condicions del cos, que són les que donen la cadència de la nostra existència, també ho són: varien en el temps. El recompte mecànic dels rellotges no té res a veure amb les duracions i successions de l'experiència personal. Els rellotges sumen unitats constants sense entitat. Els segons, els minuts, les hores. Un simple comptar: un, dos, tres, quatre, cinc, sis... Anar sumant una unitat cada vegada d'alguna cosa que no té realitat: set, vuit, nou... Un metratge lineal i buit que emprovem als esdeveniments i experiències per mirar d'encabir l'existència en una extensió anàloga a l'espai, segurament per la il·lusió de marcar el que sentim, el que pensem (el vertader ‘temps real’, que es fet de moments) amb unes senyes que, tal vegada, pogueren contenir la nostra vida. Una il·lusió atiada per la seva permanent insatisfacció. El temps

La ment és la facultat de pensar. Consisteix, bàsicament, en la capacitat d'identificar elements que són comuns i de discernir els que són diferents a partir de les informacions que aporten els sentits i la memòria. En base a aquest “ escrutini ”, les idees semblants (o els elements o parts semblants d'aquestes) es combinen en idees o elements nous, s'infereixen uns d'altres, s'associen o simplement es barregen o es diferencien entre sí. Explica Servet.  Aquesta activitat no es realitza en el buit metafísic o d'un mode no físic. La realitza la maquinària de la complexa xarxa vascular del cervell i dels nervis. Però encara aquesta maquinària no crea tampoc la ment del no-res, no és tan màgica ni meravellosa. No és un ‘motor immòbil’, no funciona de manera aïllada o per ella mateixa, sinó que és moguda i s'alimenta per l'aire-spiritus, el qual té un logos inherent que li presta en aportar-li l'energia del seu funcionament variable, que s'expre

Prana és una paraula en sànscrit per a alè o 'aire inspirat ' (del verb ' pran’ : aspirar), però, a més del simple aire, significa ' l’energia universal i invisible que entra en el cos a través de la respiració '. El prana és un principi físic que impregna totes les formes de vida, allò que aporta la vida i la saviesa als éssers, i que és o prové d’una mena de ' esperit universal '. El primer esment de la paraula prana apareix en el Rig-veda , el text més antic de l’Índia, de mitjans del II mil·lenni a C. Es pot dir que comparteix el sentit global 'aire-vida-saviesa' amb nombrosos termes d’altres cultures antigues diferents de l'hinduisme: el pneuma i la psyché grecs, la ruaj i la néfesch hebrees, el spiritus i l’ anemos del llatí, el ruh àrab... O el mateix atman hindú, que també significa ànima alhora que aire o alè. (Vegeu el post ' Pneuma... ' d’aquest mateix bloc sobre el present.) Amb freqüència, també es confon

Venen a dir religions com la cristiana i la budista, i filòsofs com Aristòtil, que Déu i raó són la mateixa cosa, o almenys són una cosa molt similar. La raó és allò que flueix i que és “el màxim bé de l’home”. És clar, la raó és l’únic que ens pot aportar la felicitat d’una manera més o menys estable, si som prou intel·ligents i observadors i endevinem a trobar la fugissera veritat, cada dia i una vegada rere l’altra (la qual cosa no és gens fàcil, és evident). La raó és el flux del mostrar-se’ns del món, per tant també és el temps, el “logos”, l’activitat seqüencial de la ment. És el raonar, en definitiva, que experimentem com la cerca contínua de la veritat, de les múltiples veritats, també de les veritats del dia a dia, la cerca de sentit de les coses del món i dels moments i situacions de la vida. La raó, doncs, és quelcom altament “mòbil”. El raonar és el devenir en sí mateix del que percebem del món, el devenir de les situacions de la vida, alhora que el devenir de la m

Qui fa que la ment se’n vagi tan lluny? Qui fa que la vida comenci el seu viatge? Qui ens impel·leix a expressar aquestes paraules? Allò que no es pot dir amb paraules, però fa que les paraules es diguin. Sàpigues que és Brahman, l’Esperit; i no això que la gent adora aquí. Allò que no es pot pensar amb la ment, però fa que la ment pugui pensar. Sàpigues que és Brahman, l’Esperit; i no això que la gent adora aquí. (Upanishad Kena) Brahman, l’Esperit, és el flux de coneixement, el logos, el devenir de la raó -tot i que no es redueix a ells-. La raó és allò més elevat que ens ve donat, és el “tot” per a nosaltres, o l’u (és equiparable a Déu) és el que ens salvarà, o el que ens perdrà, perquè molt sovint no la sabem veure a la raó, no la distingim com allò màximament important, i les religions, dissortadament, a vegades acaben perdent el camí i adorant altres coses distintes. La raó “il·lumina”, però paradoxalment és mala de veure. Sempre està rere l’experiència i rere

El budisme ensenya que totes les coses estan en un continu estat de canvi: tot està canviant, sempre. No hi ha res gaire estable en la naturalesa. Aquest principi s’aplica tant als éssers humans com a qualsevol altra cosa que existeix a l'univers. Les persones no tenim mai, segons això, un estat constant, físic o psíquic. És més, l’existència de trets o estats estables en les persones és una pura manifestació il·lusòria de la realitat canviant.  Pensa en aquest cos! Una tereseta pintada amb membres articulats, a vegades sofrint i cobert d'úlceres, ple d'imaginacions, mai permanent, sempre canviant. (Dhammapada, 147). És en aquest context que té ple sentit el terme anatman , com a negació de l’existència d’una ànima personal ( atman ) la qual ens definiria o caracteritzaria com a subjectes individuals. L’ anatman és la no-ànima, el no-jo, el no-ser-individu. Les paraules "jo", “la meva ment”, "el meu ser" o “la meva ànima” no es refereixen, e

El terme grec 'pneuma’ significa esperit, a la vegada que aire, el simple i literal aire de la natura. De 'pneuma' prové, per exemple, una paraula tan allunyada de qualsevol forma d'espiritualitat com és 'pneumàtic'. Aire i esperit són conceptes molt diferents per a nosaltres, radicalment diferents hem de dir, en les nostres llengües modernes, però curiosament eren intercanviables en el grec antic. El que ara és una marcada doble accepció era en el seu origen una identitat completa dels dos conceptes. De la paraula grega ‘pneuma’ prové el que se’n diu la ‘pneumatologia’, una disciplina que estudia els fenòmens del ‘pneuma’, això és, la influència dels 'esperits' o ‘éssers aeris’ intangibles en les persones. En el context cristià es concreta com la part de la teologia que estudia els éssers i fenòmens espirituals, en especial, és clar, els que es refereixen a les accions de Déu per mitjà de l’Esperit Sant. En hebreu, ‘ruaj’ té exactament la mateixa