Pneuma...

El terme grec 'pneuma’ significa esperit, a la vegada que aire, el simple i literal aire de la natura. De 'pneuma' prové, per exemple, una paraula tan allunyada de qualsevol forma d'espiritualitat com és 'pneumàtic'. Aire i esperit són conceptes molt diferents per a nosaltres, radicalment diferents hem de dir, en les nostres llengües modernes, però curiosament eren intercanviables en el grec antic. El que ara és una marcada doble accepció era en el seu origen una identitat completa dels dos conceptes.

De la paraula grega ‘pneuma’ prové el que se’n diu la ‘pneumatologia’, una disciplina que estudia els fenòmens del ‘pneuma’, això és, la influència dels 'esperits' o ‘éssers aeris’ intangibles en les persones. En el context cristià es concreta com la part de la teologia que estudia els éssers i fenòmens espirituals, en especial, és clar, els que es refereixen a les accions de Déu per mitjà de l’Esperit Sant.

En hebreu, ‘ruaj’ té exactament la mateixa doble accepció d'aire i esperit que el grec 'pneuma'. Com la té, d'una manera similar, el terme ‘néfesch’, que, endemés del sentit d’ànima o esperit, significa no exactament aire però sí coll, gola, ‘allò que respira’... ‘Néfesch’ ve d’una arrel que significa respirar, i en un sentit literal es podria traduir com ‘ésser que respira’. És evident que en tot el que es mou sobre la terra, en tots els ‘animals’, hi ha 'ànima', respiració, vida (‘néfesch’). D'altra banda, la paraula ‘néfesch’ s’utilitzava per expressar no ja 'ànima' sinó el que seria el seu masculí, 'ànim', o motivació, que fa referència al desig de l’individu, allò que el mou cap a una meta.

Tornant al grec, la paraula ‘psyché’, que traduïm com ànima o ment, també significava originàriament aire o alè, com està extensament documentat. Comparteix, doncs, aquesta doble accepció fascinant amb les ‘pneuma’, ‘ruaj’ i ‘néfesch’ que hem vist. El verb grec ‘psychein’ significa 'bufar'. A partir d’aquest verb es forma el substantiu ‘psyché’, que al·ludeix al buf, hàlit o alè de la respiració. Atès que l'alè roman en l’individu fins a la seva mort, ‘psyché’ significa també ‘vida’. Quan la ‘psyché’ s’exhala finalment amb l'últim alè, porta una existència autònoma del cos inert: els grecs la imaginaven com una figura antropomorfa i alada, un doble o ‘eidolon’ del difunt, que generalment anava a parar a l’Hades, on pervivia de manera ombrívola i fantasmal. Segons conta moltes vegades Homer, la ’psyché’ surt volant de la boca de qui mor com si fos una papallona (papallona en grec també es diu ‘psyché’). ‘Psyché’ ha donat les paraules ‘psiquisme’, ‘psiquiatria’, ‘psicologia’... actuals.

Aquesta semàntica que analitzem també és present perfectament en el llatí. ‘Spiritus’, endemés de ser l'etimologia de 'esperit' tal com entenem aquesta paraula avui dia, també significa aire o ‘aire de la respiració’ o alè, invariablement, com els vocables grecs i hebreus que hem vist. ‘Spiritus’ constitueix l’arrel de paraules relacionades amb ambdues accepcions modernes com són espiritualitat, respirar, inspirar, expirar. No s’escapa tampoc de la norma l’etimologia llatina d’ànima. En efecte, ‘anemos’, endemés del sentit d’ànima, significa alé, buf, vent. 'Anemos' és vent. D’aquí la paraula 'anemòmetre', que es refereix a l’aparell que serveix per mesurar la intensitat del vent.

L' 'anemos' llatí, com l’ 'spiritus', és el buf de la vida, la base de la vida, perquè l’alè de la respiració és el que ens manté vius a cada instant i que és comú a animals i persones. L’ànima, a diferència de l’esperit, però, està delimitada d’alguna manera a l’individu, és més personalitzada que l’esperit. Aquest 'anemos' ve a ser una porció de 'spirirus', aquella que afecta a un individu en particular i que genera, en concret, les seves passions i els seus sentiments personals, específics del seu cos i del seu ésser. Aquesta és l’accepció que comunament captem del terme ànima. I, com en l’hebreu 'néfesch', l’ 'anemos' també és 'ànim' (en masculí), això és, l’empenta emocional, el coratge, la motivació... L’ 'anemos' és allò que provoca un determinat moviment de l'organisme de la persona ('ànim' en el sentit d'emoció) que el mou o l’impulsa a fer unes accions determinades ('ànim' en el sentit de motivació). No cal dir que 'animal', és evident, comparteix l’arrel amb 'ànima'. Gairebé és redundant afirmar que tot el que es mou és 'animat', és a dir, té 'ànima', en referència a les persones i els animals. Però és que l’estat d’ànim, per dir-ho d’alguna manera, és 'animat' en sí mateix, com ho és la motivació i també el pensament: contínuament es 'mouen', tenen 'ànima' (en realitat són ànima, literalment), varien de continu com el vent (la psique completa ho fa). És a dir, estat d’ànim, motivació, pensament... són ‘anemos’, ‘psique’, ‘ruaj’, ‘néfesch’, ‘pneuma’ en el sentit clàssic radical.

Altres llengües i cultures mantenen igualment el doble sentit. L’àrab ‘ruh’ tant té el sentit d’esperit o ànima com el de vent o aire. De la mateixa manera, la noció hindú de ‘prana’, que significa alè, en sànscrit es refereix a les ‘energies transportades per l'aire’. Es descriu el ‘prana’ als upanixads com un principi físic que impregna totes les formes de vida, que és mantenidor de la vida del cos i que és, a la vegada, l’origen del variable pensament. Per a la filosofia vedanta el ‘prana’ és una mena d’energia que manté la vida dels éssers vius. Aquest concepte és central per l'aiurveda i el ioga, que creuen que el ‘prana’ circula per l’organisme com un flux a través d’una xarxa de canals subtils. I la seva concreció corporal principal és justament la més subtil: la respiració (tot i que discorre també per la sang i altres fluids). La paraula hindú per l’ànima, ‘atman’, també significa igualment alè en sànscrit. En el pensament hindú, l’ 'atman' originàriament era 'l’alè vital' o 'el principi de vida' dels éssers vius.


Essent el vent invisible i essent els humans només sensibles però no coneixedors actius de les variables manifestacions aèries, les quals escapen a la nostra voluntat, resulta extremament fàcil concebre el vent com una manifestació d’alguna cosa semblant a Déu o d’una entitat o altra de caràcter sobrenatural. No resulta estrany, doncs, que a la paraula 'ànima', endemés de a la divinitat, també l’associem a quelcom relacionat amb ‘fantasmes’ (i no diguem ja la paraula 'esperit'). En la tradició de les històries de por i en el cinema de terror les ànimes o els fantasmes, o els esperits, es manifesten com un vent que corre per la casa: s’obren les finestres, es mouen les cortines, el protagonista sent un calfred, etc ...moviments tots ells fora del nostre control, tant els de l’aire envoltant de l'exterior, com els espirituals i els anímics interiors.

En qualsevol cas un mar de precioses energies espirituals ens envolta. L'aire conté tals energies, un fet testificat per les tradicions espirituals més importants. La noció hindú de 'prana', que significa alè en sànscrit, es refereix just a aquestes energies transportades per l'aire. La paraula hindú per a l'ànima, 'atman', també significa aire en sànscrit. El llatí 'spiritus' significa tant l'aire i la respiració com l'ànima (igual que 'anemos') i constitueix l'arrel de paraules relacionades entre elles com espiritualitat, respirar, inspirar i expirar. I altres cultures afirmen igualment l'estreta relació entre les energies de l'aire i les de l'ànima amb paraules com l’àrab 'ruh', les hebrees 'néfesh' i 'ruaj', la 'psyché' i el 'pneuma' grecs, el 'qi' xinès taoista, el 'ki' japonès...         

Vull agrair a Antoni Janer i a Tomeu Prohens els seus molt enriquidors comentaris i aportacions etimològiques.