Ves al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Onades de pensament

El budisme ensenya que totes les coses estan en un continu estat de canvi: tot està canviant, sempre. No hi ha res gaire estable en la naturalesa. Aquest principi s’aplica tant als éssers humans com a qualsevol altra cosa que existeix a l'univers. Les persones no tenim mai, segons això, un estat constant, físic o psíquic. És més, l’existència de trets o estats estables en les persones és una pura manifestació il·lusòria de la realitat canviant. 

Pensa en aquest cos! Una tereseta pintada amb membres articulats, a vegades sofrint i cobert d'úlceres, ple d'imaginacions, mai permanent, sempre canviant. (Dhammapada, 147).


És en aquest context que té ple sentit el terme anatman, com a negació de l’existència d’una ànima personal (atman) la qual ens definiria o caracteritzaria com a subjectes individuals. L’anatman és la no-ànima, el no-jo, el no-ser-individu. Les paraules "jo", “la meva ment”, "el meu ser" o “la meva ànima” no es refereixen, en realitat, segons això, a cap cosa estable de la meva persona, no em defineixen com a ésser diferenciat de la resta, perquè res estable em defineix ni diferencia de cap altre en realitat. Aquestes paraules són simplement termes acordats, de conveniència, que ens permeten referir-nos a les entitats canviants i inestables que som els humans.
Les persones no tenim, doncs, una existència plenament autònoma, perquè només allò absolut (Déu), que és el flux constant de canvi, existeix, i nosaltres just estem immersos dins ell. Som anatman. Quan parlem de la nostra persona, o del nostre jo, o de la nostra ment o de la nostra consciència ens referim, paradoxalment, al component que compartim amb la resta d’éssers humans, el qual és cert que va i ve i fluctua, però no de manera dependent de les individualitats, que són una il·lusió, sinó que ho fa amb absoluta independència d’elles.
Els atributs o qualitats que referim a una persona en veritat no li pertanyen: Quan el cos mor, els processos mentals superiors (la raó, la intel·ligència, la voluntat) no deixen d’existir, perquè no els posseïa estrictament en vida la persona, sinó que ja existien abans d’alguna manera, i continuen existint i es continuen manifestant (‘reneixen’) en les altres persones que segueixen vives o que vénen a la vida. I donat que els processos mentals estan en constant canvi i evolució, els éssers que continuen vius, que “reneixen”, en quant a la seva ment o la seva consciència, a part del cos individual, no són exactament el mateix ésser que va morir (atman), és clar, però tampoc són totalment diferents (anatman), perquè en el fons són un continu (el continu de la vida) amb el que va morir i amb Déu (brahman).

Molta gent interpreta la paraula “reencarnació” en el sentit que hi ha alguna “cosa” concreta que es reencarna, que viatja de vida en vida. Però el budisme no creu en una entitat immutable, un jo o una ànima, que emergeix del cos individual i que sobreviu a la mort d’aquest. El que proporciona la continuïtat entre vides successives no és sinó el propi flux del pensament o consciència. El pensament i la consciència són, d’alguna manera, un flux continu i preexistent que actua en l’individu i en la seva particularitat sensorial i experiencial. I ho fa simultàniament sobre cada un de la multitud d’individus, de mode que “mou” per igual tota la diversitat de vides i individus, més enllà de les seves particularitats. És una mena de “flux de la raó” o “logos universal” que fa renéixer en cadascú els imprevisibles pensaments i els variables estats de consciència. En definitiva, el pensament i la consciència són el principi creatiu fonamental, com explica El Dalai Lama.

En les escriptures budistes hi ha alguna exemplificació molt clara d’aquest procés de renaixement. El savi budista Nagasena la hi va exposar al rei Milinda en una famosa sèrie de respostes a les preguntes que el rei li formulava:

-Quan algú reneix -va preguntar el rei a Nagasena-, és el mateix que acaba de morir o és diferent?
-No és el mateix ni és diferent... -Va contestar Nagasena-. Digueu-me: si un home encengués una llàntia, podria proporcionar llum tota la nit?
-Sí.
-Llavors, la flama que crema a la primera vigília de la nit, és la mateixa que la que crema a la segona o a l'última?
-No.
- ¿Vol dir això que hi ha una llàntia a la primera vigília de la nit, una altra a la segona i una altra a la tercera?
-No, la llum brilla tota la nit a causa de aquesta única llàntia.


La vida i la mort del cos individual són accidents biològics que no transcendeixen en el pla de la ment i la consciència. Afecten, evidentment, l’experiència concreta de l’individu en el pla sensorial, però tanmateix a cada instant la ment varia i els pensaments van i vénen i es renoven (com la flama) ja sigui a la nostra ment o a la dels altres, perquè en el fons és el mateix, perquè res ni ningú modifica el devenir del pensament de manera arbitrària. El logos del pensament reneix i esdevé a cada moment, a part de la nostra voluble voluntat, perquè just és ell qui la conforma a la nostra voluntat (i a la resta de les nostres capacitats mentals superiors).

Com les inestables flames ...o com les variables onades.
En els Aforismes de Patanjali llegim: "Ioga és el control de les ones de pensament".
Swami Prabhavananda va dir: "Quan els sentits registren un fet o un objecte del món exterior, en la ment s’aixeca una onada de pensament, el sentit de l’ego s’identifica amb aquesta onada, si la mateixa és agradable l’ego sent: jo sóc feliç, si és desagradable sent: jo sóc desgraciat. Aquesta falsa identificació és la causa dels nostres sofriments, perquè fins i tot la temporal sensació de felicitat de l’ego porta ansietat i un desig d’adherir-se a l’objecte de plaer, la qual prepara futures possibilitats de tornar desgraciat".
Segurament que no l’arribarem a controlar del tot, però si intentem, una i altra vegada, veure la nostra ment com agitada per aquestes onades imprevisibles, ens acostumarem a distingir la seva naturalesa, el patiment que genera el fet d’identificar-nos amb elles i com d’impotents som per dissipar la tempesta...
Atman, anatman, brahman són l’aire que crea les onades o que mou les flames oscil·lants de la nostra ment, allò que mou el nostre pensament, allò que hi ha darrera que fa que sigui dinàmic, però que no es mostra a sí mateix, perquè és ell qui mostra.
Apareix al començament de l’Upanishad Kena:

Qui fa que la ment se’n vagi tan lluny? Qui fa que la vida comenci el seu viatge? Qui ens impel·leix a expressar aquestes paraules?
Allò que no es pot dir amb paraules, però fa que les paraules es diguin. Sàpigues que és Brahman, l’Esperit; i no això que la gent adora aquí.
Allò que no es pot pensar amb la ment, però fa que la ment pugui pensar. Sàpigues que és Brahman, l’Esperit; i no això que la gent adora aquí.

Entrades populars d'aquest blog

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …

A Milet com a Mallorca: aire, núvol, aigua, terra i pedra.

El milesiAnaxímenes va dir que la naturalesa subjacent és una, infinita i determinada, i la va anomenar aire; es diferencia en les substàncies particulars per rarefacció i condensació. En fer-se més subtil es converteix en foc, en condensar-se en vent, després en núvol, més condensat encara en aigua, terra i pedra; les altres coses es produeixen a partir d’aquestes” (Simplici, Física, 24, 25-26)

“...Anaxímenes atribuí totes les causes de les coses a l’aire infinit i no negà els déus ni es callà respecte a ells; no cregué, però, que l’aire fos produït per ells, sinó que ells mateixos naixeren de l’aire” (Sant Agustí, La ciutat de Déu,VIII, II.)

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…