Ves al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

El devenir de la raó



Qui fa que la ment se’n vagi tan lluny? Qui fa que la vida comenci el seu viatge? Qui ens impel·leix a expressar aquestes paraules?
Allò que no es pot dir amb paraules, però fa que les paraules es diguin. Sàpigues que és Brahman, l’Esperit; i no això que la gent adora aquí.
Allò que no es pot pensar amb la ment, però fa que la ment pugui pensar. Sàpigues que és Brahman, l’Esperit; i no això que la gent adora aquí.
(Upanishad Kena)

Brahman, l’Esperit, és el flux de coneixement, el logos, el devenir de la raó -tot i que no es redueix a ells-. La raó és allò més elevat que ens ve donat, és el “tot” per a nosaltres, o l’u (és equiparable a Déu) és el que ens salvarà, o el que ens perdrà, perquè molt sovint no la sabem veure a la raó, no la distingim com allò màximament important, i les religions, dissortadament, a vegades acaben perdent el camí i adorant altres coses distintes.
La raó “il·lumina”, però paradoxalment és mala de veure. Sempre està rere l’experiència i rere els fenòmens, però ella mateixa no és objecte, no és visible ni tangible. La raó és l’enteniment i la intel·ligència en ells mateixos i és, en efecte, allò fugisser que ens permet resoldre les incerteses, aclarir la confusió i il·luminar l’obscuritat, que fa que poguem entendre el món, exactament la mateixa intel·ligència que regeix la ciència (o no) i que ens condueix en la quotidianitat (o no).
En el Bhagavad Gita es diu molt explícitament a Arjuna que ha de cercar la salvació en la raó. I la primera condició perquè un home sigui digne de Déu és precisament que la seva raó sigui “pura”. És una redundància, en el fons. Només la raó pura, desvinculada dels objectes sensorials, troba la veritat (Déu): Déu i veritat són el mateix.
Deia Joan Mascaró que la raó és la facultat donada a l’home per distingir l’emoció autèntica del fals sentimentalisme, la fe del fanatisme, la imaginació de la fantasia, una visió vertadera d’una il·lusió visionària. La raó és el camí que ens mostra com és autènticament el món i que ens estalvia de perdre’ns dins ell, ens mostra la veritat. És el camí que es fa a sí mateix, que no s’atura ni acaba mai, que ens du d’una veritat a una altra, sempre.
També és el temps que passa, el devenir de les coses, el flux de la ment. No hi ha logos sense temps, no hi ha acció sense temps, no hi ha ment sense temps. La raó és allò natural que flueix i que arrossega el pensament, que l’impel·leix i fa pensar la ment i li posa paraules...
La raó no emergeix arbitràriament de l’home. Però l’home ho creu sovint i esdevé esclau d’aquest sentiment i d’aquesta concepció del món. És en aquest moment que perd el camí (la raó), es fa dependent del fals sentimentalisme, es deixa dominar per la fantasia, es torna un fanàtic visionari... Cal una visió del Tot per no perdre’s, la qual ens ve donada per la intel·ligència, per la raó, pel flux de coneixement pur tal com esdevé de manera natural.

Ho diu amb molta reiteració el Bhagavad Gita:

Totes les accions es desenrotllen en el temps amb la intervenció de les forces de la Natura, però l’home, enganyat per una il·lusió egoista, pensa que ell és l’actor. (3.27)
Però l’home que coneix la relació entre les forces de la Natura i les accions, veu com unes forces de la natura actuen sobre unes altres forces de la natura i no se’n fa esclau. (3.28)
Els qui estan sota la il·lusió de les forces de la Natura estan lligats a l’acció d’aquestes forces. Que el savi que veu el Tot no confongui els ignorants que no veuen el Tot. (3.29)
Fins i tot el savi actua sota l’impuls de la seva natura: tots els éssers segueixen la natura. De què serviria constrènyer-la? (3.33)
L’home que en la seva acció troba silenci, i que veu que el silenci és acció, aquest home en veritat veu la Llum i en totes les seves accions troba pau. (4.18)
Aquell les empreses del qual són lliures de passions i d’il·lusions i l’acció del qual és purificada pel foc de la saviesa, és anomenat savi per aquells qui comprenen. (4.19)
En qualsevol acció que realitzi, un home així en veritat té pau: no espera res, no confia en res i sempre està ple de joia. (4.20)
No té esperances inútils, és el mestre de la seva ànima, renuncia a tot el que té, només el seu cos actua: ell és lliure de pecat. (4.21)
Està content amb qualsevol cosa que Déu li enviï i és més amunt dels parells de contraris d’aquest món. No té gelosies i en l’èxit o en el fracàs ell és u: les seves accions no el lliguen. (4.22)
Ha assolit l’alliberació: és lliure de tot lligam, la seva ment ha trobat pau en la saviesa i la seva acció és un sacrifici sagrat. L’acció d’aquest home és pura. (4.23)
Però més gran que qualsevol sacrifici terrenal és el sacrifici del sagrat coneixement. Ja que la saviesa és en veritat l’objectiu de qualsevol acció sagrada. (4.33)
Cap acció no taca un home que és pur, que és en harmonia, que és mestre de la seva vida, l’ànima del qual és una amb l’ànima de tot. (5.7)
Els qui tenen la ment sempre serena obtenen la victòria de la vida en aquesta terra. Déu és pur i sempre u, i sempre u ells són en Déu. (5.19)
L’home que veu Brahman i roman en Brahman: la seva raó és estable, el seu engany ja no és. Quan el plaer arriba no s’excita i quan el dolor arriba no tremola. (5.20)
No està lligat per les coses de fora i troba un goig dins ell. La seva ànima és una amb Brahman i obté joia per sempre. (5.21)
(...)

Com ho diu també el Dhammapada:

El que som avui ve dels nostres pensaments d’ahir, i els nostres pensaments d’avui construeixen la nostra vida de demà: la nostra vida és la creació de la nostra ment.
Si un home parla o actua amb una ment pura, la joia el segueix com si fos la seva pròpia ombra. (2)
Molts no saben que som aquí, en aquest món, per viure en harmonia. Els qui ho saben no lluiten contra els altres. (6)
Els qui pensen que l’irreal és i pensen que el Real no és, mai no arribaran a la Veritat, perduts en el camí del pensament erroni. (11)
Els homes folls i ignorants són descurosos i mai no observen; en canvi l’home que viu sempre en vigília considera que aquest és el seu tresor més gran. (26)
La ment és indecisa i inquieta, difícil de guardar i de contenir: que el savi adreci la seva ment així com el qui fa fletxes fa que les fletxes siguin dretes. (33)
La ment és voluble i fugissera; vola darrere les quimeres arreu on li plau: en veritat és difícil de contenir. Però és un gran bé controlar la ment; una ment autocontrolada és una font de gran joia. (35)
Invisible i subtil és la ment, i vola darrere les quimeres arreu on li plau; però que el savi guardi bé la seva ment, ja que una ment ben guardada és una font de gran joia. (36)
Els qui fan canals per a l’aigua controlen les aigües; els qui fan fletxes fan les fletxes dretes; els fusters controlen les seves fustes; els savis controlen les seves ments. (80)
No visquis una vida baixa; recorda i no oblidis; no segueixis idees equivocades; no t’enfonsis en el món. (167)
Aquest món en veritat està a les fosques, i que pocs poden veure la llum! Així com pocs ocells es poden escapar d’una xarxa, poques ànimes poden volar cap a la llibertat del cel. (174)
(...)

Entrades populars d'aquest blog

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …

Prana, qi, ki...

Prana és una paraula en sànscrit per a alè o 'aire inspirat ' (del verb 'pran’: aspirar), però, a més del simple aire, significa 'l’energia universal i invisible que entra en el cos a través de la respiració'. El prana és un principi físic que impregna totes les formes de vida, allò que aporta la vida i la saviesa als éssers, i que és o prové d’una mena de 'esperit universal'. El primer esment de la paraula prana apareix en el Rig-veda, el text més antic de l’Índia, de mitjans del II mil·lenni a C. Es pot dir que comparteix el sentit global 'aire-vida-saviesa' amb nombrosos termes d’altres cultures antigues diferents de l'hinduisme: el pneuma i la psyché grecs, la ruaj i la néfesch hebrees, el spiritus i l’anemos del llatí, el ruh àrab... O el mateix atman hindú, que també significa ànima alhora que aire o alè. (Vegeu el post 'Pneuma...' d’aquest mateix bloc sobre el present.) Amb freqüència, també es confon prana amb jiva, un altre terme …

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…