Ves al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Primus Motor



Venen a dir religions com la cristiana i la budista, i filòsofs com Aristòtil, que Déu i raó són la mateixa cosa, o almenys són una cosa molt similar. La raó és allò que flueix i que és “el màxim bé de l’home”. És clar, la raó és l’únic que ens pot aportar la felicitat d’una manera més o menys estable, si som prou intel·ligents i observadors i endevinem a trobar la fugissera veritat, cada dia i una vegada rere l’altra (la qual cosa no és gens fàcil, és evident). La raó és el flux del mostrar-se’ns del món, per tant també és el temps, el “logos”, l’activitat seqüencial de la ment. És el raonar, en definitiva, que experimentem com la cerca contínua de la veritat, de les múltiples veritats, també de les veritats del dia a dia, la cerca de sentit de les coses del món i dels moments i situacions de la vida.
La raó, doncs, és quelcom altament “mòbil”. El raonar és el devenir en sí mateix del que percebem del món, el devenir de les situacions de la vida, alhora que el devenir de la ment. No és, per tant, una cosa estàtica i particular i exclusiva de cada persona, sinó tot el contrari, és terriblement dinàmica, no té la mínima estabilitat necessària per esdevenir un atribut de res o de ningú, el seu devenir és fora del control efectiu de la persona, que es sent subjecte però que en realitat no ho és perquè el devenir sempre se li escapa: Qui pot predir el que s’esdevindrà el moment següent, tan sols?
La raó és quelcom de la natura tan variable que resulta inabastable a la raó mateixa. No para mai. Diu el Bhagavad Gita que les accions en general i les accions de la ment en particular, es desenrotllen en el temps amb la intervenció de les forces de la natura, més enllà de la individualitat, tot i que l’home, enganyat per una il·lusió egoista, pensa que ell és l’actor.
La nostra ment, portada per un logos que es mou per sí mateix i que no acabem de saber d’on prové sinó més enllà de la nostra pròpia voluntat, construeix a cada moment ni més ni menys que la nostra vida. Vida i ment són el mateix. El que som avui ve dels nostres pensaments d’ahir, i els nostres pensaments d’avui construeixen la nostra vida de demà: la nostra vida és la creació de la nostra ment... diu el Dhammapada.

Per a Plató i Aristòtil l’ànima és, literalment, vida i moviment. La vida es defineix pel moviment, i el que causa el moviment d’un ésser viu concret són la voluntat o desig i el pensament o raó, que són les funcions superiors de l’ànima. La voluntat -o desig- cerca el bé aparent (l’objecte del desig) i el pensament -o raó- cerca el bé real (la veritat).
L’ànima humana és configurada de tots dos factors. La força motriu primera de l’ànima és el desig, perquè el desig és el tipus de moviment que intenta abastir el seu objecte sense ser impulsat per cap altra causa prèvia. El pensament és una causa segona de moviment, que adreça el desig al bé absolut de la veritat. Però aquestes causes no es generen en l’individu aïllat sinó en la natura com un tot. Argumenten tots dos filòsofs que l’ànima s’identifica amb l’essència de l’univers o de la natura, perquè realment és l’única cosa capaç de moure’s per si mateixa de tot el que existeix en la naturalesa humana i en l’univers complet. Desig i pensament són l’únic capaç de generar-se a sí mateix i d’iniciar una acció o una conducta d’una manera totalment autònoma, sense una causa prèvia. L’ànima, que actua en la persona i per tot l’univers, per tant, és el Primer Motor, el més important, el “motor immòbil”: el que mou sense ser mogut.

Aristòtil, en les seves obres biològiques, adverteix més d’una vegada, amb la precaució del científic, que, partint de l’observació dels casos particulars, no és fàcil traçar la línia divisòria entre el que està viu i el que no, i ressalta la continuïtat de la natura. Per a Aristòtil tot el món natural és “quasi animat”, hi ha una espècie de substància-ànima present en tota la matèria. “El cel està viu i té la seva pròpia font del moviment” diu a De caelo.
El cel és on hi ha el Primer Motor, que és l’ànima. El Primer Motor o ànima és incorpori i, per tant, no té una quantitat determinada de vida, sinó que ell és en sí mateix la vida. I com a primer engranatge del mecanisme de transmissió de la vida, des d’aquest Primer Motor o “ànima universal”, origen de la vida, fins els organismes biològics, passant per totes les formes d’organització de la naturalesa, hi ha el tipus més pur de matèria, l’aither, una substància etèria ‘divina’ que s’estén per tot, que envolta les estrelles i esferes de l’univers i que mou la resta d’elements i actua sobre els éssers vius i els atorga la vida.
El Primer Motor Immòbil és Déu. Per tant Déu és un element totalment natural: és la vida, és l’ànima, és allò que mou, per l’aither, el pensament i la voluntat humanes. Aristòtil, qui no podia suportar la idea dels déus antropomòrfics, manifesta que el Primer Motor Immòbil és Déu i Déu és feliç i benaventurat, no per cap bé extern, sinó en sí mateix i pel seu propi caràcter natural. I manté que si despullem els déus de l’afegit antropomòrfic i de la servitud als interessos de la llei i del poder i ens quedem amb el fet central que ells anomenaven les substàncies primàries, aleshores la podem considerar una idea inspirada, considera. Cal separar Déu de tota forma de mite. I tan aviat manté que Déu és el motor immòbil, afirma acte seguit que la seva activitat és, en efecte, el pensament. Aristòtil uneix de manera immediata l’acció del primer motor, o de Déu, amb la facultat més elevada de l’home que és el pensament (i la voluntat). I sembla que no només ho va afirmar, sinó que l’auster Estagirita va defensar aquesta idea d’una intel·ligència suprema que està actuant contínuament per tota la natura i sobre cada ésser particular per l’aither amb un entusiasme insòlit.
Va ser una idea molt treballada al llarg de la seva vida i que va evolucionar amb la seva filosofia. La concepció platònica inicial de l’aither que posseiria una ànima amb totes les facultats mentals, un déu real, la va acomodar Aristòtil al seu sistema posterior com un element físic (el cinquè) que té un moviment continu el qual transmet als éssers vius i els atorga l’ànima, el pensament i la motivació, per uns mecanismes totalment naturals. Aquest cinquè element, aither, no subjecte ni a canvi ni a descomposició, sinó sols al moviment circular etern, envolta tot el cosmos i penetra per tot ell, tot i que amb una puresa decreixent en les seves parts més baixes i més properes a la terra. Per fricció del cinquè element amb els altres, i d’aquests entre ells, el moviment es transforma en un flux d’energia en forma de llum, calor i vida, i finalment també en forma d’ànima i pensament. Amb paraules gairebé exaltades defensa Aristòtil la naturalitat d’aquest flux, format d’accions totalment físiques, i la conseqüent naturalitat de les manifestacions anímiques i mentals que es corresponen, les quals es manifesten en cada individu però provenen de fora, com purs fenòmens materials i físics de la naturalesa, que en absolut no tenen un origen intern autogen ni metafísic. Ho recullen molt bé les paraules d’una entrada anterior d’aquest bloc: La raó no emergeix arbitràriament de l’home. Però l’home ho creu sovint i esdevé esclau d’aquest sentiment i d’aquesta concepció del món. És en aquest moment que perd el camí (la raó), es fa dependent del fals sentimentalisme, es deixa dominar per la fantasia. Cal una visió del Tot per no perdre’s, la qual ens ve donada per la intel·ligència, per la raó, pel flux de coneixement pur tal com esdevé de manera natural. I s’esdevé de manera fluctuant i variable: la ment humana no pot pensar contínuament a un nivell constant, diu Aristòtil, hi ha una variabilitat molt notable d’un moment a un altre. La disponibilitat del pensament és un logos, variable per definició. Funcionem a ratxes breus de pensament, tal com ens venen donades. I forçar la reflexió abstracta pot danyar inclús la nostra salut, senyala el d’Estagira. La manca de raó, l’estupidesa, el sentimentalisme postís, l’allunyament de la realitat no són qüestions ni lògiques ni morals sinó de pura biologia natural.
L’ànima és la disposició del cos, la forma que adopta l’actualitat del cos, l’experiència subjectiva present dels processos vitals. El cos, evidentment, és la matèria sobre la que actuen els elements materials de la natura, que manifesten l’acció de l’aither i del Primer Motor Immòbil. El cos acusa i manifesta el flux de l’aither, i de la resta d’elements materials, en una successió de processos vitals que l’ànima “tradueix” com un logos de pensament, o millor dit, aquesta successió de processos vitals i mentals (logos) constitueix l’ànima en sí. El cor, amb els processos de la respiració i la circulació de la sang, seria l’òrgan principal de l’ànima, o com s’acostuma a dir quan en aquest tema es fa referència a Aristòtil, la seu de l’ànima. Aquest òrgan proporciona el calor innat que fa possible la vida (i la ment) en dependència amb el devenir de l’aither.

Laither té intel·ligència, o millor dit, quan actua -físicament- sobre l’home li aporta un flux de pensament, un logos, una intel·ligència. Exactament aquesta afirmació tan fascinant la varen recollir i li varen intentar donar una explicació científica els metges hipocràtics i, més endavant, el també metge Miguel Servet. En varen sortir unes teories que no han fet gaire fortuna, la veritat, però que aportaven evidència empírica a la genialitat original d’Aristòtil i donaven, i encara donen, un gir radical a la concepció de l’home, de la naturalesa i de la religió, que s’havia anat imposant amb el temps. ...La meva personal aportació és la de mirar modestament de recuperar-les, amb alguna coherència, des de l’actualitat i en la mesura de les possibilitats que permet el fet de publicar-les i compartir-les en el present bloc.

Entrades populars d'aquest blog

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …

A Milet com a Mallorca: aire, núvol, aigua, terra i pedra.

El milesiAnaxímenes va dir que la naturalesa subjacent és una, infinita i determinada, i la va anomenar aire; es diferencia en les substàncies particulars per rarefacció i condensació. En fer-se més subtil es converteix en foc, en condensar-se en vent, després en núvol, més condensat encara en aigua, terra i pedra; les altres coses es produeixen a partir d’aquestes” (Simplici, Física, 24, 25-26)

“...Anaxímenes atribuí totes les causes de les coses a l’aire infinit i no negà els déus ni es callà respecte a ells; no cregué, però, que l’aire fos produït per ells, sinó que ells mateixos naixeren de l’aire” (Sant Agustí, La ciutat de Déu,VIII, II.)

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…