Passa al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,

Prana, qi, ki...

Prana és una paraula en sànscrit per a alè o 'aire inspirat ' (del verb 'pran’: aspirar), però, a més del simple aire, significa 'l’energia universal i invisible que entra en el cos a través de la respiració'. El prana és un principi físic que impregna totes les formes de vida, allò que aporta la vida i la saviesa als éssers, i que és o prové d’una mena de 'esperit universal'.
El primer esment de la paraula prana apareix en el Rig-veda, el text més antic de l’Índia, de mitjans del II mil·lenni a C.
Es pot dir que comparteix el sentit global 'aire-vida-saviesa' amb nombrosos termes d’altres cultures antigues diferents de l'hinduisme: el pneuma i la psyché grecs, la ruaj i la néfesch hebrees, el spiritus i l’anemos del llatí, el ruh àrab... O el mateix atman hindú, que també significa ànima alhora que aire o alè. (Vegeu el post 'Pneuma...' d’aquest mateix bloc sobre el present.)
Amb freqüència, també es confon prana amb jiva, un altre terme del sànscrit per a ‘ànima-aire’, ja que hi ha una molt estreta connexió entre ells. La jiva, en concret, seria la porció d’aire o prana que es localitza específicament en la cavitat del cor, la qual es tendeix a associar amb el cos físic estructural, en contraposició al cos eteri més voluble del prana, encara que són en essència el mateix aire. (Un es pot fer una idea de la complexitat de l’accepció prana -o la d'atman, jiva...- del sànscrit consultant el Sanskrit-English Dictionary de Monier Monier-Williams, per exemple.)
En la tradició vèdica s’entén el prana com 'aire vital' o 'força vital'. A la Xina es coneix com qi, ki al Japó, a la Polinèsia com mana. El cas és que s’entén que està present per tot l'univers, tant en el macrocosmos (espai) com en el microcosmos (cos dels éssers vius). El seu flux adequat cap (i en) el nostre cos assegura el nostre bon estat de salut. Prana és l’energia material subtil que sorgeix de l'univers i que funciona com una interfície entre el cos físic i el 'cos' subtil o eteri, que permet totes les funcions psicofísiques (és a dir, la 'animació' -del llatí 'anima').
Segons la medicina aiurveda i el ioga, el prana flueix a través d’una xarxa de canals anomenats nadís. Són els tubs (els bronquis, la xarxa d’artèries i venes...) a través dels quals flueix el prana (‘aire inspirat’). En la interpretació hermètica occidental, els nadís no són només els orificis per on corre l'aire dins del cos, a través de la respiració i la circulació de la sang, sinó uns hipotètics canals 'akàssics' o 'etèrics' (sent akasha 'èter' en sànscrit). Aquests suposats canals estarien distribuïts per tot l'univers i també entreteixits per tot el nostre cos, i a través d’ells fluiria l’energia prana. Com va escriure l’escriptor ocultista britànic C W Leadbeater, el prana seria, en definitiva, una energia que ve en l'aire inspirat, que corre pels nadís i que és utilitzada d’alguna manera per mitjà del sistema cardiovascular i el sistema nerviós per aportar l’ànima i el coneixement.
A la medicina xinesa, especialment a l’acupuntura i les seves derivacions, l’equivalent al prana és el qi. Qi és literalment 'aire, alè, disposició d’ànim', és un principi actiu que forma part de tot ésser viu i que s’ha d’entendre com un 'flux vital d’energia'. El qi és una energia que flueix contínuament per la natura, i la interrupció del seu flux lliure en el cos és la base dels trastorns físics i psicològics.
En la majoria dels sistemes espirituals i terapèutics orientals s'inclouen mètodes d’atenció a la respiració o algunes tècniques de respiració. L’eina principal per al coneixement del qi és la respiració. En japonès, ki es tradueix de vegades com a 'energia, presència, voluntat, salut o respiració'. En alguns contextos la paraula japonesa ki es tradueix directament per 'respiració'. A través de la meditació en la respiració, o de tècniques de respiració, s’afirma que es pot desenvolupar l’energia natural de la persona i harmonitzar la seva personalitat i metabolisme.

Alguns mestres de zen i budo afirmen que la respiració és la respiració del cosmos, ja que tots els elements de la natura són una peça del Tot, i la realitat s’expressa en processos d’oposats que alternen (el que es coneix com yinyang). En meditació, la respiració es considera una expressió de l’estat d’ànim, així com el vincle existent entre les emocions, el pensament, els instints i els estats físics.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La versió de Pitàgores

            El sistema de creences pitagòric té molts elements en comú amb l’òrfic. L’ànima humana, segons l’escola de Pitàgores i a semblança dels òrfics, no és engendrada ni produïda pel cos, sinó que ve de fora. En el cas dels pitagòrics no es parla ja dels déus com a causa última, sinó que l’ànima dels homes passa a entendre’s com una emanació de l’“ànima universal”, la qual tendria el seu origen en un “foc central de l’univers”. Aquesta ànima universal pot vivificar successivament diferents cossos, i pot existir també en les regions etèries durant algun temps sense estar unida a cap cos humà o animal. Admeten, com els òrfics, la metempsicosi, que du implícita la idea de la immortalitat de l’ànima (vegi’s, p. e., Zeferino González, p 143). Aquesta ànima universal, en definitiva, s’estén per l’espai celeste, on alguna cosa natural com un “foc central” l’origina, i es transmet per l’èter i l’aire cap a totes les criatures, en les quals actua i es manifesta.          

El pneuma, l’ànima hipocràtica.

 En ser l’objecte d’estudi de l'escola hipocràtica el cos i les seves malalties, no és gens estrany que els 'metges' hipocràtics defensessin una visió física-corporal de l’ànima, però sobretot física, més que no corporal. Si els filòsofs presocràtics coincidien en afirmar que l’aire, o alguna cosa associada a ell, constituïa l’element anímic material, els hipocràtics, particularment, parlaren de diferents condicions de l’aire, com el vent, la temperatura i la humitat, que afecten el cos i la ment i el seu funcionament sà i patològic.  (Veure més...)

Onades de pensament

El budisme ensenya que totes les coses estan en un continu estat de canvi: tot està canviant, sempre. No hi ha res gaire estable en la naturalesa. Aquest principi s’aplica tant als éssers humans com a qualsevol altra cosa que existeix a l'univers. Les persones no tenim mai, segons això, un estat constant, físic o psíquic. És més, l’existència de trets o estats estables en les persones és una pura manifestació il·lusòria de la realitat canviant.  Pensa en aquest cos! Una tereseta pintada amb membres articulats, a vegades sofrint i cobert d'úlceres, ple d'imaginacions, mai permanent, sempre canviant. (Dhammapada, 147). És en aquest context que té ple sentit el terme anatman , com a negació de l’existència d’una ànima personal ( atman ) la qual ens definiria o caracteritzaria com a subjectes individuals. L’ anatman és la no-ànima, el no-jo, el no-ser-individu. Les paraules "jo", “la meva ment”, "el meu ser" o “la meva ànima” no es refereixen, e