Passa al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,

Prana, qi, ki...

Prana és una paraula en sànscrit per a alè o 'aire inspirat ' (del verb 'pran’: aspirar), però, a més del simple aire, significa 'l’energia universal i invisible que entra en el cos a través de la respiració'. El prana és un principi físic que impregna totes les formes de vida, allò que aporta la vida i la saviesa als éssers, i que és o prové d’una mena de 'esperit universal'.
El primer esment de la paraula prana apareix en el Rig-veda, el text més antic de l’Índia, de mitjans del II mil·lenni a C.
Es pot dir que comparteix el sentit global 'aire-vida-saviesa' amb nombrosos termes d’altres cultures antigues diferents de l'hinduisme: el pneuma i la psyché grecs, la ruaj i la néfesch hebrees, el spiritus i l’anemos del llatí, el ruh àrab... O el mateix atman hindú, que també significa ànima alhora que aire o alè. (Vegeu el post 'Pneuma...' d’aquest mateix bloc sobre el present.)
Amb freqüència, també es confon prana amb jiva, un altre terme del sànscrit per a ‘ànima-aire’, ja que hi ha una molt estreta connexió entre ells. La jiva, en concret, seria la porció d’aire o prana que es localitza específicament en la cavitat del cor, la qual es tendeix a associar amb el cos físic estructural, en contraposició al cos eteri més voluble del prana, encara que són en essència el mateix aire. (Un es pot fer una idea de la complexitat de l’accepció prana -o la d'atman, jiva...- del sànscrit consultant el Sanskrit-English Dictionary de Monier Monier-Williams, per exemple.)
En la tradició vèdica s’entén el prana com 'aire vital' o 'força vital'. A la Xina es coneix com qi, ki al Japó, a la Polinèsia com mana. El cas és que s’entén que està present per tot l'univers, tant en el macrocosmos (espai) com en el microcosmos (cos dels éssers vius). El seu flux adequat cap (i en) el nostre cos assegura el nostre bon estat de salut. Prana és l’energia material subtil que sorgeix de l'univers i que funciona com una interfície entre el cos físic i el 'cos' subtil o eteri, que permet totes les funcions psicofísiques (és a dir, la 'animació' -del llatí 'anima').
Segons la medicina aiurveda i el ioga, el prana flueix a través d’una xarxa de canals anomenats nadís. Són els tubs (els bronquis, la xarxa d’artèries i venes...) a través dels quals flueix el prana (‘aire inspirat’). En la interpretació hermètica occidental, els nadís no són només els orificis per on corre l'aire dins del cos, a través de la respiració i la circulació de la sang, sinó uns hipotètics canals 'akàssics' o 'etèrics' (sent akasha 'èter' en sànscrit). Aquests suposats canals estarien distribuïts per tot l'univers i també entreteixits per tot el nostre cos, i a través d’ells fluiria l’energia prana. Com va escriure l’escriptor ocultista britànic C W Leadbeater, el prana seria, en definitiva, una energia que ve en l'aire inspirat, que corre pels nadís i que és utilitzada d’alguna manera per mitjà del sistema cardiovascular i el sistema nerviós per aportar l’ànima i el coneixement.
A la medicina xinesa, especialment a l’acupuntura i les seves derivacions, l’equivalent al prana és el qi. Qi és literalment 'aire, alè, disposició d’ànim', és un principi actiu que forma part de tot ésser viu i que s’ha d’entendre com un 'flux vital d’energia'. El qi és una energia que flueix contínuament per la natura, i la interrupció del seu flux lliure en el cos és la base dels trastorns físics i psicològics.
En la majoria dels sistemes espirituals i terapèutics orientals s'inclouen mètodes d’atenció a la respiració o algunes tècniques de respiració. L’eina principal per al coneixement del qi és la respiració. En japonès, ki es tradueix de vegades com a 'energia, presència, voluntat, salut o respiració'. En alguns contextos la paraula japonesa ki es tradueix directament per 'respiració'. A través de la meditació en la respiració, o de tècniques de respiració, s’afirma que es pot desenvolupar l’energia natural de la persona i harmonitzar la seva personalitat i metabolisme.

Alguns mestres de zen i budo afirmen que la respiració és la respiració del cosmos, ja que tots els elements de la natura són una peça del Tot, i la realitat s’expressa en processos d’oposats que alternen (el que es coneix com yinyang). En meditació, la respiració es considera una expressió de l’estat d’ànim, així com el vincle existent entre les emocions, el pensament, els instints i els estats físics.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,

El devenir de la raó

Qui fa que la ment se’n vagi tan lluny? Qui fa que la vida comenci el seu viatge? Qui ens impel·leix a expressar aquestes paraules? Allò que no es pot dir amb paraules, però fa que les paraules es diguin. Sàpigues que és Brahman, l’Esperit; i no això que la gent adora aquí. Allò que no es pot pensar amb la ment, però fa que la ment pugui pensar. Sàpigues que és Brahman, l’Esperit; i no això que la gent adora aquí. (Upanishad Kena) Brahman, l’Esperit, és el flux de coneixement, el logos, el devenir de la raó -tot i que no es redueix a ells-. La raó és allò més elevat que ens ve donat, és el “tot” per a nosaltres, o l’u (és equiparable a Déu) és el que ens salvarà, o el que ens perdrà, perquè molt sovint no la sabem veure a la raó, no la distingim com allò màximament important, i les religions, dissortadament, a vegades acaben perdent el camí i adorant altres coses distintes. La raó “il·lumina”, però paradoxalment és mala de veure. Sempre està rere l’experiència i rere

Sobre el temps

El temps no és lineal. No és la repetició de res constant. Cada moment és diferent de l'anterior. I són diferents perquè les condicions del cos, que són les que donen la cadència de la nostra existència, també ho són: varien en el temps. El recompte mecànic dels rellotges no té res a veure amb les duracions i successions de l'experiència personal. Els rellotges sumen unitats constants sense entitat. Els segons, els minuts, les hores. Un simple comptar: un, dos, tres, quatre, cinc, sis... Anar sumant una unitat cada vegada d'alguna cosa que no té realitat: set, vuit, nou... Un metratge lineal i buit que emprovem als esdeveniments i experiències per mirar d'encabir l'existència en una extensió anàloga a l'espai, segurament per la il·lusió de marcar el que sentim, el que pensem (el vertader ‘temps real’, que es fet de moments) amb unes senyes que, tal vegada, pogueren contenir la nostra vida. Una il·lusió atiada per la seva permanent insatisfacció. El temps