Ves al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Prana, qi, ki...

Prana és una paraula en sànscrit per a alè o 'aire inspirat ' (del verb 'pran’: aspirar), però, a més del simple aire, significa 'l’energia universal i invisible que entra en el cos a través de la respiració'. El prana és un principi físic que impregna totes les formes de vida, allò que aporta la vida i la saviesa als éssers, i que és o prové d’una mena de 'esperit universal'.
El primer esment de la paraula prana apareix en el Rig-veda, el text més antic de l’Índia, de mitjans del II mil·lenni a C.
Es pot dir que comparteix el sentit global 'aire-vida-saviesa' amb nombrosos termes d’altres cultures antigues diferents de l'hinduisme: el pneuma i la psyché grecs, la ruaj i la néfesch hebrees, el spiritus i l’anemos del llatí, el ruh àrab... O el mateix atman hindú, que també significa ànima alhora que aire o alè. (Vegeu el post 'Pneuma...' d’aquest mateix bloc sobre el present.)
Amb freqüència, també es confon prana amb jiva, un altre terme del sànscrit per a ‘ànima-aire’, ja que hi ha una molt estreta connexió entre ells. La jiva, en concret, seria la porció d’aire o prana que es localitza específicament en la cavitat del cor, la qual es tendeix a associar amb el cos físic estructural, en contraposició al cos eteri més voluble del prana, encara que són en essència el mateix aire. (Un es pot fer una idea de la complexitat de l’accepció prana -o la d'atman, jiva...- del sànscrit consultant el Sanskrit-English Dictionary de Monier Monier-Williams, per exemple.)
En la tradició vèdica s’entén el prana com 'aire vital' o 'força vital'. A la Xina es coneix com qi, ki al Japó, a la Polinèsia com mana. El cas és que s’entén que està present per tot l'univers, tant en el macrocosmos (espai) com en el microcosmos (cos dels éssers vius). El seu flux adequat cap (i en) el nostre cos assegura el nostre bon estat de salut. Prana és l’energia material subtil que sorgeix de l'univers i que funciona com una interfície entre el cos físic i el 'cos' subtil o eteri, que permet totes les funcions psicofísiques (és a dir, la 'animació' -del llatí 'anima').
Segons la medicina aiurveda i el ioga, el prana flueix a través d’una xarxa de canals anomenats nadís. Són els tubs (els bronquis, la xarxa d’artèries i venes...) a través dels quals flueix el prana (‘aire inspirat’). En la interpretació hermètica occidental, els nadís no són només els orificis per on corre l'aire dins del cos, a través de la respiració i la circulació de la sang, sinó uns hipotètics canals 'akàssics' o 'etèrics' (sent akasha 'èter' en sànscrit). Aquests suposats canals estarien distribuïts per tot l'univers i també entreteixits per tot el nostre cos, i a través d’ells fluiria l’energia prana. Com va escriure l’escriptor ocultista britànic C W Leadbeater, el prana seria, en definitiva, una energia que ve en l'aire inspirat, que corre pels nadís i que és utilitzada d’alguna manera per mitjà del sistema cardiovascular i el sistema nerviós per aportar l’ànima i el coneixement.
A la medicina xinesa, especialment a l’acupuntura i les seves derivacions, l’equivalent al prana és el qi. Qi és literalment 'aire, alè, disposició d’ànim', és un principi actiu que forma part de tot ésser viu i que s’ha d’entendre com un 'flux vital d’energia'. El qi és una energia que flueix contínuament per la natura, i la interrupció del seu flux lliure en el cos és la base dels trastorns físics i psicològics.
En la majoria dels sistemes espirituals i terapèutics orientals s'inclouen mètodes d’atenció a la respiració o algunes tècniques de respiració. L’eina principal per al coneixement del qi és la respiració. En japonès, ki es tradueix de vegades com a 'energia, presència, voluntat, salut o respiració'. En alguns contextos la paraula japonesa ki es tradueix directament per 'respiració'. A través de la meditació en la respiració, o de tècniques de respiració, s’afirma que es pot desenvolupar l’energia natural de la persona i harmonitzar la seva personalitat i metabolisme.

Alguns mestres de zen i budo afirmen que la respiració és la respiració del cosmos, ja que tots els elements de la natura són una peça del Tot, i la realitat s’expressa en processos d’oposats que alternen (el que es coneix com yinyang). En meditació, la respiració es considera una expressió de l’estat d’ànim, així com el vincle existent entre les emocions, el pensament, els instints i els estats físics.

Entrades populars d'aquest blog

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …

A Milet com a Mallorca: aire, núvol, aigua, terra i pedra.

El milesiAnaxímenes va dir que la naturalesa subjacent és una, infinita i determinada, i la va anomenar aire; es diferencia en les substàncies particulars per rarefacció i condensació. En fer-se més subtil es converteix en foc, en condensar-se en vent, després en núvol, més condensat encara en aigua, terra i pedra; les altres coses es produeixen a partir d’aquestes” (Simplici, Física, 24, 25-26)

“...Anaxímenes atribuí totes les causes de les coses a l’aire infinit i no negà els déus ni es callà respecte a ells; no cregué, però, que l’aire fos produït per ells, sinó que ells mateixos naixeren de l’aire” (Sant Agustí, La ciutat de Déu,VIII, II.)

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…