La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,
Prana és una paraula en sànscrit
per a alè o 'aire inspirat ' (del verb 'pran’:
aspirar), però, a més del simple aire, significa 'l’energia universal i invisible que entra en el cos a través de la
respiració'. El prana és un
principi físic que impregna totes les formes de vida, allò que aporta la vida i
la saviesa als éssers, i que és o prové d’una mena de 'esperit universal'.
El primer esment de
la paraula prana apareix en el Rig-veda, el text més antic de l’Índia,
de mitjans del II mil·lenni a C.
Es pot dir que
comparteix el sentit global 'aire-vida-saviesa' amb nombrosos termes d’altres
cultures antigues diferents de l'hinduisme: el pneuma i la psyché grecs,
la ruaj i la néfesch hebrees, el spiritus
i l’anemos del llatí, el ruh àrab... O el mateix atman hindú, que també significa ànima
alhora que aire o alè. (Vegeu el post 'Pneuma...'
d’aquest mateix bloc sobre el present.)
Amb freqüència,
també es confon prana amb jiva, un altre terme del sànscrit per a ‘ànima-aire’,
ja que hi ha una molt estreta connexió entre ells. La jiva, en concret, seria la porció d’aire o prana que es localitza específicament en la cavitat del cor, la
qual es tendeix a associar amb el cos físic estructural, en contraposició al
cos eteri més voluble del prana,
encara que són en essència el mateix aire. (Un es pot fer una idea de la
complexitat de l’accepció prana -o la
d'atman, jiva...- del sànscrit consultant el Sanskrit-English Dictionary de Monier Monier-Williams, per
exemple.)
En la tradició
vèdica s’entén el prana com 'aire
vital' o 'força vital'. A la Xina es coneix com qi, ki al Japó, a la
Polinèsia com mana. El cas és que s’entén
que està present per tot l'univers, tant en el macrocosmos (espai) com en el
microcosmos (cos dels éssers vius). El seu flux adequat cap (i en) el nostre
cos assegura el nostre bon estat de salut. Prana
és l’energia material subtil que sorgeix de l'univers i que funciona com una
interfície entre el cos físic i el 'cos' subtil o eteri, que permet totes les
funcions psicofísiques (és a dir, la 'animació' -del llatí 'anima').
Segons la medicina aiurveda
i el ioga, el prana flueix a través d’una
xarxa de canals anomenats nadís. Són
els tubs (els bronquis, la xarxa d’artèries i venes...) a través dels quals
flueix el prana (‘aire inspirat’). En
la interpretació hermètica occidental, els nadís
no són només els orificis per on corre l'aire dins del cos, a través de la
respiració i la circulació de la sang, sinó uns hipotètics canals 'akàssics' o
'etèrics' (sent akasha 'èter' en
sànscrit). Aquests suposats canals estarien distribuïts per tot l'univers i
també entreteixits per tot el nostre cos, i a través d’ells fluiria l’energia prana. Com va escriure l’escriptor
ocultista britànic C W Leadbeater, el prana
seria, en definitiva, una energia que ve en l'aire inspirat, que corre pels nadís i que és utilitzada d’alguna
manera per mitjà del sistema cardiovascular i el sistema nerviós per aportar l’ànima
i el coneixement.
A la medicina xinesa,
especialment a l’acupuntura i les seves derivacions, l’equivalent al prana és el qi. Qi és literalment
'aire, alè, disposició d’ànim', és un principi actiu que forma part de tot
ésser viu i que s’ha d’entendre com un 'flux vital d’energia'. El qi és una energia que flueix
contínuament per la natura, i la interrupció del seu flux lliure en el cos és
la base dels trastorns físics i psicològics.
En la majoria dels
sistemes espirituals i terapèutics orientals s'inclouen mètodes d’atenció a la
respiració o algunes tècniques de respiració. L’eina principal per al
coneixement del qi és la respiració.
En japonès, ki es tradueix de vegades
com a 'energia, presència, voluntat, salut o respiració'. En alguns contextos
la paraula japonesa ki es tradueix
directament per 'respiració'. A través de la meditació en la respiració, o de
tècniques de respiració, s’afirma que es pot desenvolupar l’energia natural de
la persona i harmonitzar la seva personalitat i metabolisme.
Alguns mestres de zen i budo afirmen que la respiració és la respiració del cosmos, ja que
tots els elements de la natura són una peça del Tot, i la realitat s’expressa
en processos d’oposats que alternen (el que es coneix com yinyang). En
meditació, la respiració es considera una expressió de l’estat d’ànim, així com
el vincle existent entre les emocions, el pensament, els instints i els estats
físics.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada