El pensament segons Servet

La ment és la facultat de pensar. Consisteix, bàsicament, en la capacitat d'identificar elements que són comuns i de discernir els que són diferents a partir de les informacions que aporten els sentits i la memòria. En base a aquest “escrutini”, les idees semblants (o els elements o parts semblants d'aquestes) es combinen en idees o elements nous, s'infereixen uns d'altres, s'associen o simplement es barregen o es diferencien entre sí. Explica Servet. 
Aquesta activitat no es realitza en el buit metafísic o d'un mode no físic. La realitza la maquinària de la complexa xarxa vascular del cervell i dels nervis. Però encara aquesta maquinària no crea tampoc la ment del no-res, no és tan màgica ni meravellosa. No és un ‘motor immòbil’, no funciona de manera aïllada o per ella mateixa, sinó que és moguda i s'alimenta per l'aire-spiritus, el qual té un logos inherent que li presta en aportar-li l'energia del seu funcionament variable, que s'expressa en les anades i vingudes del pensament en el temps, en el flux del devenir temporal de la consciència. Això és el que manifesta Servet que fa funcionar el cervell i la ment i el que els imprimeix la seva dinàmica fluctuant.

No són les idees les que manen i fan moure la màquina (la qual cosa seria una concessió a la metafísica) sinó que elles són el resultat del moviment de la màquina. La ment no és quelcom autista i independent del medi natural, no és una cosa tancada en ella mateixa que ‘emergeix’ miraculosament d'una estructura orgànica, l'explicació de la qual s'esgota en aquesta estructura, sinó que, tot al contrari, té una energia i un impuls exteriors que la mouen (l'aire o spiritus de Servet) i uns continguts informacionals, originats també en energies sensorials exteriors, que són així ‘moguts’. És quan es mouen que es treballen, es combinen els elements semblants, es fan inferències, associacions, etc. És quan es pensa. La maquinària orgànica no fa més que respondre a les estimulacions de la naturalesa. I la consciència, allò que pensem i sentim, no és més que el resultat, el fruit que tenim a cada instant d'aquest funcionament. 
Allò emergent imprevisible, allò meravellós, màgic o diví de la nostra ment i de la nostra consciència ho dóna el caràcter velat, ocult, de l'acció de l'aire-spiritus, el fet que, tot i que actua de manera tan poderosa en nosaltres, en realitat el desconeixem i és aliè a la nostra voluntat. De fet, és el logos ocult de l'aire-spiritus el responsable que ens coneguem tan poc a nosaltres mateixos, que ens resultem tan poc previsibles, que els pensaments i sentiments s'escapin del nostre control com ho fan, que davant una situació idèntica a vegades actuem d'una manera i a vegades d'una altra completament diferent. Perquè, en efecte, en una situació o davant una tasca invariables la nostra experiència fluctua enormement en el temps.

La motivació, les expectatives, l'esforç, el rendiment... són molt variables per definició i sense una causa coneguda establerta. Les mateixes activitats que realitzem cada dia ens fan més ganes un dia que un altre, o un moment que un altre, ens plauen en major o menor grau, les percebem diferents,  ens costa més mantenir-hi l'atenció o menys, les realitzem millor o pitjor. Exactament la mateixa tasca en un moment que en un altre. I decidim fer-la o no fer-la, canviar-la o no, canviar d'idea, justificar una cosa o altra, opinar, dir la nostra... entendre-la en un sentit o un altre... La ment és terriblement inestable i imprevisible. El logos de l'aire-spiritus deu ser, en efecte, el responsable últim dels nostres desitjos, pensaments i sentiments tan variables, perquè, de no existir una llengua velada així, i si es coneguessin realment les seves causes, aquests processos mentals serien, al contrari, perfectament previsibles. La conducta humana seria, en aquest cas hipotètic, una cosa del tot lineal, avorrida ...i la psicologia seria una ciència exacta. Res tan lluny de la realitat.

L'impredictible i inabastable 'logos' es manifesta en l'activitat mental, però prové de fora. El cervell és l'intèrpret, i el pensament i la consciència són l'expressió final del procés. És la 'llengua de l'aire'. El funcionament mental que en diem ‘superior’, a nivell del pensament, la consciència i la voluntat (l'activitat mental ‘voluntària’ i conscient) no esgota la seva explicació en la capacitat d'associació de les informacions sensorials i de la memòria per sí, que funcionen en un nivell ‘inferior’ com automatismes no conscients ni voluntaris (i molt previsibles) de la ment. El logos superior s'origina en quelcom molt més fluctuant: en l'aire de l'atmosfera, conclou Servet, el qual es recollit per la respiració i transportat per un sistema circulatori que s'obre en un meravellós entramat d'una filigrana de vasets i capil·lars que penetra tot el sistema nerviós i es confon amb ell anatòmicament i fisiològica. Així l'aire “alimenta el foc de la ment”, i les variacions en alguna dimensió de la qualitat de l'aire, originades fora del cos, provinents de l'atmosfera, s'expressen en la qualitat variable de l'activitat “ígnia” (metabòlica, podem concedir) del cervell i de la ment. La capacitat de barrejar, identificar i diferenciar continguts, que constitueix el pensament, i la qualitat fins i tot moral d'aquest pensament, depenen de les variacions en alguna dimensió de l'aire aspirat, això és, de 'l'esperit universal', de 'Déu' pròpiament en el sentit cristià, segons interpreta Servet. Així les variacions en la nostra activitat conscient depenen de les variacions que es donen en l'aire-esperit-Déu.

A aquest aire-esperit-Déu el que el defineix en essència és que és dinàmic i fluctuant en el temps, a moments resulta més estimulador i a moments menys. Dóna el to de la ment conscient, i així es manifesta en la qualitat dels actes que es deriven de l'activitat mental dirigida i voluntària. 'Déu' ens il·lumina, a moments, per descobrir la veritat de les coses, amb l'aireació, per mitjà dels pulmons i de la sang, de l'esperit igni del cervell (“la nostra ment per ella mateixa lluminosa”). Així la intel·ligència, la capacitat de penetració del pensament en la realitat i l'enteniment del món són funció del 'logos de l'aire'. També ho són el caire moral dels nostres pensaments i actes, les nostres motivacions i els nostres desitjos.

És cert, s'ha de concedir per tant, que 'Déu' regeix el nostre pensament i els nostres actes i que ens dóna la intel·ligència i el gaudi d'entendre el món en el que vivim, si anomenem ‘Déu’ al 'logos de l'aire'. I, igualment, que la nostra intel·ligència és allò més 'diví' que tenim, i que la 'virtut' humana no és altra que pensar i comportar-se de manera intel·ligent, d'acord al logos que ens ve donat. I també que la intel·ligència no és exactament 'nostra' sinó que és prestada de la naturalesa; en realitat prové de les energies de la natura que estimulen els nostres sentits i, sobretot, de l'energia de l'aire-spiritus, que estimula directament la nostra ment i l'ordena i li dóna la forma del discórrer de la consciència. I que la consciència, en definitiva,  tot i que es concreta en les experiències personals de cadascú, no pertany en allò fonamental a l'individu particular sinó que és un fenomen universal de la natura... Totes aquestes afirmacions que acabem de fer venen a dir el mateix, expressat d'una manera o d'una altra. És el que sostenia Servet, que tots aquests elements són igualment esperit: l'aire, el pneuma, els nostres impulsos i pensaments, la nostra intel·ligència, els àngels, Déu...

Com s'ha vist, Miquel va assolir esplendorosament la fita d'elaborar una teoria natural, en termes vertaderament empírics, observables i verificables, capaç d'explicar allò que és aparentment més profund i insondable de la ment humana encara ara en el segle XXI. Ell va tenir l'ardidesa de plantejar, fa 500 anys, amb tot de detall i fonamentació científica, el mode concret i planer del funcionament de les facultats superiors de la ment, la seva anatomia i fisiologia, la seva física i psicofísica; va pretendre explicar de manera empírica l'ànima inabastable de que parlen la filosofia i el cristianisme, ni més ni menys.

Dissortadament, però, han esdevingut 500 anys d'oblit d'això més profund del pensament de Servet. D'altres aspectes sí, però d'aquesta la seva principal fita intel·lectual no se n'ha parlat ni se'n parla obertament, com si hi haguera encara alguna cosa obscura i sacrílega, com si el foc de la ‘Santa’ Inquisició haguera aconseguit, en efecte, arrasar-la... 

No obstant, a la idea fonamental de l'existència d'algun mecanisme pel qual l'element aeri circumdant fluctua i actua de manera poderosa sobre el pensament i la ‘psique’, altres persones li han sabut posar igualment paraules en altres moments de la història. Originada i difosa amb una franquesa i una senzillesa gairebé innocents en els temps llunyans de la Grècia presocràtica, va passar a ser, uns segles després, una idea desdibuixada i soterrada. Però el llarg temps no l'ha anihilada, al contrari, sembla que retorna, d'una centúria a l'altra, amb interès i evidències renovades, sota l'impuls de persones lliures com Servet. Amb tot, o precisament per aquest etern retornar al llarg dels mil·lennis, un no pot deixar de sentir, com un Hölderlin, una enyorança profunda i punyent per l'era dels grecs en la qual van haver d'existir, tenim motius per creure, alguns moments de la història certament refulgents (els dels primers filòsofs) en què cap vel devia ocultar l'ànima i l'esperit humans. ...O és una pura il·lusió.