Ves al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Sobre el temps

El temps no és lineal. No és la repetició de res constant. Cada moment és diferent de l'anterior. I són diferents perquè les condicions del cos, que són les que donen la cadència de la nostra existència, també ho són: varien en el temps. El recompte mecànic dels rellotges no té res a veure amb les duracions i successions de l'experiència personal. Els rellotges sumen unitats constants sense entitat. Els segons, els minuts, les hores. Un simple comptar: un, dos, tres, quatre, cinc, sis... Anar sumant una unitat cada vegada d'alguna cosa que no té realitat: set, vuit, nou... Un metratge lineal i buit que emprovem als esdeveniments i experiències per mirar d'encabir l'existència en una extensió anàloga a l'espai, segurament per la il·lusió de marcar el que sentim, el que pensem (el vertader ‘temps real’, que es fet de moments) amb unes senyes que, tal vegada, pogueren contenir la nostra vida. Una il·lusió atiada per la seva permanent insatisfacció.

El temps lineal només existeix l'instant que emprovem una quadricula al devenir de la vida. El càlcul del temps és un contingut mental com un altre qualsevol. Els moments de l'experiència que ocupa el rellotge no els ocupa un altre contingut, de la infinitud dels pensaments possibles. És un pensament més. Això és tot. Només que quan ens sotmetem amb reiteració a les marques de les seves agulles, ens forcem a desatendre allò franc que s'esdevindria, indeliberat i espontani... Però només és un instant. El nostre ser, estar, pensar... flueixen a part del comptar buit. (Fins i tot flueixen a part de la nostra pròpia voluntat!)
És estúpida i oposada al pensament natural, la mecànica dels rellotges, perquè consisteix en la pura successió rutinària de les fractures dels sentiments, dels somnis i de les cogitacions dels homes. És un camp erm. És la superposició d'un no-res mil·limetrat a la ment plena de contingut que flueix contínua, fluctuant, imprevisible, indosificable. El temps del rellotge és una simple successió (inacabable, això sí) de ruptures i d'interferències, a les quals generalment ens resignem sense més remei.

Ho apuntava Josep Pla al prefaci d’ Humor, candor...: “Una cosa és el temps físic, que els rellotges mesuren i divideixen d'una manera mecànica i sobre els càlculs del qual es construeixen els calendaris i s'estableixen les divisions dels anys i dels segles, i una altra és la successió del temps a través de la duració del nostre organisme. Per als rellotges totes les hores són iguals. Per al nostre organisme, totes –o gairebé totes- són diferents. N'hi ha que són llarguíssimes; altres, menys; n'hi ha que són buides, altres, molt plenes; n'hi ha que són grises i mediocres, altres, susceptibles de crear el guspireig d'un moment, d'un moment inconfusible, inoblidable, autèntic. Sobre la successió de les hores dels rellotges, perfectament precises; sobre l'esdevenir informe i confús de les hores psicològiques, es produeixen els moments, que són les punxades agudes que projecta el temps sobre el nostre organisme. Aquests instants influeixen sobre la nostra vida d'una manera decisiva. Són els punts d'encreuament de la tela amb què les moires teixeixen la nostra vida.”
En efecte, hi ha hores que ens resulten molt llargues i altres de molt curtes, n'hi ha que són plenes de contingut i satisfactòries i altres són buides i avorrides, n'hi ha de mediocres i improductives i d'altres tot el contrari, no perquè nosaltres ho desitgem o ho decidim, sinó perquè simplement succeeix així, sense que sapiguem realment perquè. Aquest és el devenir “informe i confús” de les hores psicològiques. És un devenir sense agafada, que no té una forma concreta, que no obeeix a unes duracions ni a unes pautes definides o estables mínimament, ni tan sols uns cicles repetits més o menys.
La incapacitat de preveure la nostra pròpia existència personal, la manca absoluta de control que tenim sobre ella, es manifesta en aquesta inconstància temporal, tan allunyada de la uniformitat de les hores mecàniques. Hi ha hores o moments d'intensa i absorbent activitat mental, que passen molt ràpid, és ben cert. D'altres són totalment avorrides, no som capaços d'elaborar mentalment res. Tot sense que la nostra voluntat hi intervingui per a res. La immensa majoria de les hores, molt a pesar nostre, són d'una “aclaparadora mediocritat”, diu Pla. Sobresurten per sobre d'elles, per fortuna, alguns moments d'il·luminació, brillants, que creiem que influeixen de manera decisiva sobre la nostra vida, però, tot i configurar possiblement el sentit de la nostra existència personal, igualment s'escapen, com els altres instants, de qualsevol control que pretenguem. Doncs el destí d'un mateix no és a les seves mans sinó en alguna cosa desconeguda: una mena de ‘projeccions’ singulars que fa el ‘temps’ sobre el nostre organisme, diu Pla, que serien definitives i determinants de la nostra existència, com els nusos amb què les moires teixeixen el nostre fat... Aquests moments són escassos, raríssims, i són això que diem: reaccions corporals i mentals a una mena de ‘temps’ inconegut, més intenses que la gran majoria,  més profundes, que assoleixen major credibilitat i pes de significat personal que les altres, amb les quals creem allò que és més sòlid de la nostra realitat individual... Les hores resplendents de la nostra existència, però, acaben mostrant-se, tard o d'hora, igualment com una successió de purs pretextos, que certament teníem la il·lusió que eren el fonament sòlid de la nostra biografia en el seu moment, però que ens acaben portant, no obstant, al desengany; perquè en el fons no són més que un bluf, una elaboració mental com una altra i amb el pas del temps ens n'acabem adonant.
Es desinflen del tot. Aquestes hores ‘brillants’ són fetes d'idees i conviccions personalment molt sentides, és cert, però són il·lusions al cap i a la fi, artefactes psicològics diferents de la ‘realitat’ objectiva, la qual transcorre sempre per viaranys independents. Són pensaments força elaborats (per sentits i reiterats) que han guiat les nostres accions, però que, en passar el temps, resten com les excuses planeres dels errors, els grans errors, que hem comès al llarg de l'existència: “pretextos successius de desenganys i de poc edificants peripècies” diu Pla.
Els entramats de les idees personals més elaborades acaben desfent-se ells sols, doncs, com si foren una martingala enorme que ens hem anat parant a nosaltres mateixos sense saber-ho. Passats els anys, de les idees notòries de la nostra biografia en resta un sentiment de desencantament, un testimoni personal de la nostra temeritat (en el seu moment inconscient) fins i tot.

No es pot dir més amb tan poques paraules: “En el període que ens ha tocat de viure hem tingut moments de tot. Hem passat hores perilloses. Moltes, moltíssimes hores d'una aclaparadora mediocritat. Les hores rutilants han estat raríssimes – pretextos successius de desenganys i de poc edificants peripècies.”

Entrades populars d'aquest blog

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …

A Milet com a Mallorca: aire, núvol, aigua, terra i pedra.

El milesiAnaxímenes va dir que la naturalesa subjacent és una, infinita i determinada, i la va anomenar aire; es diferencia en les substàncies particulars per rarefacció i condensació. En fer-se més subtil es converteix en foc, en condensar-se en vent, després en núvol, més condensat encara en aigua, terra i pedra; les altres coses es produeixen a partir d’aquestes” (Simplici, Física, 24, 25-26)

“...Anaxímenes atribuí totes les causes de les coses a l’aire infinit i no negà els déus ni es callà respecte a ells; no cregué, però, que l’aire fos produït per ells, sinó que ells mateixos naixeren de l’aire” (Sant Agustí, La ciutat de Déu,VIII, II.)

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…