Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2014

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Ibn Arabí, l'encastador de savieses.

Ibn Arabí, a l'inici de Els encasts de les savieses, explica que en un somni que va tenir a la ciutat de Damasc l'any 627 se li aparegué l'enviat de Déu, qui va ser qui li encomanà que transmetés als homes els continguts d'aquesta obra.
Així ho va fer, diu, amb una gran cura de no afegir ni llevar res a les paraules de l'Altíssim, a qui li demanà la gràcia de 'treure una inspiració transcendent i un buf espiritual de l'interior de la seva ànima per preservar tot el que escriguessin els seus dits, el que expressés la seva llengua i guardés el seu cor', de manera que ell fos, com a bon sufí, vertaderament 'un simple intèrpret, i no algú que decideix'.

La fita del llibre és molt elevada, és ni més ni menys que la d'articular i 'encastar' els discursos dels grans mestres, que tendrien formes aparentment diferents però que compartirien les línies principals d'una estructura subjacent única, l'encaix de la qual li és revelat a ell di…

Tenir experiències, fer experiments.

Em resulta més entenedor que mai que la consciència, el pensament, la voluntat, la moralitat, l'espiritualitat... són simples fenòmens empírics que no haurien de suposar cap tipus de problema a la ciència positiva. És cert que per alguna raó estranya el positivisme científic s'ha concebut generalment com quelcom totalment antagònic de l'estudi de la fe, de l'espiritualitat i de les sensibilitats de l'ànima humana en general. Però, és que no són fenòmens pscicològics com qualssevols altres? Per què no ha de poder la ciència accedir al seu estudi? És que no són fets objectius d'experiència? L'espiritualitat, és un fet, es manifesta en experiències subjectives (totes les manifestacions psicològiques són subjectives) que poden ser perfectament objecte d'estudi científic, com qualsevol conducta humana. Es tracta d'experiències personals, perceptibles, reals, en sí mateixes alienes als dogmes de les religions. D'entrada ens semblarà paradoxal, però…

Articulant Joan Mascaró

'La Veritat de tot l'univers és davant nostre a cada moment de la nostra vida.' 'Tot és energia.' 'El sol de l'Esperit brilla sobre totes les coses i és la vida de totes les coses.' 'Hi ha la Veritat d'aquest univers. El podem anomenar l'Ésser de l'univers, que és en nosaltres i en tot.' 'El Déu que és al nostre cor és també al cor de tots.' 'Si estimes la teva vida, estima Déu, que és la teva vida.' 'Tot a l'univers és una part d'una ànima infinita.'
Deia Joan Mascaró que mentre a 'l'Occident es parla del 'Déu de l'Univers, a l'Índia es parla de 'l'Ànima de l'Univers.' En efecte, la concepció de Déu com a esperit absolut, com a Brahman, ve lligada a la idea que aquest Déu, esperit o Brahman és també una part de nosaltres, la més profunda:la nostra ànima o atman. Brahman o Déu és part de totes les coses de l'univers, per no dir que és totes les coses. És el que pode…

Realitat, pensament i temps.

Pensar és, com deien la fenomenologia i Heidegger, ‘dur a la presència’, ‘presentar’ o ‘fer present’ alguna cosa a la consciència, qualsevol que sigui. I en això consisteix precisament el temps present: en pensar. És veritat, una veritat irrefutable, que sempre pensem i som ‘ara’, com se n'adonà Descartes. Tothora pensem o sentim o estem fent alguna cosa ‘ara’. Tostemps. El present és el que conjunta el ‘pensar’ i l’’existir’. Pensar és presentar un contingut o una idea, fer present, però també és crear el passat i el futur des del present. Sempre ‘som’ i sempre accedim a les coses en una acció mental del present. L'acte de la consciència és instantani. Pensem -i somniem i sentim i estem- presentment. Però el contingut del pensament -o del somni, o del sentiment...- es refereix a actes del passat o del futur, si ens hi fixem, i és just això: continguts, idees, producte de la nostra ment fal·lible. Pensem possibilitats d’actes passats o futurs, més sentides o menys, més cregude…

Sobre el temps: ment i temps.

El temps personal no és lineal, els moments psicològics són molt diversos. La causa d’això és que la successió dels nostres estats interns, que són el que conforma el devenir de la nostra existència, són també molt diversos i variables. No és el món al voltant nostre l’únic que canvia, malgrat ens ho sembli, perquè, fins i tot quan roman objectivament estable, si ens dediquem a observar-ho, podrem veure que és més bé la nostra experiència subjectiva la que fluctua, sense un motiu extern concret i real, ‘científic’. I també podrem veure que cerquem i trobem els motius (aparents) dels nostres canvis personals en uns continguts mentals totalment imaginats i depenents de la nostra psicologia individual. Causes aparents, que no reals, inventades segons la situació i condició de cadascú. La motivació, les expectatives, l’esforç, el rendiment... de les persones al llarg dels moments i els dies en realitat són variables per naturalesa. Les mateixes activitats que realitzem habitualment ens fan…