Passa al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,

Sobre el temps: ment i temps.

El temps personal no és lineal, els moments psicològics són molt diversos. La causa d’això és que la successió dels nostres estats interns, que són el que conforma el devenir de la nostra existència, són també molt diversos i variables. No és el món al voltant nostre l’únic que canvia, malgrat ens ho sembli, perquè, fins i tot quan roman objectivament estable, si ens dediquem a observar-ho, podrem veure que és més bé la nostra experiència subjectiva la que fluctua, sense un motiu extern concret i real, ‘científic’. I també podrem veure que cerquem i trobem els motius (aparents) dels nostres canvis personals en uns continguts mentals totalment imaginats i depenents de la nostra psicologia individual. Causes aparents, que no reals, inventades segons la situació i condició de cadascú.
La motivació, les expectatives, l’esforç, el rendiment... de les persones al llarg dels moments i els dies en realitat són variables per naturalesa. Les mateixes activitats que realitzem habitualment ens fan més ganes un dia que un altre, o un moment que un altre, ens plauen en major o menor grau, les percebem diferents, ens costa més mantenir-hi l’atenció o menys, les realitzem millor o pitjor. Independentment de les ‘excuses’ que trobem. Exactament la mateixa tasca en un moment que en un altre, en el mateix context. I decidim fer-la o no fer-la, canviar-la en un sentit o un altre, canviar d’idea o d’intenció, justificar una cosa o altra o gairebé la contrària, opinar, dir la nostra... entendre-la d’una manera o d’una altra de molt diferent...
El pensament és terriblement inestable i imprevisible, flueix a part de qualsevol mètrica superposada, però és que gairebé flueix a part del món objectiu! No sabem què el mou i el fa funcionar, però si una cosa sí sabem és que no és la nostra voluntat (la qual forma part d’ell, en realitat). Pensament i voluntat són allò més inestable a la vegada que ‘més elevat’ de la nostra ment, segons sempre han dit els filòsofs, és curiós. Allò més ‘elevat’ i més pròpiament humà és a la vegada el que està més allunyat de nosaltres, el més variable, el més desconegut i estrany al nostre coneixement. Ho portem cap a un “Déu” ocult i misteriós que inventem per explicar el que no podem explicar.
En les seves potències elevades la ment es mou per ella mateixa, té vida pròpia. En efecte sembla un ésser a part. És ella la que dóna forma a la vida subjectiva, perquè, malgrat el coneixement del seu mecanisme ens sigui del tot vedat és just ella qui defineix la successió d’experiències vitals, la biografia personal, la que ens aporta l’éser en el mode humà que ens és propi (‘l’ànima’ que parlen els clàssics), compon la nostra existència com a persones (‘l'ésser’ de la fenomenologia).
La ment és coneixedora però desconeguda. És acte de coneixement però no objecte. No és el temps abstracte dels rellotges, ni són els objectes aparents del món els que la regeixen a la ment; no és res que sapiguem en realitat, si hem de ser honestos, mal que ens pesi. Però, és que com més desconeguda, més fonamental esdevé, més és ella, hem d’admetre, la que imposa la seva vitalitat i variabilitat inherents, més ‘ànima’ és i més ‘ésser’ és.
En mostrar la ment, amb els seus continguts, els atributs del món, d’alguna manera els fa seus. L’acte de coneixement que és la ment es confon amb l’objecte de coneixement que és el món. Ment i món es confonen. La ment assoleix un nivell de realitat enorme, imponent, com el món mateix, o el Tot, com ensenya Spinoza. Qualsevol queda impressionat i desconsolat davant la magnitud que assoleix el món mental, que el fem equivalent al món real, i es planteja inevitablement si no ha de renunciar a la cerca de quelcom tan excessiu i desbordant. La fe religiosa és l’expressió d’aquesta renúncia, tan humana i raonable que és quan obeeix a la inevitable resignació davant el reconeixement de la incapacitat personal d’entendre, però que, al contrari, esdevé irracional i inhumana quan imposa una doctrina tancada a qui té la voluntat i la possibilitat d’albirar més enllà, com va ser el cas de Servet.
La fe, a diferència la ciència, no ha de ser programàtica, sinó la sana i natural acceptació del fracàs, quan ocorre, en l’assoliment d’allò que sí que és programàtic en l’àmbit del coneixement i de la ciència. El fracàs no es pot programar. La fe ha de ser, en tot cas, punt d’arribada, no punt de sortida. Si no, esdevé imposició, doctrina, entrebanc, renúncia i desconeixement preestablerts. La religió i la ciència haurien de formar part del mateix procés existencial, en el qual no hi hauria d’haver, en realitat, contradicció ni conflicte, sinó pur desig de coneixement, per una banda, i la sana acceptació, a criteri personal, de les limitacions de cadascú en l’assoliment d’aquest coneixement, per l’altra, en una relació d’alternança, de complementarietat i de pura llibertat personal.

...I el meu ànim, ara, és de coneixement: Si no és el temps mecànic, ni les situacions o els objectes en sí del món al voltant, què és, aleshores, el que dóna el devenir real de l’experiència psicològica? És quelcom en veritat màgic i metafísic, la ment, en les seves potències superiors? La ment es fa món, però és en realitat el món? El seu secret deu ser tan insondable que hauríem de desistir, per alguna forma de cautela, de qualsevol explicació més o menys científica, o, al contrari, hem creure que quelcom empíric, tot i que ocult al nostre coneixement, influeix, condiciona o governa el devenir de la consciència, del pensament i de la voluntat? ...Hem d’obviar Servet o hem de creure en ell? Podem fer una ciència de l’ànima i de l’esperit, en els termes que en parlen el cristianisme i les altres religions, sense caure en una mena de sacrilegi? 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,

Sobre el temps

El temps no és lineal. No és la repetició de res constant. Cada moment és diferent de l'anterior. I són diferents perquè les condicions del cos, que són les que donen la cadència de la nostra existència, també ho són: varien en el temps. El recompte mecànic dels rellotges no té res a veure amb les duracions i successions de l'experiència personal. Els rellotges sumen unitats constants sense entitat. Els segons, els minuts, les hores. Un simple comptar: un, dos, tres, quatre, cinc, sis... Anar sumant una unitat cada vegada d'alguna cosa que no té realitat: set, vuit, nou... Un metratge lineal i buit que emprovem als esdeveniments i experiències per mirar d'encabir l'existència en una extensió anàloga a l'espai, segurament per la il·lusió de marcar el que sentim, el que pensem (el vertader ‘temps real’, que es fet de moments) amb unes senyes que, tal vegada, pogueren contenir la nostra vida. Una il·lusió atiada per la seva permanent insatisfacció. El temps

El pensament segons Servet

La ment és la facultat de pensar. Consisteix, bàsicament, en la capacitat d'identificar elements que són comuns i de discernir els que són diferents a partir de les informacions que aporten els sentits i la memòria. En base a aquest “ escrutini ”, les idees semblants (o els elements o parts semblants d'aquestes) es combinen en idees o elements nous, s'infereixen uns d'altres, s'associen o simplement es barregen o es diferencien entre sí. Explica Servet.  Aquesta activitat no es realitza en el buit metafísic o d'un mode no físic. La realitza la maquinària de la complexa xarxa vascular del cervell i dels nervis. Però encara aquesta maquinària no crea tampoc la ment del no-res, no és tan màgica ni meravellosa. No és un ‘motor immòbil’, no funciona de manera aïllada o per ella mateixa, sinó que és moguda i s'alimenta per l'aire-spiritus, el qual té un logos inherent que li presta en aportar-li l'energia del seu funcionament variable, que s'expre