La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,
Pensar és, com deien la fenomenologia i Heidegger, ‘dur a la presència’, ‘presentar’ o ‘fer present’ alguna cosa a la consciència, qualsevol que sigui. I en això consisteix precisament el temps present: en pensar. És veritat, una veritat irrefutable, que sempre pensem i som ‘ara’, com se n'adonà Descartes. Tothora pensem o sentim o estem fent alguna cosa ‘ara’. Tostemps. El present és el que conjunta el ‘pensar’ i l’’existir’. Pensar és presentar un contingut o una idea, fer present, però també és crear el passat i el futur des del present. Sempre ‘som’ i sempre accedim a les coses en una acció mental del present. L'acte de la consciència és instantani. Pensem -i somniem i sentim i estem- presentment. Però el contingut del pensament -o del somni, o del sentiment...- es refereix a actes del passat o del futur, si ens hi fixem, i és just això: continguts, idees, producte de la nostra ment fal·lible. Pensem possibilitats d’actes passats o futurs, més sentides o menys, més cr