Ves al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Realitat, pensament i temps.

Pensar és, com deien la fenomenologia i Heidegger, ‘dur a la presència’, ‘presentar’ o ‘fer present’ alguna cosa a la consciència, qualsevol que sigui. I en això consisteix precisament el temps present: en pensar. És veritat, una veritat irrefutable, que sempre pensem i som ‘ara’, com se n'adonà Descartes. Tothora pensem o sentim o estem fent alguna cosa ‘ara’. Tostemps. El present és el que conjunta el ‘pensar’ i l’’existir’.
Pensar és presentar un contingut o una idea, fer present, però també és crear el passat i el futur des del present. Sempre ‘som’ i sempre accedim a les coses en una acció mental del present. L'acte de la consciència és instantani. Pensem -i somniem i sentim i estem- presentment. Però el contingut del pensament -o del somni, o del sentiment...- es refereix a actes del passat o del futur, si ens hi fixem, i és just això: continguts, idees, producte de la nostra ment fal·lible. Pensem possibilitats d’actes passats o futurs, més sentides o menys, més cregudes o menys, inventem el passat i el futur, que són probablement falsos, perquè són el que són: una construcció del pensament. No són la realitat.
Els continguts del pensament ens treuen fora del present i ens perden en els temps que ells creen, amb ells desapareix la ‘veritat’ i s'imposa la ‘subjectivitat’. El present i la realitat no són accessibles a la nostra consciència sempre subjectiva. El futur i el passat, al contrari, només són idees, necessàriament allunyades de la realitat del present. El vertader fluir del present s'escapa al nostre pensament. Els continguts del pensament sempre són lluny d'ell. És paradoxal: el pensament ens allunya de la realitat.
El passat i el futur són els temps de les idees, dels continguts mentals. Els nostres pensaments guarden relació amb el que ha succeït (passat) o el que pot succeir (futur). És més, el passat i el futur, el que ha ocorregut i el que pot ocórrer, només pot ser pensat, no té més presència que com idea. El present, al contrari, és un acte,  una rampellada d'intuïció però no un pensament o un contingut mental elaborats. El present és el temps dels esdeveniments autèntics, de la realitat objectiva, dels fets i accions que, simplement, ocorren a l'instant, ‘a l'acte’. El present és l'acte de mostrar-se'ns les coses en sí mateix, però no les coses mostrades. Les accions del present (és una forma redundant de parlar, perquè les accions només ocorren en el present) ens afecten, per necessitat, d'una manera o una altra, perquè són allò real que existeix i que ocorre, però ho fan d'una manera desconeguda, perquè la seva naturalesa no és la del contingut mental o la del coneixement, no ens resulten gairebé accessibles ni perceptibles l'instant que ocorren, no poden esdevenir idees més que amb posterioritat. A prop de la immediatesa només les podem intuir (per això la intuïció és més útil que el pensament elaborat: és molt més a prop del present i, per tant, de la realitat).
El present és el pensament com a acte. Tot acte de la vida té la seva temporalitat en el present objectiu, sempre ocorre en l'actualitat. Però el pensament té la singularitat que és l'acte constitucional de la ‘realitat subjectiva’ de l'existència humana, això és, els seus continguts donen la forma al passat i al futur, creen la temporalitat i la realitat subjectives, creen el món mental. El present és l'acte de pensar (i de sentir, i d'imaginar, i d'entendre...) en sí mateix; és existir, que no pot ser més que en el present; és allò real, no mental encara, de l'acte psíquic, allò que encara no ha atrapat el pensament perquè encara l'està generant, allò indefinit i inconcebible l'instant mateix que esdevé. La resta, el passat i el futur, al contrari, són idees, són el món subjectiu.
El present és el ‘principi de realitat’, en contraposició al ‘món de les idees’ en el que estenem el passat i el futur dels continguts del pensament.
La realitat dels actes del pensament és terriblement fugissera: pensar no és un pensament ni un coneixement, és l'acció que els produeix, acció que no es pot pensar a sí mateixa, o si no, es torna un pensament i s'esvaeix, fuig de la seva dimensió, perd la naturalesa d'acte, de present objectiu. Pensar és una realitat condemnada a romandre oculta. I el ‘passat’ i el ‘futur’ són la racionalitat, el contingut mental, la possibilitat coneguda, però no ‘real’, només una possibilitat, interpretada, pensada, creguda: inventada, al cap i a la fi. Allunyada de la realitat i ‘falsa’, per tant. Així, el nostre món és fet de realitat oculta i de pensaments falsos... i nosaltres som emplaçats de continu pels continguts del nostre pensament a caure en l'error, una vegada i una altra.
Només si som tocats d'una sensibilitat intel·ligent reeixim a redreçar-nos, tot i que sigui a rampellades d'intuïció, cap a la positivitat empírica de la realitat, en un anar i venir continu entre pensament i realitat. Sense aquesta intel·ligència empírica o sensibilitat a la realitat només resta el desvari continuat dels pensaments elaborats, falsos, de la raó subjectiva i convencional, en l'aparença paradoxal de posseir la veritat absoluta quan més lluny s'està d'ella. És la raó insensible a la realitat, la raó per la raó.
Per què la realitat és la que és? Què sustenta els esdeveniments que es van encadenant, les realitats que es succeeixen? Es demana Alain Finkielkraut. No hi ha manera de saber-ho, contesta. Fins i tot les coses que hem de sebre no les sabem. Els nostres motius, la lògica interna i el significat dels actes? És esgarrifós el que no sabem. Només creiem sebre, però no sabem realment. I no sabem que no sabem. Malgrat volem creure el contrari, no sabem, ni tan sols, què passarà, què pensarem ni què sentirem el moment vinent o d'aquí a una hora. Ni tampoc sabem realment perquè ha passat el que ha passat just ara, o d'una hora ansà, malgrat sempre semblem estar convençuts de saber-ho tot. Els pensaments i coneixements nostres, per ells mateixos, no ens permeten saber-ne gaire coses de la realitat. Al contrari, constitueixen un entramat d'idees i certeses equivocades que veurem que la realitat desmunta una i altra vegada, a poc que les vulguem posar a prova, com suggeria Pla referint-se a les idees de la nostra completa biografia.
La ignorància no és un buit de coneixement, al contrari, és el desvari d'un excés de certeses que cal anar desmuntant, argumenta magníficament Alain Finkielkraut a Un cor intel·ligent. La raó que es justifica a ella mateixa, que per a la seva pervivència ha de desatendre la realitat, la raó que no és sensible, és terrible. I la raó, precisament, té tendència a fer just això, per dissort, a subjectivar-se en excés i a perdre la mesura objectiva, a no qüestionar-se a si mateixa. “Els somnis de la raó produeixen monstres”. L'imperi de la raó esdevé el drama de la raó, on el món es torna al·legoria, un món en el qual les doctrines i els dogmes són més vius que la pròpia vida i les idees substitueixen la realitat. Els conceptes i els noms són més reals i tangibles que els éssers. Correm un vel de textura narrativa sobre les coses, no parem de consumir i de produir històries de continu, de raonar subjectivament i convencional, diu Finkielkraut. Tot el que ocorre ho convertim en paraules, en una trama d'arguments, predeterminats i previsibles. Aixequem un mur de representacions i de pensaments, totalment novel·lesc, que ens separa de la realitat, inclosa la nostra realitat personal. Allò particular, diferent i divers deixa d'importar. Allò concret, la realitat, cada una de les realitats, deixen d'importar. Fins i tot les persones poden deixar d'importar, perquè estan sotmeses a quelcom que importa més, una doctrina política, religiosa, identitària... qualsevol que sigui, que, en lloc d'intentar entreveure com és, dicta com ha de ser el món.
Finkielkraut ho recull d'algunes lectures literàries sensibles i intel·ligents per posar-nos en alerta. Com també ho fa Heidegger des de la filosofia, que desmunta la metafísica com un excés i una desmesura de la raó, a partir de la constatació de la paradoxa que la ‘il·luminació’ mateixa (pensar) no es mostra, en favor de la cosa ‘il·luminada’ (pensament) que sí ho fa, i inscriu així la metafísica i la ontologia dins els fenomens de l'experiència -o de la no experiència- personal, dins el mostrar-se -o no- de les coses: en la dimensió de la manifestabilitat de les coses.

Amb Heidegger, allò metafísic esdevé empíric, una manifestació natural del món, accessible en un grau variable, a vegades amb moltes dificultats però accessible així i tot, no a la raó però sí a l'observació intel·ligent i al mètode de la ciència, que és eminentment empíric.
Tot resultaria més senzill, segurament, si admetéssim que el temps, parlant amb rigor, no existeix, sinó el pensar i el pensament, l'activitat mental i el contingut mental. Les persones som com una mena de màquina que fabrica el seu propi ‘temps’, una màquina posada en el present que crea la il·lusió del passat i del futur, de la causa i de l'efecte. Una mecànica que trama idees sobre el que pot haver passat i el que pot passar, més “lluny” o més “a prop” d'unes marques que posem en el rellotge i el calendari, però que no té gairebé informació del seu propi fer, que no copsa plenament, ni de bon tros, el pensar en sí, l'acte. No capta l'instant precís, ni tampoc, per tant, el devenir dels moments successius, la seva causalitat vertadera. No li és possible conèixer-se ella mateixa a aquesta màquina. El coneixement és el contingut del pensament i no l'acció de pensar; el producte no és mai el procés que el produeix, és alguna cosa diferent, és inevitable. La màquina no pot fer més que desistir d'explicar-se ella mateixa pels mecanismes que realment la conformen, i intentar entendre's i justificar-se pel seu producte, pel que pensa, que només són pensaments, però és el que hi ha. Som una màquina que no s'entén ni es governa a ella mateixa, reconeguem-ho. En tenim la il·lusió de que sí, fins i tot una gran necessitat de creure-ho, una necessitat pràctica i ‘raonable’, però, en el fons, tot es queda en justificacions i excuses, pures idees volubles que no ens donen ni l'enteniment ni el control real de nosaltres mateixos, només la seva fantasia.
Però passa que ens subordinem al que són les nostres idees i els nostres plans. L'home es fa, així, mesura de les coses. I “quant més exclusivament es pren a sí mateix, en quant subjecte, com mesura de les coses, més equivoca la mesura”. En l'agafar-se a allò aparent, en l'anar d'aquí cap a allà entre les idees properes i habituals -l'actitud que Heidegger anomena insistència-  és on radica l'error, en el sentit de vagar sense rumb determinat. Aquest és, precisament, l'origen dels errors que desfiguren, deformen o dissimulen la realitat. La subjectivació de la realitat és la banalització de la realitat. És el posar-li paraules, donar-li “una textura narrativa”, que anomena Finkielkraut, raonar al cap i a la fi.
És un anar perduts, en un temps irreal, en la quotidianitat d'uns coneixements preestablerts, per definició equivocats, que són simple hàbit mental i resposta reflexa, associacions de les idees més habituals, més fàcils, més convencionals i més vulgars. Però l'home s'atén sense remei a les idees; es fa servicial a les idees i s'extravia en elles, cau en l'oblit de l'esdevenir espontani del pensament, tot en la convicció de fer allò autèntic i de mantenir-se en la major coherència amb un mateix. Temeràriament, iguala el seu ser al conjunt d'idees personals, es redueix a elles, i no se n'adona que la veritat pertany a l'àmbit de la realitat i no al del pensament.
La veritat no és un sistema de proposicions que es pugui invocar. No és una formalitat. Són el present i la realitat (els esdeveniments) els portadors de la veritat, perquè apareix en el moment que ells es mostren, existeix en ells. La veritat no pot ser mai un judici de correcció que facem de l'esdevenir en base a unes idees predefinides, perquè, si ho forcem així, tard o d'hora, contra la pròpia naturalesa, desatenem per complet l'esdevenir objectiu de la realitat, i oblidem, deformem i destruïm la veritat.

Gràcies Alain.

Entrades populars d'aquest blog

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …

A Milet com a Mallorca: aire, núvol, aigua, terra i pedra.

El milesiAnaxímenes va dir que la naturalesa subjacent és una, infinita i determinada, i la va anomenar aire; es diferencia en les substàncies particulars per rarefacció i condensació. En fer-se més subtil es converteix en foc, en condensar-se en vent, després en núvol, més condensat encara en aigua, terra i pedra; les altres coses es produeixen a partir d’aquestes” (Simplici, Física, 24, 25-26)

“...Anaxímenes atribuí totes les causes de les coses a l’aire infinit i no negà els déus ni es callà respecte a ells; no cregué, però, que l’aire fos produït per ells, sinó que ells mateixos naixeren de l’aire” (Sant Agustí, La ciutat de Déu,VIII, II.)

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…