La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,
Em resulta més entenedor que mai que la consciència, el pensament, la voluntat, la moralitat, l'espiritualitat... són simples fenòmens empírics que no haurien de suposar cap tipus de problema a la ciència positiva. És cert que per alguna raó estranya el positivisme científic s'ha concebut generalment com quelcom totalment antagònic de l'estudi de la fe, de l'espiritualitat i de les sensibilitats de l'ànima humana en general. Però, és que no són fenòmens pscicològics com qualssevols altres? Per què no ha de poder la ciència accedir al seu estudi? És que no són fets objectius d'experiència? L'espiritualitat, és un fet, es manifesta en experiències subjectives (totes les manifestacions psicològiques són subjectives) que poden ser perfectament objecte d'estudi científic, com qualsevol conducta humana. Es tracta d'experiències personals, perceptibles, reals, en sí mateixes alienes als dogmes de les religions. D'entrada ens semblarà paradox