Passa al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,

Tenir experiències, fer experiments.


Em resulta més entenedor que mai que la consciència, el pensament, la voluntat, la moralitat, l'espiritualitat... són simples fenòmens empírics que no haurien de suposar cap tipus de problema a la ciència positiva. És cert que per alguna raó estranya el positivisme científic s'ha concebut generalment com quelcom totalment antagònic de l'estudi de la fe, de l'espiritualitat i de les sensibilitats de l'ànima humana en general. Però, és que no són fenòmens pscicològics com qualssevols altres? Per què no ha de poder la ciència accedir al seu estudi? És que no són fets objectius d'experiència?
L'espiritualitat, és un fet, es manifesta en experiències subjectives (totes les manifestacions psicològiques són subjectives) que poden ser perfectament objecte d'estudi científic, com qualsevol conducta humana. Es tracta d'experiències personals, perceptibles, reals, en sí mateixes alienes als dogmes de les religions.
D'entrada ens semblarà paradoxal, però la ciència i la religió en el fons comparteixen el mateix objectiu: conèixer la veritat, entendre el funcionament de la realitat. Senzillament. La matèria primera de la investigació científica són les 'experiències empíriques', les quals són esdeveniments d'experiència personal igualment, com qualssevols altres, i com ho són, com no, les vivències espirituals o religioses. Els científics simplement creen unes condicions específiques, controlades, de laboratori per poder experimentar, en el sentit més ample de la paraula, esdeveniments que no es donen de manera habitual en la vida quotidiana. Del que es tracta en ciència és de crear les condicions necessàries per a que les persones que investiguen puguin experimentar fenòmens nous. Es tracta de fer experiments per tenir experiències, de compondre certes condicions per tenir una experiència personal d'apercepció de la realitat, com la tenim en qualsevol vivència psicològica quotidiana en qualsevol moment, o també en una vivència espiritual o emocional o estètica o poètica...
Ciència i religió són (o haurien de ser) alguna cosa molt semblant, si no una mateixa cosa. Joan Mascaró ho deia de manera directa i entenedora:

'L'experiència espiritual, com els experiments científics, està basada en l'observació dels fets.'
'Hi ha observació interior i experiment i observació exterior i experiment. De la primera ve la poesia, la visió espiritual i tots els valors humans; de la segona, la ciència i la tecnologia.'
'Si la ciència és una, la religió ha d'ésser una. La Ciència es basa en l'experiment, la religió s'hauria de basar en l'experiència.'
'És l'experiència allò que importa, no el concepte.'
'La pura consciència no s'hauria de veure afectada per l'experiència: hauria d'observar l'experiència.'

Religió i ciència, en el fons, comparteixen objectiu i mètode: l'observació dels fets de l'experiència empírica. La diferència entre religió i ciència és 'només' de perspectiva, i és que la religió té una visió global de la naturalesa com un tot (que correspon a la idea de Déu), mentre que la ciència té una visió parcial de les parts constituents de la naturalesa. Així la religió ha de recorrer a l'observació contemplativa i a la imaginació per poder abarcar el tot, sense poder entrar a raonar ni entendre els elements discrets; mentre que la ciència recorre al pensament i a l'observació analítica dels elements aïllats d'un tot complex molt difícil d'englobar element per element. La religió necessita la imaginació per mantenir l'articulació global, necessita la fe, la confiança en que les coses són o poden ser d'una determinada manera, perquè no pot observar o certificar element per element, a diferència de la ciència. El problema de la religió és que no arriba a entrar a fons en matèria de cap mena per poder matenir la visió del tot, no intel·ligeix en profunditat cap aspecte concret de la naturalesa, ha de conformar-se molt sovint amb la fe; mentre que el problema de la ciència és que no arriba a apreciar quasi mai la realitat completa, el vertader funcionament de la realitat, que es manté ocult, perquè analitza a fons elements però no és capaç d'articular-los entre sí. La veritat, o allò significatiu de la veritat, allò que és rellevant per a les persones, queda fora de l'abast de la ciència normalment.

Diu Mascaró:

'La vida defuig el microscopi i el telescopi.'
'L'apariència és el món visible, la realitat és el món invisible.'
'La imaginació omple les coses visibles amb un alt significat invisible.'
'Quan veus els molts oblides el Tot.'
'Déu és el Tot.'
'El món del poeta i del pintor és més real que l'objecte de la ciència física.'
'El poeta veu les paraules en contemplació, no en el mer pensament.'
'L'art és un mode de contemplació.'
'La intel·ligència tracta amb les coses materials. És molt important en ciència, però no pot tractar amb els valors espirituals i la seva poesia.'
'Analitzar el tot en les seves parts constituents és útil; però què me'n deis de la contemplació del tot? Ja que el tot és molt més que les seves parts i el tot no pot ésser comprès per anàlisi, sinó per síntesi, la síntesi de la contemplació. La contemplació és més enllà del pensament.'

L'important és conèixer la veritat, entendre el funcionament de la realitat, ja sigui per la via de la ciència o la de la religió, és indiferent. El debat d'una via contra l'altra és completament estéril. L'únic que ens pot aportar llibertat i felicitat és el coneixement empíric del món, amb les úniques eines de l'observació, el pensament i la imaginació, independentment del marc en què s'utilitzin. El que cal és anar sempre més enllà, descobrir, seguir aprenent... La resta és estancament, paraules buides, dogma.
El coneixement, que consisteix en captar l'ordre de la natura i del seu devenir, és el que ens fa lliures. Captar la intel·ligència o logos que hi ha a la natura és com captar Déu. La llibertat i la felicitat de les persones rau justament en això, en entendre el món.

'El pensament ha de tenir llibertat per pensar. Però només hi ha llibertat en la veritat. No som lliures de pensar que 2 + 2 = 5! Si ho feim no som lliures: som en l’esclavatge de l’error.' (2)
'Ets lliure de tocar al piano notes equivocades, però això no produirà música. La llibertat per fer música ve de tocar les notes correctes.'
'No som lliures de veure el sol si tancam els ulls.'
'Només quan la corda de l'arpa està sotmesa a regles fixes aconsegueix la llibertat de la música.'
'La tasca de l'home a la terra és aprendre a llegir i escriure: a llegir la vida i escriure la vida.'
'Només hi ha una Veritat a l'univers. La ciència és una i la religió és una, però hi ha moltes falses religions.'
'El món necessita una nova religió, una nova filosofia de la vida lliure del dogmatisme de la ciència i de la tecnologia i lliure del dogmatisme de la religió organitzada.'

El camí vertader no és la ciència ni és la religió per elles mateixes, sinó una harmonia entre l'observació i la imaginació, una reciprocitat entre totes dues. És el camí de l'observació dirigida per la imaginació, i alhora de la imaginació controlada per l'observació. És el camí de la realitat empírica, de la veritat que s'alimenta de la realitat. De la descoberta. De la imaginació que planteja noves possibilitats més enllà del pensament, però que a la vegada el pensament verifica la seva realitat.

'Només la raó i la imaginació espiritual totes dues juntes poden fer l’home autosuficient: la raó i el Déu que ens ha donat la raó.'
'Les idees vénen de la imaginació.'
'El que importa és una experiència interior comprovada per la saviesa de la raó.'
'L'aprehensió real de la suprema veritat és a l'abast de tots el homes.'
'Les grans coses són més enllà de les paraules i les coses insignificants s'haurien de resoldre amb poques paraules.'

Les paraules per elles mateixes no són portadores de la raó. La raó rau en la veritat, i la veritat en la realitat. Del que es tracta, aleshores, és de fer ciència, però ciència empírica de les coses que realment importen a les persones.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,

El devenir de la raó

Qui fa que la ment se’n vagi tan lluny? Qui fa que la vida comenci el seu viatge? Qui ens impel·leix a expressar aquestes paraules? Allò que no es pot dir amb paraules, però fa que les paraules es diguin. Sàpigues que és Brahman, l’Esperit; i no això que la gent adora aquí. Allò que no es pot pensar amb la ment, però fa que la ment pugui pensar. Sàpigues que és Brahman, l’Esperit; i no això que la gent adora aquí. (Upanishad Kena) Brahman, l’Esperit, és el flux de coneixement, el logos, el devenir de la raó -tot i que no es redueix a ells-. La raó és allò més elevat que ens ve donat, és el “tot” per a nosaltres, o l’u (és equiparable a Déu) és el que ens salvarà, o el que ens perdrà, perquè molt sovint no la sabem veure a la raó, no la distingim com allò màximament important, i les religions, dissortadament, a vegades acaben perdent el camí i adorant altres coses distintes. La raó “il·lumina”, però paradoxalment és mala de veure. Sempre està rere l’experiència i rere

Sobre el temps

El temps no és lineal. No és la repetició de res constant. Cada moment és diferent de l'anterior. I són diferents perquè les condicions del cos, que són les que donen la cadència de la nostra existència, també ho són: varien en el temps. El recompte mecànic dels rellotges no té res a veure amb les duracions i successions de l'experiència personal. Els rellotges sumen unitats constants sense entitat. Els segons, els minuts, les hores. Un simple comptar: un, dos, tres, quatre, cinc, sis... Anar sumant una unitat cada vegada d'alguna cosa que no té realitat: set, vuit, nou... Un metratge lineal i buit que emprovem als esdeveniments i experiències per mirar d'encabir l'existència en una extensió anàloga a l'espai, segurament per la il·lusió de marcar el que sentim, el que pensem (el vertader ‘temps real’, que es fet de moments) amb unes senyes que, tal vegada, pogueren contenir la nostra vida. Una il·lusió atiada per la seva permanent insatisfacció. El temps