Passa al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,

Ibn Arabí, l'encastador de savieses.

Ibn Arabí, a l'inici de Els encasts de les savieses, explica que en un somni que va tenir a la ciutat de Damasc l'any 627 se li aparegué l'enviat de Déu, qui va ser qui li encomanà que transmetés als homes els continguts d'aquesta obra.
Així ho va fer, diu, amb una gran cura de no afegir ni llevar res a les paraules de l'Altíssim, a qui li demanà la gràcia de 'treure una inspiració transcendent i un buf espiritual de l'interior de la seva ànima per preservar tot el que escriguessin els seus dits, el que expressés la seva llengua i guardés el seu cor', de manera que ell fos, com a bon sufí, vertaderament 'un simple intèrpret, i no algú que decideix'.

La fita del llibre és molt elevada, és ni més ni menys que la d'articular i 'encastar' els discursos dels grans mestres, que tendrien formes aparentment diferents però que compartirien les línies principals d'una estructura subjacent única, l'encaix de la qual li és revelat a ell directament per la divinitat. 
Deu és tan gran, explica al primer capítol, dedicat al verb d'Adam, que no se'l pot percebre en la seva totalitat. És inaprehensible per ell mateix. Necessitem alguna mena de 'receptacle' que contengui o reflecteixi algun element discret de la seva acció per a que el nostre enteniment pugui concebre Déu. A Déu no se l'ha de confondre amb la naturalesa, senyala, perquè la naturalesa, per ella sola, tot i que és immensa i és creada per Déu, no disposa d'esperit. Hi ha d'haver, afegits a la naturalesa, 'receptacles de la insuflació o buf de l'esperit' per parlar de divinitat. 
Per a que existeixi el món per a nosaltres la nostra ment l'ha de percebre. La naturalesa en sí és com morta, si no hi ha alguna apercepció per part nostra, perquè allò diví, o allò que es manifesta de la divinitat, és justament la nostra ment. Ella és el receptacle que rep la 'manifestació divina permanent'. La naturalesa per ella sola, sense nosaltres, és naturalesa inert. És la nostra intel·ligència la que ordena la naturalesa en la nostra ment i la que manifesta, en aquesta acció d’ordenar, la divinitat. És ella la que crea el ‘logos’. 
La nostra ment té ‘àngels’, o rep ‘àngels’, escriu Arabí. Els àngels són parts constituents i facultats de l'Univers, a la vegada que facultats espirituals i sensibles de l'home, ordenades segons una certa jerarquia 'divina', que va des de la apercepció de la veritat absoluta més propera a Déu (l'intel·lecte) fins a la realitat empírica o sensorial més allunyada de les facultats superiors i de la divinitat.
Una naturalesa d’aquesta mena, que unifica el nostre món interior amb el món exterior, ens resulta certament mala d’entendre. 'El nostre intel·lecte no pot comprendre tot això per la via de l'especulació racional. Una comprensió d'aquest tipus no es produeix més que per mitjà d'una intuïció divina que permeti conèixer l'origen de les formes de l'univers, que són els receptacles dels esperits que les regeixen'.

La nostra ment és ‘el receptacle’ de Déu, i les nostres idees o pensaments (que formen la ment) són ‘els receptacles’ (en plural) dels àngels o esperits de Déu. A cada idea li correspon una ‘forma’, i a aquella energia que la genera o li dóna vida se li diu ‘àngel’ o esperit. Les ‘formes’ de l'univers són els conceptes, són els continguts que agafen els esperits en la nostra ment, són les idees.El nostre ser és 'home' i a la vegada és 'representant de Déu', diu Arabí. 

Hi ha una manifestació de Déu en tota la creació. Ell és l'exterior de tot el que és comprès i, a la vegada, és l'interior que comprèn, però que s'escapa a la comprensió de si mateix (senyala al capítol 3, dedicat al verb de Noé). Home i Déu estan lligats de manera molt íntima. El coneixement de Déu està unit al coneixement d'un mateix. 'El que es coneix a sí mateix coneix el seu Senyor', que deia el profeta, recull Arabí. O com diu l'Alcorà, i que també recull: 'Els farem veure els nostres signes en els horitzons (l'exterior) i en les seves pròpies ànimes (l'interior) fins que sigui evident per a ells que Ell és Déu'.
I senyala: 'tu ets la forma de Déu i Déu és el teu esperit. La definició de l'home comprèn el que és exterior i el que és interior: si l'esperit cessa de governar la forma, el que resta d'aquesta no és un home, malgrat es digui d'ella la forma d'un 'home', només se la designa amb el nom d'home de manera metafòrica, no segons la vertadera realitat'.


Déu és la nostra intel·ligència, és allò més elevat de l’ànima humana, allò que Noé diu que el cel enviarà sobre els homes de manera abundant, que no és la pluja literal ni un diluvi, interpreta Arabí, sinó que la gràcia i la riquesa de Déu, el seu gran regal, consisteix en el fet 'que podem veure la nostra pròpia forma en Ell'. I afegeix: 'perquè aquell que imagina que El veu (com una cosa separada de l'home) no té el coneixement. El gnòstic és aquell que sap que és a sí mateix a qui veu; això és el que diferencia els homes en ignorants i savis'. 

'Déu no obre la visió de tots els sers que formen part del món per fer-los veure la realitat tal qual és; simplement alguns posseeixen la ciència, mentre que altres són ignorants. Déu no ha volgut, no ens ha guiat a tots', escriu en el capítol 5, referit a Abraham.
Aquest és en veritat un coneixement molt difícil d'assolir, perquè 'la ciència no té un efecte sobre el seu objecte, que ets tu i els teus estats passatgers. Al contrari, és el seu objecte qui té un efecte sobre ella i qui li comunica el que li pertany. És el pensament qui condueix la ciència. El discurs diví té en compte la comprensió d'aquells als que es dirigeix, s'adapta a la seva raó i s'expressa en ella'. La ciència i la divinitat s’expressen individualment en la comprensió i intel·ligència de cadascú. Molt difícilment es pot captar, per tant, el discurs més enllà de la raó que cadascú té. Pocs són els que tenen una tal intuïció.

Certament no hi ha cap persona que no tingui una dimensió espiritual, i que no sigui objecte de la ciència divina, diu l'Alcorà. Tothom té una realitat pròpia. 'Per la teva existència personal ja manifestes una realitat pròpia. Fins i tot si es manté que la teva realitat pertany a Déu i no a tu, és també a tu a qui pertany la realitat divina. El ser dotat de realitat actual ets tu. Malgrat la realitat sigui operada per Déu, li retorna a Ell quan actua sobre tu. Només tu mereixes la lloança, només tu mereixes la censura. Ets tu qui constitueix el seu aliment i és Ell qui constitueix el teu aliment: la teva pròpia determinació El determina. Només que ets tu qui està sotmès a la Llei, i és Ell qui t'hi ha sotmès'.

Al final del capítol cinquè s'expressa amb aquests versos:


'Som per a Ell, com ho mostren

les nostres proves, i som per a nosaltres.
Ell no posseeix més que el meu Ser.
Estam en Ell i som per a nosaltres.
Tinc dos rostres: Ell i jo.
No ni ha Jo en mi.
Però és en mi el lloc on es manifesta:
som per a Ell un recipient.'

Diu Arabí en el capítol novè, referit al verb de Josep, que el nostre món és 'el món d'allò imaginable', això és, que és un món purament mental. No tenim accés, diu, al món estrictament real, de la naturalesa en sí, que és inert i mancat d’ànima, estrany al nostre enteniment i a la nostra vida.
Recull el que l'enviat de Déu va dir a Aisha: 'En veritat, els homes dormen, i quan moren, desperten'. Vivim en la imaginació i el somni...

Vivim en el món de l'imaginable. Això és, imaginem no realitats sinó possibilitats, les quals creiem que poden ser reals, però no són la realitat, alerta! Són només pensaments. Les nostres vivències i experiències requereixen ser interpretades, necessiten una interpretació correcta i intel·ligent per no perdre'ns en la nostra vida personal i les nostres fantasies, lluny del discurs diví de la intel·ligència. 
S'ha d'acceptar, primer de tot, segons Arabí, que 'no es coneix del món més que el que es coneix de les ombres, i s'ignora de Déu el que s'ignora de la Personalitat divina que produeix aquesta ombra a l'origen de totes les demés. En tant que el món és una ombra que pertany a Déu, és conegut; però en tant que s'ignora el que l'ombra conté de la 'forma' (idea) vertadera de la persona que la produeix, s'ignora a Déu. És per això que diem que coneixem a Déu sota un aspecte i l’ignorem sota altre'. 
'El món és il·lusori perquè està desproveït en ell mateix d'una realitat vertadera. Vivim en un món d'imaginació, perquè ens imaginem que el món és una realitat sobreafegida, autònoma i exterior a Déu, quan no és així. No veiem que l'ombra, en el domini sensible, es manté unida a la persona que la produeix, i és impossible separar-la d'ella, perquè és impossible separar una cosa de sí mateixa'. 
I resol: 'Aprèn a reconèixer el teu ser, qui ets tu. El que és el teu vertader Jo, quina és la teva afinitat amb Déu, per què ets Déu i per què ets món'.

Ibn 'Arabî: Los engarces de las sabidurías. Traducción, edición y notas de Andrés Guijarro. Edaf. Madrid. 2009




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,

El devenir de la raó

Qui fa que la ment se’n vagi tan lluny? Qui fa que la vida comenci el seu viatge? Qui ens impel·leix a expressar aquestes paraules? Allò que no es pot dir amb paraules, però fa que les paraules es diguin. Sàpigues que és Brahman, l’Esperit; i no això que la gent adora aquí. Allò que no es pot pensar amb la ment, però fa que la ment pugui pensar. Sàpigues que és Brahman, l’Esperit; i no això que la gent adora aquí. (Upanishad Kena) Brahman, l’Esperit, és el flux de coneixement, el logos, el devenir de la raó -tot i que no es redueix a ells-. La raó és allò més elevat que ens ve donat, és el “tot” per a nosaltres, o l’u (és equiparable a Déu) és el que ens salvarà, o el que ens perdrà, perquè molt sovint no la sabem veure a la raó, no la distingim com allò màximament important, i les religions, dissortadament, a vegades acaben perdent el camí i adorant altres coses distintes. La raó “il·lumina”, però paradoxalment és mala de veure. Sempre està rere l’experiència i rere

Sobre el temps

El temps no és lineal. No és la repetició de res constant. Cada moment és diferent de l'anterior. I són diferents perquè les condicions del cos, que són les que donen la cadència de la nostra existència, també ho són: varien en el temps. El recompte mecànic dels rellotges no té res a veure amb les duracions i successions de l'experiència personal. Els rellotges sumen unitats constants sense entitat. Els segons, els minuts, les hores. Un simple comptar: un, dos, tres, quatre, cinc, sis... Anar sumant una unitat cada vegada d'alguna cosa que no té realitat: set, vuit, nou... Un metratge lineal i buit que emprovem als esdeveniments i experiències per mirar d'encabir l'existència en una extensió anàloga a l'espai, segurament per la il·lusió de marcar el que sentim, el que pensem (el vertader ‘temps real’, que es fet de moments) amb unes senyes que, tal vegada, pogueren contenir la nostra vida. Una il·lusió atiada per la seva permanent insatisfacció. El temps