Ibn Arabí, l'encastador de savieses (II).

Dèiem en l'escrit anterior que per a Ibn Arabí tot és imaginació, que vivim en un món d'imaginació, que el món físic ens és aliè, com ens ho és la vertadera realitat (la veritat, Déu) i que la nostra 'realitat personal' és purament mental. Ens movem en un món psicològic, el món dels noms que posam a les coses, no en el món de les coses en sí.

“Has de saber que tu ets imaginació, i que tot el que perceps i del que dius 'això no sóc jo' és (també) imaginació. La realitat nostra, personal, en la seva totalitat és una imaginació dins una imaginació. En canvi, la vertadera realitat, la veritat, és Déu considerat en la seva essència i en el seu ser, no sota el punt de vista dels seus noms.”

“Déu és com la llum que un cristall vela a la mirada i tenyeix del seu propi color: incolor per sí mateix, se't presenta colorejat per il·lustrar el que és la teva realitat quan se la compara amb el teu Senyor. Si dius que la llum és verda perquè el cristall és d'aquest color, dius la veritat i els sentits en donen testimoni a favor teu. Si dius que no és verda ni posseeix cap color, seguint el que t'indica el sentit comú, estàs dient igualment la veritat i amb això dones testimoni de l'evidència d'un intel·lecte sà.”

El cristall és la persona i el seus coneixements i condicionaments. Cada persona tenyeix amb la seva experiència personal la llum pura de l'intel·lecte. Un cristall i una personalitat opacs donen un color intens que tot ho tenyeix, una manera monocromàtica de veure el món. Un cristall (una personalitat) més transparent és més lluminós i mostra millor les formes del món en la seva diversitat de tons, revela millor la realitat i les 'formes' de Déu, la manifestació de Déu en l'intel·lecte és més gran.

Aquest Déu que és intel·ligència pura (és 'la veritat') prové del cel, diu Arabí, però és amb nosaltres allà on nosaltres som, perquè nosaltres som la seva manifestació. Ell és la nostra essència, la nostra intel·ligència. És allò que ordena i governa l'univers que percebem. “Ell descendeix fins el cel d'aquest món inferior. És en el cel, és en la terra, és amb nosaltres allà on nosaltres som, i ens fa saber que ell és la nostra pròpia essència, essent a la vegada éssers limitats. (...) L'univers és la seva forma i ell és l'esperit de l'univers, el qui governa.”

“Ell és l'ésser complet,

i és l'únic.

El meu ésser es realitza pel seu ésser,

per això dic 'és alimentat'.

La meva existència és el seu aliment,

mentre que nosaltres som alimentats per ell.”

Aquesta unitat divina de la intel·ligència amb Déu, de l'intel·lecte amb l'univers, lluny de ser estàtica és dinàmica, és mou, fluctua de continu, 'respira'. És una ‘pressió’ o buf que produeix diversitat i variabilitat en les formes o idees, això és, vida mental:

“Per posar fi a aquesta 'opressió' inherent a la unitat divina, en tant que essència de les coses, Ell 'ha respirat'. Ell mateix ha atribuït els alens a l'infinitament misericordiós, perquè és aquest qui atorga misericòrdia als atributs divins que cerquen manifestar les formes del món, de les que diem que són l'exterior de Déu pel fet que ell és l'exterior, igual que ell és l'interior.”

“Déu es desplaça en les formes.”

“(Déu) dóna vida a les formes en el buf i pel poder dels atributs expressat pels noms i manifestat per les formes.”

Déu s'expressa en l'enteniment, és l'alè o buf que insufla de vida els atributs que els noms expressen i que les idees (les 'formes') manifesten. És una relació dinàmica, 'respiratòria', entre la informació i la vida.

Déu és tan gran que cap religió l'explica suficientment, ni cap credo està per damunt dels altres, perquè tots estan lluny de fer-lo entenedor. La comprensió de Déu és un fenomen tan immens que cap ciència ni cap credo li donen abast, i, en intentar explicar-lo, acaben distorsionant la seva realitat. “Ves alerta de no unir-te a un credo particular renegant de la resta, perquè perdràs un bé immens. Més encara: perdràs la ciència de la veritat tal qual és. Que la teva ànima sigui la substància de les formes de totes les creences, perquè Déu Altíssim és massa gran i massa immens per estar tancat en un credo amb exclusió dels altres.”

Les religions acostumen a confondre les causes amb els efectes, qüestió amb la qual la ciència és més curosa, per fortuna. És veritat que Déu s'expressa en el cor de les persones en forma de misericòrdia, tal com diuen les religions, però Déu no és la misericòrdia, no la hi hem de confondre. El cor conté Déu però Déu és molt més gran que el que hi expressa. Déu és l'agent, no el resultat, és l'origen de l'acció en el cor de les persones i no un objecte que en resulta.

Diu Arabí en el capítol 12: “Has de saber que el cor ve de la misericòrdia de Déu, però és més gran que ella, perquè conté a Déu, mentre que la seva misericòrdia no el conté. Almenys aquesta és la interpretació que implica el llenguatge del vulg, que afirma que Déu és l'agent i no l'objecte de la misericòrdia, i que aquesta no pot aplicar-se-li.”

Déu es manifesta en el cor de les persones per mitjà d'un buf o alè. Déu 'respira' en el nostre cor. El mecanisme 'científic' d'aquesta acció no el descriu Arabí, només notifica reiteradament el fet al llarg de tot el llibre. A l'inici d'aquest capítol, per exemple, escriu: “Déu ha sigut descrit com el propietari del buf...” “El primer aspecte al qual ha concedit un consol per mitjà del Seu Alè, atribuit a l'Infinitament Misericordiós, és precisament el Senyoriu diví.”

Déu no és cap criatura sinó que és el fenomen que consisteix en la manifestació de les formes del món en el nostre cor i la nostra ment per mitjà del 'buf'. D'alguna manera, Déu es correspon amb l'organització del nostre psiquisme (i les seves limitacions). Revela el món, perquè agafa totes les 'formes' del món, unifica tot el que és pensable o imaginable. Tota 'forma' és part de Déu. Déu unifica tot el món (el Tot) en el seu concepte de sí mateix (l'Ú). Com que Déu és tot, quan se'l percep no es pot percebre res més, perquè no hi ha res més que percebre (no hi ha res que sigui més que el tot, ni hi ha més món que tot el món). “Has de saber també que Déu altíssim, com s'ha dit en el Sahîh, canvia de formes en la seva manifestació, i que, quan el cor el reté, no reté amb ell a cap criatura. El sentit d'això és que el cor, quan mira a Déu en el moment en que ell se li manifesta, no pot mirar res més.” ...Si perceps les raons de Déu, quines altres raons poden cridar la teva atenció? suggereix Arabí. Si concebs la manera com funciona el món vertaderament, què més et pot interessar?

El nostre cor i el nostre psiquisme reprodueixen literalment les diferents formes (idees) del món amb les quals es manifesta Déu. “En tant que Déu es diferencia en la seva manifestació en les formes, el cor s'eixampla i s'encongeix necessàriament a la mida de la forma en la qual la manifestació divina s'opera, sense sobrepassarla en res. Al contrari, té exactament la seva mida i la seva forma: rodona si l'encast és rodó; quadrada, haxagonal, octogonal, etcétera, si l'encast té qualsevol d'aquestes formes. El seu emplaçament en l'anell no té cap altre forma més que aquella que li és semblant.”

Però això ocorre de manera velada. L'ànima de les persones només contempla la idea de Déu en la seva personal professió de fe. El Déu que veiem és el Déu en el que creiem ('el Déu de les creences'). La vertadera acció de Déu resulta invisible a la nostra ànima perquè és l'acció de la nostra pròpia ànima.

Els moviments de Déu són els mateixos que els moviments de la nostra ànima, de manera que no detectem cap moviment extern a nosaltres mateixos. És invisible.

“Déu es manifesta de dues maneres: una invisible i una visible. Segons la manifestació invisible, Déu confereix al cor la seva predisposició, i aquesta és la manifestació essencial la naturalesa de la qual és el misteri, és l'essència. Quan el cor ha adquirit aquesta predisposició, Déu se li manifesta de mode visible: el cor el veu i ell apareix aleshores sota la forma en la que se li ha manifestat. Ell aixeca el vel que el separa del seu servidor, de mode que aquest el veu en la forma de la seva professió de fe. (...) L'ull no pot veure més que el 'Déu de les creences'.”

Segons aquests dos modes de manifestació de Déu, existeixen conseqüentment dos modes de creure en Déu: com a agent i com a idea. “Aquesta diferenciació dels credos és evident. Qui condiciona a Déu (amb les seves creences) el reconeix quan es manifesta sota aquest condicionament, però el desconeix sota cap altre aspecte. En canvi, qui el declara absolut i incondicionat no el desconeix mai, sinó que el reconeix en totes les formes sota les que es diversifica. Ell confereix la mesura de la forma en la que se li ha manifestat, indefinidament, perquè les formes de la manifestació divina no tenen límit.”

Les 'formes' de Déu, el 'coneixement' dels fenomens del món, no tenen límit, no acaben mai i sempre desitjam assolir-ne més (Déu com a agent del coneixement). El mateix succeeix amb el coneixement de Déu (Déu com a objecte del coneixement). “El coneixement de Déu, com tot el coneixement, no té, per al gnòstic, cap límit on hagi d'acabar. Al contrari, inclús essent un gnòstic, aquest reclama en tot moment un augment d'aquesta ciència: 'Senyor, augmenta'm la Ciència! Senyor, augmenta'm la Ciència! Senyor, augmenta'm la Ciència!' diu l'Alcorà (20, 114).”

L'intel·lecte sol, però, tendeix a simplificar i unificar, redueix la realitat per mirar fer-la assequible a les nostres idees preconcebudes i crea un miratge de control, distorsiona la realitat. L'intel·lecte treballa per convertir-ho tot en objecte de coneixement. La divinitat i les formes del món són, al contrari, infinites i, per tant, impredictibles. És al cor, aleshores, a qui correspon gestionar el nostre coneixement de les infinites formes del món i mantenir obert al món el nostre intel·lecte. La crida de Déu és als qui tenen cor, no als qui tenen només intel·ligència. “L'intel·lecte condiciona i redueix la manifestació (de Déu i del món) a una qualificació única, la qual cosa és contrària a la vertadera realitat. No es tracta d'una crida per als que estan dotats d'intel·lecte, per als que professen credos, per als que es declaren incrèduls els uns als altres i es maldiuen.” Diu Arabí.

I segueix. “La divinitat professada per l'un no té cap poder sobre la professada per l'altre. El que s'atén a un credo defensa la seva concepció de la Divinitat i rebutja qualsevol altra, però el que conté el seu credo no li és de cap ajud i roman sense efecte i careix d'efecte sobre el credo del que s'oposa a ell. De la mateixa manera, aquest oponent no ha d'esperar cap ajud de la Divinitat present en el seu propi credo: no té defensors. Déu ha negat que les Divinitats de les creences puguin servir de cap ajud quan són considerades separadament. El que obté auxili és la Síntesi, i el que auxilia és la Síntesi...”

“Per això l'Alcorà diu 'hi ha una crida per al que està dotat de cor' (50, 37), perquè el cor adquireix la ciència dels canvis de Déu en les formes essencials, gràcies als canvis que s'operen en les formes aparents. És a partir de 'sí mateix' (la persona) com es coneix a 'Sí mateix' (la divinitat), perquè ell mateix (la persona) no és altre que l'Essència de Déu.”

Més enllà del que un pensa o creu, la realitat és el que és. Més enllà de la idea de Déu que cadascú té, Déu existeix i actua en 'el nostre cor', i existeix i actua amb autonomia del continguts d'aquests pensaments, però no de l'acte de pensar en sí, que és una cosa diferent. Déu actua en els canvis de la nostra ànima i en la diversificació i variació dels nostres pensaments, en la nostra ment que 'produeix' pensaments diversos en el temps. “Res pot existir en l'univers que sigui distint de l'essència de Déu: Ell és el gnòstic, El que sap, El que es reconeix en tal forma, i Ell és també el que no ho és, el que no sap, que no es reconeix en tal altra forma. Ves aquí el que es otorgat al que coneix Déu per mitjà de la manifestació i de la contemplació del Ser sintètic. Les seves paraules 'per al que estigui dotat d'un cor' aludeixen al que es diversifica en els canvis.”

Déu actua en les 'professions de fe' de totes les persones, es manifesta en elles, en totes, per molt diferents que siguin, precisament perquè són resultat de les accions del variable pensament, en el qual la divinitat vertadera actua. Tots els credos són una manifestació de Déu i, per aquest precís motiu, no n'hi ha que ho siguin més que els altres, a la vegada que tots són incomplets.

“Aquesta ciència és atribuida especialment a Shu'ayb (Jetro) amb motiu del 'moviment en totes les direccions', les ramificacions del qual són innumerables. Cada professió de fe és una, i totes elles són ramificacions.

(...) Quan s'aixequi el vel, cada un coneixerà una revelació conforme al seu credo. Pot ocórrer, però, que aqueixa revelació difereixi pel que fa a la decisió divina, conforme a les seves paraules: 'I els mostrarà de part de Déu el que no havien previst'.

(...) Tractant-se de l'Essència, alguns servidors decreten en les seves professions de fe que Déu és d'una manera o de l'altra. Quan desapareixi el vel, veuran la vertadera forma del seu credo. El que havien aconseguit lligar d'aquesta manera serà deslligat. El credo desapareixerà i donarà lloc a una ciència obtinguda per una contemplació directa. Quan la mirada hagi tornat penetrant, mai més tornarà a ser débil. La diversitat de les manifestacions en les formes farà que aquests servidors vegin aparèixer llavors allò que diferirà del seu credo, perquè les manifestacions de Déu mai es repeteixen, de mode que el versicle que diu: 'els apareixerà de part de Déu (al respecte de l'Essència) allò que ells no havien previst', es verifica també a propòsit d'aquesta.”

“Aquesta progressió constant és una de les coses més estranyes de les que l'home no té consciència a causa del vel subtil i lleuger i de la semblança enganyosa de les formes successives. Efectivament, l'home ordinari no és conscient de la permanent Manifestació de Déu que assegura la renovació de la Creació a cada instant. Això apareix, per exemple, en les paraules de l'Altíssim: 'quan els sigui donada una forma similar' (Alcorà 2, 25). No obstant, l'una no és l'altra. Per al gnòstic que sap que són similars, dues coses similars són necessàriament distintes.

(...) Que hermós és el que Déu Altíssim ha dit al respecte del món i de les seves transformacions a cada alè! Ell està en una nova creació en el si del Ser únic. Ha dit d'alguns (i això val per a la major part del món): 'estan en la confusió del fet d'una nova creació' (Alcorà 50, 15), de mode que no tenen coneixement de la renovació de l'existència a cada alè.

(...) Ignoren que el món sencer no és més que una reunió d'accidents i que, per conseqüència, es modifica constantment, ja que l'accident no pot subsistir per sí mateix en dos instants successius.

(...) Hauríem de concluïr, del que diuen, que allò que no pot subsistir en dos instants successius subsisteix en dos instants successius i fins i tot més, i que allò que no pot subsistir per sí mateix s'ha convertit en allò que pot subsistir per sí mateix. No se n'adonen de les seves contradiccions. En veritat són aquells 'que estan en la confusió del fet d'una creació nova'.

(...) En quant a les persones que assoleixen la revelació intuitiva, sí que veuen que Déu es manifesta a cada alè, i que les manifestacions divines no es repeteixen mai. Veuen així, per contemplació directa, que tota manifestació aporta una creació nova i que en desapareix una altra. Aquesta desaparició no és altra que l'extinció de la vigent en el moment que la manifestació (nova) de Déu es produeix, i la permanència es refereix a allò que aporta aquesta manifestació nova. Entén bé això.”

El món es renova a cada alè, i cada alè és diferent, com és diferent cada idea i cada pensament. No es repeteixen mai de manera exacta. La diversitat de les idees en la nostra consciència prové de la diversitat de l'alè ('el buf de Déu') que hi ha darerra cada una d'elles.

Ibn 'Arabî: Los engarces de las sabidurías. Traducción, edición y notas de Andrés Guijarro. Edaf. Madrid. 2009