Arabí i Lispector

Pensava Ibn Arabí que la realitat que percebem cada un de nosaltres es renova a cada instant: 'el món' que captem reneix a cada alè, diu, segons anem respirant 'el buf de Déu'.

Segons ell l'aire ens insufla bufs de pensament. Les nostres idees són 'les formes' que prenen els bufs. I el flux de la nostra consciència no és sino el resultat de la successió d'aquests bufs en el temps.

Però el buf és buit: dóna el flux, la progressió en el temps de l'acte de pensar, no el contingut concret del pensament, que és cosa del 'receptacle' que som cada un de nosaltres.

“'Déu' és com la llum que un cristall vela a la mirada i tenyeix del seu propi color: incolor per sí mateix, se't presenta colorejat per il·lustrar el que és la teva realitat quan se la compara amb el teu Senyor. Si dius que la llum és verda perquè el cristall és d'aquest color, dius la veritat i els sentits en donen testimoni a favor teu. Si dius que no és verda ni posseeix cap color, seguint el que t'indica el sentit comú, estàs dient igualment la veritat i amb això dónes testimoni de l'evidència d'un intel·lecte sà.”

El cristall és la persona i el seus coneixements i condicionaments. Cada persona tenyeix amb la seva experiència personal la llum pura de l'intel·lecte. Un cristall i una personalitat opacs donen un color que ho tenyeix tot, una manera monocromàtica de veure el món. Un cristall (una personalitat) més transparent és més lluminós i mostra millor les formes (les idees) del món en la seva diversitat, revela millor la realitat.

“El color de l'aigua és el color del recipient que la conté”, insisteix el mestre sufí. I segueix: “Les obres que dugui a terme aquell que professa una religió qualsevol, que només elogia la divinitat present en la seva fe i que es manté ferm en ella, tornaran a ell, i no estarà fent l'elogi més que de sí mateix. En efecte, alabar una obra és alabar l'autor de l'obra, sigui ermosa o no. Així, la divinitat que adora aquell que professa una religió és la seva obra, destinada a sí mateix. L'elogi que dirigeix a allò que ell adora és en realitat un elogi que es fa a sí mateix. Per això critica allò que adoren els demés. No faria això si fora equànime.”

El pensament d'una persona és la realitat segons ella mateixa. És la realitat que produeix ella, ja es tracti d'un pensament religiós o de qualsevol altre mena de contingut. L'elogi que tu fas de qualsevol element del món és l'elogi de la manera que tu tens de veure aquest aspecte del món.

Es tracta de la diferència entre acte i contingut. El contingut l'aportem nosaltres, és el resultat de la nostra experiència personal i del nostre coneixement. L'acte no: nosaltres no tenim el control de la nostra activitat de pensar, del flux, no decidim pensar més o pensar menys, en un sentit o un altre, simplement succeeix. No és res individual sino que ens ve donat de fora.

Els coneixements del pensament són la nostra creació personal del món. L'acte de pensar, però, és una realitat que és més enllà dels nostres coneixements i que a la vegada els subjuga: és 'la tensió de la divinitat' o 'el buf de Déu', que en diu Arabí.

Els continguts del nostre pensament són associació d'idees, tempteig, especulació... sobre la realitat. L'acte de pensar és una realitat en sí mateix, una realitat tan immediata i tan velada al nostre coneixement que ha sigut de sempre associada a Déu o la divinitat, no només en el cas d'Arabí sinó en la generalitat de les tradicions filosòfiques i religioses.

Diu el nostre sufí que la 'divinitat' és la particularització de la Vida o Esperit universal en les coses, mentre que el terme correlatiu 'humanitat' s'aplica al receptacle que som les persones d'aquesta Vida o Esperit...

El buf diví és la matèria prima de les formes del món, això és, de les idees que tenim del món, del pensament. Déu reté el coneixement del món en el buf diví, el manté d'alguna manera en una tensió, fins que se'ns manifesta en idees per l'energia del buf, pel moviment que genera en la nostra ment. El buf allibera les idees i aquestes prenen forma condicionades per la situació personal de cadascú, però és el buf qui inicia i manté l'acció de pensar.

El món s'existencia en el buf, els pensaments sobre el món existeixen pel buf. Buf i pensament, acte i contingut, món i ment adquireixen un lligam íntim indissociable. Així, en definitiva “qui vulgui conèixer el buf diví, que adquireixi el coneixement del món, perquè el que es coneix a sí mateix coneix el seu Senyor”, conclou Arabí.

El buf allibera el coneixement en una espècie de renovació de la creació: quan actua crea el coneixement, crea la realitat. El que passa, però, és que “ningú posseeix la ciència d'aquest poder diví. L'home ni tan sols és conscient que, a cada buf diví 'no és i després és'”.

Els bufs són això: vingudes successives de pensament a la consciència, que cada una en aparèixer substitueix la vigent fins aleshores, vingudes de les quals normalment no en tenim consciencia perquè elles mateixes ens tenen abstrets en els seus continguts: cal tenir consciència de la consciència (meta consciència) per detectar el flux de la seva successió.

* * *

El buf esdevé en el temps, simplement, i no pot ser controlat ni previst. El buf és l’envestida del temps que no podem fer més que encaixar.

Diu Clarice Lispector: “Tinc un poc de por: por d'entregar-me, perquè el pròxim instant es el desconegut. El pròxim instant està fet per mi? O es fa sol? El fem junts amb la respiració. I amb una desimboltura de torero en l'arena.”

Els instants són efímers; quan en tenim consciència, si n'arribem a tenir, ja esdevenen un instant nou; i són eteris, com l'aire de la respiració que és o acompanya el buf de pensament: “Et dic: estic intentant captar la quarta dimensió de l'instant-ja, que de tan fugitiu ja no existeix perquè s'ha convertit en un nou instant-ja que ara tampoc existeix. Vull apoderar-me de l'és de la cosa. Aquests instants que transcorren en l'aire que respir, com focs artificials esclaten muts en l'espai. Vull posseir els àtoms del temps. I vull capturar el present que, per la seva pròpia naturalesa, m'està prohibit; el present se m'escapa, l'actualitat fuig, l'actualitat sóc jo sempre en present. (...) I en l'instant hi ha l'és de sí mateix. Vull captar el meu és.”

L'instant és l'és de la cosa pensada i a la vegada és l'és de jo que la penso.

“L'instant-ja és una cuca de llum que s'encén i s'apaga. El present és l'instant en que la roda d'un automòbil a gran velocitat toca mínimament el terra. I la part de la roda que encara no l'ha tocat, el tocarà en un futur immediat que absorbeix l'instant present i fa d'ell passat. Jo, viva i guspirejant com els instants, m'encenc i m'apago. (...) Més que un instant vull la seva fluència.”

Els instants i moments flueixen en la nostra consciència.

L'ara és la realitat pura; el passat i el futur només són realitat pensada, simple psicologia.

“El que dic és pur present i aquest llibre és una línia recta en l'espai. És sempre actual. (...) Malgrat digui 'he viscut' o 'viuré' és present perquè jo ho dic ara.”

“Sóc un ésser concomitant: reuneixo en mi el temps passat, el present i el futur, el temps que batega en el tic-tac dels rellotges.”

“Estic enmig del que crida i pul·lula. I és subtil com la realitat més intangible. Mentrestant el temps és el que dura un pensament.”

El que pauta el temps, i, per tant, el pensament, és la respiració.

“El món no té un ordre visible i jo només tenc l'ordre de la respiració. Em deixo succeir.”

“T'escric a l'hora exacta en si mateixa. Em desenvolupo sols en l'actual. Parlo avui -no ahir ni demà-, però avui i en aquest mateix instant perible. La meva llibertat petita i emmarcada m'uneix a la llibertat del món; però, què és una finestra sinó l'aire emmarcat per esquadres?”

Més que pensar s'és. El succeir del temps és més d'existències que de pensaments. O és d'existències més enllà dels pensaments. Molt sovint ens fallen les paraules per traduir els nostres estats i existències en pensaments.

“Hi ha moltes coses per dir que no sé com dir. Me falten les paraules. Però em nego a inventar-ne altres de noves. Les que ja existeixen han de dir el que s'aconsegueix dir i el que està prohibit. I el que està prohibit ho endevino. Si hi hagués força. Més enllà del pensament no hi ha paraules: s'és. (...) En aquest terreny del s'és sóc pur èxtasi cristal·lí. S'és. Me sóc. Tu t'ets.”

“Veig la fura dels impulsos viscerals, vísceres torturades em guien. No m'agrada el que acabo d'escriure; però estic obligada a acceptar tot el paràgraf perquè ell m'ha ocorregut. La meva essència és inconscient de sí mateixa i per això m'obeeixo cegament.”

“Ara és un instant.

Ja és un altre ara.

I un altre. El meu esforç: dur ara el futur fins el ja. Em moc dins dels meus instints profunds que es compleixen cegament.”

Al món objectiu, a la realitat pura del present li diem Déu. Sempre li hem dit Déu. Tots els místics i els filòsofs ho han fet sempre, tradicionalment, des de l'antiguitat més llunyana, no només Arabí.

“ (...) Sé que el Déu és el món. És el que existeix. Jo reso al que existeix? No és perillós acostar-se al que existeix. La plegaria profunda és una meditació sobre el no res. És el contacte sec i elèctric amb un mateix, un un impersonal.”

La realitat simplement existeix i se'ns escapa, està velada. És la veritat oculta, invisible i intemporal i omnipresent: Són les qualitats del Déu i a la vegada són les qualitats de l'aire, del 'pneuma'.

“Estic respirant. Amunt i avall. Amunt i avall. El que més m'emociona és que el que no veig tanmateix existeix. La veritat és en algun lloc, però és inútil pensar. No la descobriré i tanmateix visc d'ella.”

“Sent el repic buit del temps. És el món que es forma sordament. Si el sent és perquè existeixo abans de la formació del temps. 'Jo sóc' és el món. Un món sense temps. La meva consciència ara és lleu i és aire. L'aire no té lloc ni època. L'aire és el no-lloc on tot va a existir. El que estic escrivint és música de l'aire. La formació del món. Poc a poc s'acosta el que serà. El que serà ja és. El futur és cap a davant i cap a enrere i cap als costats. El futur és el que sempre ha existit i sempre existirà. (...) Naix en l'aire la primera flor. Es forma el sòl que és terra. La resta és aire i la resta és foc lent en perpetua mutació. La paraula 'perpetua' no existeix perquè no existeix el temps? Però existeix el repic. I la meva existència comença a existir. Comença llavors el temps?”

El món neix i mor per a nosaltres a cada buf: es renova, respira.

“Se m'ha ocorregut de sobte que no és necessari tenir ordre per viure. No hi ha cap patró que seguir i ni tan sols existeix el propi patró; neixo.

Encara no estic preparada per parlar d''ell' o d''ella'. Demostro 'allò'. 'Allò' és una llei universal. Naixement i mort. Naixement. Mort. El naixement és com una respiració del món.”

S'escapa a la raó. És latent. Fins i tot si es demostrés, potser no la captaria el sentit comú.

“Quan la meva existència i la del món ja no són sostenibles per la raó, llavors em deixo anar i segueixo una veritat latent. Potser reconeixeria la veritat si aquesta es comprovés?”

El buf és un ritme, un batec, una música.

“En quant a la música, després de tocada, on va? La música només té de concret l'instrument. Molt més enllà del pensament tenc un fons musical. Però encara més enllà hi ha el cor que batega. Així el més profund pensament és un cor que batega.”

Al buf el du l'aire i crea el temps en el nostre pensament quan el vent colpeja la nostra ànima.

“Aquest aire lliure, aquest vent que em colpeja en l'ànima de la cara i la deixa ansiosa imitant un angoixós èxtasi nou cada vegada, novament i sempre, cada vegada la immersió en quelcom sense fons on caic sempre caient sense parar fins morir i aconseguir per fi el silenci. Oh vent siroco, no et perdono la mort, tu que duus un record ferit de coses viscudes que, ai de mi, sempre es repeteixen, fins i tot sota formes altres i diferents. La cosa viscuda m'espanta com m'espanta el futur. Aquest, com allò ja passat, és intangible, mera suposició.

Estic en aquest instant en un buit blanc esperant el pròxim instant. Comptar el temps és només una hipòtesi de treball. Però el que existeix és perible i això obliga a comptar el temps immutable i permanent. Mai ha començat i mai acabarà. Mai.”

El temps de l'ànima i del pensament, si realment és aire, també és el temps meteorològic: l'atmosfera, el vent...

“M'enorgulleixo de pressentir sempre els canvis de temps. Hi ha alguna cosa en l'aire; el cos avisa que vendrà quelcom nou i gaudeixo del tot. No sé per a què.”

La vida no és res neutre ni abstracte. Vivim fins a la mort instant a instant, amb totes les conseqüències. Amb organicitat, visceralitat, amb plaer, dolor, consciència... El fil de la nostra vida, en l'especificitat absoluta dels moments fluents, és l'aire que respirem, alenada rera alenada. Els milions d'alenades de la nostra vida, un nombre finit del qual ningú coneix el seu valor, que a cada instant defineixen els nostres pensaments i a nosaltres com a pensadors.

“No veus que això és com el naixement d'un fill? Fa mal. El dolor és la vida exacerbada. El procés causa dolor. Arribar a ser és un lent i lent dolor bo. És l'ampli badall que ens fa estirar-nos al límit. I la sang ho agraeix. Respiro, respiro. L'aire és it. L'aire amb vent ja és un ell o un ella.”

“He parlat molt de la mort. Però et parlaré ara del buf de vida. Quan un ja no respira se li fa la respiració boca a boca; es posa la boca a la boca de l'altre i es respira. I l'altre comença a respirar altra vegada. Aquest intercanvi de respiració és una de les coses més belles que he sentit contar de la vida. En realitat la bellesa d'aquest boca a boca m'està enlluernant.”

El fil del pensament, com la pròpia vida perquè també és el fil de la vida, és imprevisible.

“Oh, que incert és tot. I tanmateix dins de l'Ordre. No sé ni tan sols què t'escriuré en la frase següent. La veritat última mai és diu. Qui sàpiga la veritat que vengui. I que parli. Escoltarem afligits.”

“Escriure és frustrant per a mi; en escriure lluito amb l'impossible. Amb l'enigma de la naturalesa. I del Déu”.

La nostra ànima, la ment, és com un mirall, sempre està reflectint alguna cosa, una imatge, un contingut. No pots sorprendre un mirall buit, quan el mires et reflecteix a tu. I, no obstant, l'essència del mirall és ser buit, no és ser el que reflecteix.

“Què és un mirall? És l'única material inventat que és natural. Qui mira un mirall, qui aconsegueix veure'l sense veure's, qui entén que la seva profunditat consisteix en ser buit, qui camina cap a l'interior del seu espai transparent sense deixar-hi el vestigi de la pròpia imatge, aquest algú ha entès aleshores el seu misteri.“

“Un mirall en el que jo me veig ja sóc jo, només un mirall buit és un mirall viu. Només una persona molt delicada pot entrar en una habitació buida on hi ha un mirall buit, i amb una tal levetat, amb una tal absència de sí mateixa, que la imatge no es marqui. Com a premi aquesta persona delicada haurà penetrat aleshores en uns dels secrets inviolables de les coses, haurà vist el mirall pròpiament dit.”

El pensament, com estat psicològic o existència, no l'elegim a voluntat, és lliure. No podem declarar-nos-en autors.

“El pensament anomenat 'llibertat' és lliure com acte de pensament. És lliure fins el punt que al propi pensador aquest pensament li pareix no tenir autor.

El vertader pensament sembla no tenir autor.”

El buf del pensament lliure és el buf de l'aire.

“Avui és dissabte i està fet del més pur aire, només aire”

És una fluència que no acaba mai. El pensament sempre neix en el present.

“Allò que serà després és ara. Ara és el domini d'ara. I mentre dura la improvisació jo neixo.”

“El que t'escric és una 'això'. No pararà, continua.

Em mires i m'estimes. No, tu et mires i t'estimes. És el correcte.

El que t'escric continua i estic encisada.”

* * *

Ibn Arabí: Los engarces de las sabidurías. Edaf. Madrid. 2009.

Clarice Lispector: Agua viva. Siruela. Madrid. 2012.