L'esplendor dels fruits del viatge

El que Arabí anomena divinitat o esperit no és res estàtic sinó tot el contrari. En realitat és tan variable com la nostra ment o la nostra ànima, que és terriblement làbil. És més, la nostra ànima 'es mou' tant com ho fa en tant que 'l'esperit de l'univers' la mou, manté. 'La divinitat mateixa 'viatja'. I ho fa a mode de 'buf' vivificador, d'alè, animant i matenint tota la creació com un gran manxa sense ubicació ni forma. No es tracta el viatge diví, però, d'un itinerari ni d'un desplaçament lineal, a semblança del que les criatures experimenten, sinó d'una creació renovada a cada instant, una mena de bombament o batec, que un moment després d'un altre, com un cor present a tot arreu i enlloc, manté viu i despert al cosmos'. Així de precís ho resumeix Carlos Varona Narvión, des del coneixement meticulós del traductor, en la introducció de L'esplendor dels fruits del viatge.

Existeix sempre en la creació (i tota creació és al cap i a la fi creació de la nostra ment) una barreja de cos i esperit que és a on es manifesta el 'buf'. Nosaltres som cos i esperit. El buf ens arriba a cada un de nosaltres, pel nostre cos, i es manifesta en la nostra ment, bombant-la, arrossegant-la amb la respiració. Es diu que l'esperit està a tot arreu, il·luminant i cobrint tot el creat, perquè l'aire ens cobreix a tots i ho crea tot en el nostre psiquisme. Així és com 'Al·là' il·lumina l'univers mitjançant el seu alè o hàlit, renovant la creació (el nostre pensament) a cada instant pel buf, a cada cicle de la nostra respiració.

'Déu' és un batec que arriba per tot el cosmos. Déu no té forma sinó que és a tot arreu donant forma al món en la ment de nosaltres els éssers pensants. 'És un centre de l'univers que és a tot arreu i la circumferència enlloc' a l'estil de Leibniz, assenyala Carlos Varona.

'L'origen de l'existència és el moviment. En ella no hi pot haver immobilitat, ja que tornaria al seu origen, que és l'absència. Mai no cessa el viatge, ni en el món superior ni en l'inferior, i fins i tot les veritats divines no finalitzen el seu recorregut, anant i venint. (...) El moviment a cada instant dels quatre elements, i dels éssers creats, el canvi i les transformacions generades amb cada respiració, així com el viatge dels pensaments, tant en el que és lloable com en el condemnable, el viatge dels bufs de qui respira, i el de les mirades de les coses vistes en la vigília o el somni, juntament al creuament d'un món a l'altre amb la seva ponderació, tot això és sens dubte un viatge per la ment humana. Mai en tota l'eternitat parem de viatjar, des del moment mateix de la nostra concepció, i de la creació primera dels nostres fonaments. Quan davant teu apareix una casa, afirmes que en ella es troba el final del teu trajecte, mentre que, en realitat, en ella se t'obre un altre camí. En efecte, quan veus una casa, dius: "Aquesta és la meva meta!", malgrat que arribat tot just a ella, no et demores a arrancar de nou.' (L'esplendor dels fruits del viatge, capítol 3)

La nostra ment, juntament amb tot el que crea, no para de 'viatjar'. Les veritats, fins i tot les 'divines', no són estàtiques, sinó que varien contínuament com tot el que produeix el nostre cap. Es generen transformacions amb cada respiració: en els pensaments, moralment bons o moralment dolents ('tant en el que és lloable com en el condemnable'), en la percepció i els somnis ('les mirades de les coses vistes en la vigília o el somni') , en la nostra voluntat i les nostres motivacions, les 'cases' que ens han de resguardar en un entorn estable, creiem, però que just acabades d'assolir s'esvaeixen per obrir-se'ns nous camins cap a metes abans imprevistes... Les idees i les experiències, per naturalesa, per definició, van i vénen.

'No hi ha immobilitat en aquest món, sinó que la seva constant és el moviment; succeint-se el dia i la nit entre si, tal com ho fan els pensaments, els estats i les formes, segons la seva alternança, d'acord amb les veritats divines.'

El buf és aire i esperit. És esperit quan es manifesta en la nostra ment, però és físicament l'aire del cel. Segons la forma del seu buf aquest aire es manifesta d'una manera o una altra en nosaltres. Així Arabi distingeix diversos 'cels' o 'noms divins', que són una mena d'arquetips 'celestes' a través dels quals l'essència primera, Al·là, es manifesta en tota la seva creació en general i en les nostres ments en especial. D'aquesta manera prenen forma, evolucionen i canvien els nostres estats mentals i les nostres experiències. (Es tracta dels "set cels", cadascun amb el seu àngel guardià que imprimeix els seus propis estats mentals i coneixements en nosaltres, dels quals parla l'Alcorà, però que també apareixen en el cristianisme, vegeu per exemple Eckhart.)

'Baixen les veritats divines sobre el nom diví el misericordiós, tant com sobre el nom de qui truca al penediment, i el del clement, el proveïdor, el donador, el venjador, i tots els altres noms. Operen també aquests el que sobre tu baixi el que de do posseeixen, així com de previsió, de venjança, penediment, perdó i misericòrdia.' (Capítol 5)

D'aquesta configuració fonamental de l'univers infereix Arabí l'actitud que hem de mantenir per a conduir-nos d'una manera adequada en la vida: 'El fidel ha d'emprar a favor seu el pensament i la reflexió, per així distingir en el trajecte, al qual la llei divina li obliga, i en el qual la seva felicitat radica, entre el viatge cap a Ell, en Ell, i des d'Ell. També ha de discernir en totes aquestes travesses tant les que la llei li imposa com les que no, com és el deure de caminar sobre la terra per aconseguir el que és lícit, els viatges del lucre i el comerç mundà, així com altres marxes similars, o el viatge del mateix hàlit, amb la seva inspiració i expiració. Així és, en efecte, ja que no ho imposa ni ho determina la llei, sinó que és la seva constitució física la que ho decideix.' (Capítol 6)

En relació a això es poden distingir dos grups de persones, diu Arabí. 'Els viatgers en Ell es divideixen en dos grups: primer hi ha el dels que viatgen en Ell mitjançant els pensaments i la ment, i s'han desviat del camí, en no trobar com a guia en la seva recerca més que la seva raó. Aquests són els filòsofs, i els que en aquesta vessant es troben. El segon grup és el dels que viatgen amb Ell, el dels enviats i els profetes, el dels elegits entre tals sants, els quals són els homes del sufisme.' (Capítol 7)

Totes les persones viatgem, per pura naturalesa física, 'en Ell'. Però només algunes arriben a comprendre prou per adequar-se i viatjar 'amb Ell' de fet. Posant-se de la seva banda, deixant-se portar pels seus moviments, coneixent-lo.

Ibn Arabi: L'esplendor dels fruits del viatge. Edició de Carlos Varona Narvión. Siruela. Madrid. 2008.