La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present,
Diu Giordano Bruno en el
llibre De la Màgia que el buit absolut no existeix, que no hi ha espai
que no sigui ocupat per alguna forma de matèria: En qualsevol espai, per buit
que pugui semblar, hi ha cossos que es mouen i es succeeixen, quan no les
invisibles partícules de l'aire, que també són matèria.
Els objectes del món no
estan aïllats uns dels altres, entre ells hi ha un continu de matèria, senyala;
l'espai que separa els cossos és un continu intermedi entre ells, que els
comunica i que els manté units, d'una manera més forta o més dèbil.
L'aire (o 'l'esperit
aeri o eteri' que en diu Bruno) és un cos imperceptible, en principi, als
nostres sentits però que per ell mateix és un veritable continu físic intermedi
entre tots els cossos, que està dotat d'una gran activitat i eficàcia sobre
l'ànima, a la qual està estretament unit, afirma, doncs té una gran semblança
amb aquesta, a la vegada que és molt lluny de la substància sensible més
gruixada i més barroera dels objectes perceptibles, més tangibles, que uneix.
“El buit, és a dir un
espai sense cos, no existeix: un cos no abandona un espai sense ser reemplaçat
per un altre. Certament l'ànima abandona el cos que ocupava en vida, però no
pot abandonar el cos universal -a no ser que preferim dir que ella no pot ser
abandonada pel cos universal-. Està doncs indissolublement lligada a la matèria
universal; per això, com que la seva naturalesa particular és per tot sencera i
contínua, reconeix per tot la matèria corporal que coexisteix amb ella. Es
segueix en conclusió que el buit no és un espai sense cos, sinó un espai en el
qual diversos cossos es succeeixen i es mouen; d'aquí el continu moviment de
les parts d'un cos cap a les parts d'un altre cos, a través d'un espai continu,
no interromput, com si el buit no fos més que un mediador entre dos plens
-llevat que es vulgui dir buit a l'espai en el qual no hi ha cap cos perceptible-.
Un cos imperceptible és
un cos vertaderament continu -sens dubte esperit aeri o eteri-; està dotat
d'una activitat molt gran i d'una eficàcia molt gran, en tant que és
estretament conjunt a l'ànima, a causa de la seva semblança; per això es diferencia
més de la grolleria de la substància sensible més tosca dels compostos. Que els
cossos imperceptibles i espirituals -aquells dels que procedeix tota virtut
present en els cossos sensibles- estiguin dotats d'aquesta eficàcia, és el que
mostren l'esperit aeri que fa afluir i refluir tota la mar, i la indomable
empenta dels vents que, fins i tot amb temps clar i serè, devasten la terra,
destrossen els arbres, abaten els navilis. Com ho apunta tan bé Lucreci aquest
cos espiritual és qui realitza totes les operacions en els cossos sensibles: a
la vegada la majoria dels filòsofs pensaven que ell no diferia de l'ànima, d'on
ve la fórmula del poeta 'quantum ignes animaeque valent', 'tot el que poden els
focs i els vents' (Virgili, Eneida, VIII, v 403). En quant al foc, aliè a la
matèria grollera dels carbons, que només són cossos en combustió, es comprèn
que ell només difereix de l'aire per simple accident. El foc vertader és un
vertader esperit que, a l'interior d'un cos en combustió, està com contingut,
adormit; fora d'aquest cos, existeix de ple dret, ple de vivacitat; i ell està
en un estat intermediari en la flama, com posat en moviment.” (De la
Màgia, p 29-30)
L'aire és un cos físic i
espiritual alhora: és el vent que empeny i mou els líquids i els sòlids, i que
alimenta el foc, i que la flama mostra el seu moviment, i que actua sobre els
cossos sensibles, i que constitueix la matèria (invisible) de l'ànima.
Ànima i/o esperit,
segons una molt antiga tradició en filosofia que recull Bruno, són aire, un aire
molt fi i subtil.
“De l'aigua al vapor,
del vapor a l'aire, de l'aire al cos eteri més fi i més penetrant, es produeix
la mutació d'una mateixa substància i matèria a la qual els egipcis, Moisés i
Diògenes d'Apol·lònia anomenen 'esperit'. Existeix divergència en el fet que
Moisés no distingeix l'ànima de l'esperit (si un s'atén a la seva lletra, sense
prejutjar el sentit) mentre els altres els han diferenciat.” (p 31)
La visió de Bruno és
pampsiquista: l'univers té ànima. L'aire o ‘èter’ és un esperit que tot ho toca
i que a tot ho lliga. És una matèria inapreciable aparentment als sentits però
que actua sobre l'ànima i és 'esperit', per tant, també en el sentit metafísic.
Ho uneix i relaciona tot físicament, alhora que és ‘l'ànima de l'univers’ que
actua sobre la nostra ànima personal, el nostre pensament i la nostra intel·ligència,
és ‘la intel·ligència primera’: és Déu mateix, segons Bruno.
“Alguns esperits
habiten cossos humans, altres el cos d'altres éssers vivents, plantes, pedres,
minerals; en definitiva no hi ha res que estigui privat d'esperit, d'intel·ligència;
la matèria flota d'un esperit a un altre, d'una naturalesa o composició a una
altra, i l'esperit flota d'una matèria a l'altra; hi ha alteració, mutació,
passió i en fí corrupció, és a dir separació de certes parts i composició amb
altres. La mort no és altra cosa que una dissolució.” (p 42)
“Tota substància
espiritual és redueix a una, tota substància espiritual es redueix a una
triada: l'ànima, Déu i la intel·ligència primera per sobre de totes les coses,
l'ànima de l'univers.” (p 44)
La nostra ànima
s'alimenta de l'ànima de l'univers, en tant que el nostre cos s'alimenta de
l'aire; l'aire li dóna la vida. I la nostra intel·ligència, que és el ens fa
capaços de relacionar les coses, alhora és un reflex d'aquesta intel·ligència
universal que ho uneix tot. En l'aire hi ha la intel·ligència, el pensament,
les passions, els instints... les manifestacions de la nostra ànima o
psiquisme. És en aquest sentit que Bruno parla de Déu i d'esperits en general,
i de 'dimonis' quan els esperits produeixen unes manifestacions de caràcter
negatiu en l'ànima (la psique) de les persones. Per a ell els fenòmens de
l'ànima humana tenen una existència física exterior a l'home; equipara aquests
dimonis a les divinitats paterals o domèstiques romanes, d'altres tenien un nom
concret i se'ls reconeixia un determinat poder en certes cultures, i d'altres
més nobles tenien una relació amb la música, els himnes i els instruments
musicals segons mitologies antigues, divinitats totes elles alienes al
pensament de les religions monoteistes, i que estan per sota de Déu. (Altres
autors no parlen de dimonis sinó que els donen altres noms, com Eckhart en la
tradició cristiana, qui els diu 'àngels' però en definitiva el tractament que
dóna a aquests esperits 'menors' és gairebé el mateix que Bruno.) Hi ha
físicament esperits en l'aire (àngels o dimonis), diferenciats segons la
qualitat dels instints, passions o pensaments que susciten en nosaltres.
“La prova que els
dimonis són de naturalesa corpòria, tan diversos i variats com diversos i
variats són tots els tipus de cossos, és que experimenten afectes, desitjos,
moviments d'ira, zels, idèntics als que senten els homes i els éssers composts
de matèria més espessa i sensible.” (p 45)
“Per sobre de la
condició d'aquests dimonis es situa la de Déu que, per naturalesa, 'no té cap
necessitat de nosaltres, no és sensible als favors ni és tocat per la ira' .” Diu
emprant les paraules de Lucreci (De Rerum Natura, II, V,
650-651). (p 46)
“És precís afirmar amb
seguretat i conservar en el pensament que totes les coses estan plenes
d'esperit, d'ànima, de potència superior, de Déu o de divinitat, i que
l'intel·lecte i l'ànima estan per tot íntegres malgrat no ho facin tot en tot
lloc. És al que al·ludeix el poeta (es refereix a Virgili) inspirant-se
en la doctrina pitagòrica (i reprodueix l’Eneida, VI, V, 724-729).
'I, abans que res, el
cel i les terres, les planícies líquides,
el globus brillant de la
lluna, i l'astre titànic,
un buf interior els
nodreix; infús per tots els membres,
l'esperit mou tota la
seva massa, i es barreja al gran cos.
Homes i animals, ocells,
tots extreuen la vida d'allà,
i aquests monstres que
les ones porten sota la seva planícia marmòria.'
Aquest també és el
sentit que tothom atribueix als arcans sagrats, com en el salm i el Llibre de
la Saviesa: 'l'esperit del Senyor ha omplert el món, i el que contenen totes
les coses', i per altra part 'Jo omplo el cel i la terra'.
La substància corpòria
es distingeix d'una tal substància de pensament, d'ànima, d'esperit sublim en
això: la totalitat corpòria està sencera en l'univers sencer, mentre que
l'altra substància és tota sencera en qualsevol part, i constitueix una espècie
de tot i restitueix la imatge de tot, aquí més vivament, allà més obscurament,
aquí sobre el mode singular, allà múltiple... Si tots els bufs ['spiritus'] i
les parts de l'aire confluïssin en un únic oceà, formaria una única ànima, per
nombrosos i innumerables que fossin. Els filòsofs conclouen d'això que hi ha
una única matèria, un únic esperit, una única llum, una única ànima, un únic
intel·lecte.' (p 46-47)
Bruno, Giordano. De la Màgia. De los Vínculos en
General. Cactus, Buenos Aires, 2007.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada