Vés al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Giordano Bruno. La màgia.

Diu Giordano Bruno en el llibre De la Màgia que el buit absolut no existeix, que no hi ha espai que no sigui ocupat per alguna forma de matèria: En qualsevol espai, per buit que pugui semblar, hi ha cossos que es mouen i es succeeixen, quan no les invisibles partícules de l'aire, que també són matèria.
Els objectes del món no estan aïllats uns dels altres, entre ells hi ha un continu de matèria, senyala; l'espai que separa els cossos és un continu intermedi entre ells, que els comunica i que els manté units, d'una manera més forta o més dèbil.
L'aire (o 'l'esperit aeri o eteri' que en diu Bruno) és un cos imperceptible, en principi, als nostres sentits però que per ell mateix és un veritable continu físic intermedi entre tots els cossos, que està dotat d'una gran activitat i eficàcia sobre l'ànima, a la qual està estretament unit, afirma, doncs té una gran semblança amb aquesta, a la vegada que és molt lluny de la substància sensible més gruixada i més barroera dels objectes perceptibles, més tangibles, que uneix.

El buit, és a dir un espai sense cos, no existeix: un cos no abandona un espai sense ser reemplaçat per un altre. Certament l'ànima abandona el cos que ocupava en vida, però no pot abandonar el cos universal -a no ser que preferim dir que ella no pot ser abandonada pel cos universal-. Està doncs indissolublement lligada a la matèria universal; per això, com que la seva naturalesa particular és per tot sencera i contínua, reconeix per tot la matèria corporal que coexisteix amb ella. Es segueix en conclusió que el buit no és un espai sense cos, sinó un espai en el qual diversos cossos es succeeixen i es mouen; d'aquí el continu moviment de les parts d'un cos cap a les parts d'un altre cos, a través d'un espai continu, no interromput, com si el buit no fos més que un mediador entre dos plens -llevat que es vulgui dir buit a l'espai en el qual no hi ha cap cos perceptible-.
Un cos imperceptible és un cos vertaderament continu -sens dubte esperit aeri o eteri-; està dotat d'una activitat molt gran i d'una eficàcia molt gran, en tant que és estretament conjunt a l'ànima, a causa de la seva semblança; per això es diferencia més de la grolleria de la substància sensible més tosca dels compostos. Que els cossos imperceptibles i espirituals -aquells dels que procedeix tota virtut present en els cossos sensibles- estiguin dotats d'aquesta eficàcia, és el que mostren l'esperit aeri que fa afluir i refluir tota la mar, i la indomable empenta dels vents que, fins i tot amb temps clar i serè, devasten la terra, destrossen els arbres, abaten els navilis. Com ho apunta tan bé Lucreci aquest cos espiritual és qui realitza totes les operacions en els cossos sensibles: a la vegada la majoria dels filòsofs pensaven que ell no diferia de l'ànima, d'on ve la fórmula del poeta 'quantum ignes animaeque valent', 'tot el que poden els focs i els vents' (Virgili, Eneida, VIII, v 403). En quant al foc, aliè a la matèria grollera dels carbons, que només són cossos en combustió, es comprèn que ell només difereix de l'aire per simple accident. El foc vertader és un vertader esperit que, a l'interior d'un cos en combustió, està com contingut, adormit; fora d'aquest cos, existeix de ple dret, ple de vivacitat; i ell està en un estat intermediari en la flama, com posat en moviment.” (De la Màgia, p 29-30)

L'aire és un cos físic i espiritual alhora: és el vent que empeny i mou els líquids i els sòlids, i que alimenta el foc, i que la flama mostra el seu moviment, i que actua sobre els cossos sensibles, i que constitueix la matèria (invisible) de l'ànima.
Ànima i/o esperit, segons una molt antiga tradició en filosofia que recull Bruno, són aire, un aire molt fi i subtil.

De l'aigua al vapor, del vapor a l'aire, de l'aire al cos eteri més fi i més penetrant, es produeix la mutació d'una mateixa substància i matèria a la qual els egipcis, Moisés i Diògenes d'Apol·lònia anomenen 'esperit'. Existeix divergència en el fet que Moisés no distingeix l'ànima de l'esperit (si un s'atén a la seva lletra, sense prejutjar el sentit) mentre els altres els han diferenciat.” (p 31)

La visió de Bruno és pampsiquista: l'univers té ànima. L'aire o ‘èter’ és un esperit que tot ho toca i que a tot ho lliga. És una matèria inapreciable aparentment als sentits però que actua sobre l'ànima i és 'esperit', per tant, també en el sentit metafísic. Ho uneix i relaciona tot físicament, alhora que és ‘l'ànima de l'univers’ que actua sobre la nostra ànima personal, el nostre pensament i la nostra intel·ligència, és ‘la intel·ligència primera’: és Déu mateix, segons Bruno.

Alguns esperits habiten cossos humans, altres el cos d'altres éssers vivents, plantes, pedres, minerals; en definitiva no hi ha res que estigui privat d'esperit, d'intel·ligència; la matèria flota d'un esperit a un altre, d'una naturalesa o composició a una altra, i l'esperit flota d'una matèria a l'altra; hi ha alteració, mutació, passió i en fí corrupció, és a dir separació de certes parts i composició amb altres. La mort no és altra cosa que una dissolució.” (p 42)
Tota substància espiritual és redueix a una, tota substància espiritual es redueix a una triada: l'ànima, Déu i la intel·ligència primera per sobre de totes les coses, l'ànima de l'univers.” (p 44)

La nostra ànima s'alimenta de l'ànima de l'univers, en tant que el nostre cos s'alimenta de l'aire; l'aire li dóna la vida. I la nostra intel·ligència, que és el ens fa capaços de relacionar les coses, alhora és un reflex d'aquesta intel·ligència universal que ho uneix tot. En l'aire hi ha la intel·ligència, el pensament, les passions, els instints... les manifestacions de la nostra ànima o psiquisme. És en aquest sentit que Bruno parla de Déu i d'esperits en general, i de 'dimonis' quan els esperits produeixen unes manifestacions de caràcter negatiu en l'ànima (la psique) de les persones. Per a ell els fenòmens de l'ànima humana tenen una existència física exterior a l'home; equipara aquests dimonis a les divinitats paterals o domèstiques romanes, d'altres tenien un nom concret i se'ls reconeixia un determinat poder en certes cultures, i d'altres més nobles tenien una relació amb la música, els himnes i els instruments musicals segons mitologies antigues, divinitats totes elles alienes al pensament de les religions monoteistes, i que estan per sota de Déu. (Altres autors no parlen de dimonis sinó que els donen altres noms, com Eckhart en la tradició cristiana, qui els diu 'àngels' però en definitiva el tractament que dóna a aquests esperits 'menors' és gairebé el mateix que Bruno.) Hi ha físicament esperits en l'aire (àngels o dimonis), diferenciats segons la qualitat dels instints, passions o pensaments que susciten en nosaltres.

La prova que els dimonis són de naturalesa corpòria, tan diversos i variats com diversos i variats són tots els tipus de cossos, és que experimenten afectes, desitjos, moviments d'ira, zels, idèntics als que senten els homes i els éssers composts de matèria més espessa i sensible.” (p 45)

Per sobre de la condició d'aquests dimonis es situa la de Déu que, per naturalesa, 'no té cap necessitat de nosaltres, no és sensible als favors ni és tocat per la ira' .” Diu emprant les paraules de Lucreci (De Rerum Natura, II, V, 650-651). (p 46)

És precís afirmar amb seguretat i conservar en el pensament que totes les coses estan plenes d'esperit, d'ànima, de potència superior, de Déu o de divinitat, i que l'intel·lecte i l'ànima estan per tot íntegres malgrat no ho facin tot en tot lloc. És al que al·ludeix el poeta (es refereix a Virgili) inspirant-se en la doctrina pitagòrica (i reprodueix l’Eneida, VI, V, 724-729).

'I, abans que res, el cel i les terres, les planícies líquides,
el globus brillant de la lluna, i l'astre titànic,
un buf interior els nodreix; infús per tots els membres,
l'esperit mou tota la seva massa, i es barreja al gran cos.
Homes i animals, ocells, tots extreuen la vida d'allà,
i aquests monstres que les ones porten sota la seva planícia marmòria.'

 Aquest també és el sentit que tothom atribueix als arcans sagrats, com en el salm i el Llibre de la Saviesa: 'l'esperit del Senyor ha omplert el món, i el que contenen totes les coses', i per altra part 'Jo omplo el cel i la terra'.
La substància corpòria es distingeix d'una tal substància de pensament, d'ànima, d'esperit sublim en això: la totalitat corpòria està sencera en l'univers sencer, mentre que l'altra substància és tota sencera en qualsevol part, i constitueix una espècie de tot i restitueix la imatge de tot, aquí més vivament, allà més obscurament, aquí sobre el mode singular, allà múltiple... Si tots els bufs ['spiritus'] i les parts de l'aire confluïssin en un únic oceà, formaria una única ànima, per nombrosos i innumerables que fossin. Els filòsofs conclouen d'això que hi ha una única matèria, un únic esperit, una única llum, una única ànima, un únic intel·lecte.' (p 46-47)



Bruno, Giordano. De la Màgia. De los Vínculos en General. Cactus, Buenos Aires, 2007.

Entrades populars d'aquest blog

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Prana, qi, ki...

Prana és una paraula en sànscrit per a alè o 'aire inspirat ' (del verb 'pran’: aspirar), però, a més del simple aire, significa 'l’energia universal i invisible que entra en el cos a través de la respiració'. El prana és un principi físic que impregna totes les formes de vida, allò que aporta la vida i la saviesa als éssers, i que és o prové d’una mena de 'esperit universal'. El primer esment de la paraula prana apareix en el Rig-veda, el text més antic de l’Índia, de mitjans del II mil·lenni a C. Es pot dir que comparteix el sentit global 'aire-vida-saviesa' amb nombrosos termes d’altres cultures antigues diferents de l'hinduisme: el pneuma i la psyché grecs, la ruaj i la néfesch hebrees, el spiritus i l’anemos del llatí, el ruh àrab... O el mateix atman hindú, que també significa ànima alhora que aire o alè. (Vegeu el post 'Pneuma...' d’aquest mateix bloc sobre el present.) Amb freqüència, també es confon prana amb jiva, un altre terme …