Vés al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, has  de trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions.
És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.

“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de cap amb puntual i no fingida gravetat, amb amor, llibertat i justícia, i procura't temps lliure per a alliberar-te de totes les altres distraccions. I aconseguiràs el teu propòsit, si executes cada acció com si es tractés de l'última de la teva vida, desproveïda de tota irreflexió, de tota aversió apassionada que t’allunyés del domini de la raó, de tota hipocresia, egoisme i despit amb el que està relacionat amb el destí. Estàs veient com són pocs els principis que cal dominar per viure una vida de curs favorable i de respecte als déus. Perquè els déus res més reclamaran a qui observa aquests preceptes.” (Meditacions, II, 5)

“T’afrontes, t’afrontes, ànima meva! I ja no tindràs ocasió de honrar-te. Breu és la vida per a cada un! Tu, pràcticament, l'has consumida sense respectar l'ànima que et pertany, i, no obstant això, fas dependre la teva bona fortuna de l'ànima d'altres.” (Meditacions, II, 6)

“Que no t'arrosseguin els accidents exteriors; procura't temps lliure per aprendre alguna cosa bona i para ja de girar com una baldufa. D'ara endavant, has  de prevenir-te també d'una altra desviació. Perquè deliren també, enmig de tantes ocupacions, els que estan cansats de viure i no tenen objectiu al que dirigeixin tot impuls i, en suma, la seva imaginació.” (Meditacions, II, 7)

“No és fàcil veure a un home desgraciat per no haver-se aturat a pensar què passa en l'ànima d'un altre. Però els que no segueixen amb atenció els moviments de la seva pròpia ànima, força és que siguin desgraciats.” (Meditacions, II, 8)

“Cal tenir sempre present això: quina és la naturalesa del conjunt i quina és la meva, i com es comporta aquesta respecte a aquella i quina part, de quin conjunt és; tenir present també que ningú t'impedeix obrar sempre i dir el que és conseqüent amb la naturalesa, de la qual ets part.” (Meditacions, II, 9)

Som part de la naturalesa, la qual, al contrari del que solem creure (i del que ‘porten els llibres’), és molt senzilla: Som simplement carn, hàlit de vida i guia interior. Aquests són els tres components.
Sang, ossos i teixits, que en sí mateixos són matèria inert. L’alè vital és la naturalesa exterior que els dóna la vida, és el ‘vent’ el que els mou, el qual és sempre canviant perquè a cada alenada l’aire vivificador no és mai el mateix. El guia interior és la consciència i la intel·ligència, que està per sobre de tot, però que ha d’esforçar-se per no deixar-se dur pels moviments que provoca l’aire en la carn (els instints), i per acceptar la petitesa de la vida, si un aspira a viure-la amb una certa llibertat i felicitat.

“Això és tot el que sóc: una mica de carn, un breu hàlit vital, i el guia interior. Deixa els llibres! No et deixis distreure més; no t'està permès. Sinó que, en la idea que ets ja un moribund, menysprea la carn: sang i pols, ossets, fi teixit de nervis, de diminutes venes i artèries. Mira també en què consisteix l'hàlit vital: vent, i no sempre el mateix, ja que en tot moment es vomita i de nou es succiona. En tercer lloc, doncs, et queda el guia interior. Reflexiona així: ets vell; no consentis per més temps que aquest sigui esclau, ni que segueixi encara sacsejat com titella per instints egoistes, ni que s'enfadi encara amb el destí present o receli del futur.” (Meditacions, II, 2)

La nostra naturalesa és naturalesa com una altra. És pura naturalesa. Flueix i esdevé a partir d’un origen comú amb el conjunt de l’univers, amb les transformacions dels elements, tant dels simples com dels compostos. Ni la nostra voluntat ni tan sols la fortuna poden deslligar-se’n en absolut.

“Les obres dels déus estan plenes de providència, les de la Fortuna no estan separades de la naturalesa o de la trama i entrellaçament de les coses governades per la Providència. D'allí flueix tot. S'afegeix el necessari i el convenient per al conjunt l'univers, del qual formes part. Per a qualsevol part de naturalesa és bo allò que col·labora amb la naturalesa del conjunt i el que és capaç de preservar-la. I conserven el món tant les transformacions dels elements simples com les dels compostos. Que siguin suficients per a tu aquestes reflexions, si són principis bàsics. Aparta la teva set de llibres, per no morir grunyint, sinó veritablement resignat i agraït de cor als déus.” (Meditacions, II, 3)

“Recorda quant temps fa que difereixes això i quantes vegades has rebut avisos previs dels déus sense aprofitar-los. Cal que a partir d'aquest moment et donis compte de quin món ets part i de quin governant del món procedeixes com emanació, i comprendràs que la teva vida està circumscrita a un període de temps limitat.” (Meditacions, II, 4)

En definitiva, el que ens cal és ser intel·ligents. El coneixement de la naturalesa, de la nostra pròpia naturalesa (i la dels déus, que també són part d’ella), és el guia interior, és el que ens permet entendre’ns i ser conseqüents amb la natura. Qualsevol altra cosa és errar el camí. Anar contra natura, en el millor dels casos, és perdre el temps. I ressalta especialment, Aureli, un ‘detall’ molt important en relació al temps: la naturalesa actua en el present, la nostra vida esdevé exclusivament en l’instant fugaç del present. El passat ja s’ha viscut i res s’hi pot fer, i al futur ningú el coneix. No podem deixar-nos controlar per ells, doncs. La realitat és purament present.

“Venera la facultat intel·lectiva. En ella rau tot, perquè no es trobi mai en el teu guia interior una opinió inconseqüent amb la natura i amb la disposició de l'ésser racional. Aquesta, en efecte, garanteix l'absència de precipitació, la familiaritat amb els homes i la conformitat amb els déus.” (Meditacions, III, 9)

“Rebutja, doncs, tota la resta i conserva només uns pocs preceptes. I a més recorda que cadascú viu exclusivament el present, l'instant fugaç. El restant, o s'ha viscut o és incert; insignificant és, per tant, la vida de cada un, i insignificant també el raconet de la terra on viu.” (Meditacions, III, 10)

“Esborra la imaginació. Atura l'impuls de titella. Circumscriu-te al moment present. Comprèn el que et passa a tu o a un altre.” (Meditacions, VII, 29)

Les ocupacions quotidianes ens fan perdre sovint la perspectiva i la tranquil·litat, perquè oculten l’ordre natural de les coses (la natura tal com és) a la nostra raó. Cal apartar-se de les preocupacions de la vida quotidiana, de tant en tant, i atendre exclusivament la nostra ànima, deslligada de la mundanitat immediata, per recuperar la raó i poder reprendre de nou la via adequada. No hem d’oblidar que l’hàlit vital provoca moviments de continu en els nostres instints, els quals arrosseguen i desorienten el nostre pensament, i hem de saber veure, almenys quan es retiren, la naturalesa d’aquests moviments, per entendre’ls i no estar-hi sotmès perennement.

“Enlloc un home es retira amb major tranquil·litat i més calma que en la seva pròpia ànima; sobretot aquell que posseeix en el seu interior tals béns, que si s'inclina cap a ells, immediatament aconsegueix una tranquil·litat total. I anomeno tranquil·litat única i exclusivament al bon ordre. Dóna't, doncs, sense pausa, aquest retir i recupera't. Siguin breus i elementals els principis que, tan aviat els hagis localitzat, et seran suficients per recloure't en tota la teva ànima i per retornar-te de nou, sense enuig, a aquelles coses de la vida davant les que et retires. (...) Adona't que el pensament no es barreja amb l'hàlit vital que es mou suau o violentament, una vegada que s'ha recuperat i ha comprès el seu peculiar poder.” (Meditacions, IV, 3)

Tots tenim un guia interior, una consciència, una intel·ligència en comú. Tots tenim una raó que ordena la percepció del món, segons la qual sabem el que cal fer o evitar, de manera avinent. Així tenim tots una llei natural comuna i participem d’una ‘ciutadania’ compartida. Totes les manifestacions de l’ànima humana procedeixen en primera instància d’un lloc natural comú.

“Si la intel·ligència ens és comuna, també la raó, segons la qual som racionals, ens és comuna. Admès això, la raó que ordena el que cal fer o evitar, també és comuna. Concedit això, també la llei és comuna. Convingut això, som ciutadans. Acceptat això participem d'una ciutadania. Si això és així, el món és com una ciutat. Doncs, ¿de quina altra comuna ciutadania es podrà afirmar que participa tot el gènere humà? D'allí, d'aquesta comuna ciutat, procedeixen tant la intel·ligència mateixa com la raó i la llei. O d'on? Perquè de la mateixa manera que la part de terra que hi ha en mi ha estat separada de certa terra, la part humida, d'un altre element, la part que infon vida, de certa font, i la part càlida i ígnia d'una font particular (doncs res ve del no-res, com tampoc res desemboca en el que no és), de la mateixa manera també la intel·ligència procedeix d'algun lloc.” (Meditacions, IV, 4)

“Per a l'ésser racional el mateix acte concorda amb la naturalesa i amb la raó.” (Meditacions, VII, 11)

L’ànima té una part de la seva naturalesa que és la carn. L’altra part és l’aire o alè vital, que, amb la seva variabilitat, mou les nostres passions i pensaments. Es tracta de l’aire físic i real de l’atmosfera que respirem, i que produeix aquest efecte en el nostre cos. L’ànima completa, a la seva fi, quan el cos mor, esdevé pur aire, perquè l’aire és l’únic de l’ànima que resta a partir d’aquest moment. Quan morim, l’ànima és ‘absorbida’ per l’aire del cel, podem dir, perquè en realitat l’aire del cel, que ja hi era, és l’únic que perdura d’ella. El cos és dissol i desapareix.

“Si les ànimes perduren, com, des de l'eternitat, aconsegueix l'aire donar-los cabuda? I com la terra és capaç de contenir els cossos dels que vénen enterrant des tantíssim temps? Doncs de la mateixa manera que aquí, després de certa permanència, la transformació i dissolució d'aquests cossos cedeix el lloc a altres cadàvers, així també les ànimes traslladades als aires, després d'un període de residència allà, es transformen, es dispersen i s'inflamen reassumides en la raó generatriu del conjunt, i, d'aquesta manera, deixen lloc a les ànimes que viuen en un altre lloc.” (Meditacions, IV, 21)

Hem d’intentar que els moviments, suaus o aspres, que produeix l’alè vital en el nostre cos (els instints) no sotmetin d’entrada la nostra intel·ligència (el nostre guia interior). Però quan li arribin (li acabaran arribant perquè el nostre cos és una unitat) el millor és acceptar aquestes sensacions, passions o instints com una cosa natural i mirar de no jutjar si són un bé o un mal; tanmateix són inevitables. No hi ha més opció que acceptar i mostrar satisfacció amb el que ens ha estat assignat viure. Si això entenem, la nostra intel·ligència i la nostra raó s’emmotllen a la naturalesa, a la intel·ligència divina de la qual provenen i de la qual són una fracció. Això és ‘conviure amb els déus’.

“Sigui el guia interior i sobirà de la teva ànima una part indiferent al moviment, suau o aspre, de la carn, i no es barregi, sinó que es circumscrigui, i limiti aquelles passions als membres. I quan aquestes progressin i arribin a la intel·ligència, per efecte d'aquesta altra simpatia, com en un cos unificat, llavors no cal enfrontar-se a la sensació, que és natural, però tampoc afegeixi el guia interior de per si l'opinió que es tracta d'un bé o d'un mal.” (Meditacions, V, 26)

“Conviure amb els déus. I conviu amb els déus aquell que constantment els demostra que la seva ànima està satisfeta amb la part que li ha estat assignada, i fa tot el que vol el geni diví, que, en qualitat de protector i guia, fracció de si mateix, va assignar Zeus a cadascun. I aquesta divinitat és la intel·ligència i raó de cada un.” (Meditacions, V, 27)

“Què és, doncs, el que encara et reté aquí, si les coses sensibles són canviants i inestables, si els sentits són cecs i susceptibles de rebre fàcilment falses impressions, i el mateix hàlit vital és una exhalació de la sang, i la bona reputació entre la gent és així una cosa buida? Què, doncs? Esperaràs benèvol la teva extinció o el teu trasllat? Mes, en tant es presenta aquesta oportunitat, amb què n'hi ha prou? I quina altra cosa sinó venerar i beneir els déus, fer bé als homes, suportar-los i abstenir-se? I respecte al que es troba dins dels límits de la teva carn i hàlit vital, recorda que això ni és teu ni depèn de tu.” (Meditacions, V, 33)

“Pots encaminar bé la teva vida, si ets capaç de caminar pel camí  bo, si ets capaç de pensar i actuar amb mètode. Aquestes dues coses són comunes a l'ànima de Déu, a la de l'home i a la de tot ésser racional: el no ser obstaculitzat per un altre, el xifrar el bé en una disposició i actuació justa i el posar fi a la teva aspiració aquí.” (Meditacions, V, 34)

La vida i el món són un flux constant, un riu (el riu d’Heràclit). La realitat és un instant fugaç que passa just quan ha començat, i l’experiència a redós d’ella; i així sempre. Com la respiració i l’exhalació de la sang, sempre renovades. El món és un tot d’on brollen simultàniament tots els successos que experimentem, corporalment i mentalment.

“Unes coses posen sempre la seva obstinació a arribar a ser, altres posen el seu afany a persistir, però una part del que arriba a ser es va extingir ja. Fluxos i alteracions renoven incessantment el món, igual que el pas ininterromput del temps proporciona sempre nova l'eternitat infinita. Enmig d'aquest riu, sobre el qual no és possible aturar-se, quina cosa entre les que passen corrent es podria estimar? Com si algú comencés a enamorar-se d'un dels gorrionets que volen al nostre voltant, i ell ja ha desaparegut dels nostres ulls. Tal és en certa manera la vida mateixa de cada un, com l'exhalació de la sang i la inspiració d'aire. Doncs, com l’inspirar un cop l'aire i expulsar-lo, cosa que fem a cada moment, tal és també el retornar allí, d'on la vas treure per primera vegada, tota la facultat respiratòria, que tu vas adquirir ahir o abans d'ahir, nouvingut al món.” (Meditacions, VI, 15)

“Tingués en compte quantes coses, en el mateix lapse de temps molt breu, brollen simultàniament en cada un de nosaltres, tant corporals com espirituals. I així no et sorprendràs que moltes coses, més encara, tots els successos resideixin al mateix temps en l'ésser únic i universal, que anomenem món.” (Meditacions, VI, 25)

Malgrat el món té una continuïtat i és un tot, només n’experimentem el present. O l’experimentem tot ell en el present. La consciència només atén el que li preocupa l’instant present, només una cosa de les infinites possibles, la qual renova a cada nou present i se’n desentén quan ja ha passat, alhora que desconeix completament les que encara han de venir. Però hi ha un ordre en el món, una cosa està a continuació d’una altra a causa del moviment ordenat que imposa l’hàlit comú i universal.

“Sóc un compost d'ànima i cos. Per tant, per al cos tot és indiferent, ja que no és capaç de distingir; però a l'esperit li són indiferents totes les activitats que no li són pròpies, i, en canvi, totes les activitats que li són pròpies, totes elles estan sota el seu domini. I, malgrat això, només l'activitat present li preocupa, doncs les seves activitats futures i passades li són també, des d'aquest moment, indiferents.” (Meditacions, VI, 32)

“Qui ha vist el present, tot ho ha vist: a saber, quantes coses han sorgit des de l'eternitat i quantes coses romandran fins a l'infinit. Doncs tot té un mateix origen i un mateix aspecte.” (Meditacions, VI, 37)

“Medita amb freqüència en el lligam de totes les coses existents al món i en la seva mútua relació. Doncs, en certa manera, totes les coses s'entrellacen unes amb les altres i totes, en aquest sentit, són amigues entre si; doncs una està a continuació de l'altra a causa del moviment ordenat, de l'hàlit comú i de la unitat de la substància.” (Meditacions, VI, 38)

“Ja no et limitis a respirar l'aire que t'envolta, sinó pensa també, des d'aquest moment, en conjunció amb la intel·ligència que tot ho envolta. Perquè la facultat intel·ligent està dispersa per tot arreu i ha penetrat en l'home capaç d'atreure-la no menys que l'aire en l'home capaç de respirar-lo.” (Meditacions, VIII, 54)

La raó no ens pertany, ens hem d’esforçar per trobar-la, lluitant contra els instints que provenen de la carn i l’alè vital, o mirant d’entendre’ls i entendre’ns, almenys, acceptant la seva inevitabilitat. Només així la intel·ligència pot alliberar-se, en part, del destí i actuar amb justícia i d’acord a la naturalesa, decantada de les passions i de les preocupacions del futur i del passat, perquè la vida és exclusivament present. Així, perquè “és portat als seus mateixos objectius”, el nostre hàlit vital esdevé una unitat amb l’hàlit ‘diví’ de la natura (“els habitants de l’aire i eteris”).

“Esclau has nascut, no et pertany la raó.” (Meditacions, XI, 30)

“Cal trobar l'art de assentir, i en el terreny dels instints, vetllar per la facultat de l'atenció, a fi que amb reserva, útils a la comunitat i d'acord amb el seu mèrit, es controlin en els seus impulsos i no sentin aversió per res del que no depèn de nosaltres.” (Meditacions, XI, 37)

“Tres són les coses que integren la teva composició: cos, hàlit vital, intel·ligència. D'aquestes, dues us pertanyen, en la mesura que has ocupar-te de elles. I només la tercera és pròpiament teva. En cas que tu apartis de tu mateix, això és, del teu pensament, tot el que altres fan o diuen, o tot el que tu mateix vas fer o vas dir i tot el que com a futur et torba i tot el que, sense possibilitat d'elecció, està vinculat al cos que t'envolta o al teu hàlit connatural, i tot el que el remolí que flueix des de l'exterior volteja, de manera que la teva força intel·lectiva, alliberada del destí, pura, sense lligams pugui viure practicant per si mateixa la justícia, acceptant els esdeveniments i professant la veritat; si tu, repeteixo, separes d'aquest guia interior tot el que depèn de la passió, el futur i el passat, i et fas a tu mateix, com Empèdocles, «una esfera rodona, ufanosa de la seva estable rodonesa», i t'ocupes en viure exclusivament el que vius, és a dir, el present, podràs almenys viure la resta de la teva vida fins a la mort, sense torbació, benèvol i propici amb la teva divinitat interior.” (Meditacions, XII, 3)

“...El que es comporta d'acord amb Déu en tot, és inspirat per un hàlit diví i és portat, gràcies a la seva reflexió, als seus mateixos objectius.” (Meditacions, XII, 23)


“...Pensa que si de sobte retrocedint per l'aire examinessis les coses humanes i la seva multitud de formes, en veure simultàniament com n'és gran l'espai que ocupen els habitants de l'aire i eteris, les menysprearies; i que, quantes vegades et remuntares a dalt, veuries el mateix, la seva uniformitat, la seva petita durada.” (Meditacions, XII, 24)

Entrades populars d'aquest blog

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Prana, qi, ki...

Prana és una paraula en sànscrit per a alè o 'aire inspirat ' (del verb 'pran’: aspirar), però, a més del simple aire, significa 'l’energia universal i invisible que entra en el cos a través de la respiració'. El prana és un principi físic que impregna totes les formes de vida, allò que aporta la vida i la saviesa als éssers, i que és o prové d’una mena de 'esperit universal'. El primer esment de la paraula prana apareix en el Rig-veda, el text més antic de l’Índia, de mitjans del II mil·lenni a C. Es pot dir que comparteix el sentit global 'aire-vida-saviesa' amb nombrosos termes d’altres cultures antigues diferents de l'hinduisme: el pneuma i la psyché grecs, la ruaj i la néfesch hebrees, el spiritus i l’anemos del llatí, el ruh àrab... O el mateix atman hindú, que també significa ànima alhora que aire o alè. (Vegeu el post 'Pneuma...' d’aquest mateix bloc sobre el present.) Amb freqüència, també es confon prana amb jiva, un altre terme …