Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament.

La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en el passat ni en el futur. Funciona en el present físic, amb els elements que són en el present, amb les energies que existeixen ara i que actuen ara sobre el nostre cos o en el nostre cos. Hi ha en el present marques que es varen crear en el passat, és evident, però hi són com en qualsevol realitat física; hi són perquè es varen produir en algun moment del passat, però, simplement hi són ara, no representen res més del que elles mateixes són en el present. No són cap mena de réplica del passat, són una petjada del temps en una cosa que existia en el passat i que segueix existint ara. Condicionen la realitat en algun aspecte, aporten alguna cosa al ressonar del cervell amb el món que l'envolta, és cert, perquè, en existir en el present (que és l'única manera d'existir), formen part de la 'realitat', però no són un món en elles mateixes: són només una marca, que pot ser molt discreta. La resta és el producte del procés, el resultat de la nostra activitat mental: pensament, fantasia... continguts mentals.

Deia José Ortega y Gasset: “La vida es siempre un 'ahora' y consiste en lo que ahora se es. El pasado de su vida y el futuro de la misma sólo tienen realidad en el ahora, merced a que ustedes recuerden ahora su pasado o anticipen ahora su porvenir. En este sentido la vida es puntual, es un punto: el presente, que contiene todo nuestro pasado y todo nuestro porvenir. Por eso he podido afirmar que nuestra vida es lo que estamos haciendo ahora.” (p. 39)

Només puntualitzar que 'recordar el passat i anticipar el porvenir' són continguts mentals, en la seva major part fantasia. El que recordam del passat no és la 'realitat' del passat, no és la realitat que es va donar en un present ja pretèrit, en tot cas és el que interpretam ara en el present, que pot diferir del que interpretem en un altre moment, i que és, per tant, només una experiència que s'esdevé ara. Aquestes elaboracions de la memòria són imaginació, fantasia. Ho veiem més clar si ens referim al futur. La realitat que s'esdevé en un present del futur gairebé mai s'assembla al futur que pensam, a les previsions que imaginam. Succeeixen les coses tal com les imaginam? Rotundament no. El que passarà en el futur és imprevisible. Intentam preveure el que pot passar, però la manera com s'esdevindrà el fet concret mai encaixa plenament amb el que imaginàvem. En tot cas, anam adaptant les nostres previsions al que va succeint. Simplement, el present, la realitat, és sempre canviant: aquest és el fet fonamental de la nostra existència.

El coneixement no és dins del nostre cervell. És més a fora de nosaltres que a dins. És a la (nostra) 'realitat'. Es mostra a la realitat que percebem. És un fenomen que es produeix quan el nostre cervell interactua amb les energies de l'entorn. De fet, diem que aquest fenomen d'interacció ÉS la realitat. Analitzem el següent paràgraf d'Ortega i Gasset:

“Hace un momento, cuando atendía a determinadas palabras yo no 'reparaba' en mi como no 'reparaba' en el banco o sillón donde me siento y, sin embargo, mi yo y el banco existían para mí, estaban en algún modo ante mí. La prueba de ello es que si alguien hubiese movido el banco yo habría notado que algo en mi situación había cambiado, que algo no era lo mismo que en el instante anterior. Lo cual supone que de algún modo me constaba ya el banco y su posición, que yo en algún modo 'contaba' con el banco. Cuando bajamos la escalera no tenemos conciencia propiamente tal de cada escalón, pero contamos con todos ellos; y en general, de la mayor parte de las cosas que existen para nosotros no tenemos conciencia, pero contamos con ellas.” (p. 41)

El banc i l'escala, amb la seva posició exacta, o amb cada un dels seus graons, amb tots els detalls i tota la informació que en poguem treure, existeixen fora de nosaltres.

Allà on hi ha la major part de la informació és a l'entorn circumdant. El cervell, amb la seva estructura i amb les marques que el temps ha anat deixant en ell mateix (memòria), el que fa és ressonar amb la informació envoltant. Troba i cerca a fora la informació que li és útil i pràctica. Les marques de la memòria actuen com ganxos que s'adhereixen als elements de l'entorn i completen amb ells la seva càrrega informativa. Les marques de la memòria són bàsicament això: vincles amb el món.

La informació està a la mà a l'entorn, no cal saturar la memòria, perquè podem indagar a fora en el que ens està proper, o cercar-la, si volem obtenir-ne més. Ens topem amb ella o la seleccionem i cerquem. I és amb el que topem i amb el que cerquem a cada moment anem desplegant la nostra acció i el nostre comportament. El que hi ha als nostres circuits de memòria són marques que el temps ha deixat, o, si es vol fer una concessió al pensament psicologitzant, una mena d'esbós o mapa discret, però no la realitat. Aquestes petjades personals ens poden vincular amb la realitat d'una determinada manera, ens marquen una manera de comportar-nos, d'indagar i d'evolucionar en el nostre entorn. Però és a la informació del món circumdant al que estan vinculades i s'activen i actuen amb reciprocitat. La 'realitat', així, és el que experimentam quan ens conduim amb aquest mapa elemental de memòria dins de l'entorn desbordant d'informació, i emplenam de contingut les nostres vivències.

Els vincles de la memòria funcionen amb el mecanisme de l'atenció. L'atenció “pren un objecte d'entre una pluralitat confusa d'ells i l'acota, el subratlla tot al voltant, el destaca” (p. 40). Quan un objecte que simplement és allà, que sabem d'ell només d'una manera vaga (per exemple el banc del costat o els graons de l'escala), 'enganxa' amb l'esquema de la nostra realitat i de la nostra acció, ens interessa d'una manera concreta, aleshores reparem en ell i passa a formar part de la nostra acció. Però l'objecte és allà fora, no l'incorporem a la nostra ment ni molt menys, simplement interactuem amb ell. La nostra ment no acumula experiències sinó que participa en elles.

La conciència més que memòria és sensació, és adonar-se'n de les coses de fora i de dins de nosaltres, és viure i sentir. És un coneixement primari, essencial, de viure i sentir-se en el món d'una manera o altra, que té a veure fonamentalment amb tot el que un sent a cada moment. La conciència té més a veure amb sentir el cos, sentir el mal de queixal per exemple, que amb fer una tasca 'intel·lectual'. Millor dit, no és que la conciència tengui a veure amb sentir, sinó que consisteix bàsicament en això, en sentir-se a un mateix i les coses que l'envolten. Aquesta conciència, aquest sentir-se d'una determinada manera és precisament el que ens mou a fer una activitat o una altra, a cercar i a seleccionar una informació o altra a l'entorn, a raonar i a prendre decisions. L'acció del pensament consisteix en gestionar el que sentim, la manera com estem en el món; i el seu resultat són les idees o continguts mentals.

La conciència és sentir el món envoltant i sentir-se un mateix. Però és veritat que no solem reparar en nosaltres mateixos, en el nostre cos, tot i que forçosament sempre el sentim i sempre hauríem de comptar amb ell. La nostra ment, sembla ser, està tan lligada al cos i als nostres estats i sentiments interns, que els confon amb ella mateixa. La conciència crea pensaments, emocions, volicions, il·lusions a partir de com el cos està i del que sentim d'ell. La ment 'compta', d'alguna manera, amb el cos i és inseparable d'ell, però només 'repara' amb ell quan les sensacions sobresurten de la 'normalitat' (en el cas del mal de queixal, per exemple). Llavors és quan ens fixem en el cos, i interpretem el dolor, la malaltia... Però si l'estimulació corporal no és alta o anormal, confonem el que sentim del cos amb el que pensam, i d'aquí neixen les nostres emocions, motivacions, decisions, impulsos, caràcter fins i tot. Amb aquests processos psicològics gestionem els nostres estats corporals. De fet, aquests processos poden entendre's genuïnament com els mecanismes de gestió de l'estimulació interna. En tot cas, el fet fonamental és que no sabem ni podem actuar directament sobre el nostre cos, sino que la gestió del que sentim del nostre cos la fem d'una manera indirecta, atenent més l'entorn que envoltant que el seu origen corporal. El nostre cos crea un renou de fons que sempre és allà, un continu difús de sentiments 'no conscients' (no conscients perquè no som capaços d'aïllar-los de la resta d'estímuls amb l'atenció) que paradoxalment determina la nostra manera de relacionar-nos amb el món. Amb ells no reparem normalment, però a la vegada és impossible no comptar-hi, la seva presència és inevitable, perquè nosaltres som sobretot el nostre cos. El nostre cos és l'element principal de la nostra situació, vendria a dir Ortega y Gasset.

“En nada suele el hombre reparar menos que en sí mismo y, sin embargo, con nada cuenta más constantemente que consigo. Yo existo siempre para mí, pero sólo de cuando en cuando tengo conciencia propiamente tal de mí.” (p. 41)

El cos no és normalment el contingut principal de la nostra consciència, un resultat de l'acció mental, sinó que és, al contrari, l'origen de tal acció. El que sí esdevé continguts mentals és tot el que envolta el cos i el pot afectar d'una manera o altra, així l'atenció de l'home està posada principalment en l'entorn dins del qual es condueix. El cos, en sí, aporta sensibilitat però poca cognoscibilitat. La informació és a l'entorn, no ho oblidem, no dins nosaltres. Nosaltres som la màquina que la cerca i la interpreta, no la informació en sí ni el contingut mental. L'home sent el cos però cerca la informació a fora, bàsicament. No pot ni sap operar directament sobre el propi cos; no té un control directe sobre ell. Estem dissenyats per mirar a fora. Allò útil i pràctic a la nostra acció és a fora, no a dins. No podem ni sabem 'actuar internament'. El nostre comportament es desenvolupa cap a fora, malgrat l'objectiu final de tal comportament, tal com succeeix en la gran majoria dels casos, sigui repercutir d'alguna manera en l'estat intern que l'ha creat. En definitiva: estem en completa simbiosi amb el que ens envolta, l'entorn és una extensió del propi cos.

Ortega y Gasset, J. Obras completas. Tomo XII. Alianza. Madrid. 1983

Epstein, R. (18 may, 2016): The empty brain. AEON essays. Recuperat de https://aeon.co/essays/your-brain-does-not-process-information-and-it-is-not-a-computer