Passa al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Comentaris dels tractats i sermons d’Eckhart. Idea primera.



Idea primera: És necessari distanciar-se, d'alguna manera, de les ocupacions quotidianes i del desordre que imposem les persones a les coses, per poder entendre el natural i vertader ordre del món ('Déu'). Perquè 'Déu' no és el simple contingut del pensament desordenat dels homes, sinó que se’l capta per una actitud mental i un desig sostingut d’entendre’l. 'Déu' és ben real i natural, és l’essència de la naturalesa, és l’ordre natural de les coses, el qual ens hem d’esforçar en entendre.

Cal deixar les preocupacions quotidianes, la cura de tot allò “terrenal”, perquè l’ordre que imposem al món amb la nostra ment limitada desordena l’ordre natural-diví i ens pertorbem a nosaltres mateixos innecessàriament.
 ... qui et pertorba ets tu mateix a través de les coses, perquè et comportes desordenadament davant d’elles.
(Plàtiques instructives. 3. De les persones no desafectades que estan plenes de pròpia voluntat.)

I cal deixar la cura de les coses quotidianes de manera radical: renunciar a un mateix, a la voluntat pròpia, i ser “pobre en esperit”.
 Nostre Senyor: «Benaventurats són els pobres en esperit (Mateu 5, 3), o sigui, en la voluntat. I ningú ha de dubtar d’això: si existís un mode millor, Nostre Senyor ho hauria mencionat, així com digué també: «Qui me vol seguir que es negui primer a si mateix» (Mateu 16, 24); d’això depèn tot. Presta atenció a tu mateix; i allà on et trobis a tu, allà renuncia a tu; això és la millor cosa de totes.»
(Plàtiques instructives. 3. De les persones no desafectades que estan plenes de pròpia voluntat.)

Déu no és el simple contingut d’un pensament, sinó que se’l capta per una actitud mental i un desig sostingut d’entendre’l. Déu és real, és l’essència de la naturalesa, és l’ordre natural de les coses, que ens hem d’esforçar en entendre.
 Aquesta vertadera possessió de Déu depèn de la ment i d’una entranyable (i) espiritual tendència i disposició cap a Déu, (y) no d’un continu i parell pensament (xifrat) en Déu; perquè això seria per a la naturalesa una aspiració impossible; seria molt difícil i endemés no seria ni tan sols el millor de tot. L’home no ha de tenir un Déu pensat ni acontentar-se amb Ell, doncs quan s’esvaeix el pensament, també s’esvaeix aquest Déu. Un ha de tenir més bé un Déu essencial que es troba per sobre dels pensaments dels homes i de totes les criatures. Aquest Déu no s’esvaeix, a no ser que l’home voluntàriament s’aparti d’Ell.
(Plàtiques instructives. 6. Del despreniment i de la possessió de Déu.)

Renunciar a la voluntat pròpia i acceptar l’ordre natural-diví significa donar cabuda a les incomoditats i sofriments que s’esdevenen, i no pretendre fugir d’ells ni rebutjar-los. Perquè no podem evitar ni resoldre el que no depèn per res del nostre voler. De la mateixa manera, el més natural és acceptar els honors o comoditats quan s’esdevenen, que igualment no depenen de nosaltres. Pretendre guiar-nos per la nostra voluntat, en qualsevol cas i tant si en som conscients com no, només aporta confusió i patiment.
 I així considero que la millor de totes les coses és aquesta: que l’home es confiï completament a Déu, de manera que ell, si Déu vol imposar-li una càrrega, ja siguin ignomínies, penes o un sofriment qualsevol, l’accepti amb alegria i gratitud, i que l’home, abans que col·locar-se ell mateix en tal situació, es deixi guiar per Déu. Per tant apreneu-ho tot gustosament de Déu i seguiu-lo, així sereu bons! Procedint d’aquesta manera també és lícit acceptar honors o comoditats. Mes si a tal home li sobrevenen incomoditats i deshonra, que les aguanti també i estigui disposat a fer-ho amb gust. I per això poden menjar amb ple dret els qui estarien igualment disposats a dejunar.
Que un aprengui a desprendre’s de si mateix fins a no retenir ja res propi. Tot el tumult i la discòrdia provenen sempre de la pròpia voluntat, no importa que un el noti o no. Un mateix s’ha d’entregar, junt amb tot el seu, a la bona i estimada voluntat de Déu, mitjançant el pur despreniment del voler i del desig, i això respecte a tot el que un pugui voler o desitjar amb vista a qualsevol cosa.
(Plàtiques instructives. 18. De quina manera l’home pot acceptar, si li correspon, un plat deliciós, vestimenta noble i companys alegres, tals com li toquen en l’ordre natural.)

El deixament de les ocupacions i pensaments terrenals ens acosta a Déu-ordre de la naturalesa, ens hi fa semblants; ens acosta a l’enteniment de nosaltres mateixos dins l’ordre del món. Si aquest apropament en veritat es produeix, les coses terrenals deixen de tenir interès per a nosaltres.
 Quan l’esperit lliure es manté en verdader despreniment, l’obliga Déu a (apropar-se) al seu ser; i si fos capaç d’estar sense cap forma ni accident, adoptaria el propi ser de Déu. Però aquest (ser) no el pot donar Déu a ningú fora d'Ell mateix; per tant, Déu no li pot fer a l’esperit desprès cap altra cosa que donar-se-li Ell mateix. I l’home que es trobi així en perfecte despreniment, serà elevat a l’eternitat, en forma tal que cap cosa perible no el pugui commoure, que no senti res que sigui corpori, i es diu que està mort per al món perquè no li agrada res que sigui terrestre. A això es va referir Sant Pau quan va dir: «Visc i, tanmateix, no visc; Crist viu en mi» (Gal. 2, 20).
(Del despreniment.)

Déu (l’ordre natural de les coses) és el salvador universal de tot el món. Això és: de no existir l’ordre natural-diví el món seria un caos absolut. El desordre que imposem al món amb la nostra voluntat (“els nostres pecats”) corrompen tot el nostre ser: cor, sentits, cos, ànima, potències. Tot el que som en acte i en potència, físicament i mentalment, interior i exteriorment, emmalalteix i es corromp quan ens aferrem a la nostra voluntat. Per tant, cal renunciar a nosaltres mateixos i/per apropar-nos a l’ordre natural-diví.
Pots recordar també que Déu ha sigut el Salvador universal de tot el món i per aquest fet li dec gratitud molt major que en el cas que Ell m’hagués salvat només a mi. De la mateixa manera tu també has de ser un salvador universal de quant has corromput en tu a causa dels pecats, i amb tot això estreny-te totalment a Ell, ja que amb els pecats has corromput tot el que hi ha en tu: el cor, els sentits, el cos, l’ànima, les potències i tot el que hi hagi en tu i dins de tu: tot està molt malalt i corrupte. Per tant, acull-te amb Aquell en qui no hi ha cap defecte sinó només coses bones, per a que sigui un Salvador universal de tota la corrupció existent en tu, tant interiorment com exteriorment.
(Plàtiques instructives. 16. De la vertadera penitència i de la vida benaventurada.)

Déu és el Pare. Tot el ser de l’home, el seu viure, conèixer, saber i estimar prové de Déu, és en Déu i és Déu. Així només ens podem adreçar naturalment a Déu, qualsevol altra cosa és absurda i ens duu pena i patiment. Ens hem d’esforçar per retirar la imatge de nosaltres mateixos i de totes les criatures i adreçar-nos només a Déu.
... l’home s’ha d’esforçar molt per treure's la imatge de si mateix i de totes les criatures, no coneixent cap pare fora de Déu sol; llavors, res no el pot afligir, ni Déu ni la criatura, ni el creat ni el no-creat, i tot el seu ser, viure, conèixer, saber i estimar, prové de Déu i (es troba) en Déu i (és) Déu.
(El llibre de la consolació divina.)

L’amor l’hem de dirigir cap al principi creador, el Pare, l’ordre natural-diví. Si el nostre ser, la nostra vida i el nostre coneixement provenen d’ell, estan en ell i són ell, a res més ens podem adreçar amb encert que no sigui ell. La resta ens perd, perquè és accessori i fuig d’ordre. Si ens dirigim a allò creat i oblidem el principi creador que ho ordena, només trobarem desordre, pena i desconsol. Ens hem d’adreçar, doncs, a allò que hi ha de diví en la criatura per romandre en pau.
Ara diré a més que tota pena prové de l’amor d’allò que el mal m’ha tret. Si m’afligeix llavors el mal fet a les coses externes, això és senyal cert que estimo coses externes i estimo, en veritat (la) pena i (el) desconsol. Si estimo i busco la pena i el desconsol, és d’estranyar que m’afectin les penes? El meu cor i el meu amor atorguen a la criatura la bondat que és propietat de Déu. Em giro cap a la criatura de la qual prové, per naturalesa, desconsol i dono l’esquena a Déu de qui emana tot consol. Com pot sorprendre’m, doncs, que sofreixi penes i estigui trist? De debò, és realment impossible per a Déu i tot aquest món que trobi verdader consol l’home que el busca en les criatures. Mes, qui estimés només a Déu en la criatura, i a la criatura només en Déu, trobaria a tot arreu un consol verdader i equitatiu.
(El llibre de la consolació divina.)


Referències bibliogràfiques.
 
Eckhart, Obras alemanas. Tratados y sermones. Edhasa, Barcelona, 1983.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

La versió de Pitàgores

El sistema de creences pitagòric té molts elements en comú amb l’òrfic. L’ànima humana, segons l’escola de Pitàgores i a semblança dels òrfics, no és engendrada ni produïda pel cos, sinó que ve de fora. En el cas dels pitagòrics no es parla ja dels déus com a causa última, sinó que l’ànima dels homes passa a entendre’s com una emanació de l’“ànima universal”, la qual tendria el seu origen en un “foc central de l’univers”. Aquesta ànima universal pot vivificar successivament diferents cossos, i pot existir també en les regions etèries durant algun temps sense estar unida a cap cos humà o animal. Admeten, com els òrfics, la metempsicosi, que du implícita la idea de la immortalitat de l’ànima (vegi’s, p. e., Zeferino González, p 143). Aquesta ànima universal, en definitiva, s’estén per l’espai celeste, on alguna cosa natural com un “foc central” l’origina, i es transmet per l’èter i l’aire cap a totes les criatures, en les quals actua i es manifesta. Són els propis h…

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …