Passa al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Comentaris dels tractats i sermons d'Eckhart. Idea segona.



Idea segona: 'Déu' és el natural i vertader ordre del món, és el principi creador de l’ordre natural del món, és l’esdevenir de la naturalesa, que actua en tot moment i pertot, sense limitacions de temps ni d’espai.


El principi creador de l’ordre natural (Déu) actua per ell mateix tota l’eternitat. La seva acció és contínua, no comença ni acaba i s’explica per ella mateixa i no per cap altra cosa, perquè ella mateixa és l’ordre de tot.
El ser-creat és una mateixa cosa que el crear. El crear-se del món és el mateix que el creador. Déu és el principi creador de l’ordre natural. Déu i l’esdevenir de la naturalesa són una mateixa cosa, que en deim l’ordre natural-diví.
Déu estima per amor de si mateix i obra totes les coses per amor de si mateix, la qual cosa vol dir que estima a causa de l’amor i obra a causa de l'obrar; doncs, sense cap dubte, Déu mai no hauria engendrat en l’eternitat al seu Fill unigènit si l’haver engendrat no fos igual que l’engendrar. Per això diuen els sants (Cfr. Petrus Lombardus, Libri Sententiarum Sent. Id.9 c.4 i allà els esmentats Testimonia sanctorum) que el Fill ha nascut tan eternament que continua naixent sense cessar. Si el ser-creat no fora (una i la mateixa cosa que) el crear, Déu tampoc no hauria creat mai el món. Resulta doncs, que Déu ha creat el món de tal manera que encara el continua creant sense cessar. Tot el passat i tot el venidor li resulten a Déu aliens i distants. I així: qui va néixer de Déu (com) fill de Déu, estima Déu per amor d'Ell mateix, és a dir, estima a Déu a causa de l'estimar-a-Déu i obra totes les seves obres a causa de l'obrar.
(El llibre de la consolació divina. Consolació 2.)

Déu és l’U, la Unitat. Qualsevol objecte de pensament ens distreu de l’U. Gairebé cal anar a un desert, allà on no hi ha distraccions ni preocupacions, res, per sentir l’U. Perquè allà no hi ha res més, allà Déu “ens parla al nostre cor”. I sentir la “paraula” -el logos, l’ordre- de Déu és la màxima aspiració, conscient o no, de totes les criatures, les més baixes i les més elevades. Tothom desitja acostar-se a l’enteniment del vertader-ordre-del-món / Déu.
«Jo» -diu el Pare-, «vull conduir-los a un desert i allà parlaré als seus cors» (Oseas 2, 14). De cor a cor, un dins de l'U, (vet aquí el que) estima Déu. Tot el que resulta aliè i distant a això (=l’U) ho odia Déu. Ell atreu i arrossega cap a l'U. Totes les criatures busquen l'U, fins i tot les més baixes ho busquen, i les més elevades perceben l'U; arrossegades més enllà de la seva naturalesa i transformades en la (divina) imatge, elles busquen l'U en l'U, l'U en si mateix. Per això haurà dit el Fill -en la divinitat Fill (=Logos) en el Pare-: Allà on estic jo, hi haurà d’estar qui em serveix, qui em segueix, qui ve cap a mi.
(El llibre de la consolació divina. Consolació 2.)

Déu, el principi creador responsable del vertader ordre natural, atorga el ser com són a l’home i a totes les criatures, el ser que és accessible al nostre coneixement, els actes de l’experiència i les potències. Sense aquest ser, res de valor semblant al que coneixem existiria. La paraula de Déu / logos de la naturalesa conté els significats vertaders i preciosos de les coses creades.
Si es tragués a totes les criatures del món sencer l’ésser que atorga Déu, quedarien (fetes) un mer no-res desagradable, mancat de valor i avorrible. En la paraula segons la qual tot el bé ve juntament amb Déu, s’amaguen encara molts altres significats preciosos...
 (El llibre de la consolació divina. Consolació 2.)

L’ordre del món / Déu és etern. Ha existit sempre. És el principi creador i rector del món. Crea a la vegada que regeix. Regeix a la vegada que crea. Ara mateix crea, i ha creat sempre. És immutable, res l’afecta. Ell és tot i tot es redueix a l’U. És impecable i implacable. Si res l’afecta, menys ho fan les intencions i les accions dels homes i de les criatures. Ell és tot, i les accions de l’home són només una part del tot. Ell és la naturalesa: eterna, immutable, implacable. És l’esdevenir de la naturalesa.
Ara has de saber que Déu, abans d’existir el món, s’ha mantingut -i continua fent-ho- en aquest despreniment immòbil, i has de saber (també): quan Déu va crear el cel i la terra i totes les criatures, (això) va afectar el seu despreniment immòbil tan poc com si mai cap criatura hagués estat creada. Dic més encara: Qualsevol oració i obra bona que l’home pugui realitzar en el segle, afecta el despreniment diví tan poc com si no hi hagués cap oració ni obra bona en la temporalitat, i a causa d’elles Déu mai no es torna més benigne ni més ben disposat envers l’home que en el cas que no fes mai ni una oració ni les obres bones. Dic més encara: Quan el Fill en la divinitat va voler fer-se home i ho va fer i va patir el martiri, això va afectar el despreniment immòbil de Déu tan poc com si mai no s’hagués fet home.
(Del despreniment.)

Per tant, a l’ordre “diví” de la naturalesa en res l’afecten els desitjos i els precs dels homes. L’única forma vàlida d’oració és l’acostament a la naturalesa mateixa, fer-nos semblant a ella, per mitjà del deixament de les ocupacions humanes o “terrenals”. Quan aquest deixament és complet i pur els homes deixen de tenir interès per qualsevol altre objecte de coneixement o d’estimació, perquè ja estan totalment plens de coneixement i d’estimació de Tot. L’U és Tot. Paradoxalment, els homes estan plens de coneixement de Tot quan es situen en el buit mental, perquè saben, per la seva experiència, que els seus coneixements humans són equivocats, i que és en la naturalesa que hi ha el vertader ordre que tot ho regeix, el qual, normalment, els és ocult.
Mes, ara pregunto jo:¿quina és l’oració del cor desprès? Contesto dient que la puresa despresa no pot resar, doncs qui resa desitja que Déu li concedeixi alguna cosa o sol·licita que li tregui alguna cosa. Ara bé, el cor desprès no desitja res en absolut, tampoc no té res en absolut del qual volgués ser deslliurat. Per això s’absté de tota oració, i la seva oració només implica ser uniforme amb Déu. En això es basa tota la seva oració.
(...) Referent a això podem referir-nos també a la paraula pronunciada per Agustí: L’ànima té una entrada secreta a la naturalesa divina on se li aclaparen totes les coses. En aquesta terra la tal entrada no és sinó el despreniment pur. I quan el despreniment arriba al més elevat, es torna mancada de coneixement a causa del coneixement, i mancada d’amor a causa de l’amor i fosca a causa de la llum.
(Del despreniment.)

Aquí Eckhart planteja de manera ben enginyosa la qüestió de l’atenció i coneixements humans, que per necessitat tendeixen cap a Déu: L’atenció i el coneixement només poden estar centrats en un objecte en cada moment, com sabem per la psicologia. La nostra ànima és tan simple que només percep la unitat, només fa present la unitat. Déu és l’únic coneixement, al qual podem adreçar la nostra atenció i la nostra ment, que engloba tots els altres. És l’U que és el Tot. És l’U que engloba el Tot. La nostra ànima tendeix sempre, per tant, cap a Déu, la màxima expressió de la Unitat perquè és Tot. Així, coneixement (o enteniment) i Déu, en el fons, són el mateix, i al final de tota cerca sempre acaben coincidint, forçosament.
L’ànima és tan simple en si mateixa que ella, a tota hora, no pot percebre sinó una sola imatge. Quan percep la imatge de la pedra, no percep la imatge de l’àngel, i quan percep la imatge de l’àngel, no en percep cap altra; i la mateixa imatge que percep, l’ha d’estimar també en el seu estar-present. Si percebés mil àngels seria el mateix que a dos àngels i, tanmateix, no percebria res més que a un de  sol.
(Sermó X.)


L’enteniment aprehèn Déu en la seva unitat, en el seu “desert”, sense valors ni criteris ni judicis accessoris.  L’ànima o enteniment, quan és tocada per Déu sense afegits nostres, esdevé perfecta, esdevé l’U, esdevé tan noble com Déu mateix. Déu la toca segons és ell el logos i ordre del món. La part cognitiva de l’ànima, l’enteniment, és Déu mateix, perquè Déu i enteniment són tots dos el natural ordre-logos del món. No hi ha unió major que l’existent entre Déu i enteniment. On es troba Déu, es troba l’enteniment, i on es troba l’enteniment, es troba Déu.
He parlat d’una potència (=l’enteniment) en l’ànima; en el seu primer efluvi violent aquesta potència no aprehèn Déu en quant és bo, tampoc l’aprehèn en quant és veritat: ella penetra fins al fons i continua buscant i aprehèn Déu en la seva unitat i en seu desert; aprehèn Déu en seu erm i en el seu propi fons. I per això res no la pot satisfer; ella continua buscant què és el que és Déu en la seva divinitat i en la propietat de la seva pròpia naturalesa. Ara bé, diuen que no hi ha unió més gran que el fet que les tres persones siguin un sol Déu. Llavors -així diuen- no hi ha cap unió major que la (existent) entre Déu i l’ànima. Quan succeeix que l’ànima rep una besada de la divinitat, s’alça plena de perfecció i benaventurança; llavors és abraçada per la unitat. En el primer toc amb el qual Déu ha tocat i toca l’ànima en el seu caràcter de no-creada i no creable, allà l’ànima és -quant al toc de Déu- tan noble com Déu mateix. Déu la toca segons [és] Ell mateix.
(...) L’ànima té un ésser racional, cognoscitiu; per això: allà on es troba Déu, es troba l’ànima, i on es troba l’ànima, allà es troba Déu.
Ara bé, es diu: «Va ser trobat en el seu interior». «Interior» és allò que viu en el fons de l’ànima, en el més íntim de l’ànima, en l’enteniment, i que no surt ni mira cap cosa.
(Sermó X.)

El màxim do és que Déu engendra el seu “fill” (logos) de manera natural en nosaltres, en el ser més profund de la nostra ànima, que és l’enteniment. La “gràcia” és la manifestació de quelcom que flueix des del principi creador etern (Déu) al ser profund de la nostra ànima (l’enteniment), però no així a les -altres- potències de l’ànima, que estan contaminades, en alguna mesura, per coses terrenals (l’experiència personal, la memòria...). A l’enteniment, en l’essència més pura del qual s’engendra el logos o “fill” de Déu, no hi ha res més que ell mateix. Tota la resta està afectat pel terrenal en alguna mesura. El fluir de l’enteniment, en si, és diví, tot i que els seus continguts són inevitablement terrenals.
En un escrit es diu: Aquest és el do màxim, que som fills de Déu i que Ell engendra en nosaltres al seu Fill (se’n vegi 1 Joan 3, 1). L’ànima que pretén ser fill de Déu no ha d’il·luminar res en si mateix, i en aquella en la qual haurà de néixer el Fill de Déu, no ha d'engendrar-se res més. La intenció màxima de Déu consisteix a engendrar. Mai no s’acontenta, tret que engendri en nosaltres el seu Fill. L’ànima tampoc no es dóna per satisfeta de cap manera, si no neix en ella el Fill de Déu. I d’allà sorgeix la gràcia. Allà s’infon (la) gràcia. (La) gràcia no obra; el seu esdevenir és la seva obra. Flueix des de l’ésser diví i flueix en l’ésser de l’ànima, mes no en les potències.
(Sermó XI.)


Referències bibliogràfiques:

Eckhart, Obras alemanas. Tratados y sermones. Edhasa, Barcelona, 1983.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

La versió de Pitàgores

El sistema de creences pitagòric té molts elements en comú amb l’òrfic. L’ànima humana, segons l’escola de Pitàgores i a semblança dels òrfics, no és engendrada ni produïda pel cos, sinó que ve de fora. En el cas dels pitagòrics no es parla ja dels déus com a causa última, sinó que l’ànima dels homes passa a entendre’s com una emanació de l’“ànima universal”, la qual tendria el seu origen en un “foc central de l’univers”. Aquesta ànima universal pot vivificar successivament diferents cossos, i pot existir també en les regions etèries durant algun temps sense estar unida a cap cos humà o animal. Admeten, com els òrfics, la metempsicosi, que du implícita la idea de la immortalitat de l’ànima (vegi’s, p. e., Zeferino González, p 143). Aquesta ànima universal, en definitiva, s’estén per l’espai celeste, on alguna cosa natural com un “foc central” l’origina, i es transmet per l’èter i l’aire cap a totes les criatures, en les quals actua i es manifesta. Són els propis h…

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …