Passa al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Comentaris dels tractats i sermons d'Eckhart. Idea tercera.



Idea tercera: Identitat de l'ànima amb 'Déu'. L'ànima de l'home prové de 'Déu'. L'enteniment, el coneixement i la voluntat, que conformen l'ànima de les persones, no depenen dels sentits ni del funcionament del cos, sinó que són de la mateixa naturalesa que 'Déu'.

L’ànima s’estén per tot el cos. No es “localitza” en el cor o en cap altre òrgan o membre. Déu actua principalment en l’enteniment, fins i tot més que en el propi “ser” de l’home. L’enteniment no és la funció de cap òrgan del cos, sinó que és, senzillament, la manifestació de Déu. (Eckhart usa indistintament els termes d’enteniment i coneixement.)
 Alguns mestres opinaven que l’ànima es trobava només al cor. No és així i hi va haver grans mestres que s’equivocaven referent a això. L’ànima es troba completament sencera i indivisa al peu, i sencera a l’ull i en qualsevol membre.
(...) Si aprehenem Déu en l’ésser, l’aprehenem al seu vestíbul, doncs l’ésser és el vestíbul on viu. Però on es troba al seu temple en el qual resplendeix (com) sant? El temple de Déu és l’enteniment. En cap part mora Déu més pròpiament que al seu temple, és a dir l’enteniment.
(Sermó IX.)

Seguint Sant Agustí, manifesta Eckhart que Déu es troba a l’ànima, “en el fons” de l’ànima, o dit d’una altra manera, en la potència “més elevada” de l’ànima, que és el coneixement -o enteniment-. Allà es manifesta la sencera divinitat de Déu.
Déu és més a prop de l’ànima del que es troba l’ànima respecte d’ella mateixa, perquè “Ell” és la font de l’ànima. L’ànima agafa el seu ser immediatament de Déu. Així Déu es manifesta plenament en el coneixement -o enteniment- dels homes.
Segons diu San Agustí: Déu es troba més a prop de l’ànima del que ella es troba respecte a si mateixa. La proximitat de Déu i l’ànima no coneix, per cert, diferència (entre ambdós). El mateix coneixement en el qual Déu es coneix a si mateix, és el coneixement de qualsevol esperit desprès i no (és) un altre. L’ànima pren el seu ser immediatament de Déu; per això Déu és més a prop de l’ànima que es troba ella respecte a si mateixa; així, Déu es troba en el fons de l’ànima amb la seva sencera divinitat.
(Sermó X.)

A l’home hi ha dues naturaleses barrejades que actuen a la vegada. Hi ha un home exterior, o home “terrestre”, en el qual l’ànima actua conjuntament amb els membres i òrgans corporals. És l’home que depèn del que l’envolta immediatament, del que capten els seus sentits, i que actua muscularment en el seu entorn. A la seva ànima hi està adherit el cos i és depenent d’aquest i de l’entorn “terrenal”. L’altre és l’home interior o home “celestial”, un home noble capaç i desitjós de sentir Déu i de (que és el mateix que) acostar-se a l’enteniment de l’ordre vertader del món. Li correspon aquella part més elevada de l’ànima que té identitat amb Déu. El seu logos o enteniment té un alt nivell de puresa, està relativament poc afectat pels elements terrenals-corporals. Inevitablement, però, aquestes dues naturaleses estan barrejades, en una mesura major o menor. Ningú s’allibera del tot de la seva naturalesa terrenal, ningú esdevé Déu. És més, a l’home “celestial” Déu li parla al cor, a un òrgan corporal. Aquest òrgan corporal, el cor, paradoxalment, és sensible al logos diví. Quan s’allibera del renou terrenal -en un desert- el cor fa U amb Déu, eternament.
En primer lloc cal saber -i és ben evident- que l’home reuneix per si mateix dues naturaleses: cos i esperit. Per això es diu en un escrit (Isaac Israeli, Liber de diffinitionibus.): Qui es coneix a si mateix, coneix totes les criatures, perquè totes les criatures són o cos o esperit. En conseqüència s’afirma en l'Escriptura respecte a l’home que hi ha en nosaltres un home exterior i un altre interior (Cfr. 2 Cor. 4, 16). A l’home exterior pertany tot el que està adherit a l’ànima (però) embolicat en la carn i barrejat amb ella, i que té una cooperació física amb qualsevol membre i dins d'ell, com per exemple, amb l’ull, l’oïda, la llengua, la mà i altres per l’estil. I l'Escriptura anomena tot això l’home vell, l’home terrestre, l’home exterior, l’home hostil, un home servil.
L’altre home, dins de nosaltres, és l’home interior; a aquest li diu  l'Escriptura un home nou, un home celestial, un home jove, un amic i un home noble. I a aquest es refereix Nostre Senyor quan diu que «un home noble va marxar a una terra llunyana i es va conquerir un regne i va tornar».
(...) «Jo -diu Nostre Senyor en (el llibre) del profeta Oseas- vull conduir l’ànima noble a un desert i allà parlaré al seu cor» (Oseas 2, 14), un amb U, un d’U, un en U i eternament un en U. Amén.
(De l’home noble.)

Déu, que és la “llum” principal i primera, no actua directament sobre les potències inferiors de l’ànima, que són terrenals i depenen de coses terrenals (l’experiència, la memòria, l’aprenentatge de les coses viscudes...), pròpies de “l’home exterior”, però aquestes potències és possible que es facin susceptibles a la “llum” divina per mitjà de l’exercici i la purificació. O, potser, tenen una “llum” semblant a la  divina, que les fa, d’alguna manera, susceptibles a aquesta. O, com diu Tomàs d’Aquino, algunes potències (el coneixement i la voluntat) són divines i, per tant, no moren amb el cos, sinó que resten a l’ànima, i, per tant, quan ja no actuen en el cos perquè ha mort, es mantenen intactes en el seu origen no corporal. Les altres potències les ha desenvolupades el cos en la seva vida i, per tant, moren amb ell.
Resulta que un mestre pregunta si la llum divina entra fluint en les potències de l’ànima amb la mateixa puresa que té en el ser (de l’ànima), ja que aquesta té el seu ser immediatament de Déu i les potències flueixen immediatament del ser de l’ànima. (La) llum divina és massa noble com per poder tenir qualsevol relació amb les potències; perquè a tot el que toca i és tocat, Déu li resulta allunyat i estrany. I per això les potències, perquè són tocades i toquen, perden la seva virginitat. (La) llum divina no pot il·luminar en elles; però és possible que es facin susceptibles mitjançant l’exercici i la purificació. Referent a això diu un altre mestre que se’ls dóna a les potències una llum que s’assembla a la (llum) interior. S’assembla, és cert, a la llum interior, però no és la llum interior. Resulta doncs, que aquesta llum els produeix a elles (les potències) una impressió de manera que arriben a ser susceptibles de la llum interior. Un altre mestre diu [Cfr. Thomas, S. theol. I q. 77 a. 8; i ibídem I, II q. 67 a. 1 a 3.] que totes les potències de l’ànima que actuen al cos, moren amb el cos a excepció del coneixement i de la voluntat: només aquests li queden a l’ànima. (Fins i tot) quan moren les potències que actuen al cos, elles romanen intactes en la seva arrel.
(Sermó X.)

El coneixement i l’enteniment són el que ens uneix a Déu, són allò que hi ha de diví en nosaltres. És Déu qui ens els envia, en forma d’”àngel”. L’enteniment penetra el ser pur, la nostra ànima, i el coneixement es manifesta ràpidament, abans i al davant de totes les altres coses. L’ànima està feta de totes les coses perquè té la facultat de conèixer totes les coses. L’objecte del meu coneixement és el mateix que el meu coneixement. D’alguna manera la matèria d’allò que conec està present en mi.
Ara invertim aquesta paraula i diem: Perquè Déu m’ha enviat el seu àngel, conec veritablement. «Pere» vol dir el mateix que «coneixement». Ja ho he dit en altres oportunitats: El coneixement i l’enteniment uneixen l’ànima amb Déu. L’enteniment penetra en l’ésser pur, el coneixement corre al capdavant, corre endavant i s’obre camí perquè neixi allà el Fill unigènit de Déu. El nostre Senyor diu en (l’evangeli de) Mateu que ningú no coneix el Pare sinó el Fill (Mateu 11, 27). Els mestres afirmen que el coneixement depèn de la igualtat. Alguns mestres diuen [Cfr. Aristòtil, De anima III c. 8, 431 b 21.] que l’ànima està feta de totes les coses perquè té la facultat de conèixer totes les coses. Sona com una ximpleria i, tanmateix, és veritat. Els mestres diuen [Cfr. Liber XXIV philosophorum, prop. XXIII in commento (ed. Baeumker).] : El que he de conèixer, ha de ser completament present per a mi i ser igual al meu coneixement.
(Sermó III.)


El coneixement és allò “diví” que tenim, que ens acosta a la veritat. La màxima aspiració i el màxim plaer de l’home és, per tant, el coneixement pur, que és el mateix que Déu. Però som molt limitats i no arribem mai a accedir a la veritat pura i nua, sinó a una ínfima part. Les lleis que regeixen la naturalesa, l’ordre vertader del món -Déu-, romanen ocultes i només es mostren al nostre coneixement de manera puntual i “per casualitat”, amb independència de la “nostra” voluntat i de les nostres intencions, per nobles que siguin.
Afirma un mestre [Aristòtil, Ethica Nicom. H c. 12. 1152 b 24 Ss.] que el coneixement pur, fins i tot aquí, en aquesta vida, conté en si mateix un plaer tan gran, que el plaer de totes les coses creades seria de debò no-res en comparació amb el plaer que inclou el coneixement pur. Tanmateix, per noble que sigui, no és sinó una «casualitat»; i tan petita com és una parauleta comparada amb tot el món, així de petita és tota la saviesa que podem aprendre en aquesta terra davant la veritat nua (i) pura.
(Sermó III.)

Allò que conec està en mi, és naturalesa, com jo soc naturalesa. El coneixement és allò que hi ha més diví en mi, perquè m’acosta a totes les coses. El meu coneixement, malgrat les seves limitacions, participa de la divinitat. Essent la part més “elevada” de l’ànima, és de la mateixa matèria que Déu. Com també són de la mateixa matèria els àngels, els transmissors del coneixement, això és, els missatgers de Déu.
El coneixement és el que va al davant, és allò primer sensible a l’acció dels àngels. El coneixement, a la vegada, actua sobre l’ànima, i l’ànima sobre la naturalesa corporal, i aquesta sobre els sentits corporals.
«Ara sé veritablement que Déu m’ha enviat el seu àngel». Quan Déu envia el seu àngel a l’ànima, ella es torna realment cognoscitiva. No va ser en va que Déu li encomanés la clau a Sant Pere, perquè «Pere» vol dir «coneixement» (Cfr. Mateu 16, 19); ja que el coneixement té la clau i obre i penetra i travessa i troba Déu en la seva nuesa, i després li diu a la seva companya de jocs, la voluntat, què és allò de que s’ha possessionat per més que ja anteriorment hagi tingut la voluntat (de fer-ho); perquè busco el que vull. (El) coneixement va al capdavant. És un príncep i busca el seu regnat en el més elevat i pur, i després l’hi passa a l’ànima i l’ànima l’hi passa a la naturalesa i la naturalesa a tots els sentits corporals. L’ànima, en la seva part més elevada i pura, és tan noble que els mestres no saben trobar-li cap nom. L’anomenen «ànima» en tant li atorga l’ésser el cos. Ara bé, diuen els mestres [Cfr. Thomas, IN I Sent. d. 3 q. 3 a. 1. Albertus Magnus, IN II Sent. d. 2 a. 1.] que després del primer efluvi violent de la divinitat, allà on el Fill emana del Pare, l’àngel està format el més immediatament a la imatge de Déu. Això, certament: l’ànima està formada en la imatge de Déu quant a la seva part més elevada; però l’àngel és una imatge més aproximada a Déu. Tot el que hi ha en l’àngel està format a la imatge de Déu. Per això, l’àngel és enviat a l’ànima perquè la porti de tornada a la mateixa imatge segons la qual ell està format; perquè el coneixement prové de la igualtat. Doncs bé, com l’ànima té la facultat de conèixer totes les coses, no descansa mai fins que s’endinsa en la imatge primigènia on totes les coses són un, i allà descansa, és a dir: en Déu. En Déu cap criatura no és més noble que una altra.
Els mestres diuen [Thomas, S. theol. I q. 16 a 3; ídem, in met. 1. 2.] que (el) ser i (el) conèixer són completament una sola cosa, perquè el que no és, tampoc no es coneix; el que té el màxim de ser, es coneix també al màxim.
(Sermó III.)

Aquí Eckhart exposa un argument més de per què l’essència de Déu i la de l’home són el mateix. La vida flueix de Déu a l’ànima sense cap mediació que la modifiqui. Déu i ànima, doncs, són per necessitat de la mateixa naturalesa. I és per aquest motiu que estimem la vida i Déu també igualment.
«Els justos viuran.» Entre totes les coses no hi ha res tan estimat i tan desitjable com la vida. I, d’altra banda, no hi ha cap vida tan dolenta ni onerosa que l’home, malgrat tot, no vulgui viure. Diu un escrit: Com més a prop es troba una cosa de la mort, tant més afligida està. No importa  que la vida sigui molt dolenta, la vol viure, no obstant això. Per què menges? Per què dorms? Per a que visquis. Per què vols béns o honors? Ho saps molt bé. Però per què vius? Per la vida i, tanmateix, no saps per què vius. La vida en si mateixa és tan desitjable que un la vol a causa d'ella mateixa. Els qui són a l’infern, (sofrint) la pena eterna, no voldrien perdre la seva vida, ni els diables ni les ànimes, perquè la seva vida és tan noble que flueix de Déu a l’ànima sense cap mitjancer. Com que flueix tan immediatament de Déu, per això volen viure. Què és la vida? L’ésser de Déu és la meva vida. Llavors, si la meva vida és l’ésser de Déu, l’ésser de Déu ha de ser meu, i l’essència primigènia de Déu (ha de ser) la meva essència primigènia, ni més ni menys.
(Sermó VI.)

Però la nostra ment és massa limitada per conèixer aquesta naturalesa de Déu i de l’ànima “en el seu fons”. Es manté oculta.
Un mestre diu una bella paraula: (afirma) que a l’ànima hi ha una cosa molt secreta i amagada i (que es troba) molt per sobre d'on emanen les potències de l’enteniment i de la voluntat. Diu Sant Agustí: Així com és inefable allò on el Fill en el primer efluvi violent emana del Pare, així existeix també alguna cosa molt secreta per sobre del primer efluvi violent, allà on emanen l’enteniment  i la voluntat. Un mestre que ha parlat de l’ànima millor que ningú, diu [Cfr. Augustinus, De Genesi ad litteram VI c. 29 n. 40.] que tot el saber humà mai no penetra en allò que és l’ànima en el seu fons. (Per comprendre) el que és l’ànima, fa falta un saber sobrenatural. On emanen les potències de l’ànima (per entrar) a les obres, d’això no sabem res: sabem, és certa, alguna cosa d’això, però és poc. Del que és l’ànima en el seu fons, d’això ningú no sap res. El saber que d’això es pugui tenir, ha de ser sobrenatural, ha de ser a mercè de la gràcia: allà obra Déu (la) misericòrdia. Amén.
(Sermó VII..)

Altra vegada insisteix Eckhart: l’enteniment és una potència eterna i immortal, no depèn de nosaltres sinó que flueix de Déu, que el genera eternament en la nostra ànima. No es veu afectat pel temps ni per l’espai. La resta de potències de l’ànima sí que estan limitades temporalment, són creades i modificades per l’acció del temps sobre el nostre cos temporal.
En l’ànima hi ha una potència de la qual ja he parlat diverses vegades... si l’ànima sencera fos com ella, seria increada i increable. Mes les coses no són així. Amb la part restant ella (l’ànima) ha posat les seves mires en el temps i li adhereix i en fer-ho toca la criaturidad i és creada... (Estic parlant del) enteniment: per a aquesta potència res no es troba ni lluny ni enfora. Allò que es troba més enllà del mar o en una distància de mil milles, ho coneix i ho té present tan essencialment com aquest lloc on em trobo jo. Aquesta potència és una verge i segueix el be allà on vagi. Aquesta potència aprehèn Déu tot nu en el seu ser essencial; és una sola en la unitat, (mes) no semblant en la semblança.
(Sermó XIII.)

L’ànima i Déu són coses molt semblants, operen de manera pareguda. L’ànima opera juntament amb Déu totes les seves obres. L’ànima i Déu simplement “cooperen”.
L’ànima no ha de desistir mai fins que tingui el mateix poder d’obrar que Déu. Així opera junt amb el Pare totes les seves obres; coopera simple i sàvia i amorosament.
(Sermó XXXI.)

L’ànima està inserida íntimament en Déu. O més ben dit: Déu i ànima són el mateix, no hi ha diferència. Així, l’ànima és molt més propera a Déu que al propi cos de l’home.
Ah sí, al Cos de Nostre Senyor l’ànima és inserida en Déu tan íntimament que tots els àngels, els querubins igual com els serafins, ja no coneixen ni saben trobar cap diferència entre ambdós; ja que onsevulga que toquin a Déu, tocaran l’ànima, i on toquin  l’ànima, (tocaran) Déu. Mai no hi va haver unió igualment estreta, perquè l’ànima es troba unida a Déu molt més estretament que el cos a l’ànima, els que constitueixen un sol home.
(Plàtiques instructives. 20. Del Cos de Nostre Senyor. Com se l’ha de rebre sovint i de quina manera i amb quina devoció.)

L’ànima està formada a semblança de Déu. Literalment “toca” Déu amb les potències “supremes” (enteniment i voluntat).
L’ànima toca Déu amb les potències supremes; a causa d’això està formada a (semblança de) Déu.
(Sermó XXXII.)

Essent les dues potències “supremes” de l’ànima, l’enteniment precedeix la voluntat i és més simple i pur que aquesta. L’obra de l’enteniment és el simple conèixer, el descobrir nu d’allò que Déu ens presenta, previ a qualsevol judici. La voluntat -això és, el desig i l’amor- implica un judici i és posterior; l’enteniment li “proporciona” prèviament el seu objecte, que prové de Déu. Déu “toca” primer l’enteniment nu.
Ara diu (Mateu): «Pere», això significa el mateix que «el que veu Déu». Doncs bé, els mestres pregunten si el nucli de la vida eterna rau més en l’enteniment o en la voluntat. La voluntat té dues classes d’obres: l’anhel i l’amor. L’obra de l’enteniment (emperò), és simple; per això és millor; la seva obra és conèixer, i mai no descansa fins que toqui nu allò que coneix. I d’aquesta manera precedeix la voluntat donant-li a conèixer allò que estima. Mentre un vol les coses, no les té. Quan les té, les estima; així el desig deixa d’existir.
(Sermó XLV.)

Diu Eckhart que la voluntat és una potència “superior” o “divina”, això és, que no depèn de l’home, només de Déu. El que l’home vol li resulta imprevisible a l’home mateix. Cap home és capaç de sotmetre la seva pròpia voluntat, la “seva” voluntat “vola” totalment lliure d’ell. L’esperit humà no pot voler altra cosa fora del que vol Déu; perquè només el que vol Déu existeix en la voluntat de l’home, perquè són el mateix, i no pot haver-hi llibertat més gran ni més enllà d’aquesta.
Ara bé, diuen els mestres (Cfr. Thomas, S. theol. I q. 105 a. 4.) que la voluntat és tan lliure que, a excepció de Déu, ningú no és capaç de sotmetre-la. (Però) Déu no sotmet la voluntat sinó que la ubica en la llibertat de tal manera que no vol cap altra cosa que allò que és Déu mateix i la mateixa llibertat. I l’esperit no pot voler cap altra cosa fora del que vol Déu; i això no és falta de llibertat sinó llibertat per excel·lència.
(Sermó XXIX.)


Referències bibliogràfiques:
Eckhart, Obras alemanas. Tratados y sermones. Edhasa, Barcelona, 1983.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

La versió de Pitàgores

El sistema de creences pitagòric té molts elements en comú amb l’òrfic. L’ànima humana, segons l’escola de Pitàgores i a semblança dels òrfics, no és engendrada ni produïda pel cos, sinó que ve de fora. En el cas dels pitagòrics no es parla ja dels déus com a causa última, sinó que l’ànima dels homes passa a entendre’s com una emanació de l’“ànima universal”, la qual tendria el seu origen en un “foc central de l’univers”. Aquesta ànima universal pot vivificar successivament diferents cossos, i pot existir també en les regions etèries durant algun temps sense estar unida a cap cos humà o animal. Admeten, com els òrfics, la metempsicosi, que du implícita la idea de la immortalitat de l’ànima (vegi’s, p. e., Zeferino González, p 143). Aquesta ànima universal, en definitiva, s’estén per l’espai celeste, on alguna cosa natural com un “foc central” l’origina, i es transmet per l’èter i l’aire cap a totes les criatures, en les quals actua i es manifesta. Són els propis h…

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …