Passa al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

El pneuma, l'ànima hipocràtica.



 En ser l’objecte d’estudi de l'escola hipocràtica el cos i les seves malalties, no és gens estrany que els 'metges' hipocràtics defensessin una visió física-corporal de l’ànima, però sobretot física, més que no corporal. Si els filòsofs presocràtics coincidien en afirmar que l’aire, o alguna cosa associada a ell, constituïa l’element anímic material, els hipocràtics, particularment, parlaren de diferents condicions de l’aire, com el vent, la temperatura i la humitat, que afecten el cos i la ment i el seu funcionament sà i patològic.
En els Tractats hipocràtics, a la secció tercera dels Aforismes s’indica que els diferents vents, juntament amb altres condicions atmosfèriques, produeixen unes determinades afeccions corporals i alhora anímiques i mentals:
 “Els vents del Sud produeixen “oïda dura”, mirada borrosa, pesadesa del cap, peresa; són laxants. Quan regna aquest vent, tals afeccions predominen en les malalties. Si hi ha vent del Nord, tossines, malalties de coll, ventre restret, dificultat de micció acompanyada de tremolor, mals de costat i de pit. Quan regna aquest vent, tals afeccions s’han d’esperar en les malalties.” (Aforisme 5, secció 3ª)
Les condicions atmosfèriques que corresponen a certes combinacions de pluviositat, humitat, direcció del vent i estacionalitat es manifesten en les persones de la manera següent, afirmen els hipocràtics:
“(...) A propòsit de les estacions, si l’hivern és sec i amb vent del Nord i la primavera plujosa i amb vent del Sud, és forçat que es produeixin en l’estiu febres agudes, malalties dels ulls i disenteries, especialment en les dones i en els que tenen una naturalesa humida.” (Aforisme 11, secció 3ª)
“Si l’hivern, amb vent del Sud, transcorre plujós i serè, i la primavera, seca i amb vent del Nord, les dones que han de parir a la primavera, avorten per qualsevol motiu, i les que aconsegueixen donar a llum, tenen fills tan dèbils i malaltissos que, o es moren al moment, o són de vida delicada i malaltissa. A les demés persones els esdevenen disenteries i oftalmies seques, i, als ancians, catarros que maten immediatament.” (Aforisme 12, secció 3ª)
 “Si l’estiu és sec i amb vent del Nord i la tardor plujosa i amb vent del Sud, a l’hivern hi ha cefalàlgies, tossines, ronqueres, corizes i, en alguns, consunció.” (Aforisme 13, secció 3ª)
“Si és amb vent del Nord i sense pluja, és convenient per als que són de naturalesa humida i per a les dones, però els demés tindran oftalmies seques i corizes, i, alguns, melancolia.” (Aforisme 14, secció 3ª)
“(...) Les condicions de cada dia: les relatives al vent del Nord afirmen els cossos i els posen vigorosos, àgils, de bon color i oïda fina, restrenyen el ventre, causen picor en els ulls i, si hi havia prèviament algun dolor en el pit, el fan major; les referents al vent del Sud relaxen i humitegen els cossos, produeixen en ells pesadesa del cap, oïda dura, vertígens, dificultat de moviment en els ulls i el cos i, endemés, amollen el ventre.” (Aforisme 17, secció 3ª)
A la secció cinquena dels Aforismes es fa al·lusió al “pneuma”, que hem vist que significa “buf” o “aire”. Per als hipocràtics es diu pneuma a l’aire que és dins del cos, i simplement “aire” quan és fora d’ell. L’aire, a través de la boca, nas o superfície cutània, penetra en l’organisme i es converteix en pneuma.
Són funcions del pneuma: alimentar, impulsar, refrescar, vivificar, etc. els diferents teixits i òrgans corporals. Però, el pneuma no actua només sobre el funcionament corporal, manifesten els hipocràtics. Té una importància encara molt més decisiva: la seva funció principal en el cervell és la de produir, ni més ni menys, que l’enteniment i la intel·ligència, les funcions mentals o potències superiors de l’ànima. L’acció del pneuma en el cervell i la ment -o ànima- és explicada en el tractat Sobre la malaltia sagrada, tractat que es dedica a l’estudi de l’epilèpsia i que constitueix, pel motiu que senyalem, una vertadera teoria de l’ànima:
“Per aquestes venes (en al·lusió a les que van del fetge i de la melsa al cervell) precisament recollim la major part de l’aire, ja que aquestes són els respiradors del nostre cos, en atreure cap a elles l’aire exterior; i després el distribueixen per la resta del cos a través de les venes menors, i el refresquen i de nou l’expel·leixen. Doncs l’aire introduït no pot aturar-se sinó que es mou cap amunt i cap avall. Doncs si s’atura en algun punt i es queda retingut, aquella part on s’atura ve a quedar paralitzada. La prova és que quan un està ajagut o assegut i té oprimides unes venes menors, de mode que l’aire intern no pot circular pel conducte venós, de seguida li ve un entumiment. Això és el que passa amb les venes.
(...) quan l’home agafa per la boca i el nas l’aire (al respirar), aquest va primer al cervell, i després en la seva major part cap el ventre, i una part va al pulmó, i una altra a les venes. A partir d’aquí es dispersa cap els demés membres per les venes. I tota la porció que arriba al ventre, aqueixa refresca el ventre, i no serveix per a res més. I el mateix la que va al pulmó. Però l’aire que penetra a les venes es distribueix per les cavitats i el cervell, i d’aquesta manera procura l’enteniment i el moviment als membres, de manera que, quan les venes queden obturades per la flema i no poden rebre l’aire, deixen l’individu sense veu i sense raonament (en al·lusió a la crisi d’epilèpsia).” (Sobre la malaltia sagrada, pp 7-10)
A les pàgines següents del tractat s’exposa la casuística de l’epilèpsia, però també de l’estat del cervell en relació als diferents vents, la seva intensitat, condicions d’humitat i canvis:
“(...) Dels nins petits que són atacats per aquesta malaltia, la majoria mor, si el flux (de la flema) se’ls presenta copiós i en bufar el vent del Sud. (...) Aquells que sofreixen el flux amb vent del Nord i en petita proporció i pel costat dret (del cervell), sobreviuen sense quedar marcats.” (pp 10 i 11)
“(...) a aquell que des de nin ha crescut i s’ha desenvolupat amb la malaltia (l’epilèpsia), se li fa costum el sofrir-la durant els canvis dels vents, i li sobrevenen atacs en la majoria d’aquests, i sobretot quan bufa el vent del Sud. I li és difícil lliurar-se. Doncs el seu cervell està més humit del natural, i desborda per efecte de la flema al punt que resulten més freqüents els fluxos, i la flema ja no pot separar-se ni el cervell recobrar la seva sequedat, sinó que està xopat i es manté humit.” (p 14)
“(...) En els canvis dels vents sobrevenen els atacs pel que vaig a dir, i especialment en bufar els del Sud, i després en els bufs del Nord, i després amb els demés vents. Perquè aquests dos són molt més forts que els altres vents i del més oposat un a altre per la seva constitució i la seva activitat.
El vent del Nord condensa l’aire i aparta el boirós i deixa l’atmosfera límpida i diàfana. Del mateix mode actua sobre els demés factors que s’originen del mar i de les altres aigües. Doncs de tot buida l’humit i tèrbol, inclús dels mateixos éssers humans, I per això és el més saludable dels vents.
El vent del Sud fa tot el contrari. En primer lloc, comença per humitejar i dispersar l’aire condensat, de mode que no bufa fort de sobte, sinó que en un començament provoca la calma, perquè no pot imposar-se de sobte sobre l’aire, que abans estava compacte i condensat, però amb el temps el dissol. D’igual mode actua sobre la terra, i sobre el mar, els rius, fonts, pous, i sobre les plantes i en allò que hi ha alguna cosa humida. I n’hi ha en qualsevol ésser, en un més, i en altre menys. Totes aquestes coses perceben la presència d’aquest vent, i es tornen tèrboles en lloc de clares, i de fredes es fan càlides, i de seques es tornen humides. Els atuells de fang que hi ha a les cases o que estan enterrats, plens de vi o d’algun altre líquid, tots ells perceben la presència d’aquest vent i alteren el seu aspecte en una altra forma. I presenta el sol, la lluna i els demés astres molt més borrosos del que són naturalment.
Posat que inclús de tal manera domina coses que són tan grans i fortes, és natural que domini en gran mode la naturalesa humana i que el cos el percebi i que canviï. Per això, amb les alteracions d’aquests vents, forçós és que sota els bufs del Sud es relaxi i humitegi el cervell, i les venes es faran més fluixes; mentre que sota els bufs del vent Nord es condensa el més sa del cervell, i es segrega el més malaltís i el més humit, i el banya per fora; i de tal mode sobrevenen els fluxos en aquestes mutacions dels vents. Així s’origina la malaltia, i es desenvolupa a partir del que s’agrega i es desagrega, i en res és més impossible de curar ni de conèixer que les demés, ni és més divina que les altres.” (p 16)

Els paràgrafs següents de “Sobre la malaltia sagrada” són, probablement, els més bells i els més lúcids de l’escola hipocràtica sobre la localització de la ment en el cervell. Il·lustren molt bé la naturalesa variable de la ment i la concepció segons la qual els estats mentals fluctuen depenent del funcionament cerebral. Però encara és més important, almenys pel que a nosaltres ens interessa, l’afirmació explícita i rotunda que s’hi fa en el sentit que el cervell, quan està sa, és l’intèrpret dels estímuls que provenen de l’aire i que és l’aire el que li proporciona l’enteniment. Així, la intel·ligència i la consciència no provenen exclusivament del cervell, sinó de les variacions de l’aire, de les quals el cervell és intèrpret:
“Convé que la gent sàpiga que els nostres plaers, goigs, rialles i jocs no procedeixen d’altre lloc sinó d’aquí (del cervell), i el mateix les penes i amargures, decepcions i plors. I per ell precisament, raonem i intuïm, i veiem i oïm, i distingim el lleig, el bell, el bo, el dolent, l’agradable i el desagradable, i distingim unes coses d’acord amb la norma acostumada, i percebem altres coses d’acord amb la conveniència; i per això al distingir els plaers i els desgrats segons els moments oportuns no ens agraden (sempre) les mateixes coses.
També per la seva causa enfollim i delirem, i se’ns presenten espants i terrors, uns de nit i els altres pel dia, i insomnis i inoportuns desbarraments, preocupacions immotivades i estats d’ignorància de les circumstàncies reals i estranyeses. I totes aquestes coses les patim a partir del cervell, quan aquest no està sa, sinó que es posa més calent del natural o bé més fred, més humit, o més sec, o sofreix alguna altra afecció contrària a la seva naturalesa a la que no estava acostumat.” (p 17)
 “(...) D’acord amb això considero que el cervell té el major poder en l’home. Doncs és el nostre intèrpret, quan està sa, dels estímuls que provenen de l’aire. L’aire li proporciona l’enteniment. Els ulls, les oïdes, la llengua, les mans i els peus executen allò que el cervell apercep. Doncs en tot el cos hi ha enteniment, en tant que hi ha participació de l’aire, però el cervell és el transmissor de la consciència.
Doncs quan l’home recull en el seu interior l’aire que respira, aquest arriba en primer lloc al cervell, i després es reparteix l’aire en la resta del cos, havent deixat en el cervell el millor de sí, i el que li fa ser sensat i tenir intel·ligència. Doncs si arribés primer al cos i en segon lloc al cervell, després d’haver deixat en les carns i en les venes el seu poder de discerniment, aniria al cervell estant calent i ja impur, estant mesclat amb l’humor de les carns i de la sang de mode que no seria ja límpid. Per això afirmo que el cervell és l’intèrpret de la comprensió.
El diafragma, singularment, té un nom adquirit per l’atzar i el costum, però que no està d’acord amb la seva naturalesa (en referència al terme “phrénes”, que significava també “pensament” i que, en un principi, Homer localitzava al pit i, posteriorment, es va localitzar de manera més precisa en el diafragma -segons nota del traductor-). No sé jo quina capacitat posseeix el diafragma en relació amb el pensar i reflexionar; a no ser que, si una persona s’alegra en excés o s’angoixa inesperadament, (el diafragma) s’estremeix i fa salts a causa de la seva finor, precisament per estar tensat al màxim dins del cos, i perquè no té cap cavitat en la que hagi d’acollir un bé o un mal que li cau al damunt, sinó que per un i altre es queda pertorbat per la debilitat de la seva complexió natural. Posat que no percep res abans que els demés òrgans del cos. En fi, que té aqueix nom i la seva referència sense motiu, igual que les anomenades “orelles” (aurícules) del cor, que en res contribueixen a l’audició.
Diuen alguns que pensem amb el cor i que aquest és l’òrgan que s’afligeix i es preocupa. Però no és així; el que passa és que té convulsions, com el diafragma i, més bé, per les mateixes raons. Doncs de tot el cos tendeixen cap a ell venes i les congrega de mode que pot sentir si es produeix algun esforç penós o alguna tensió en l’individu. Forçosament el cos s’estremeix i es posa tens al sentir una pena, i experimenta el mateix en una gran alegria, cosa que el cor i el diafragma perceben amb especial sensibilitat. No obstant, de la capacitat de comprensió no participen ni un ni altre, sinó que el responsable de tot això és el cervell.
Amb que, així com percep el primer entre els òrgans del cos la intel·ligència procedent de l’aire, així també, si es produeix algun canvi fort en l’aire degut a les estacions, i l’aire mateix s’altera, el cervell és el primer òrgan que ho percep. Per això, justament afirmo que les dolències que ataquen a aquest són les més agudes, les més greus, les més mortals i les més difícils de jutjar pels inexperts.
Aquesta malaltia que anomenen “la malaltia sagrada” (l’epilèpsia) s’origina a partir de les mateixes causes que les demés, de coses que s’acosten i s’allunyen, és a dir, del fred, del sol, i dels vents que canvien i que mai són estables. Aqueixes són coses divines, de mode que en res s’ha de distingir aquesta dolència i considerar que és més divina que les restants, sinó que totes elles són divines i humanes.” (pp 19-21)
A Sobre la malaltia sagrada es manifesta la gran confiança dels hipocràtics en la regularitat de la naturalesa i en la capacitat de la raó per detectar i donar compte dels processos naturals regulars que estan a l’origen de les dolències del cos i de la ment. La malaltia sagrada no és més ni menys divina que els demés mals. No hi ha res sobrenatural en ella. La seva aparició es pot explicar per un procés natural i les seves causes són de la mateixa naturalesa que les de les demés malalties. El que té de diví, com totes les demés, és el que té de natural. L’ordre de la naturalesa (del fred, el sol, els vents...), sempre canviant i inestable, regeix el funcionament del cos i la ment de l’home; i en aquest sentit, aquest ordre o logos de la naturalesa, en tant que és la causa i origen dels estats físics i psíquics, és “diví”.
A nivell fisiològic trobem la idea central que la circulació de la sang pels conductes venosos fa arribar, en primer lloc, al cervell el pneuma o aire interior. Com es veu, és un esquema molt simple, que respon als coneixements de l’època. No distingeix, aquest esquema, entre venes i artèries, només entre venes majors i venes menors. No concedeix al cor cap paper en la circulació de la sang. Ni concedeix als pulmons cap paper en la respiració. Són mancances conceptuals difícils d’obviar des d’una perspectiva actual, però que no afecten l’evidència que l’aire circumdant es introduït en el cos, d’una manera o altra, per la respiració; que aquest aire (pneuma) circula per tot el cos barrejat amb la sang; i que afecta de manera principal el cervell. Aquest, el cervell, és el receptor primer de l’aire interior o pneuma, per l’acció del qual esdevé, ni més ni menys, l’òrgan del pensament i de la vida psíquica.
Hipòcrates rebutja la localització del pensament i les emocions en el diafragma i el cor. Li reserva al cervell aquest paper suprem, que es manifesta de forma clara en funcionar com intèrpret de la intel·lecció i ser el receptor primer i capaç de les dades i els estímuls que ens du de l’exterior el pneuma o aire que respiram. El cervell és l’intèrpret, i l’aire, que circula per les venes com a pneuma, és el que subministra la informació i l’enteniment. L’enteniment no “emergeix” de forma “màgica” del cervell, sinó que l’enteniment resideix a fora, a l’ordre canviant de la naturalesa, és en el logos (o és el logos) del món natural. Concretament és l’esdevenir de l’aire. El cervell simplement és sensible a aquest logos de l’aire, l’interpreta, físicament o biològica, quan li arriba per la circulació de la sang. Les afirmacions que fa Hipòcrates en aquest sentit no poden ser més entenedores: “(...) Considero que el cervell té el major poder en l’home. Doncs és el nostre intèrpret, quan està sa, dels estímuls que provenen de l’aire. L’aire li proporciona l’enteniment.  (...) Doncs quan l’home recull en el seu interior l’aire que respira, aquest arriba en primer lloc al cervell, i després es reparteix l’aire en la resta del cos, havent deixat en el cervell el millor de sí, i el que li fa ser sensat i tenir intel·ligència.”
El cervell, com qualsevol altre òrgan del cos, emmalalteix. I ho fa pel mateix mecanisme fisiològic -o biofísic- que actua quan està sa: l’aire. L’aire, quan és alterat per algun canvi “fort” de les estacions o de les condicions atmosfèriques, causa dolències al cervell: “(...) Amb que, així com percep el primer entre els òrgans del cos la intel·ligència procedent de l’aire, així també, si es produeix algun canvi fort en l’aire degut a les estacions, i l’aire mateix s’altera, el cervell és el primer òrgan que ho percep. Per això, justament afirmo que les dolències que ataquen a aquest són les més agudes, les més greus, les més mortals...
Les malalties del cervell, hem vist, no són ni més divines ni menys que les altres, sinó que responen a unes mateixes causes naturals que la resta de les malalties del cos: canvis en la temperatura, en la humitat... i, sobretot, en l’aire o vent. De fet, les malalties del cervell, mantenen els hipocràtics, són les més greus perquè aquest òrgan és el primer que es veu afectat per “canvis forts en l’aire”. Les condicions ambientals atmosfèriques són les responsables tant del funcionament general de l’organisme -i de les seves alteracions- com de l’enteniment i del psiquisme -i de les seves alteracions-. El cos i la ment, en aquest sentit, són el mateix. Són matèria sensible al logos de la naturalesa. El cos respon als estats atmosfèrics i la seva successió. El cervell en concret, simplement, ho fa amb més finor, capta més informació, més subtil, que els altres òrgans; és mes sensible. És el primer òrgan que li arriba l’aire, en la seva forma més pura. Capta les petites fluctuacions de l’aire que els altres òrgans no capten. I tradueix aquestes fluctuacions, informació o logos en el logos del pensament.
Així, els fenòmens corporals i els fenòmens mentals són d’una naturalesa molt semblant. Existeix, només, una diferència de grau en la sensibilitat dels òrgans i en la puresa del pneuma que reben. Uns i altres fenòmens responen a uns mateixos factors externs. Les manifestacions corporals i les manifestacions mentals apareixen de manera concomitant. Unes no són la causa de les altres, no es determinen entre sí, sinó que són manifestacions paral·leles del mateix fenomen natural. Noti’s l’allunyat que està aquest plantejament del biologicisme reduccionista d’avui dia, que sobrevalora en extrem l’element biològic, el qual es pressuposa que és la causa i origen de tota activitat mental. Per contra, els hipocràtics no practiquen un reduccionisme de la ment al cervell: l’un no és la causa de l’altre. En realitat, no practiquen cap forma de reduccionisme, tot i que ho pugui semblar pel seu materialisme, sinó que, com hem vist, entenen la ment i l’enteniment en la seva més plena i humana dimensió.
D’altra banda, per als hipocràtics les manifestacions mentals tampoc són causa unes de les altres, sinó que són simplement això, manifestacions d’un fenomen natural consistent en l’acció de l’aire sobre el cos, primerament sobre el cervell i secundàriament sobre el cor, el diafragma i la resta d’òrgans. No hi ha tant causes psicològiques sinó manifestacions psicològiques. L’activitat mental no depèn de la voluntat del subjecte sinó que aquesta activitat mental, inclosa la pròpia voluntat, és la manifestació del funcionament d’un cos i d’un cervell sensibles a l’acció i al logos de l’aire. Així l’activitat mental és, per naturalesa, variable: “no ens agraden sempre les mateixes coses”, una mateixa cosa ens agrada o no segons el moment, la percebem i valorem de manera diferent, la desitgem o no, la intuïm i la raonem de manera distinta, sense que nosaltres mateixos dirigim el procés, sinó que, al contrari, nosaltres -o la nostra consciència- som la manifestació del procés. És un plantejament molt llunyà, per tant, de qualsevol forma de psicologicisme. L’activitat mental no s’explica per ella mateixa. Les motivacions, emocions, pensaments... no són causa els uns dels altres, sinó que, com els estats del cos, en essència, són manifestacions de l’esdevenir de la naturalesa, en concret, de les condicions de l’aire.

Referències bibliogràfiques:
Tratados hipocráticos I. Gredos, Madrid, 1983.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

La versió de Pitàgores

El sistema de creences pitagòric té molts elements en comú amb l’òrfic. L’ànima humana, segons l’escola de Pitàgores i a semblança dels òrfics, no és engendrada ni produïda pel cos, sinó que ve de fora. En el cas dels pitagòrics no es parla ja dels déus com a causa última, sinó que l’ànima dels homes passa a entendre’s com una emanació de l’“ànima universal”, la qual tendria el seu origen en un “foc central de l’univers”. Aquesta ànima universal pot vivificar successivament diferents cossos, i pot existir també en les regions etèries durant algun temps sense estar unida a cap cos humà o animal. Admeten, com els òrfics, la metempsicosi, que du implícita la idea de la immortalitat de l’ànima (vegi’s, p. e., Zeferino González, p 143). Aquesta ànima universal, en definitiva, s’estén per l’espai celeste, on alguna cosa natural com un “foc central” l’origina, i es transmet per l’èter i l’aire cap a totes les criatures, en les quals actua i es manifesta. Són els propis h…

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …