Ves al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Els filòsofs físics (1): Anaxímenes


L’obra dels filòsofs jònics presocràtics sovint ha sigut interpretada, passats els segles, de manera excessivament simplista, rere el prisma d’un materialisme reduccionista modern que, en realitat, res té a veure amb el planteig original d’aquests pensadors. S’ha fet, moltes vegades, una lectura ingènua de les seves tesis sobre els elements de terra, aigua, aire, foc com a principis creadors i ordenadors de l’univers. Una visió científico-naturalista clàssica d’aquests autors els considera els remots iniciadors de les ciències naturals, els plantejaments i solucions dels quals haurien quedat lògicament obsolets. És cert, els anomenats filòsofs físics van fer aportacions de gran mèrit a la geografia, l’astronomia, la meteorologia, la matemàtica i la biologia, sens dubte, però la seva producció no es pot reduir al paradigma de la ciència natural d’avui dia ni el seu propòsit tampoc no era el de fer unes ciències independents una de l’altra, deslligades l’home, tal com ha vingut a succeir. No ens hem d’enganyar, ells eren filòsofs en el sentit més ample del terme i no ‘físics’ o científics dels quals s’esperés alguna mena de solució tècnica, tal com els entenem actualment; les seves fites eren de molt diferent naturalesa i de molt més gran abast.

Àngel Cappelletti (1987, 59) senyala, en aquest sentit, que l’estudi de cada un dels filòsofs presocràtics per separat, i una visió de conjunt dels mateixos, impel•leix, precisament, a rompre amb conceptualitzacions esquemàtiques i restrictives de la seva obra i a cercar quelcom molt més fonamental i intuïtiu: “...El que ens obliga a veure en ells una vertadera escola filosòfica és, sobretot, la problemàtica comú, centrada en la idea de “physis” i la cosmovisió compartida essencialment per tots ells i derivada d’una originària intuïció. Una realitat única, eterna, infinita i activa, que és a la vegada matèria, vida i esperit, de la qual sorgeixen i a la qual retornen totes les coses, de la qual totes estan fetes i gràcies a la qual totes arriben a ser el que són, és el bessó de tal cosmovisió”. Com diu Cappelletti, tots aquests pensadors tenen una clara orientació universal i es pregunten pel principi (arjé) o origen de la realitat, de Tota la realitat. El seu pensament té per objecte la indagació del per què de la realitat i del ser, planteja una ontologia, cerca un principi d’unitat, un element comú que permeti afirmar que Tot és bàsicament el mateix. Aquesta preocupació acaba per convergir, en tots els casos, en l’home, perquè malgrat en aparença l’objecte d’investigació és quelcom físic i material ‘extern’, assumeixen que tot fenomen natural sorgeix o es manifesta, d’una manera o altra, en l’experiència humana. Així, abasteixen l’estudi dels fenòmens de la percepció, del pensament, de la consciència -els fenòmens de l’ànima i l’esperit- alhora que el dels fenòmens naturals, del món físic i material, perquè accepten que són el mateix al cap i a la fi. Existeix una única realitat que és a la vegada matèria, vida i esperit, que totes les coses estan fetes d’ella i gràcies a ella totes les coses arriben a ser el que són. Home, naturalesa i ser són indistintament aquesta realitat única (i eterna i infinita i activa) que funciona per uns principis únics (i eterns i infinits i actius).

Comencem per senyalar la proposta d’un dels iniciadors, el milesi Anaxímenes, segons la qual el principi de tot és l’aire (realitat única), element que és immesurable (realitat infinita), que és anterior a totes les coses (realitat eterna) i que és, endemés, el generador de totes les coses (realitat activa): en el seu procés de mutació, l’aire genera els demés elements i aquests es dissolen també en ell en la seva corrupció, diu Anaxímenes. És l’origen primer tant de les coses materials com de les mentals i espirituals. D’un mode directe, en definitiva, es pot afirmar que és Déu. “...Anaxímenes establí que l’aire és Déu, i que aquest és engendrat, immens i infinit, i sempre en moviment...” recollia Ciceró a Sobre la naturalesa dels déus (LI, X, 25). Matèria, ànima i Déu són les manifestacions d’un mateix principi o realitat.

La tradició situa Anaxímenes (acmé al voltant del 546 ac) com un filòsof deixeble de Tales i company i successor d'Anaximandre. Teofrast va comentar sobre ell: “El milesi Anaxímenes, fill d’Eurístrate, company d’Anaximandre, va dir, com aquest, que la naturalesa subjacent és una i infinita, però no indeterminada, com ell (Anaximandre), sinó determinada, i la va anomenar aire; es diferencia en les substàncies particulars per rarefacció i condensació. En fer-se més subtil es converteix en foc, en condensar-se en vent, després en núvol, més condensat encara en aigua, terra i pedra; les altres coses es produeixen a partir d’aquestes. Fa també etern el moviment gràcies al qual neix també el canvi” (Simplici, Física, 24, 25-26). Anaxímenes posa com a arjé l'aire, que és un principi -aparentment almenys- infinit, igual que l’apeiron d'Anaximandre; però el d’Anaxímenes és un principi determinat i concret, com l’aigua de Tales -a diferència de l’apeiron d’Anaximandre-. Per això es sol interpretar la filosofia d'Anaxímenes com un intent de síntesi entre Tales i Anaximandre: l'aire com a arjé substitueix l’aigua de Tales, però alhora incorpora propietats de l’apeiron indeterminat d’Anaximandre, com és la infinitud. Però, concretament, per què elegir l'aire com a arjé i no el foc, la terra, o l’aigua? Fernández Cepedal, a Los filosofos presocráticos, senyala que Anaxímenes va trobar en l'aire una sèrie de propietats empíriques que exercien millor que els altres elements les funcions d’arjé. L'aire constituiria, millor que l’aigua, la matèria adequada per al logos de les transformacions dels elements, amb els seus processos de rarefacció i condensació, perquè es manifestaria diferentment en fer-se més subtil o en condensar-se: en enrarir-se i fer-se més subtil i lleuger, l’aire augmenta de volum i de temperatura i ve a convertir-se en quelcom com el foc o en foc mateix; en condensar-se, al contrari, disminueix de volum i de temperatura i es transforma en aigua i en terra, segons Anaxímenes. Són els canvis quantitatius, l’augment o la disminució de la densitat, el que produeix les diferències qualitatives, i també els dos oposats de calent i fred, que Anaximandre extreia de l’apeiron de manera forçada i que Anaxímenes construeix de manera natural a partir dels mateixos canvis quantitatius de condensació - rarefacció: “allò comprimit i condensat és fred i allò rar i lax és calent” (Plutarc a De primo frigido, 7, 947 F). És una teoria certament parsimoniosa, doncs el Tot prové d’un únic element que varia de mode quantitatiu.


Per altra banda hi ha l’especial i interessantíssima característica de la invisibilitat de l'aire. Com diu Hipòlit (Refutatio. I 7, 3) l'aire "quan és perfecte és imperceptible a la vista". L'aire és infinit però determinat, però la determinació de l'aire és més ‘abstracta’ i imperceptible als sentits que la de l’aigua, perquè és invisible, com l’apeiron. Tant és així que l’aire habitualment es confon amb el buit (l’existència de l’aire com a matèria, de fet, no va ser demostrada fins en temps d'Empédocles i Anaxàgoras). L'aire és infinit i "inclou tot el cosmos" (Aeci, I 3, 4) ja que l'aire és empíricament inapreciable i sembla no tenir límits i ocupar una vastíssima regió del món -tot ell- i penetrar totes les coses. L’omnipresència de l'aire invisible és molt més gran que la de l’aigua, és pràcticament absoluta. És l’arjé perfecte. L’aire és un element molt subtil en moviment i canvi continus, dels quals no ens n’adonem a causa, precisament, de la seva gran subtilitat i lleugeresa -endemés de invisibilitat-, que en ser omnipresent ha d’estar per necessitat rere el moviment i el canvi dels altres elements, ell ha de ser la causa primera, el principi dinàmic generador i creador de la resta de la naturalesa, que tendria, per això, caràcter diví -“Anaxímenes diu que l'aire és Déu” enunciava Aeci (I 7, 13) endemés de Ciceró- perquè, a part d’invisible i infinit, és immortal, en efecte, i per tant etern, i si és etern ha de ser el principi de totes les altres coses.



Hem vist, en una altre lloc, la identificació explícita de l’aire amb la divinitat que feia l’orfisme, segons la qual els déus mateixos s’originen de l’aire o són fets d’aire. Sant Agustí fa una interpretació d’Anaxímenes en sentit òrfic quan escriu “...Anaxímenes atribuí totes les causes de les coses a l’aire infinit i no negà els déus ni es callà respecte a ells; no cregué, però, que l’aire fos produït per ells, sinó que ells mateixos naixeren de l’aire” (La ciutat de Déu, VIII, II). El caràcter ‘diví’ de l’aire es relaciona amb la idea que el poder d’aquest element s’estén pertot i ho penetra tot, i en concret els cossos dels homes i els animals, per carnals i ‘sòlids’ que pareguin. Així, la divinitat de l’aire exterior, quan penetra dins del cos esdevé animitat; és el mateix aire i les seves propietats són les mateixes, només que l’ànima és l’acció de l’aire en cada home concret. Dins és ànima i fora és esperit o divinitat. L'aire s’emparenta, doncs, almenys des d’Orfeu i Homer, endemés de amb la divinitat, amb l’ànima: “Així com la nostra ànima en ser aire ens manté units, així també l’alè (pneuma) o aire abarca tot el cosmos” (Aeci, I 3, 4). La nostra ànima és aire, diu Anaxímenes, concretament l’aire interior que ens manté units, i també diu que el mateix aire, alhora, abarca i manté unit tot l’univers. Fa una identificació de l'aire còsmic amb el pneuma (alè), que en la tradició és sinònim de l’ànima-alè o psyjé. Considera l’aire com la nostra ànima i com l’alè del món -que és el mateix que dir l’ànima del món- a la vegada. En definitiva, l’aire actua en l’univers com el pneuma en el cos. De la mateixa manera que el pneuma posseeix (manté unit, conté -ejei-) el cos i li dóna vida i el governa, l’aire posseeix (manté unit, conté -ejei-) el món i li dóna vida i el governa. No existeixen límits entre el cos-organisme i la resta dels cossos materials. Tot és el mateix, en efecte. Els milesis consideraven l’univers com un ésser viu, com una espècie d’enorme organisme, en definitiva. L’ànima i la pròpia vida, no són generades pel cos-organisme individual de mode endògen, sinó que aquest les rep de l’aire-pneuma de l’univers, que alhora s’identifica amb Déu.

Cappelletti, A. J. Los fragmentos de Diógenes de Apolonia. Tiempo Nuevo, Caracas, 1975.
Cappelletti, A. J. Mitología y filosofía: los presocràticos. Cincel, Madrid, 1987.
Cicerón, M. T. Sobre la naturaleza de los dioses. UNAM, México, 1986.
Fernández Cepedal, J. M. Los filósofos presocràticos. Proyecto Filosofía en español, www.filosofia.org, 2000.
Conde, F. Filósofos presocráticos. Pàgina sobre filosofia, www.paginasobrefilosofia.com/html/.
González, C. Historia de la filosofia. 2a ed., Madrid, 1886. Edición digital Proyecto Filosofía en español, www.filosofia.org, 2002.

Entrades populars d'aquest blog

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Prana, qi, ki...

Prana és una paraula en sànscrit per a alè o 'aire inspirat ' (del verb 'pran’: aspirar), però, a més del simple aire, significa 'l’energia universal i invisible que entra en el cos a través de la respiració'. El prana és un principi físic que impregna totes les formes de vida, allò que aporta la vida i la saviesa als éssers, i que és o prové d’una mena de 'esperit universal'. El primer esment de la paraula prana apareix en el Rig-veda, el text més antic de l’Índia, de mitjans del II mil·lenni a C. Es pot dir que comparteix el sentit global 'aire-vida-saviesa' amb nombrosos termes d’altres cultures antigues diferents de l'hinduisme: el pneuma i la psyché grecs, la ruaj i la néfesch hebrees, el spiritus i l’anemos del llatí, el ruh àrab... O el mateix atman hindú, que també significa ànima alhora que aire o alè. (Vegeu el post 'Pneuma...' d’aquest mateix bloc sobre el present.) Amb freqüència, també es confon prana amb jiva, un altre terme …