La nostra
ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un
esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc
com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els
continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que
pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però
només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb
altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en
aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de
la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i
psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del
pensament. La nostra
ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra
memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa
manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la
realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en
l'actualitat del present, no en…
No
gens lluny de la línia d’Heràclit, Demòcrit, cap el 460 abans de Crist,
ampliava a la psicologia l’atomisme del seu antecessor Leucip i
ensenyava que l’ànima de l’home era una substància composta d’àtoms
subtils i de forma esfèrica, exactament com els del foc, i que era per
raó de la seva subtilitat i forma esfèrica precisament que aquests àtoms
aportaven el moviment perpetu i el calor característics tant del foc
com de l’ànima humana. L’ànima, per a Demòcrit, és un ‘cos’ en alt grau
mòbil i subtil que existeix dins d’un altre cos de matèria molt més
estàtica i grollera -el cos sòlid perceptible-, que es difon i penetra
totes les parts i teixits d’aquest i que produeix diferents funcions
vitals en els seus diferents òrgans i membres. El pensament, la
consciència i la sensació, en concret, són el resultat de la combinació
canviant en el temps dels àtoms eteris i esfèrics de l’ànima, la qual
combinatòria variable és la raó suficient i l’origen de les
manifestacions i continguts concrets del pensament, de la consciència i
de la percepció, i de les seves fluctuacions característiques en el
temps. Els diferents fenòmens psíquics estan en relació amb les
combinacions variables dels àtoms anímics que s’originen en un moviment
circulatori continu que, afirma Demòcrit, és sostingut per la inspiració
i l’expiració, la respiració, la qual constitueix, per necessitat, el
procés i la duració de la vida i de les seves manifestacions psíquiques,
assevera. De nou la respiració i l’aire.
El
que el filòsof d’Abdera anomena esperit no és una força suprema
creadora del món, ni res sobrenatural, ni tan sols és un principi de la
naturalesa superior al moviment mecànic; no és, de fet, una força
essencialment distinta del moviment mecànic. El que anomena esperit,
igual que ànima, només és una matèria més subtil en comparació a altres
matèries més ‘grolleres’ i sòlides; o, si es prefereix, és el fenomen
que resulta de les propietats d’aquests àtoms més fins i subtils de
l’aire en la seva acció sobre els altres àtoms -els del cos- de
naturalesa i forma diferents.
Així
mateix, els déus, l’existència dels quals admet, són per a Demòcrit
bàsicament, doncs, això: esperits, éssers anàlegs a l’ànima en el seu
origen i composició, sense altra diferència amb ella que la de tenir una
organització més duradora dels seus àtoms, una vida més llarga, però
que aquest és l’únic aspecte en que els déus i els esperits són
superiors a l’home i a la seva ànima, perquè també són mortals i estan
sotmesos, com nosaltres, a la llei suprema del fat, a l’única constant,
és a dir, a la llei del moviment etern, necessari i universal dels
àtoms, al flux indefectible d’organització i desorganització de la
matèria, en concret de la matèria del pensament, pel que ens interessa a
nosaltres. Els déus, els esperits, l’ànima, l’enteniment, la
consciència, la sensació, el pensament... són en essència el mateix, els
fenòmens similars d’una forma molt específica de matèria, en el
mecanisme d’acció dels quals hi té un paper destacat la respiració.
Cappelletti, A. J. Los fragmentos de Diógenes de Apolonia. Tiempo Nuevo, Caracas, 1975.
Cappelletti, A. J. Mitología y filosofía: los presocráticos. Cincel, Madrid, 1987.
Cicerón, M. T. Sobre la naturaleza de los dioses. UNAM, México, 1986.
Fernández Cepedal, J. M. Los filósofos presocráticos. Proyecto Filosofía en español, www.filosofia.org, 2000.
Conde, F. Filósofos presocráticos. Página sobre filosofía, www.paginasobrefilosofia.com/html/.
González, C. Historia de la filosofía. 2 ª ed., Madrid, 1886. Edición digital Proyecto Filosofía en español, www.filosofia.org, 2002.
Cappelletti, A. J. Los fragmentos de Diógenes de Apolonia. Tiempo Nuevo, Caracas, 1975.
Cappelletti, A. J. Mitología y filosofía: los presocráticos. Cincel, Madrid, 1987.
Cicerón, M. T. Sobre la naturaleza de los dioses. UNAM, México, 1986.
Fernández Cepedal, J. M. Los filósofos presocráticos. Proyecto Filosofía en español, www.filosofia.org, 2000.
Conde, F. Filósofos presocráticos. Página sobre filosofía, www.paginasobrefilosofia.com/html/.
González, C. Historia de la filosofía. 2 ª ed., Madrid, 1886. Edición digital Proyecto Filosofía en español, www.filosofia.org, 2002.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada