Els filòsofs físics (3): Demòcrit

No gens lluny de la línia d’Heràclit, Demòcrit, cap el 460 abans de Crist, ampliava a la psicologia l’atomisme del seu antecessor Leucip i ensenyava que l’ànima de l’home era una substància composta d’àtoms subtils i de forma esfèrica, exactament com els del foc, i que era per raó de la seva subtilitat i forma esfèrica precisament que aquests àtoms aportaven el moviment perpetu i el calor característics tant del foc com de l’ànima humana. L’ànima, per a Demòcrit, és un ‘cos’ en alt grau mòbil i subtil que existeix dins d’un altre cos de matèria molt més estàtica i grollera -el cos sòlid perceptible-, que es difon i penetra totes les parts i teixits d’aquest i que produeix diferents funcions vitals en els seus diferents òrgans i membres. El pensament, la consciència i la sensació, en concret, són el resultat de la combinació canviant en el temps dels àtoms eteris i esfèrics de l’ànima, la qual combinatòria variable és la raó suficient i l’origen de les manifestacions i continguts concrets del pensament, de la consciència i de la percepció, i de les seves fluctuacions característiques en el temps. Els diferents fenòmens psíquics estan en relació amb les combinacions variables dels àtoms anímics que s’originen en un moviment circulatori continu que, afirma Demòcrit, és sostingut per la inspiració i l’expiració, la respiració, la qual constitueix, per necessitat, el procés i la duració de la vida i de les seves manifestacions psíquiques, assevera. De nou la respiració i l’aire.

El que el filòsof d’Abdera anomena esperit no és una força suprema creadora del món, ni res sobrenatural, ni tan sols és un principi de la naturalesa superior al moviment mecànic; no és, de fet, una força essencialment distinta del moviment mecànic. El que anomena esperit, igual que ànima, només és una matèria més subtil en comparació a altres matèries més ‘grolleres’ i sòlides; o, si es prefereix, és el fenomen que resulta de les propietats d’aquests àtoms més fins i subtils de l’aire en la seva acció sobre els altres àtoms -els del cos- de naturalesa i forma diferents. 

Així mateix, els déus, l’existència dels quals admet, són per a Demòcrit bàsicament, doncs, això: esperits, éssers anàlegs a l’ànima en el seu origen i composició, sense altra diferència amb ella que la de tenir una organització més duradora dels seus àtoms, una vida més llarga, però que aquest és l’únic aspecte en que els déus i els esperits són superiors a l’home i a la seva ànima, perquè també són mortals i estan sotmesos, com nosaltres, a la llei suprema del fat, a l’única constant, és a dir, a la llei del moviment etern, necessari i universal dels àtoms, al flux indefectible d’organització i desorganització de la matèria, en concret de la matèria del pensament, pel que ens interessa a nosaltres. Els déus, els esperits, l’ànima, l’enteniment, la consciència, la sensació, el pensament... són en essència el mateix, els fenòmens similars d’una forma molt específica de matèria, en el mecanisme d’acció dels quals hi té un paper destacat la respiració.

 Cappelletti, A. J. Los fragmentos de Diógenes de Apolonia. Tiempo Nuevo, Caracas, 1975.
Cappelletti, A. J. Mitología y filosofía: los presocráticos. Cincel, Madrid, 1987.
Cicerón, M. T. Sobre la naturaleza de los dioses. UNAM, México, 1986.
Fernández Cepedal, J. M. Los filósofos presocráticos. Proyecto Filosofía en español, www.filosofia.org, 2000.
Conde, F. Filósofos presocráticos. Página sobre filosofía, www.paginasobrefilosofia.com/html/.
González, C. Historia de la filosofía. 2 ª ed., Madrid, 1886. Edición digital Proyecto Filosofía en español, www.filosofia.org, 2002.