Passa al contingut principal

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

Miquel Servet, mística i ciència del pneuma

L’obra de Servet és única en l’intent d’unir dues esferes de la raó humana aparentment tan allunyades com són el cos de creences de la mística cristiana, per una banda, i l’experiència empírica i el coneixement científic, per l’altra. De sempre, en la història de la filosofia, en la història de la ciència i en la història de les religions s’ha considerat que són dos àmbits de l’experiència absolutament distints i irreconciliables. Servet, excepcionalment, els va arribar a unir. I ho va fer, precisament, a partir de la idea del pneuma, una mena d’esperit d’aire que penetra en el cos per mitjà de la respiració i la circulació de la sang i que actua de manera molt poderosa sobre la ment.
Servet fa un extens i interessantíssim recull d’escrits cristians que donarien suport a aquesta idea. Fa materialisme a la manera dels grecs antics, però en el seu cas des del mateix bessó del cristianisme i fonamentant-lo en els dogmes cristians.

Al Llibre primer d’Errors sobre la trinitat Servet exposa que Crist és en l’esperit de Déu i que aquest es localitza en el cel, des del principi fins a la fi dels temps, idea d’unànime acceptació cristiana. Però aclareix sobre el concepte de l’“esperit de Déu” o “esperit sant”:
“...En efecte, l’Escriptura tracta sobre aquest tema de forma sorprenent i quasi incomprensible, sobretot per als que no coneixen la seva peculiar i habitual manera de parlar, doncs per ‘esperit sant’ entén ara el propi Déu, ara un àngel, ara l’esperit de l’home, cert instint o buf diví de la ment, un impuls mental o un alè (...). I alguns per ‘esperit sant’ no volen que s’entengui altra cosa més que la justa intel·ligència i capacitat racional de l’home. I entre els hebreus ‘esperit’ no significa altra cosa sinó respirador o buf, que es nomena indistintament vent o aire, i, entre els grecs, per ‘pneuma’ s’entén un aire qualsevol i impuls de la ment; i no és un obstacle que l’esperit es digui ‘sant’, doncs tots els moviments de l’ànima, en tant que concerneixen a la religió de Crist, reben la qualificació de sants i de consagrats per Déu.” (pp 184 i 185)
Servet iguala “esperit sant” amb “esperit” i senyala com vàlides les múltiples accepcions d’aquest en les diferents tradicions, i les recull com una sola cosa, o referides a diferents aspectes d’una sola cosa. El concepte d’esperit fa al·lusió a aire, vent o buf diví, a la vegada que moviment de l’ànima, instint o impuls de la ment, a la vegada que intel·ligència i raó, a la vegada que al·ludeix a la presència d’un àngel o del propi Déu. Tot això plegat és l’esperit. En lloc de fragmentar el concepte, Servet manté, amb tota la intenció, una concepció unitària de l’esperit com idea central de la seva tesi.

En el “Llibre segon”, sobre la localització de l’esperit en el cel, aclareix:
“...Un cel és el de l’aire, com les aus del cel, els núvols del cel, l’aigua del cel. El segon és el de l’èter, regió dels astres. Però l’esperit, no content amb ells, puja més enllà, no ho dic en un sentit local. I així l’esperit de Pau penetrà en el tercer cel, i aquest pròpiament és dins de nosaltres; si aquests cels s’obren per a algú, com per a Joan i Esteve, aquest algú veurà a Crist on estigui, veurà el que es diu en el capítol primer del Gènesi: Déu creà els cels, és a dir, les morades espirituals de Déu i la llum inaccessible amb la qual Déu es cobreix com si d’un mantell es tractàs.” (p 233)
L’esperit és en el cel i pertot arreu de l’univers, ho cobreix tot com un mantell de llum inaccessible. Remarca especialment que, endemés de fora, també és dins de nosaltres.

Més endavant en el mateix llibre, retreu als filòsofs que, en la seva ignorància del sentit que té en l’Escriptura, s’equivoquen en menystenir la naturalesa espiritual de l’aire, que és, a la vegada que esperit sant o de Déu, també esperit humà, el qual flueix per la respiració:
“...L’energia i l’esperit vivificant de la deïtat estan en la matèria que s’aspira i espira, doncs ell (Déu), amb el seu esperit, sosté en nosaltres la respiració de la vida i dóna alè al poble que està sobre la terra i esperit als que la recorren; ell sol mou els cels; treu els vents del seu amagatall. (...) Per arribar directament a l’esperit sant comencem per l’esperit de Déu. En efecte, els filòsofs, en no conèixer aquesta energia de la deïtat, han sigut incapaços d’entendre amb quina intenció l’esperit del vent pot ser anomenat esperit de Déu (Gènesi 10). I no es preocupen de si Déu l’envia cap a nosaltres des dels depòsits que ell té i si aflueix a través d’ell. Per tant, que sàpiguen d’ara en endavant que Déu, ell mateix, està actuant dins la pròpia substància de l’alè. Aquí ho tens: el propi Déu està tan present en la teva boca, en el teu esperit, dins i fora de tu com si el poguessis tocar amb la mà (Actes 17). Per l’agitació del seu esperit, són sacsades les forces dels cels. La matèria orbicular és una cosa morta si no és agitada per l’esperit de Déu.” (pp 261 i 262) (Les cites són de Servet.)

Continua:
“Totes aquestes consideracions sobre l’esperit de Déu són els preliminars per parlar ara de l’esperit sant, doncs el model de santedat que s’aplica a l’acció de l’esperit de Déu no implica res filosòfic: en efecte, l’esperit de Déu actua dins i fora, però el que santifica és el que està dins. Per tant, tinguem present la diferència entre buf i esperit, doncs és anomenat buf quan ve de fora, però quan actua a l’interior i il·lumina i santifica l’esperit de l’home, l’esperit és anomenat sant. Efectivament, a propòsit de nosaltres no es diu que rebem el buf, sinó que, quan arriba aquest buf, rebem l’esperit, de mode que, després d’haver bufat per la boca, Crist diu: ‘rebeu esperit sant’ (Joan 20). El vent també es diferencia de l’esperit perquè es diu, parlant amb absoluta propietat, que l’esperit està tant en el vent com en la matèria, en quant a poder vivificant; vent s’entén també en mal sentit, com quan és qualificat de vent pestilent o abrasador. Però, quan transmet el seu esperit, actua suaument. Endemés, esperit és un terme més general que vent. A partir de tot això, tractar sobre l’esperit -pel que fa a l’antic testament- resulta més accessible; efectivament, l’esperit del poder de Déu no pot conèixer-se sense els instruments pels que la seva actuació es veu envoltada.” (p 263)
Servet apunta aquí que l’acció de l’esperit de Déu “no implica res filosòfic”. De fet, de manera reiterada en la seva obra, manifesta el seu desig que s’abandoni el costum de parlar sempre metafísicament, i lamenta que l’Escriptura mai té en compte la naturalesa en la seva materialitat. Al cap i a la fi, l’acció de l’esperit de Déu, per a ell, és una acció física de l’aire. Més endavant exposarà amb detall, com veurem, el mecanisme físic -psicofísic- d’acció. Aquí ja hi apunta: matisa que el buf és aquell aire exterior, que en ell mateix, tot i que prové de Déu, és simplement això, aire. Però quan actua a l’interior de l’home “il·lumina i santifica” el seu esperit, i, aleshores, hem de parlar d’’esperit sant’. Físicament hem de parlar d’un buf d’aire, però en quant a l’acció d’aquest buf sobre la raó de l’home, hem de parlar d’un fenomen mental o espiritual. Amb l’aire rebem l’esperit. Així, a l’origen (naturalesa, “esperit universal”) i al fi (raó, intel·lecte de l’home) se’ls pot qualificar de “divins” o de “metafísics”, si es vol, però el mecanisme d’acció és físic. I a aquest mecanisme cal conèixer-lo si vertaderament aspirem a conèixer Déu. “L’esperit del poder de Déu no pot conèixer-se sense els instruments pels que la seva actuació es veu envoltada”, diu literalment Servet.
Un matís interessant que fa notar en quant a aquest ‘instrument de l’actuació de l’esperit de Déu’ és que quan el vent transmet ‘el seu esperit’ o ‘poder vivificant’ actua suaument, no de manera abrupta ni violenta.

També es refereix a l’aire, endemés de com un esperit, com un àngel; i senyala:
“...un àngel no és res més que un buf de Déu (Salm 104, 4) i això mateix és el que els hebreus anomenen respiració i esperit.” (p 266)

Al final del Llibre sisè Servet escriu:
“...nosaltres el coneixem (a l’esperit), no només perquè veiem el buf, sinó perquè el percebem en el nostre interior (Joan 14). I quasi oint-lo, com diu Crist (Joan 3).” 

Com fa constar en una nota al marge, Servet conclou com a “resolució sobre l’esperit sant” el següent:
“Digués, doncs, que l’esperit sant és una agitació divina en l’esperit de l’home. D’aquest mode, el que Déu, en agitar, il·lumina, també ho santifica en il·luminar-ho, i no fa falta aquí cap definició quiditativa, doncs la veu esperit correspon al gènere de moviment, com impuls, ímpetu i alè, i perquè Déu, en moure’ls així, santifica als que creuen en Crist, l’esperit que està en l’home és anomenat sant, i això gràcies a la fe en Crist”.
Segons Servet, percebem l’esperit en el nostre interior en il·luminar-se per una agitació “divina”, la qual agitació correspondria, com senyalava abans, al gènere material d’un moviment de l’aire que prové de Déu. La naturalesa d’aquest fenomen d’il·luminació de l’esperit de l’home per una agitació de l’aire, defensa Servet, és purament empírica; no calen, doncs, discussions metafísiques ni essencialistes. Allò que hi ha de metafísic o diví (“sant”) prové de l’esfera de la fe i les creences (en Crist) de l’home, no forma part del fenomen pròpiament. En definitiva, el món mental i espiritual de Servet estaria format per moments (o variacions) d’”il·luminació” de la ment de l’home que obeeixen a fluctuacions i moviments de l’aire. Aquest fenomen psicofísic, empíric i analitzable, és l’element central del Servet científic. El que envolta aquest fenomen, efectivament, són qüestions de fe i de metafísica: l’origen primer d’aquest aire, que provindria de Déu, i la fe personal en Crist, que en il·luminar-se la ment, seria il·luminada en aquell que la té (a la fe). Això és el que envolta el fenomen, però el fenomen en sí és pura materialitat.

L’Escriptura, fa notar Servet amb insistència, no parla explícitament de la naturalesa d’aquest fenomen, perquè el pla del discurs cristià no és el de “tractar de naturaleses”, sinó el de l’experiència perceptiva personal:
“...el que sent que hi ha esperit en sí mateix parla d’ell marcant una distinció com volent senyalar-lo amb el dit; però a això ho desconeixen els filòsofs. S’ha d’admirar, no obstant, en el grau més alt l’eficàcia de les disposicions de Déu, fins el punt que mostren així la hipòstasi d’un ser perceptible. I l’Escriptura parla distintament de les coses que es perceben distintament; atén a la nostra capacitat o modes de percepció més que a les nostres filosofies. Però estam bojos al no deixar-nos instruir pel que s’acomoda tan familiarment a nosaltres. Ens convida a que nosaltres mateixos sondegem i provem si percebem l’esperit en nosaltres més que a preguntar-nos quina entitat és o quina és la seva naturalesa, doncs sovint he donat testimoni de que en l’Escriptura no es tracta de naturaleses.” (Llibre setè, p 372)



L’aportació més reconeguda de Servet a la ciència és la primera descripció, que ell va fer, de la circulació menor de la sang, que exposa en l’obra La primera descripció de la circulació de la sang. Se li reconeix gran valor, totalment merescut, ja que s’ignorava en la seva època l’existència de la circulació pulmonar de la sang. Constitueix, aquest escrit, una vertadera lliçó d’anatomia i de fisiologia del moment. Però per a Servet no es tractava d’una qüestió exclusivament anatòmica i fisiològica, sinó de molt més, com no es cansa de manifestar. El que Servet pretén realment és fer una “filosofia divina” que reuneixi “el complet coneixement de l’ànima i de l’esperit”. Per a ell la troballa de la circulació pulmonar de la sang significa, ni més ni menys, la comprensió del mecanisme empíric del funcionament de l’ànima i de l’esperit humans.
Indica Àngel Acalà, editor de les seves obres completes, en una nota al marge, que Servet fa en tot aquest text de La primera descripció de la circulació de la sang una pirueta genial. Per una banda fa un materialisme perfectament galènic (hipocràtic!), però per altra, com a bon cristià, recull la tradició judeocristiana, que li és ben coneguda. Compatibilitza, com mai s’havia fet, un contingut mèdic hel·lènic materialista amb una cultura espiritualista, la cristiana. Uneix ciència i mística. Mentre per a Galé l’ànima és una barreja saludablement proporcional dels quatre elements materials –terra, aigua, aire i foc-, Servet parla d’un sol element que a la vegada és matèria i esperit: l’aire. En llatí spiritus, com en grec pneuma, signifiquen, en el pla físic, ‘aire’, i també ‘hàlit, alè o buf’, i fins i tot el que avui entendríem com ‘ona, vibració, dinamisme’. En el pla “filosòfic” aquests termes mantenen el significat d’’esperit’ o ‘espiritual’ en sentit metafísic. Servet, ja ho hem dit abans, expressament barreja els dos plans del concepte i ho proposa com la tesi central de la seva teoria.
Al començament de La primera descripció de la circulació de la sang Servet reprèn el discurs d’Errors sobre la trinitat. Es refereix, invariablement, a l’aire com l’esperit de Déu, en els dos plans del terme: “Déu ens dóna el seu esperit en espirar-nos l’ànima”, “Déu ens sosté l’alè de la vida amb el seu esperit”, “ens dóna la respiració”, “la divinitat de Déu omple l’aire”, “l’ànima va en el vent i penetra per la respiració”:
“...pel simple fet d’espirar-nos l’ànima pot dir-se que Déu ens dóna el seu esperit. La nostra ànima és com un llum de Déu. És com una xispa de l’esperit de Déu...
Déu li espirà al nas a Adam l’ànima a la vegada que un buf d’aire; per això depèn d’ell (Is 2; Sal 103). Déu mateix ens sosté l’alè de vida amb el seu esperit i “dóna respiració al poble que viu sobre la terra i esperit als que per ella caminen”, de mode que “en ell vivim, ens movem i som” (Is 42; Act 17). Vent dels quatre vents i alè dels quatre alens, convocats per Déu, retornen els cadàvers a la vida (Ez 37). Del mateix buf d’aire treu Déu les ànimes dels homes, a les que els és innata la vida de l’aire aspirat. De l’aire treu Déu l’ànima, i la produeix a la vegada que l’aire i que la xispa de la seva divinitat que omple l’aire. Veritat és la dita d’Orfeu: “l’ànima va en ales dels vents i penetra íntegrament per la respiració”, segons la cita d’Aristòtil en els llibres Sobre l’ànima.” (La primera descripció de la circulació de la sang, p 282)

A partir d’aquí, Servet introdueix en la seva argumentació un element nou, que és orgànic: la sang. La sang serà, juntament amb l’aire, la idea principal i el fil conductor de la seva “filosofia divina”. La sang es barreja amb l’aire als pulmons i distribueix l’’spiritus’ per tot el cos, de manera preferent al cervell. Només de passada havia esmentat abans la sang -i el cor-, al final de la  Declaració sobre Jesús el Crist, quan cita Jeremies i afirma que l’esperit de Déu “imprimeix” en el cor dels homes, amb “tinta interior” el coneixement de Crist.
“Que l’ànima tingui alguna cosa de la substància elemental, ho ensenya Ezequiel; que tingui alguna cosa de la substància de la sang, ho diu Déu. A això ho explicaré amb més detalls, per a que entenguis (dirigint-se al lector) que la substància de l’esperit creat de Crist està essencialment unida a la substància mateixa de l’esperit sant. Anomeno esperit a l’aire, ja que en la llengua santa no existeix un terme especial per designar l’aire. Més encara, aquest mateix fet ens dóna a entendre que en l’aire hi ha cert hàlit diví i que l’omple l’esperit del Senyor.” (La primera descripció de la circulació de la sang, pp 282 i 283)
Servet, una vegada ha manifestat novament i de forma tan expressa, per si quedava algun dubte, a què anomena esperit, inicia, a partir d’aquest paràgraf, la seva lliçó d’anatomia i fisiologia de l’ànima.
S’esforça, primer de tot, en diferenciar tres “esperits” corporals -orgànics-. Els dos primers venen a constituir l’ànima -així, concep l’ànima com corporal i orgànica-. Pertanyen, aquests dos “esperits”, a l’element corporal sobre el qual actua l’esperit universal extern o aire, això és, a la sang. Es tracta de l’‘esperit natural’, que correspon a la sang venosa, i de l’‘esperit vital’, que correspon a la sang del cor i de les artèries, ja barrejada amb aire una vegada que ha passat pels pulmons. Els anomena a tots dos com ‘esperits sanguinis’.
El tercer “esperit” corporal i orgànic, que anomena ‘esperit animal’, correspon a l’activitat nerviosa del cervell, “una espècie de raig de llum que actua en el cervell i els nervis”. Servet identifica activitat nerviosa cerebral amb activitat mental. L’activitat nerviosa o mental és alimentada, com també ho és l’ànima que resideix a la sang -això és, els dos esperits sanguinis- per l’esperit universal o aire, que és l’esperit de Déu. En tots tres esperits corporals hi ha, doncs, l’energia de l’esperit universal o aire.
 “Així doncs, per a que adquireixis complet coneixement de l’ànima i de l’esperit, inclouré aquí, lector [cristià], una filosofia divina que entendràs amb facilitat, si estàs versat en anatomia.
Sol dir-se que hi ha en nosaltres tres esperits formats de la substància dels tres elements superiors: el natural, el vital i l’animal. El primer és la sang, la seu del qual està en el fetge i en les venes del cos; el segon és l’esperit vital, la seu del qual està en el cor i en les artèries del cos; el tercer és l’esperit animal, una espècie de raig de llum, la seu del qual està en el cervell i en els nervis del cos. En els tres està l’energia de l’únic esperit i llum de Déu.
(...) De sang del fetge consta la matèria de l’ànima, per mitjà d’una meravellosa elaboració que ara escoltaràs. Per això es diu que l’ànima és a la sang, i que l’ànima mateixa és la sang o esperit sanguini. No es diu que l’ànima estigui principalment a les parets del cor, ni a la massa del cervell o del fetge, sinó a la sang, com ensenya Déu mateix (Gn 9; Lv 17; Dt 12).”
L’ànima és sang, la seva matèria corporal és la sang. Però és quan passa pels pulmons i es combina amb l’aire aspirat que recull l’energia de l’esperit de Déu i es constitueix en ‘esperit vital’. Aquest ‘esperit vital’ té en la sang la seva naturalesa corporal i en l’aire absorbit la seva naturalesa “espiritual”. Servet explica en els paràgrafs següents com la sang, impulsada des del ventricle dret del cor, “per un llarg circuït a través dels pulmons” es combina amb l’aire aspirat, retorna aquesta sang oxigenada al ventricle esquerre del cor i, des d’aquest, es distribueix per tot el cos.

“Per entendre tot això s’ha d’entendre primer com es produeix la generació substancial del propi esperit vital, el qual està constituït i alimentat per l’aire aspirat i per una sang molt subtil. L’esperit vital té el seu origen en el ventricle esquerre del cor, i a la seva producció contribueixen principalment els pulmons. És un esperit tènue elaborat per la força del calor, de color rogenc, de tant fogosa potència que és com una espècie de vapor clar de la més pura sang, que conté en sí substància d’aigua, d’aire i de foc. Es produeix en els pulmons en combinar-se l’aire aspirat amb la sang subtil elaborada que el ventricle dret del cor transmet a l’esquerra. Però aquest transvasament no es realitza a través del tabic mitjà del cor, com correntment es creu, sinó que, per un procediment molt enginyós, la sang subtil és impulsada des del ventricle dret del cor per un llarg circuït a través dels pulmons. En els pulmons és elaborada i es torna rogenca, i és transvasada des de l’artèria pulmonar a les venes pulmonars. Llavors, en la mateixa vena pulmonar es mescla amb aire aspirat, per espiració es torna a purificar de la fulígine; i així, finalment, la mescla total, material apte ja per convertir-se en esperit vital, és atreta per la diàstole des del ventricle esquerre del cor.
Ara bé, que es realitzi d’aquest mode a través dels pulmons aquesta comunicació i elaboració, ho demostra la variada connexió i comunicació de l’artèria pulmonar amb la vena pulmonar en els pulmons, i ho confirma la notable grandària de l’artèria pulmonar, ja que aquesta no haguera sigut feta tan gran, ni enviaria tal quantitat de la sang més pura des del cor als pulmons simplement per alimentar-los, ni d’aquesta sort podria ser útil el cor als pulmons. Sobretot, si es té en compte que, anteriorment, en l’embrió, el pulmons es nodrien d’altra font, a causa que aqueixes membranetes o vàlvules del cor no s’obren fins el moment del naixement, com ensenya Galé. És, doncs, evident que té altra funció el que la sang es vessi tan copiosament del cor als pulmons, precisament en el moment de néixer. El mateix prova el fet que els pulmons no envien al cor, a través de la vena pulmonar, aire sol, sinó aire barrejat amb sang. Aleshores tal barreja té lloc als pulmons: els pulmons donen a la sang oxigenada aqueix color rogenc, no el cor [el qual més bé li ho donaria negre]. Endemés, en el ventricle esquerre del cor no hi ha suficient espai per a tan gran i copiosa barreja, ni activitat capaç de donar-li aqueix color rogenc. Per últim, dit tabic intermedi, al no tenir vasos ni mecanismes, no resulta idoni per a semblant comunicació i elaboració, per més que pugui ressuar un poc. Pel mateix procediment pel que es realitza en el fetge una transfusió de sang de la vena porta a la cava, es realitza també en els pulmons una transfusió d’esperit de l’artèria pulmonar a la vena pulmonar.”
La sang barrejada amb l’aire (l’’esperit vital’) es transfon a les artèries de tot el cos. Però la més subtil, la que té més aire, argumenta Servet -per algun mecanisme natural que no especifica però que sembla que apunta cap al simple fet físic que la matèria més lleugera ascendeix, en contrast amb la més pesant, que descendeix- es dirigeix a les parts superiors, al cervell. En el plexe reticular, a la base del cervell, aquesta sang tornaria a ser elaborada i subtilitzada novament, de manera que seguiria ascendint per “uns vasos primíssims o artèries capil·lars, situats en els plexes coroides, i que contenen ja la ment mateixa”:
            “Així doncs, aqueix esperit vital es transfon llavors des del ventricle esquerre del cor a les artèries de tot el cos de manera que el més subtil es dirigeix a les parts superiors, en les quals torna a ser elaborat, sobretot en el plexe reticular situat sota la base del cervell. En aquest comença a canviar d’esperit vital a esperit animal, apropant-se a la seu mateixa de l’ànima racional. Novament, gràcies a la força ígnia de la ment, torna a ser subtilitzat, elaborat i perfeccionat en uns vasos primíssims o artèries capil·lars, situats en els plexes coroides, i que contenen ja la ment mateixa. Aquests plexes penetren totes les cavitats del cervell i cenyeixen interiorment els seus ventricles, mantenint units entre sí i entreteixits aquells vasos fins els orígens dels nervis per transmetre’ls la facultat de sentir i moure. Aquests vasos, finament entreteixits com una filigrana miraculosa, malgrat se’ls digui artèries, són en realitat la terminació de les artèries que per la meninge condueixen a l’origen dels nervis. Es tracta d’un nou tipus de vasos; doncs així com per a la transfusió des de les venes a les artèries hi ha en el pulmó un tipus de vasos formats per vena i artèria, així també per a la transfusió des de les artèries als nervis hi ha un nou tipus de vasos formats per la túnica de l’artèria en la meninge, especialment perquè les meninges continuen les seves túniques en els nervis.”

A continuació Servet manifesta que la “sensibilitat” no resideix concretament en la “blana matèria” dels nervis ni del cervell, sinó en l’aportació del subtil ’esperit vital’ pels primíssims vasos sanguinis i filaments membranosos que s’estenen fins a “l’origen dels nervis”. L’esperit, la sang amb major proporció d’aire, més lleugera i subtil, tendeix a anar constantment cap els “filaments membranosos” dels nervis.
“La sensibilitat dels nervis no radica en la seva blana matèria, així com tampoc en el cervell. Tots els nervis acaben en filaments membranosos dotats d’exquisida sensibilitat; per això l’esperit tendeix constantment cap a ells. Així doncs, des d’aquests vasets de les meninges o coroides, com des d’una font, es difon com un raig el lluminós esperit animal a través dels nervis fins els ulls i els altres òrgans sensorials. I pel mateix conducte, però en sentit invers, són remeses des de l’exterior cap a aqueixa mateixa font les imatges lluminoses de les coses sentides, penetrant cap a dins com a través d’un medi lluminós.”
Així, la seu de la ment o ànima racional, per a Servet, no és pròpiament la massa blana del cervell, que és freda i falta de sensibilitat, sinó més bé els vasos sanguinis “que estan units i aporten força als nervis sensorials”.
“El que s’ha dit és suficient per deixar constància que aqueixa massa blana del cervell no és pròpiament la seu de l’ànima racional, per ser freda i falta de sensibilitat, sinó que actua com de coixí de dits vasos per evitar que es rompin, i com de custodi de l’esperit animal per evitar que es vessi quan va a ser comunicat als nervis. És freda precisament per contrarestar aqueixa fogosa calor continguda dins dels vasos. Així s’explica també que, per a major seguretat en la custòdia de l’esperit, conservin els nervis la túnica de membrana que és comú a dits vasos en la seva cavitat interior, i això gràcies a la meninge prima, el mateix que la gruixada els proporciona una altra túnica exterior. (...) A conseqüència d’una desproporcionada calor en els vasos o d’una inflamació en les meninges, poden donar-se evidents deliris i frenesís. Per tant, considerant les malalties que poden sobrevenir, la seva localització i naturalesa, la intensitat de la calor, així com l’enginyosa bellesa dels vasos que el contenen, i les operacions de l’ànima que allà es manifesten, arribem sempre a la mateixa conclusió: que tals vasos són els més importants, tant perquè tots els demés estan al seu servei, com perquè a ells estan units els nervis sensorials per rebre d’ells força, com, i finalment, perquè percebem l’enteniment actuant allà quan en una forta meditació aqueixes artèries ens colpegen en els polsos. A penes ho entendrà qui no vegera aqueix lloc.”

La “força” que aporten els vasos sanguinis del cervell consisteix bàsicament en ”l’aireació del foc de la ment”. Aquests vasos, amb la sang o “aliment corporal” aporten l’aire o “aliment espiritual” que expandeix, aviva i alimenta el foc de la nostra ànima racional per aspiració i espiració des dels pulmons.
“(...) En aquests vasos hi ha ment, ànima i esperit de foc en necessitat de constant aireació; del contrari, s’apagaria tancada, com li succeeix al foc exterior. Com el foc, necessita aireació i expansió; no només agafar pàbul de l’aire, sinó llençar-li les seves deixalles, així com aquest foc exterior elemental va unit a un cras cos terreny, per ser-los comú la sequedat i una mateixa forma de llum, i té com a pàbul el líquid del cos, i d’aire s’expandeix, aviva i alimenta, així també aqueix esperit de foc i ànima nostra està unit al cos, constitueix unitat amb ell, té com a pàbul la seva sang, i s’expandeix, aviva i alimenta d’esperit aeri per aspiració i espiració, de mode que té un doble aliment: espiritual i corporal.”

L’”esperit aeri” (aire) és duit per la sang al cor i al cervell, des dels pulmons, diu Servet; el mateix que va succeir en la inspiració divina original, de la creació, del Gènesi. D’aquí que tota nova inspiració o il·luminació posterior torna a estimular aquella. A cada inspiració dels pulmons ens penetra el pneuma o “esperit”. Aquest aire, per la circulació de la sang, il·lumina la ment en arribar al cervell, de forma contínua, alenada rere alenada.
Per la seva localització i necessitat de foment espiritual fou extraordinàriament convenient que aqueix mateix lloc naturalment lluminós del nostre esperit fora inspirat per un altre Esperit, sant, celestial, lluminós; i això per espiració de la boca de Crist, ja que en l’aspiració l’esperit sempre és atret per nosaltres a aqueix mateix lloc. Fou convenient que el mateix lloc del nostre enteniment i de la nostra ànima lluent fora de nou il·luminat per la celeste llum d’un altre foc, doncs Déu encén en nosaltres el primer llum i llavors novament converteix en llum les tenebres que d’ell surten, com diuen David a Sal 17 i 2 S. El mateix ensenya Eliud a Jb 32 i 33, i altre tant ensenyaren Zoroastre, Trismegist i Pitàgores [que hi ha en nosaltres una doble llum, la innata i la sobreafegida], com diré més tard.”

La qualitat de l’ànima depèn, en un pla d’explicació estructural, de la conformació i disposició dels vasos sanguinis del cervell, reconeix Servet. En el pla funcional, però, depèn de la qualitat de l’esperit que penetra en aquests vasos. Servet parla d’esperits malignes i esperits benignes que actuen a les cavitats dels ventricles del cervell. I com senyala A. Alcalà, Servet no es refereix amb “esperit maligne” al dimoni, sinó que simplement constata que l’”esperit” (aire) pot ser fisiològicament i mentalment beneficiós o perniciós. Segons això hi hauria una base fisiològica, un “bon aire” i un “mal aire”, a l’arrel de tota activitat mental (i també de les intencions moralment bones i dolentes).
 “També contribueix a la bondat de la ment la bona conformació i proporció dels vasos de manera que l’ànima és tant millor quant millor disposats estan ells. Però així com el bon esperit fa créixer més i més la llum que tenim innata, així també el dolent l’obscureix. Si amb el nostre lluminós esperit animal penetra en els vasos del nostre cervell un esperit tenebrós i pervers, aleshores experimentaràs furors demoníacs, i al revés, pel bon esperit experimentaràs lluminoses revelacions. Ara bé, l’esperit maligne fàcilment ataca els nostres vasos, doncs té la seva morada molt a prop, en aquests abismes aquosos i en les cavitats dels ventricles del cervell. Aquest esperit maligne, el poder del qual és d’aire, entra i surt lliurement d’aquestes cavitats amb l’aire que aspirem.  (...) Per un procediment semblant d’inspiració l’amor de Déu ens és acrescut en el cor per l’esperit sant.

L’essencial és l’aire mateix, i no la sang. Els esperits, malignes o benignes, són a l’aire; o millor dit, són l’aire. La sang només és el mitjà. Tant és així que Servet proposa una segona via de penetració de l’aire-spiritus, diferent de la de la circulació pulmonar de la sang. Explica que, en petita proporció, les artèries capil·lars de la coroides, “on està situada ben segura la ment”, en dilatar-se, absorbeixen “directament” aire addicional que penetra a través de l’os etmoide.
“(...) A l’esperit animal i igni contingut en els capil·lars de la coroides li arriba en petita proporció l’aire aspirat a través de l’os denominat etmoide, i ascendeix fins els dos primers ventricles del cervell que es troben situats a esquerra i dreta de la meitat anterior del cap. Allà les artèries capil·lars de la coroides absorbeixen l’aire en dilatar-se, per ventilar l’ànima. (...) És en els vasos de la coroides on està situada ben segura la ment, ja que seguríssim és el seu recobriment.”
No cal dir que per a la fisiologia actual resulta inadmissible localitzar les funcions mentals en els ventricles cerebrals i no en la massa encefàlica. Hem vist abans que per a Servet la massa cerebral té una funció secundària de pur conteniment físic i de regulació de la temperatura de l’esperit igni de la sang més subtilitzada. “El poder de l’esperit és d’aire”, afirma literalment Servet. És més, l’esperit és aire, sempre defensa. Per tant, l’aire o esperit, quan es dóna en estat pur, necessàriament es localitza en espais buits, en aquest cas en les cavitats buides del cervell, els ventricles, on no hi ha ni massa cerebral ni altra matèria.
Aquest aire aspirat des de l’etmoide, segueix Servet, “és conduït des dels dos ventricles anteriors al del centre”. Aquí, l’acció d’aquest aire “ventricular” s’afegeix a la de l’aire que aporta la sang subtil i lleugera de les artèries de la coroides. Essent el ventricle central de menor grandària i essent també més abundants en ell els vasos de les artèries de la coroides, és on més “resplendeix la llum espiritual” i més viva és la ment i lúcid l’enteniment.
“ (...) Aqueix aire inspirat al cervell es conduït des dels dos ventricles anteriors al del centre, una espècies de conducte comú al que conflueixen ambdós sota la ‘psalloides– part posterior del cos callós-, on està la part més lúcida i pura de la ment. Aquesta, adduint els gèrmens d’idees que tenen innats per disposició divina, i partint d’imatges ja abans rebudes, pot pensar o combinar coses noves que tinguin certa semblança, barrejar l’imaginat, inferir unes d’altres, discernir-les entre si i, si Déu l’il·lumina, descobrir la veritat pura. Menor és aquí el ventricle i millor (més perspícua) la condició de l’enteniment, doncs aquí són més abundants les artèries de la coroides, alimenten millor per la diàstole el seu esperit igni, i aporten les aprehensions del sentit comú cap un raonament més i més lúcid, en penetrar pels vasos la llum espiritual i resplendir allà mateix la pròpia divinitat. No hi ha tant espai buit com en els altres ventricles, i així més bé que ventricle hauria de dir-se via llarga i lluminosa apta per a l’escrutini. La qual cosa fou feta amb gran saviesa, donada la dificultat d’aqueix escrutini. Per això és menor el ventricle, perquè on està la part més pura i lúcida de la ment no tenen perquè acumular-se els residus; i els que allà es produeixen s’eliminen fàcilment pel tub annex, per a que no amorteixin el llum de la ment ni li causin dificultats. Major nombre de vasos hi ha allà al voltant del ‘conarium-epífisi- , on més freqüents són les pulsacions de les artèries i més vigorosa l’activitat de la ment i esperit igni. Nosaltres mateixos experimentem internament i externa com ens colpeja amb més força allà en els polsos l’enteniment quan està treballant, fins tal punt que aquest sol experiment ens du com de la mà fins el lloc exacte de la ment.” (La primera descripció de la circulació de la sang, pp 283 a 299)

La ment, segons Servet, consisteix en la capacitat de pensar o combinar ‘coses noves’ (continguts nous, diríem) que tenen certa semblança, barrejar-les, inferir-les unes d’altres i diferenciar-les entre sí partint d’idees innates o d’imatges ja abans rebudes. En el pla físic materialista, la ment humana es localitza en el cervell i és una llum, esperit igni, que s’alimenta d’esperit (aire) i de cos (sang). L’esperit universal o Déu, literalment, encén en nosaltres la ‘llum’ de la ment per mitjà de l’aire i la sang.
L’ànima de Servet recorda vivament el zimos d’Homer, sens dubte. L’aragonès, però, no pot evitar caure en un cert dualisme cos-ment en el seu afany d’explicar amb tant detall el mecanisme fisiològic d’acció de l’aire en el cervell i la ment.
El seu esforç sobretot es centra en explicar cóm arriba l’aire al cervell: A partir de la circulació pulmonar la sang absorbeix aire i, per un procés progressiu de subtilització que es dóna per la pròpia barreja amb l’aire dels pulmons i per l’acció d’un “foc” o “esperit igni” localitzat en el cor i en el cervell, es fa cada vegada més lleugera. Aquesta barreja de sang amb una alta proporció d’aire, endemés més calenta, resulta tan lleugera i subtil que ascendeix de manera progressiva i totalment natural cap a les parts més altes del cervell.
Existiria també una altra via més directa, consistent en que una part de l’aire aspirat  seria absorbit cap els ventricles del cervell per les cavitats i porositats de l’os etmoide, de vora el tabic nasal, sense passar pels pulmons.
La major dificultat resideix, no obstant, en l’explicació posterior de com l’acció de l’aire en el cervell produeix l’activitat mental. Hem vist que Servet considera la matèria blana del cervell com matèria inert. La veritable activitat fisiològica de la ment es localitza, segons ell, en l’acció de l’aire-spiritus en els primíssims i nombrosos vasos sanguinis que s’estenen per tot el cervell i tots els nervis. Tot el sistema nerviós està entreteixit d’una meravellosa filigrana de vasets i capil·lars que el penetren pertot i que transporten l’aire-spiritus que alimenta el foc de la ment.
Sembla que es tracta d’una teoria “energètica” de la ment. L’activitat mental s’explicaria com la manifestació subjectiva d’una activitat ígnia -metabòlica, podríem dir- que té lloc al cervell i als nervis, la qual és alimentada per l’aire que els arriba des de l’exterior. El funcionament mental dependria, abans que res, d’aquesta aportació d’aire. Les variacions possibles en la qualitat de l’aire regularien la qualitat de l’activitat “metabòlica” i, per tant, la qualitat de l’activitat mental. La capacitat de barrejar, identificar i diferenciar continguts, que constitueix el pensament, i la qualitat -fins i tot moral- d’aquest pensament dependrien directament de les variacions en la qualitat de l’aire aspirat, això és, de l’esperit universal, de Déu pròpiament en el sentit cristià, segons Servet. Així les variacions en la nostra activitat mental depenen de les variacions que es donen en l’aire-esperit-Déu. Aquest aire-esperit-Déu és dinàmic, fluctua en el temps, a moments resulta benigne i a moments maligne per a la ment, i així es manifesta també en els actes que es deriven de l’activitat mental. Déu ens il·lumina, a moments, per descobrir la veritat de les coses, amb l’aireació, per mitjà de la sang, de l’esperit igni del cervell -“la nostra ment per ella mateixa lluminosa”-.
Tot i desconèixer el funcionament neuronal, Servet s’apropa a la concepció dels nervis com filaments transmissors de certa energia lúcida, elèctrica, diríem ara. Parla repetidament de la ment com un raig de llum, del llum de la ment, de la difusió de l’esperit animal pels nervis com un raig lluminós i de la penetració de les imatges lluminoses de la visió a través d’un mitjà lluminós, o també de l’ànima com una xispa de l’esperit de Déu o de la llum espiritual. Aquesta llum o energia lúcida no podia lligar-la Servet al funcionament de l’entramat neuronal de la massa cerebral però sí ho va fer a l’entramat complexíssim de vasos i capil·lars finíssims que arriben pertot arreu del cervell i els nervis.
El dualisme de Servet resulta més coherent i “científic” que el de Descartes. Servet, com diria Popper, fa un ‘dualisme materialista’, explica la ment com la manifestació d’una activitat material. Un determinat tipus de matèria ubiqua i universal, l’aire, per mitjà de la circulació de la sang i per un procés de subtilització, actua sobre el sistema nerviós i es manifesta en l’activitat mental. Allò diví o metafísic resideix en l’origen d’aquest aire universal, que seria una creació de Déu. I, a nivell de contingut mental, resideix també en les pròpies creences i fe dels cristians. El procés en sí, però, és purament material, subjecte a l’experiència empírica i susceptible d’estudi científic. Res a veure, per tant, amb el dualisme metafísic de Descartes, que nega en sí mateix la possibilitat de l’estudi de la ment.
Inevitablement, Servet topa amb la dificultat d’haver d’explicar com una activitat purament material provoca activitat mental. Defuig, però, dels plantejaments quiditatius o filosòfics d’intentar explicar allò que resulta inexplicable i, lluny de voler-ho explicar tot, obre la possibilitat d’un plantejament pragmàtic i empíric de l’estudi de l’activitat mental com una manifestació de les fluctuacions de l’aire-esperit universal que actuen sobre els sistemes orgànics respiratori, circulatori i nerviós. Servet, bàsicament, va plantejar una hipòtesi científica, que encara resta oberta i no estudiada.
Com molt bé apunta Alcalà en les anotacions al marge, més que les lliçons d’anatomia, tot aquest text “científic” té el principal propòsit de mostrar la influència de “l’esperit de Déu”, o Déu com esperit, -el pneuma, l’aire en definitiva- en l’”esperit animal” -la vida mental de l’organisme- per mitjà de “l’esperit vital” i “l’esperit natural” -la circulació de la sang-; de forma que tota activitat, la còsmica i la humana, queda subsumida com un mode d’expansió temporal d’aqueix mode substancial diví que és l’Esperit, és a dir, Déu-Esperit, però no entès com a tercera persona trinitària, sinó simplement com spiritus o pneuma, en tots dos sentits del terme (allò espiritual i aire).
A La primera descripció de la circulació de la sang, en definitiva, Servet fa un gran esforç en intentar explicar, amb molt detall, com actua el “pneuma” sobre el cos i sobre l’ànima. D’aquest intent resulten, a nivell anatòmic i fisiològic, algun encert cèlebre -la circulació pulmonar de la sang- però també llacunes i, com no, errors. És definitiu en Servet, però, l’objectiu que persegueix amb aquest esforç, que no és altre que demostrar el que ja apuntava en obres anteriors: la idea de l’existència d’algun mecanisme psicofísic elemental pel qual l’aire fluctuant que ens envolta provoca fluctuacions poderoses en la nostra activitat mental.


Servet M. Declaración sobre Jesús el Cristo, Obras Completas, II-1, Primeros Escritos Teológicos, Edició d’Àngel Alcalà, Larumbe Clásicos Aragoneses, Zaragoza, 2005.

Servet M. Errores acerca de la trinidad, a Obras Completas, II-1, Primeros Escritos Teológicos, Edició d’Àngel Alcalà, Larumbe Clásicos Aragoneses, Zaragoza, 2005.

Servet M. La primera descripción de la circulación de la sangre, a Obras Completas, III, Escritos Científicos, Edició d’Àngel Alcalà, Larumbe Clásicos Aragoneses, Zaragoza, 2005.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cos, ment i entorn.

La nostra ment no 'representa' la realitat. La memòria no és una còpia ni un esbós de la realitat. El passat no és a la memòria. Hi és tan poc com hi és el futur. La ment és activitat mental present, no és els continguts mentals que produeix sobre el que ja ha passat o el que pot passar. El cervell és sensible a l'experiència, sí, però només això. Amb les nostres experiències, amb algunes més i amb altres poc o gens, queden marques de memòria, però res més. Que en aquestes marques hi volguem veure una representació o un esbós de la realitat és degut al biaix de la nostra visió antropocéntrica i psicologitzant, que subtitueix la realitat pels continguts del pensament. La nostra ment no treballa com un ordinador, com senyala R Epstein. La nostra memòria no enmagatzema ni tanta informació ni ho fa de la mateixa manera que un ordinador. El cervell el que fa és ressonar amb la realitat; és com una caixa de ressonància que, com tot, funciona en l'actualitat del present, no en…

La versió de Pitàgores

El sistema de creences pitagòric té molts elements en comú amb l’òrfic. L’ànima humana, segons l’escola de Pitàgores i a semblança dels òrfics, no és engendrada ni produïda pel cos, sinó que ve de fora. En el cas dels pitagòrics no es parla ja dels déus com a causa última, sinó que l’ànima dels homes passa a entendre’s com una emanació de l’“ànima universal”, la qual tendria el seu origen en un “foc central de l’univers”. Aquesta ànima universal pot vivificar successivament diferents cossos, i pot existir també en les regions etèries durant algun temps sense estar unida a cap cos humà o animal. Admeten, com els òrfics, la metempsicosi, que du implícita la idea de la immortalitat de l’ànima (vegi’s, p. e., Zeferino González, p 143). Aquesta ànima universal, en definitiva, s’estén per l’espai celeste, on alguna cosa natural com un “foc central” l’origina, i es transmet per l’èter i l’aire cap a totes les criatures, en les quals actua i es manifesta. Són els propis h…

Marc Aureli. El guia interior.

En la vida, si no vols ser desgraciat, hasde trobar el teu camí, la raó vertadera de la teva existència, i no dependre com un titella del que els altres pensin, diguin o facin. Cal tenir clares les idees de què vols i fugir de les distraccions i no actuar per hipocresia o egoisme, pensant adequar-te a les ‘ànimes’ dels altres, les quals en realitat desconeixes (probablement ni tan sols coneixes la teva). Aquesta és la direcció en que has de treballar, manté Marc Aureli a les seves Meditacions. És la teva ànima la que has de trobar i la que has de seguir; has de respectar l’ànima que et pertany i no dependre de l’ànima dels altres, tot i que les has de voler entendre també a les dels altres, però cal que coneguis primer els moviments de la teva ànima, i a partir d’ells els de la dels altres. La principal fita de la nostra vida és conèixer la naturalesa real de la nostra ànima i el seu encaix en les ànimes dels altres.
“A totes hores, preocupa't amb resolució, de fer el que portes de …